Tots a punt per pastar els brunyols. pastar 1 1 v. tr. [LC] [IMI] [HO] Convertir en pasta. Pastar la farina. Pastar argila per fer un test. 1 2 intr. [LC] [IMI] [HO] Treballar la pasta per fer pa, galetes, etc. En aquest forn, a les tres pasten. 1 3 intr. [AQ] En constr., mesclar els materials per fer morter. 2 1 tr. [LC] Afaiçonar a un fi. 2 2 tr. pron. [LC] per ext. Com t’ho pastes, tu, això? amassar 1 1 v. tr. [LC] Reunir (una cosa) en massa, acumular. Amassar diners. Amassar provisions. 1 2 intr. pron. [LC] per ext. La gent es va amassar al voltant del missatger. 2 intr. pron. [LC] Convertir-se per adhesió en una massa compacta.
ACTIVITATS DEL DOSSIER:
Activitat 3
a) L’homonímia i la polisèmia
RECORDEU:
Els mots homònims tenen la mateixa forma però amb significats diferents. No tenen un origen etimològic comú i per això en els diccionaris es recullen en entrades diferents.
Els mots polisèmics tenen més d’un significat. Els diferents significats d’un mot polisèmic s’anomenen accepcions i entre ells hi ha una relació d’analogia o semblança. Tenen un origen etimològic comú i per això en els diccionaris es recullen en una sola entrada. Les paraules més usades d’una llengua generalment són polisèmiques.
b) El perfil biogràfic
Abans d’escriure un perfil biogràfic, hem de recollir tota la informació que puguem sobre el personatge. Després hem de fer-ne una selecció tenint en compte quins vessants de la seva vida o de la seva personalitat volem destacar. Finalment, hem de decidir si volem seguir un fil cronològic o temàtic.
Per elaborar el perfil biogràfic de Manuel Baixauli, hem fet servir els recursos següents:
Hem fet un exercici per veure com podem recórrer al diccionari per saber si un verb és transitiu o intransitiu. Això pot ser important a l’hora de decidir si hem de fer servir la preposició a o si hem d’utilitzar el pronom el o bé el pronom li.
interessar: Aquesta pel·lícula la/li pot interessar. [S’admet tant en l’ús transitiu com en l’intransitiu.]
encantar: L’encanten les novel·les de Jesús Moncada. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu, tot i que hi ha diccionaris que recullen l’ús intransitiu. Ésadir dóna preferència a l’ús intranstiu.]
estranyar: No sé per què l’estranya. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu; en canvi, el GDLC només l’ús intransitiu.]
repugnar: Ella diu que li repugna trobar-se’l cara a cara. [verb intransitiu]
escriure: Li escriurem així que arribem a Mallorca. [Regeix un complement indirecte de persona; el CD és el text que escrivim.]
b) L’article
RECORDEU: Pel que fa als topònims que no tenen forma catalana, l’article s’ha d’escriure amb majúscules i, per tant, no s’hi apliquen les normes de contracció.
DEURES:
Amb el diccionari a prop, feu l’exercici d’homònims de la fotocòpia.
Crema cremada, crema de Sant Josep o crema catalana?
ACTIVITATS DEL DOSSIER:
Activitat 10
Tasca
a) Connectors
Hem corregit el text de la fotocòpia.
b) L’adjectiu: gènere i nombre
Ja hem vist que a vegades ens costa saber si ens trobem davant d’un adjectiu invariable (d’una terminació) o variable (de dues terminacions). En aquests casos, el diccionari ens pot ajudar:
1. d’una terminació:
amable 1 adj. [LC] Digne d’ésser amat. La qualitat més amable en ell és la modèstia. 2 adj. [LC] De natural plaent, afectuós. Amb mi sempre és molt amable.
lluent adj. [LC] Que lluu. Dues olles d’aram lluents. Un ull lluent.
2. de dues terminacions:
agre -a 1 1 adj. [LC] Que té una acidesa desagradable. Prunes agres. Aquest vi s’ha tornat agre. 1 2 adj. [LC] per ext. Un so agre, un crit agre. 1 3 adj. [LC] [ML] [GL] Que té un grau d’acidesa alt. Una terra agra, un sòl agre. 2 1 adj. [LC] Feridor, desagradable. Geni agre, caràcter agre. Resposta agra. 2 2 adj. [LC] De mal tracte. 2 3 adj. [LC] Aspre² 2 . Un camí agre. 3 m. [LC] Agror.
ric -a 1 1 adj. [LC] Que té molts diners, que posseeix grans béns. Han heretat d’un oncle ric. S’ha casat amb un hereu molt ric. S’ha fet ric en poc temps. 1 2 m. i f. [LC] Els rics tenen altres maldecaps que els pobres. 2 adj. [LC] Que posseeix alguna cosa en abundància. Un home ric en virtuts. Un país ric en blat. Un mineral ric en argent. Una biblioteca rica en manuscrits. Un aliment ric en principis nitrogenats. Una llengua rica en mots. 3 adj. [LC] De gran preu, fet de materials costosos, sumptuós. Una rica corona d’or. Un ric present. 4 adj. [LC] Que abunda en qualitats superiors, plaents, efectives. Un ric perfum.
RECORDEU: En català l’adjectiu se sol col·locar darrere del nom. Tanmateix, en alguns casos posem l’adjectiu davant del nom:
quan afegim informació subjectiva d’una cosa o d’una persona: Avui actua el famós trompetista Wynton Marsalis. [Fixeu-vos que no podem dir *l’americà trompetista Wynton Marsalis, perquè americà no aporta cap informació subjectiva.]
quan indiquem l’ordre en un seqüència: Avui Wynton Marsalis fa l’última actuació.
quan fem servir una fórmula de salutació: Benvolguts amics…
Alguns adjectius canvien de significat segons la seva posició: gran, vell, pobre, trist, simple…
L’adjectiu concorda en gènere i nombre amb el nom al qual es refereix. A vegades, emperò, si un adjectiu acompanya més d’un nom o un nom va acompanyat de més d’un adjectiu, hem d’anar amb compte a l’hora de fer la concordança. En aquests enllaços hi trobareu més informació:
Redacta una entrada per a un blog de viatges en què descriguis el Perito Moreno (unes 300 paraules aproximadament). Recorda de donar la teva opinió sobre l’explotació turística dels paratges naturals.
Hem revisat l’entrada del blog de viatges Raconets.
Com que és un text bàsicament descriptiu, la informació hauria d’estar ordenada de més general a més concreta. Hi ha algunes informacions generals que haurien d’estar més al principi del text.
Les designacions d’accidents i llocs geogràfics tenen dues parts: el nom genèric i el nom propi del lloc. El lloc genèric s’escriu amb minúscula inicial dins d’un text (excepte si apareix sol i equival a tota la denominació), mentre que el nom propi va amb majúscula inicial.
El gerundi en català no pot expressar una acció posterior a la del verb principal o una conseqüència d’aquest verb.
Donar la volta és una expressió correcta quan vol dir ‘fer la volta’. També és correcta l’expressió donar voltes a una cosa, amb el significat de ‘pensar-hi, rumiar-hi’. En aquest cas cal tenir en compte que, com que el complement es refereix a una cosa, si no s’expressa amb complement explícit sinó amb pronom, ha de ser hi i no pas li, i sense repetició del complement. És uan expressió incorrecta quan es fa servir en comptes dels mots correctes girar o capgirar. [www.uoc.edu]
DEURES:
Completeu els textos de la fotocòpia amb les paraules correctes i adequades al context.
Fins dijous! Abrigueu-vos que visitarem el Perito Moreno.
La Catalogne, enfin, peut se passer de l’univers entier, et ses voisins ne peuvent se passer d’elle. (Voltaire)
a) Els enllaços
Hem completat l’article “Voltaire i Catalunya” amb els enllaços que hi faltaven.
RECORDEU:
No és recomanable usar l’expressió degut a amb el sentit de ‘a causa de’.
La conjunció doncs no és causal.
b) Usos dels verbs ser i estar
Els usos de ser i estar responen a una casuística molt extensa i discutida que resulta de sistematització difícil. En general, s’observa un desplaçament de certs usos de ser en benefici d’estar. Noteu els casos següents:
Amb adjectius que indiquen característiques permanents, utilitzarem ser: Aquella noia és molt intel·ligent
Les locucions que tenen valor classificatori van amb el verb ser: Ser de primera categoria
Amb participis passats, adverbis i adjectius que indiquen qualitats o afeccions transitòries, quan el subjecte és animat, s’usa estar: No podrà jugar perquè està lesionat
Amb els adjectius viu, mort, casat, solter i divorciat s’usa tant ser com estar: En Joan és / està casat, no és /està pas solter
Amb participis i adjectius que indiquen qualitats transitòries, quan el subjecte és inanimat, s’usa tant ser com estar: Quan s’hi va calar foc, la casa era / estava buida La botiga és oberta La botiga està oberta El pla de regulació és incomplet El pla de regulació està incomplet
Amb certs adjectius com tranquil, alegre, trist; tort, fluix, hi ha oposició semàntica: Aquest gos és molt tranquil, però avui no n’està gens
Amb adverbis, el verb adequat és estar tant si el subjecte és animat com inanimat: L’argumentació està malament
Per a la simple constatació de la presència en un lloc, s’usa ser: La unitat mòbil és a Granollers
Aquí tenim el nostre convidat d’avui
Construïm amb estar els grups preposicionals, si no tenen valor locatiu: El partit està a punt de començar Estan en contra de la proposta El palau no estava a la venda El catàleg està a disposició de tothom Estarem en contacte Estan en el bon camí Hi esteu a favor? Aquests preus estan a l’abast de qualsevol Estan de mal humor Estan de baixa Estan al corrent dels plans L’empresa estava en mans d’inexperts Per fi, està en llibertat Està en llibertat condicional Està sota sospita No estem per a bromes No està ni amb els uns ni amb els altres La inflació està al 2,9% El dòlar estava a 180 pessetes En quina fase està la requalificació dels terrenys? Estava fora de joc Va tornar a demostrar que pot estar al nivell dels millors
Per indicar una estada amb la durada s’utilitza el verb estar: Ivan Lendl va estar 270 setmanes al número 1 del rànquing mundial Va estar un any a la presó
Amb el verb estar també es pot indicar el fet de viure en un lloc, o de treballar en una empresa o conviure amb una persona: Ara la Rosa està / s’està al carrer Rosselló(però preferirem dir que hi viu) L’Antoni està a Catalunya Ràdio Feia tres anys que la Marina estava amb en Vicenç
S’utilitza el verb estar quan el complement de lloc no fa referència a un espai físic real: La CUP està a l’oposició Estem en grups de treball diferents
Fixeu-vos en l’estructura i el contingut de l’entrada “Escapada Castanyer d’en Cuch” del blog de viatges Raconets. De quin tipus de text es tracta? El to del text és objectiu o subjectiu? El text és adequat des del punt de vista de l’estructura?
La nomofòbia és la por irracional a sortir de casa sense el telèfon mòbil. Per extensió, defineix l’angoixa que provoca no tenir disponible el mòbil en qualsevol moment. El terme és una abreviatura de l’expressió anglesa no-mobile-phone Phobia i va ser establert durant un estudi realitzat per l’Oficina de Correus del Regne Unit encarregat a l’institut demoscòpic YouGov per estimar l’ansietat que pateixen els usuaris de telèfons mòbils. [Montse Jaraba, Tinet.cat]
a) La tipologia textual
Hem revisat l’apunt del blog Volant he vist que tracta de Quito. Us recordo alguns dels comentaris que hem fet:
*la Mitat del Mundo: a l’hora de traduir el nom de llocs característics i monuments hem de tenir en compte la tradició (i el sentit comú)
*Equador: “La majoria de noms de països, d’estats i de regions geogràfiques s’usen sense article fora de context, si bé molts l’admeten en un context: Canadà, Uruguai, Xina, Argentina, però els habitants del Canadà, les exportacions de l’Uruguai, un viatge a la Xina, el govern de l’Argentina, etc. D’altra banda, l’ús de l’article varia segons el país. Hi ha noms de països que semblen exigir-lo sempre –l’Equador, el Perú, el Senegal, el Japó-, mentre que d’altres el rebutgen –Catalunya, França, Anglaterra, Egipte, Bòsnia-, i amb d’altres es tracta d’una tendència en un sentit o un altre o simplement hi ha fluctuació –Àfrica o l’Àfrica” (Gramàtica del català contemporani) Tanmateix, davant del dubte, feu servir l’article.
*cutre: tronat, atrotinat
*botiguetes de souvenirs: botiguetes de records
b) Els registres
Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)
Les varietats dialectals de la llengua
Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.
Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.
Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.
De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.
Els registres: les varietats funcionals de la llengua
Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.
Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.
Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.
1. La temàtica
La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.
Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.
2. El nivell de formalitat
Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.
Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim queen Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.
Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor…
3. El canal de comunicació
És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.
Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.
4. El propòsit o la intencionalitat
Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.
Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.
Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.
Hem analitzat el factors que determinen el registre lingüístic d’aquest vídeo:
temàtica: llenguatge no especialitzat [Tracta sobretot dels viatges, però és una llengua poc curosa amb el lèxic específic del tema, com ho prova el fet que utilitza calcs d’altres llengües, com ara glaciar o trekking.]
nivell de formalitat: baixa, familiar [S’adreça als seus amics i coneguts. Fins ara és un vídeo que ha tingut molt poc difusió.]
canal de comunicació: audiovisual [La imatge acompanya el text, que és oral.]
propòsit: subjectiu [No pretén transmetre cap coneixement, sinó expressar sensacions i mantenir el contacte amb els amics de Catalunya.]
DEURES:
Reviseu la primera part del vídeo (fins al 2’25”) i feu una llista dels canvis que caldria fer perquè es pogués projectar aquest vídeo en una televisió local.
Hem comentat les definicions d’alguns neologismes:
bitllet sense reserva: ‘Bitllet de tarifa econòmica que només garanteix una plaça en un mitjà de transport si en queda cap de lliure després que hagin embarcat la resta de passatgers.’
moll d’embarcament: ‘Edifici annex a la terminal d’un aeroport, des del qual es pot accedir a les aeronaus, normalment per una passarel·la.’ [Passarel·la (finger): ‘Túnel articulat que connecta el moll d’embarcament amb l’interior de l’avió o amb la plataforma d’estacionament de les aeronaus.’]
tarifació per demanda: ‘Sistema de gestió per a companyies aèries i hoteleres que ajusta els preus dels serveis turístics a partir d’una previsió de la demanda.’
b) La tipologia textual
A partir de les instruccions per fer una entrada en un blog Xtec, hem repassat les principals característiques dels textos instructius.
Així mateix, hem comentat quatre textos sobre Quito que ens han ajudat a veure les diferències entre els textos descriptius, els explicatius i els narratius.
En aquest enllaç trobaràs més informació sobre la tipologia textual.
