RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per Abril, 2016

  • Dijous, 28 d’abril del 2016

    Una bufa ben aprofitada…

    a) Els pronoms febles

    Hem repassat l’exercici de combinacions binàries de pronoms febles.

    “El [problema] de les combinacions binàries de pronoms febles és el reflex alhora d’un logicisme que no admet l’ambigüitat –molt propi d’un químic de formació (el quadre de pronoms febles fa pensar en la taula periòdica)– i de la voluntat de barrejar dialectes per legitimar l’estàndard en tot el domini lingüístic. La síntesi d’aquests dos ideals fabrians porta a emmotllar l’estàndard en el sistema que sembla més lògic: en aquest cas el valencià. I el resultat de tot plegat és que milers d’alumnes han sigut torturats per unes combinacions de pronoms que ningú del seu voltant diu ni dirà mai i que no contribueixen gens ni mica a fer les seves frases més clares o entenedores. Molts llibres d’estil ja han après a saltar-se-les per al llenguatge informal, i ara caldria que un nombre prou important d’especialistes tinguessin el valor de dir que la solució informal pot ser bona per a tots els registres.

    Constatar que a les formes valencianes els el, els la, els els, els les i els només hi correspon en dialecte central els hi podria portar algú a concloure que el valencià és molt més ric, però la realitat és que mai, en cap registre, tenir i utilitzar només els hi ha creat la més petita ambigüitat. I el mateix podem dir de reduir a l’hi les formes de l’estàndard li ho, la hi i l’hi; o a n’hi, les formes li’n i n’hi. Tanmateix, Fabra no ho devia veure així. No seria, però, el primer cop que el seu desig d’implantar en la llengua literària un sistema més ric acaba frustrant-se. Ja ha passat en el cas de la triple dixi dels pronoms i adverbis demostratius. De l’aqueix i l’ací, també aspirants a ser estàndard, n’ha quedat ben poc a Catalunya.

    Però la versatilitat d’els hi arriba, en un cas, a un extrem de fantasia que desafia els caps quadrats. Tot fa pensar que els hi, almenys en dialecte central, és també una forma de datiu: “Els hi hem  donat el regal”. És a dir, una forma doble, els i hi, per a una sola funció sintàctica i un sol sintagma nominal. Els dos pronoms representarien els dos components bàsics del datiu: els, el seu caràcter personal; i hi, la idea de destinació. I en singular, igual: li provindria de l’hi. Perquè la llengua és com és, també això algun dia caldria acceptar-ho.”

    Referència: Ara, 12 d’abril del 2015

    b) Precisió lèxica

    La diferència entre sentir i escoltar sembla en principi clara. En un cas ho patim; en l’altre, ho busquem. Quan García Albiol, flamant alcaldable badaloní, s’acosta al micro i diu “Se m’escolta?”, no demana atenció, pregunta si el senten. L’escoltar per sentir avança impulsat per un ús erràtic en castellà d’oírescuchar i el fet que sentir ja el tenim molt ple de significats.

    L’ús apropiat, però, no és cap caprici pedantesc: salva relacions de parella. Dir un “No t’escolto” pot crear un mal ambient del tot innecessari, pot tancar per sempre les portes d’un cor que ja s’obria. I tot perquè volíem que parlés més fort. Els “No t’escolto” dels que parlen per mòbil potser els provoca una mala cobertura però no faciliten la bona comunicació. I els “No t’escolto” de la ràdio diuen ben poc de la professionalitat d’alguns dels nostres locutors.

    Podem escoltar un discurs però no una paraula. Podem escoltar un concert però no un soroll. Escoltem el que demana esforç, el que té un sentit complex. Si escoltem el que hauríem de sentir, perdem el temps. Si sentim el que hauríem d’escoltar, no entendrem res. L’error lingüístic és escoltar el que s’ha de sentir, però l’error humà, el que ens aïlla i ens estanca, és sentir el que s’hauria d’escoltar. Un primer pas modest per superar-lo és no confondre els dos significats.

    Referència: Albert Pla Nualart, “Que ens escoltin no depèn del micro“, Ara, 3 de març del 2011

    DEURES:

    • Feu una sinopsi breu (50-60 paraules) del conte que heu llegit.
    • Fixeu-vos en els criteris d’ús de les combinacions binàries de pronoms febles del web ésAdir.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 25 d’abril del 2016

    thumbnail_IMG_20160420_084532

    Aquí hi trobareu una recepta per preparar un bon croque-monsieur o biquini amb pretensions.

    a) Els pronoms febles

    Hem repassat les combinacions binàries de pronoms febles. Hem comentat alguns aspectes que hem de tenir en compte a l’hora de combinar els pronoms febles:

    1. Cada complement o element sintàctic de la frase se substitueix per un pronom.
    2. L’apòstrof en la unió de pronoms i verb ha d’anar tant a la dreta com sigui possible.
    3. L’ordre habitual d’aparició dels pronoms és: CI + CD + CC/C prep.
    4. El pronom li combinat amb els pronoms el, la, els i les dóna lloc a les combinacions l’hi, la hi, els hi, les hi.
    5. Les combinacions binàries normatives no sempre resulten habituals perquè en la llengua oral tendim a simplificar les diferents possibilitats de combinació.

    b) La traducció intralingüística

    A l’hora d’actualitzar el text de Llull i d’adaptar-lo perquè sigui accessible per als lectors joves, hem de fer servir paraules d’ús corrent i construccions sintàctiques que facilitin la comunicació amb el lector.

    DEURES:

    • Feu les oracions 7-10 de l’exercici 1 i l’exercici 2 de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 21 d’abril del 2016

    diccionari-dus-dels-verbs-catalans_9788492672219

    La portada actual del Diccionari d’ús dels verbs catalans: demaneu que us el regalin per Sant Jordi.

    a) Els pronoms febles

    pronoms_febles

    Algunes remarques sobre l’ús dels pronoms febles:

    • El subjecte només pot ser substituït per un pronom feble en un cas: quan és un SN indefinit i va després del verb: A casa vénen sovint venedors. > En vénen sovint.
    • Quan l’atribut és un SN definit, s’ha de substituir pels pronoms el, la els, les:Aquesta noia és la meva germana. > Aquesta noia l’és.
    • Quan l’atribut és un SN indefinit, s’ha de substituir pel pronom ho: Aquesta noia ésamiga meva. > Aquesta noia ho és.
    • L’atribut es pot substituir pel pronom en quan té un valor emfàtic o l’introdueix un quantitatiu: De simpàtic, no n’és gaire.
    • Els verb fer-se es pot construir tant amb el pronom en com amb el pronom hi. Si el verb significa ‘passar a formar part’ es construeix amb la preposició de i la pronominalització es realitza amb el pronom en. En canvi, si el verb denota un canvi d’estat es construeix amb un SN o un SAdj i el pronom utilitzat en la pronominalització és hi: Les tomates s’han fet agres. > Les tomates s’hi han fet.

    Fixeu-vos en aquestes oracions:

    1. Quants quilos de patates vols?
    2. En vull dos. (en = CD)
    1. Quantes patates vols?
    2. En vull dos quilos. (en = CN)

    El pronom li es transforma en hi ens els casos següents:

    • Si el complement directe és de primera o segona persones (em, ens, et, us): m’hi, ens hi, t’hi, us hi.
    • Si el complement directe és de tercera persona i representa un nom determinat (el, els, la, les): l’hi, els hi, la hi, les hi. (En la prova NO es consideren correctes les formes li’l, li la, li’ls, li les, pròpies del valencià).

    En canvi, si el pronom li s’ajunta als pronoms en, ho, aleshores manté la seva forma: li’n, li ho. Les formes n’hi (per li’n) i l’hi (per li ho) només s’admeten en un registre col·loquial.

    A diferència del passa amb la forma li, el pronom els, de complement indirecte plural, no canvia mai la seva forma davant dels pronoms de complement directe de tercera persona:els el, els els, els la, els les, els ho, els en. Quan el segon pronom comença per consonant, s’intercala un so neutre a l’hora de pronunciar-les: els [ə] la faré.

    En el cas dels complements directes de primera o segona persones, la forma de complement indirecte els també es transforma en hi quan els acompanya: m’hi, t’hi, ens hi, us hi.

    es et  /  us em /  ens els /  li el /  la

    els

    les

    en hi
    ho
    en hi

    Només es poden combinar els pronoms continguts en requadres que es puguin unir amb una recta horitzontal en l’esquema anterior. No es poden combinar verticalment ni es pot combinar un pronom amb si mateix, excepte el cas de la combinació els els (CI+CD).

    Recordeu que el règim verbal pot canviar segons el sentit del verb:

    • pensar: ‘tenir activitat intel·lectual’ > Penses massa.
    • pensar [algú o una cosa: CD]: ‘imaginar’ > Pensa un paisatge i dibuixa’l.
    • pensar [una cosa: CD]: ‘decidir o tenir al pensament per prendre una decisió’ > Ja has pensat la solució?
    • pensar [en algú o en una cosa: CRV]: ‘tenir al pensament’ > Només pensa en el futbol.
    • pensar [en algú  o en una cosa: CRV]: ‘recordar-se’ > Ja has pensat en les claus?
    • pensar o pensar-se [que + oració: CD]: ‘considerar com a cert o possible’ > En Guti es pensa que el Madrid guanyarà la lliga.
    • pensar-s’hi [pronoms sense funció sintàctica]: ‘dubtar abans de fer una cosa’ > Si s’hi pensa, em dirà que no.

    b) La traducció intralingüística

    La traducció intralingüística és l’adaptació d’un text a una altra variant (geogràfica, històrica…) de la mateixa llengua.

    DEURES:

    • Aquest curs coincideix amb l’Any  Llull. Per participar-hi, traduirem quatre versets del Llibre d’Amic e Amat per acostar-los als lectors adolescents.
    • Repasseu les combinacions binàries de pronoms febles.

    Fins dimarts!

     

     

    Article complet

  • Dimarts, 19 d’abril del 2016

    Com en dieu?

    a) Els dialectes geogràfics

    Si us interessen els dialectes, podeu passar una bona estona remenat el Diccionari català-valencià-balear. Us he copiat un petit text sobre el tipus de variants que recull i un exemple.

    “El paràgraf de fonètica (Fon.) duu la transcripció (en tipus fonètics) del mot, segons les diferents maneres com és pronunciat a les diverses regions. Hem procedit amb gran esment en la transcripció de les paraules d’ús popular o dialectal, marcant totes les diferències que hem pogut observar en la pronúncia viva, fins i tot les que són incorrectes, perquè totes tenen importància per al dialectòleg i per a l’historiador de l’idioma. Les paraules cultes (neologismes, llatinismes, hel·lenismes) les transcrivim només segons la pronúncia pròpia de les tres capitals Barcelona, València i Palma de Mallorca.

    A certs articles hi ha un paràgraf de variants ortogràfiques (Var. ort.), on es registren les grafies arcaiques que convé fer constar per a documentació dels estudiosos de la història de la llengua.

    Un altre paràgraf, el de variants de formació (Var. form.), presenta les diverses formes, antigues o dialectals, del mot cap d’article: o sigui, aquelles variants que no són de simple grafia, sinó que presenten alteracions formals del mot. A l’article balda, per exemple, es troba indicada la forma baula (que després va com a cap d’article en el seu lloc alfabètic corresponent, perquè, a més d’ésser una forma diferent de balda, presenta diferències de significat que demanen un article especial per evitar confusions).

    Ve després, a certs articles, el paràgraf dels sinònims (Sinòn.), especialment important quan es tracta de noms d’animals, de plantes, de parts del cos, etc. Així, al mot cabra com a nom d’animals marins trobam els sinònims crancai serrà, i com a nom d’insectes hi ha lladella, cavall de serp, pregadéu i aranyó. Quan convé, posam també un paràgraf d’antònims (Antòn.), però aquest aspecte es va començar a atendre tard i no està representat sistemàticament.2

    SARGANTANA f.

    Sauri de diverses espècies del gènere Lacerta; és el nom de les espècies de poca corpulència, sobretot de la Lacerta muralis (mentre que les de més grossària s’anomenen llangardaix o lluert); cast. lagartija. Semblantment a sergantanes grandíssimes, Quinto Cúrcio, q 10 (ap. Aguiló Dicc.). Les sergantanes, lluerts ni vespes, Agustí Secr. 185.
    Var. form.:
    sargantalla, sangatalla, sarcantana, segrantalla, sagrantana, segrantana, sangrantana, sargantanya, sangrantanya, sangardilla, sangartilla, sargandilla, sargantilla, sanglantana, singlantana, singlatana.
    Sinòn.:
    sangarta, sarnalla, serenalla, sargussa, llangardaixet, llangardaixina, llangardixa.
    Fon.:
    səɾɣəntánə (Vallespir, Gir., Puigcerdà, Ribes, Berguedà, Vallès, Barc., Vendrell, Mall., Ciutadella, Eiv.); saɾɣantána (Calasseit, Tortosa, Val., Al., Elx);səɾɣəntáʎə (Cardona, Solsona); saŋgatáʎɛ (La Seu d’U.); səɾkəntánə (Santanyí);seɣɾantáʎa (Alcalà de X.); səɣɾəntánə (Rupit, Vic, Vilafr. del P., Tarr.); saɣɾantánɛ(Gandesa, Alcoi); saɣɾantána (Benassal, Xàtiva, Pego); səɣɾəntánɛ (Maó);seɣɾantána (Ador, Cocentaina, Almudaina, Patró, Sanet); saŋgɾantána (Cast., Cullera, Al.); saŋgɾantánɛ (Sueca); saɾɣantáɲa (Morella, Llucena); saɾɣantáɲɛ(Maella); saŋgɾantaɲa (Benassal); saŋgaɾðíʎa (Senterada, Pobla de S.); saŋgaɾðíʎɛ(Organyà); saŋgaɾtíʎɛ (Urgell, Ll., Falset); saŋgaɾtíʎa (Tamarit de la L.);saɾɣandíʎa (Pobla de S.); saɾɣantíʎɛ (Balaguer, Ll., Bellpuig); səɾɣəntíʎə(Solsona, Vic); saɾɣantíʎa (Vimbodí); səŋgləntánə (Conflent); siŋgləntánə (Ross., Conflent, Empordà); siŋglətánə (Ross.).

    [Diccionari català-valencià-balear]

    b) Els pronoms febles

    Hem llegit el conte “Criatura” i n’hem analitzat alguns pronoms febles.

    Recordeu que per distingir els verbs pronominals purs (en els quals els pronoms febles no tenen cap funció sintàctica) dels verbs transitius reflexius o recíprocs hem d’aplicar el test de la transitivitat, que consisteix a comprovar si el verb pot aparèixer en forma no pronominal i transitiva:

    • Pentino el nen. > CD
    • El pentino. > CD
    • Em pentino. > CD
    • La Maria renta la cara a la nena. > CI
    • La Maria li renta la cara. > CI
    • La Maria es renta la cara. > CI
    • La Maria fa sòcia del club la seva germana. > CD
    • La Maria la fa sòcia del club. > CD
    • La Maria es fa sòcia del club. > CD
    • La Maria li menja l’ensaïmada.
    • La Maria se li menja l’ensaïmada. > menjar-se: verb pronominal pur
    • La Maria es menja l’ensaïmada.

    El subjecte pot ser substituït pel pronom feble en, però només en determinades circumstàncies: Amb els verbs ergatius, que són verbs intransitius el subjecte dels quals s’assembla molt al complement directe. Aquest subjecte pot aparèixer sense determinant, i en aquest cas ha d’anar darrere el verb i no pot ser el·líptic:

    • Han comparegut alguns.
    • * Alguns han comparegut. [incorrecte]
    • * Han comparegut. [incorrecte]
    • N’han comparegut.
    En oracions com aquestes, si volem anteposar el subjecte al verb, haurà d’anar precedit de la preposició de i haurà de ser representat també pel pronom enD’alguns, n’han comparegut.
    La substitució pel pronom en només és possible quan el subjecte no du cap determinant o quan va determinat per un numeral, un quantitatiu o un indefinit (els anomenats quantificadors):
    • Arriben avions. N’arriben.
    • Arriben tres avions. N’arriben tres.
    • Arriben pocs avions. N’arriben pocs.
    • Arriba algun avió. N’arriba algun.
    DEURES:
    • Analitzeu la funció sintàctica dels pronoms subratllats dels textos de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 14 d’abril del 2016

    Apunt de recuperació…

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • activitat 3

    a) Les propietats textuals: la correcció

    Hem acabat de repassar la versió manipulada de l’article “Poques pàgines”.

    • dins de d‘Esas vidas [La preposició de s’apostrofa davant de títols començats amb vocal.]
    • sabrós > saborós
    • calent > te calent [Només s’accentua del verb tenir.]
    • vesprada gris > vesprada grisa
    • Mentres agonitze > Mentre agonitze
    • els hi ha entusiasmat un llibre [El pronom hi no té cap funció en l’oració.]
    • fluidesa > fluïdesa
    • de qui se n’ha enamorat [És un pleonasme.]
    • fàstig > fàstic [És una excepció a la regla que ens diu que, després de vocal àtona o consonant, s’escriu la mateixa lletra que apareix en els derivats.]
    • espós > espòs
    • li confessa al doctor [Repetim el complement indirecte.]
    • padrí [‘home gran’]> fadrí [‘home jove’]
    • el que fa fins a uns extrems… > cosa que fa fins a uns extrems [El que no pot substituir el relatiu neutre.]
    • lliura [‘entrega, sotmet’] > deslliura [‘allibera’]
    • la urbs > l’urbs
    • color sípia > color sèpia [Sípia només es pot utilitzar quan fa referència a l’animal.]
    • se n’han endut per sempre els anys [El pronom en no té cap referent.]

    b) El perfil biogràfic

    Abans d’escriure un perfil biogràfic, hem de recollir tota la informació que puguem sobre el personatge. Després hem de fer-ne una selecció tenint en compte quins vessants de la seva vida o de la seva personalitat volem destacar. Finalment, hem de decidir si volem seguir un fil cronològic o temàtic.

    A classe hem redactat el perfil biogràfic de Biel Mesquida, Pere-Jordi Cerdà, Salvador Espriu i Joan Barceló, per tal de fer-los servir d’introducció de les ressenyes.

    DEURES:

    • Subratlleu els pronoms febles del conte “Criatura” de Manuel Baixauli.

     

     

    Article complet

  • Dimarts, 12 d’abril del 2016

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • Objectius de la unitat 5

    a) La traducció dels topònims

    De ‘Gerona’ a la ‘Garrocha’
    Anna Puig
    L’Ajuntament no vol posar el dit a la nafra i li treu importància, però és ben gros que l’operadora Movistar parli de Gerona en la traducció al castellà d’un documental sobre la sèrie Joc de trons quan els productors i actors americans que hi parlen pronuncien exquisidament Girona. Qui vulgui que es cregui que és un oblit sense mala intenció, però, a hores d’ara, aquest tipus d’errors no són gratuïts. Ben al contrari. Fa pocs dies, en un dominical d’un diari espanyol hi havia un reportatge sobre les meravelles de la Garrocha. Així, tal qual i titulat ben gros. I es van quedar tan amples. L’Ajuntament de Girona sosté que ja ha reclamat que es rectifiqui l’error i que Movistar s’hi ha avingut. I només faltaria que no ho fessin, senyors de Muvistar!

    El Punt Avui, 12 d’abril del 2016

    La toponímia és un element lingüístic particular. Per les seves característiques, a més de ser un element d’informació sobre la història dels llocs que anomena és l’element identificador bàsic dels territoris i serveix per acotar-los i definir-los. És per això que ha estat objecte d’un desenvolupament normatiu molt ampli i alhora molt complex. Així, els topònims poden ser analitzats com a elements amb valor cultural; també ho poden ser des dun punt de vista polític, en la mesura que són els noms oficials d’un lloc, i a la vegada poden tenir un interès purament utilitari com el que es deriva de la fixació correcta dels límits d’una propietat en un registre o de la funció de guia per a la distribució de correspondència.

    A les comunitats autònomes de l’àmbit lingüístic català la toponímia rep dos tractaments diferents. En primer lloc, hi ha el sistema establert per la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears i la Llei de política lingüística de Catalunya que fixa que l’única forma oficial dels topònims, tant del Principat com de les Illes, és la catalana i que aquestes denominacions són les úniques legals a tots els efectes, dins les respectives comunitats.

    Un altre plantejament totalment diferent és el fet a la Comunitat Valenciana, que, per motius històrics i sociolingüístics, preveu la possibilitat d’una denominació oficial bilingüe, a més de les monolingües en valencià, és a dir, català, o en castellà.

    Pel que fa al castellà, al marge de la normativa concreta que hagi pogut desplegar alguna comunitat autònoma, cal dir que la Llei de bases de règim local estableix que els topònims han de ser en castellà, llevat del cas de les comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà, que els podran tenir en la llengua pròpia, en castellà o en totes dues llengües. A més, estableix que aquestes denominacions només tindran caràcter oficial quan s’inscriguin en el Registre d’Entitats Locals i es publiquin al Butlletí Oficial de l’Estat.

    Tot i l’esforç d’aquesta normativa per fixar quins són els topònims oficials, la legislació preveu, en alguns casos, la possibilitat d’emprar noms de lloc traduïts a altres llengües diferents de les que presenta la versió oficial. Aquestes excepcions s’apliquen a la retolació viària i a llibres de text o material escolar escrits en una llengua diferent de la llengua de la forma oficial del topònim a què ens referim.

    Totes les llengües tenen una tendència natural a adaptar a la seva fonètica i a la seva morfologia els mots provinents d’altres llengües que hi arrelen, entre els quals els topònims no són una excepció. Aquest fenomen d’adaptació és el que dóna lloc a exotopònims (noms de lloc usats per una llengua determinada per referir-se a un territori situat fora de la seva àrea lingüística).

    Cal, de tota manera, insistir en quatre aspectes bàsics. El primer és que no hem d’oblidar que tot i que són formes d’ús normal no són oficials. En segon lloc, hem de tenir en compte que el criteri bàsic per a l’ús d’aquestes formes és que tinguin tradició en la llengua d’arribada. En tercer lloc, cal remarcar que en el cas de topònims que no tenen un equivalent tradicional, hem de partir de la forma original d’aquest i no fer servir ni adaptar formes provinents d’altres llengües, com tantes vegades s’ha fet amb els topònims catalans que, a partir de la seva forma castellana, s’han donat a conèixer arreu del món. Finalment, hem de tenir present el que podríem anomenar «criteri de territorialitat», aplicat, d’una manera natural, pels parlants i que consisteix a traduir topònims forans, seguint un criteri internacional, però a mantenir una certa actitud de resistència a ‘hora de traduir els propis —segurament pel valor simbòlic que té la toponímia— quan s’utilitza una llengua diferent de la pròpia. Aquest fenomen explica fets com la tendència de la premsa feta a Catalunya en castellà a mantenir els topònims catalans en la seva forma oficial.

    [Referència: Direcció de Política Lingüística, Criteris de traducció de noms, topònims i denominacions]

    A efectos de traducción, los topónimos pueden desglosarse en dos categorías: endotopónimos (topónimos escritos en la lengua local) y exotopónimos (que pueden ser simples traducciones o adaptaciones del endotopónimo o incluso denominaciones totalmente distintas utilizadas en una lengua diferente). Por ejemplo, para muchas capitales de Estados miembros de la Unión Europea, en español se utilizan exotopónimos más o menos tradicionales: Praga, Bruselas, Copenhague, Tallin, Atenas, Nicosia, Luxemburgo, La Valeta, Viena, Varsovia, Liubliana, Estocolmo, Londres. En otros se respeta el endotopónimo: Roma, Vilnius, Budapest, Amsterdam, Lisboa, Bratislava, Helsinki. En ciertos casos, la diferencia entre ambos se limita a pequeños detalles diacríticos: Berlín, París, Riga.

    El Grupo de Expertos de las Naciones Unidas para los Nombres Geográficos aconseja respetar los endotopónimos (que ellos denominan «endónimos»). Así, por ejemplo, los nombres en lengua inuit (Kalaallit y Nuuk) han desplazado a los exotopónimos daneses (Grønland y Godthåb) del Glosario de terminología toponímica de las Naciones Unidas.

    Los servicios de traducción al español de las instituciones de la ue han debido hacer muchos equilibrios entre el criterio de respetar el endotopónimo y el de la hispanización. Inclinarse por una forma u otra depende, claro está, de la mayor o menor tradición en el uso de la forma hispanizada. Intentemos resumir los criterios que deben seguirse:

    Reglas:

    – Alfabeto latino: Utilizar el endotopónimo (Bujumbura, Detroit, Lisboa, Ottawa, Rocroi, Roma, Washington)

    – Otros alfabetos y escrituras: Transliterar o transcribir* el endotopónimo (Novisibirsk, Osaka)

    Excepciones:

    – Alfabeto latino: Exotopónimo tradicional (Amberes, Estocolmo, Gerona, La Coruña, Londres, Nueva York o «tradicional asimilado»: Chequia, Nuakchot, Ruanda, Uagadugu)

    – Otros alfabetos y escrituras: Exotopónimo tradicional (Benarés, Bombay, Calcuta, El Cairo, Moscú, Nueva Delhi, Pekín)

    Excepciones a la excepción:

    – Alfabeto latino: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, A Coruña, Girona, Lleida, Ourense, República Checa)

    – Otros alfabetos y escrituras: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, Beijing, Kolkata, Mumbai, Varanasi)

    * Se transcribe si existe una transcripción tradicional en español; en caso contrario, se translitera. Recordemos que la transliteración consiste en transformar los grafemas de la escritura del original en letras del alfabeto latino, mientras que la transcripción es anotar los fonemas del original (así, transliteración Athína, transcripción Atina, traducción Atenas).

    [Fundéu BBVA]

    b) Revisió i correcció de textos

    Hem començat a revisar la versió manipulada de l’article “Poques pàgines” de Manuel Baixauli.

    DEURES:

    • Trieu un dels contes que us he proposat.
    • Feu el qüestionari d’avaluació de la unitat 4 que trobareu a l’Aula Mestra.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 7 d’abril del 2016

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • Tasca final

    a) La transcripció fonètica

    El reSOLC-mitjansCAT és una plataforma de consulta en línia per a professionals de la llengua oral (periodistes, actors de doblatge, productors multimèdia i assessors lingüístics dels mitjans del Principat) sobre la pronúncia correcta i adequada del lèxic en sentit ampli (lèxic comú, toponímia, onomàstica, sigles, etc.). A partir d’una representació comuna sense les ambigüitats de l’ortografia, l’eina proposa la pronunciació segons la combinació de les variants següents: dialecte, propietat, àmbit i formalitat. Per accedir-hi, només cal registrar-s’hi amb el nom i els cognoms i una adreça de correu electrònic.

    b) L’adjectiu: gènere i nombre

    Us havíeu preguntat mai si el nom dels colors tenen femení i plural? Doncs la resposta és que depèn.

    Si el nom del color és una paraula que no prové de cap objecte, com ara el blanc, el blau , el negre o el groc tenen femení i plural. Així doncs, parlem d’una bata blanci blava per al femení i d’uns mitjons negres i grocs per al plural.

    En canvi, els noms de colors que provenen d’un flora, com ara lila, d’una fruita, com ara taronja, o altres elements de la natura, no tenen ni femení ni plural hem de parlar de mitjons lila (i no *mitjons liles) i o de bates taronja (i no de *bates taronges).

    En el camp del bàsquet, per exemple, parlarem dels verd-i-negres quan ens referim als jugadors o als seguidors de la Penya , perquè negre és un color que té plural però en canvi, per als jugadors o els seguidors del  Barça parlarem dels blaugrana, i no dels *blaugranes perquè el color grana prové del nom de la fruita i no té plural.

    [CNL de Badalona i Sant Adrià: web Un bocí de llengua]

    Hi ha una sèrie d’expressions, formades per dos adjectius o per adjectiu més nom, que serveixen per designar noms de colors, amb una estructura fixa i un cert grau de lexicalització. Aquests compostos s’escriuen separats i sense guionet. Per exemple: verd clar, vermell fosc, blau marí, blau verd, gris rogenc, verd blavós,marró vermellós, gris perla, blau cel, groc canari, verd poma, etc.

    Aquestes expressions són invariables perquè elideixen el mot color, de manera que quan s’utilitzen en realitat es vol dir, per exemple, color verd clar: cintes de color verd clar, vestits de color blau marí, etc. Per tant, no tenen flexió de nombre ni de gènere. Així, cal dir: cintes verd clar, bruses blau marí i mitges gris perla.

    [Optimot: fitxa 2069/4]

    Quan un adjectiu complementa dos o més noms que tenen gènere diferent, l’adjectiu s’escriu en masculí i en plural. Per exemple:

    furgonetes i cotxes abandonats
    nenes i nens entremaliats

    un tamboret i una cadira rústics

    un gos i una gata bufons

    Si l’adjectiu va davant dels noms, la concordança de gènere i nombre només es fa amb el primer nom. Per exemple:

    bon resultat i feina
    màxima dedicació i esforç

    Si es vol evitar el contacte entre un nom femení i un adjectiu masculí, es pot repetir l’adjectiu o bé invertir l’ordre dels noms per tal que el masculí aparegui immediatament abans de l’adjectiu. Per exemple:

    un tamboret rústic i una cadira rústica
    una gata i un gos bufons

    [Optimot: fitxa 6737/1]

    Més enllaços:

    DEURES:

    • Llegiu i completeu els espais buits del text de la fotocòpia.
    • Redacteu una entrada per a un blog de viatges en què descrigueu el Perito Moreno (unes 300 paraules aproximadament). Recordeu de donar la vostra opinió sobre l’explotació turística dels paratges naturals.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

  • Dimarts, 5 d’abril del 2016

    Segons Joan Amades, hi ha una gran diversitat de variants d’aquesta cançó. N’escrivim cinc:

    “Arri, arri, tatanet,
    anirem a Sant Benet,
    comprarem un panellet,
    per dinar, per sopar;
    per en Jordi no n’hi haurà”. (Amades)

    “Arri, arri, cavallet,
    que anirem a Sant Benet,
    portarem un panellet,
    per dinar, per sopar;
    per fer festa tot demà”. (Amades)

    “Arri, arri, bon burret,
    anirem a Sant Benet,
    portarem un pa de set,
    per dinar, per sopar,
    per la “teta” no n’hi ha”. (Crivillé)

    “Arri, arri, burriquet,
    que demà irem a Ceret,
    a Ceret dins la muntanya,
    Visca l’aranya!”. (Obra Cançoner Popular, Rosselló 1930)

    “Arri, arri, burriquet,
    que anirem a Massanet,
    portarem el porc amb sal,
    i la truja a la samal,
    i la sang a la paiella,
    i farem bona reixuxella”. (Tresor de la Llengua, 1935)

    [www.cantut.cat]

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • Activitat 8

    a) Formació històrica del lèxic

    La base lingüística de la llengua catalana és el llatí. La majoria del lèxic català prové del llatí vulgar, és a dir, del llatí que parlava el poble, en certs aspectes diferents del llatí literari. Els mots patrimonials, també anomenats populars o hereditaris, són els que han pervingut, modificats per la fonètica històrica, del llatí vulgar. Els mots cultes o savis han estat presos del llatí clàssic i no han sofert pràcticament modificacions. Aquesta diferència s’observa de manera clara en els doblets o duplicats, és a dir, en mots de la mateixa arrel llatina que han evolucionat, per una banda, de manera popular i, per l’altra, han experimentat una adaptació culta. Així, per exemple del llatí CATHEDRA tenim el mot habitual cadira i el cultisme càtedra. Els pseudoderivats o falsos derivats són mots cultes, que provenen directament del llatí i que no s’escriuen com la resta de mots de la mateixa família.

    [Text adaptat del manual Curs de llengua catalana. Nivell D de Castellnou edicions.]

    b) L’adjectiu: gènere i nombre

    Ja hem vist que a vegades ens costa saber si ens trobem davant d’un adjectiu invariable (d’una terminació) o variable (de dues terminacions). En aquests casos, el diccionari ens pot ajudar:

    1. d’una terminació:

    • amable 1 adj. [LC] Digne d’ésser amat. La qualitat més amable en ell és la modèstia2 adj. [LC] De natural plaent, afectuós. Amb mi sempre és molt amable.
    • lluent adj. [LC] Que lluu. Dues olles d’aram lluents. Un ull lluent.

    2. de dues terminacions:

    • agre -a 1 1 adj. [LC] Que té una acidesa desagradable. Prunes agres. Aquest vi s’ha tornat agre. 1 2 adj. [LC] per ext. Un so agre, un crit agre. 1 3 adj. [LC] [ML] [GL] Que té un grau d’acidesa alt. Una terra agra, un sòl agre. 2 1 adj. [LC] Feridor, desagradable. Geni agre, caràcter agre. Resposta agra. 2 2 adj. [LC] De mal tracte. 2 3 adj. [LC] Aspre² 2 . Un camí agre. 3 m. [LC] Agror.
    • ric -a 1 1 adj. [LC] Que té molts diners, que posseeix grans béns. Han heretat d’un oncle ric. S’ha casat amb un hereu molt ric. S’ha fet ric en poc temps. 1 2 m. i f. [LC] Els rics tenen altres maldecaps que els pobres. 2 adj. [LC] Que posseeix alguna cosa en abundància. Un home ric en virtuts. Un país ric en blat. Un mineral ric en argent. Una biblioteca rica en manuscrits. Un aliment ric en principis nitrogenats. Una llengua rica en mots. 3 adj. [LC] De gran preu, fet de materials costosos, sumptuós. Una rica corona d’or. Un ric present. 4 adj. [LC] Que abunda en qualitats superiors, plaents, efectives. Un ric perfum.

    DEURES:

    • Feu els exercicis 1, 2 i 6 de la fotocòpia.

    Fins dijous!

     

    Article complet

  • Dijous, 31 de març del 2016

    a) Els registres

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim queen Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Hem analitzat el factors que determinen el registre lingüístic d’aquest vídeo:

    • temàtica: llenguatge no especialitzat [Tracta sobretot dels viatges, però és una llengua poc curosa amb el lèxic específic del tema, com ho prova el fet que utilitza calcs d’altres llengües, com ara glaciartrekking.]
    • nivell de formalitat: baix, familiar [S’adreça als seus amics i coneguts. Fins ara és un vídeo que ha tingut molt poca difusió.]
    • canal de comunicació: audiovisual [La imatge acompanya el text, que és oral.]
    • propòsit: subjectiu [No pretén transmetre cap coneixement, sinó expressar sensacions i mantenir el contacte amb els amics de Catalunya.]

    Aquestes són algunes de les propostes que hem fet a en Rai perquè pugui col·laborar en un espai de viatges d’un magazín en una televisió local, tenint en compte que el nivell de formalitat ha de ser més alt i que el text ha de ser més objectiu:

    • Vés amb compte amb les interferències: glaciars > glaceres3.000 i pico metres > més de 3.000 metres [És més adequat que 3.000 metres i escaig.]; legendari > llegendaricaminata > caminadatrekking o tresc [És més adequat l’ús del manlleu no adaptat?].
    • No abusis dels mots crossa, com ara bueno.
    • Fes servir estructures correctes i genuïnes:  lo més important > la cosa més importanthan hagut > hi ha hagut; Què tal? > Com va?.
    • No utilitzis expressions pròpies del llenguatge col·loquial que puguin ser malsonants (Hòstia!) o poc generals (Que guai!). Pots fer servir expressions col·loquials adequades a la situació, per exemple, està a petar.
    • Pronuncia correctament totes les paraules: ca[s]a, fí[s]icament] > ca[z]a, fí[z]icament.

    En aquests enllaços hi trobareu més informació sobre els registres i l’estàndard:

    b) L’adjectiu

    Hem comentat la classificació dels adjectius en variables i invariables.

    DEURES:

    • Completeu amb els adjectius adequats l’article “Gant (Bèlgica), la ciutat il·luminada”.

    Fins dimarts!

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral expressió oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu variació velarització verbs veu passiva vocalisme