RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per gener, 2017

  • Dimarts, 31 de gener del 2017

    [Per accedir al vídeo, cliqueu a “Últims programes” i després torneu al marc principal.]

    a) Els signes de puntuació: remarques

    Hem repassat la puntuació de la notícia sobre la trobada d’estudis “Els paisatges de Candel”.

    La coma separa els incisos que es fan en una oració, és a dir, les explicacions, els aclariments i les aposicions, encara que al davant hi hagi una conjunció i, o o ni: El president continuà parlant i, fortament decebut, digué…

    Els guions s’usen alternativament amb les comes i els parèntesis per introduir incisos en el discurs. S’usa un o altre signe segons que el text de l’incís tingui una relació més propera o allunyada de la resta. Els guions indiquen una proximitat mitjana: l’incís no té tanta relació amb el discurs com si l’introduïssin comes ni en queda tan allunyat com si l’introduïssin parèntesis. El guió d’obertura d’un incís s’escriu sense deixar cap espai amb el mot que el segueix, i el de tancament, sense deixar cap espai amb el mot que el precedeix. Per exemple:

    La solució del problema no té a veure amb la dotació de mitjans —tot i que aquesta és també una qüestió important—, sinó amb l’especialització dels treballadors.

    En cas que l’incís sigui al final de l’oració, s’omet el guió de tancament davant del punt, tant si és punt seguit com si és punt final. Per exemple:

    La vaig veure molt trista —ja devia haver parlat amb el metge.

    Dins d’una oració els parèntesis marquen incisos, amb la finalitat de fer-hi aclariments o donar informacions complementàries. Per marcar incisos també s’utilitzen les comes i els guions, però es fan servir els parèntesis quan el text que s’hi vol incloure té un grau d’allunyament respecte al discurs més gran que el que indiquen els altres dos signes. La tria d’un recurs o d’un altre, però, sovint és subjectiva. Per exemple:

    Nascut al Vilosell (les Garrigues) va marxar cap a Reus per estudiar medicina.
    El van jutjar perquè tenia idees massa avançades per l’època (això és el que sembla després de llegir la documentació).
    Les sigles no s’accentuen (vegeu l’explicació de la p. 24).

    Quan l’incís és una oració completa, el punt s’escriu abans del parèntesi de tancament. Per exemple:

    L’estrena d’aquesta pel·lícula ha tingut un èxit aclaparador. (Llegiu-ne la crítica a la pàgina 45 d’aquest diari.) L’argument ha sorprès a tothom.

    [Optimot: fitxes 1179/9, 6780/2 i 6782/4]

    Com veieu, campi qui pugui. Feu servir el sentit comú.

    b) La sinonímia

    • Monosèmia: propietat d’un element lingüístic de tenir un sol significat. La immensa majoria de mots no són monosèmics sinó polisèmics.
    • Polisèmia: propietat d’un element lingüístic de tenir diversos significats. L’analogia en forma de metàfora és un mecanisme bàsic per a la formació de nous significats per a una mateixa paraula: la paraula ratolí no tan sols fa referència al rosegador sinó també a un dispositiu informàtic que s’assembla a l’animal. En els diccionaris les accepcions i les subaccepcions recullen els diferents significats d’un mot.
    • Sinonímia: relació d’identitat de significat entre elements lingüístics. La sinonímia total és pràcticament inexistent. La seva existència hauria d’implicar la possibilitat d’intercanviar els termes sinònims en tots els contextos i situacions comunicatives. A més, entre els sinònims hi ha normalment matisos semàntics diferenciats (especialització, distribució geogràfica, intensitat…). Recordeu que la sinonímia és un mecanisme de cohesió textual que ens permet al·ludir sense repetir-lo a un únic referent.
    • Homonímia: relació que s’estableix entre mots diferents que s’escriuen igual (homografia) o es pronuncien igual (homofonia) o totes dues coses alhora. Els mots homònims tenen entrades diferents (numerades amb superíndexs consecutius) en els diccionaris.

    Referència: Com dominar el català C, ed. Teide (text adaptat)

    Com podem identificar les diferents relacions semàntiques en el diccionari?

    DEURES:

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 26 de gener del 2017

    És una falta d’ortografia?

    a) La notícia periodística: el titular

    Hem revisat uns quants titulars.

    b) La traducció dels topònims

    La toponímia és un element lingüístic particular. Per les seves característiques, a més de ser un element d’informació sobre la història dels llocs que anomena és l’element identificador bàsic dels territoris i serveix per acotar-los i definir-los. És per això que ha estat objecte d’un desenvolupament normatiu molt ampli i alhora molt complex. Així, els topònims poden ser analitzats com a elements amb valor cultural; també ho poden ser des d’un punt de vista polític, en la mesura que són els noms oficials d’un lloc, i a la vegada poden tenir un interès purament utilitari com el que es deriva de la fixació correcta dels límits d’una propietat en un registre o de la funció de guia per a la distribució de correspondència.

    A les comunitats autònomes de l’àmbit lingüístic català la toponímia rep dos tractaments diferents. En primer lloc, hi ha el sistema establert per la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears i la Llei de política lingüística de Catalunya que fixa que l’única forma oficial dels topònims, tant del Principat com de les Illes, és la catalana i que aquestes denominacions són les úniques legals a tots els efectes, dins les respectives comunitats.

    Un altre plantejament totalment diferent és el fet a la Comunitat Valenciana, que, per motius històrics i sociolingüístics, preveu la possibilitat d’una denominació oficial bilingüe, a més de les monolingües en valencià, és a dir, català, o en castellà.

    Pel que fa al castellà, al marge de la normativa concreta que hagi pogut desplegar alguna comunitat autònoma, cal dir que la Llei de bases de règim local estableix que els topònims han de ser en castellà, llevat del cas de les comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà, que els podran tenir en la llengua pròpia, en castellà o en totes dues llengües. A més, estableix que aquestes denominacions només tindran caràcter oficial quan s’inscriguin en el Registre d’Entitats Locals i es publiquin al Butlletí Oficial de l’Estat.

    Tot i l’esforç d’aquesta normativa per fixar quins són els topònims oficials, la legislació preveu, en alguns casos, la possibilitat d’emprar noms de lloc traduïts a altres llengües diferents de les que presenta la versió oficial. Aquestes excepcions s’apliquen a la retolació viària i a llibres de text o material escolar escrits en una llengua diferent de la llengua de la forma oficial del topònim a què ens referim.

    Totes les llengües tenen una tendència natural a adaptar a la seva fonètica i a la seva morfologia els mots provinents d’altres llengües que hi arrelen, entre els quals els topònims no són una excepció. Aquest fenomen d’adaptació és el que dóna lloc a exotopònims (noms de lloc usats per una llengua determinada per referir-se a un territori situat fora de la seva àrea lingüística).

    Cal, de tota manera, insistir en quatre aspectes bàsics. El primer és que no hem d’oblidar que tot i que són formes d’ús normal no són oficials. En segon lloc, hem de tenir en compte que el criteri bàsic per a l’ús d’aquestes formes és que tinguin tradició en la llengua d’arribada. En tercer lloc, cal remarcar que en el cas de topònims que no tenen un equivalent tradicional, hem de partir de la forma original d’aquest i no fer servir ni adaptar formes provinents d’altres llengües, com tantes vegades s’ha fet amb els topònims catalans que, a partir de la seva forma castellana, s’han donat a conèixer arreu del món. Finalment, hem de tenir present el que podríem anomenar «criteri de territorialitat», aplicat, d’una manera natural, pels parlants i que consisteix a traduir topònims forans, seguint un criteri internacional, però a mantenir una certa actitud de resistència a ‘hora de traduir els propis —segurament pel valor simbòlic que té la toponímia— quan s’utilitza una llengua diferent de la pròpia. Aquest fenomen explica fets com la tendència de la premsa feta a Catalunya en castellà a mantenir els topònims catalans en la seva forma oficial.

    [Referència: Direcció de Política Lingüística, Criteris de traducció de noms, topònims i denominacions]

    A efectos de traducción, los topónimos pueden desglosarse en dos categorías: endotopónimos (topónimos escritos en la lengua local) y exotopónimos (que pueden ser simples traducciones o adaptaciones del endotopónimo o incluso denominaciones totalmente distintas utilizadas en una lengua diferente). Por ejemplo, para muchas capitales de Estados miembros de la Unión Europea, en español se utilizan exotopónimos más o menos tradicionales: Praga, Bruselas, Copenhague, Tallin, Atenas, Nicosia, Luxemburgo, La Valeta, Viena, Varsovia, Liubliana, Estocolmo, Londres. En otros se respeta el endotopónimo: Roma, Vilnius, Budapest, Amsterdam, Lisboa, Bratislava, Helsinki. En ciertos casos, la diferencia entre ambos se limita a pequeños detalles diacríticos: Berlín, París, Riga.

    El Grupo de Expertos de las Naciones Unidas para los Nombres Geográficos aconseja respetar los endotopónimos (que ellos denominan «endónimos»). Así, por ejemplo, los nombres en lengua inuit (Kalaallit y Nuuk) han desplazado a los exotopónimos daneses (Grønland y Godthåb) del Glosario de terminología toponímica de las Naciones Unidas.

    Los servicios de traducción al español de las instituciones de la UE han debido hacer muchos equilibrios entre el criterio de respetar el endotopónimo y el de la hispanización. Inclinarse por una forma u otra depende, claro está, de la mayor o menor tradición en el uso de la forma hispanizada. Intentemos resumir los criterios que deben seguirse:

    Reglas:

    – Alfabeto latino: Utilizar el endotopónimo (Bujumbura, Detroit, Lisboa, Ottawa, Rocroi, Roma, Washington)

    – Otros alfabetos y escrituras: Transliterar o transcribir* el endotopónimo (Novisibirsk, Osaka)

    Excepciones:

    – Alfabeto latino: Exotopónimo tradicional (Amberes, Estocolmo, Gerona, La Coruña, Londres, Nueva York o «tradicional asimilado»: Chequia, Nuakchot, Ruanda, Uagadugu)

    – Otros alfabetos y escrituras: Exotopónimo tradicional (Benarés, Bombay, Calcuta, El Cairo, Moscú, Nueva Delhi, Pekín)

    Excepciones a la excepción:

    – Alfabeto latino: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, A Coruña, Girona, Lleida, Ourense, República Checa)

    – Otros alfabetos y escrituras: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, Beijing, Kolkata, Mumbai, Varanasi)

    * Se transcribe si existe una transcripción tradicional en español; en caso contrario, se translitera. Recordemos que la transliteración consiste en transformar los grafemas de la escritura del original en letras del alfabeto latino, mientras que la transcripción es anotar los fonemas del original (así, transliteración Athína, transcripción Atina, traducción Atenas).

    [Fundéu BBVA]

    DEURES:

    • Puntueu la notícia sobre la trobada d’estudis “Els paisatges de Paco Candel”.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 24 de gener del 2017

    Que ens n’hem fet, de grans!

    a) El text explicatiu

    En la prova heu d’escriure un text a partir de diverses fonts (gràfics, entrevistes, apunts esquemàtics, etc.) per demostrar la vostra capacitat d’entendre correctament la informació aportada i comprovar que sou capaços d’escriure un text propi usant aquesta informació, sense copiar-la, triant la més rellevant i transformant-la i adaptant-la als objectius de la tasca (en la instrucció s’especifica el públic a què s’adreça, la finalitat del text i el mitjà en què ha d’aparèixer).

    Per fer l’activitat, primerament, llegiu atentament l’enunciat, perquè s’hi s’explica què s’ha de fer i què heu de tenir en compte. A continuació, llegiu la informació donada. A l’enunciat de la tasca sempre hi ha una descripció de la situació, del paper que heu d’adoptar a l’hora d’escriure el text i el tipus de lector a què ha d’anar adreçat l’escrit (normalment, un lector no especialitzat). També s’hi especifica quin tipus de text heu d’escriure i de quantes paraules aproximadament ha de constar l’escrit.  A sota de l’enunciat hi ha la informació de què disposeu per fer la tasca. S’espera que useu la informació donada per escriure el vostre text sense copiar-la exactament. Per això, és important que la gestioneu d’una manera adequada: es tracta d’interpretar la informació correctament i de triar la més rellevant per al tipus de text que us demanen (heu de saber destriar la informació més rellevant per al vostre escrit de la que no ho és i deixar de banda la irrellevant). També la podeu reordenar (no cal que aparegui en el mateix ordre en què la trobeu a la prova) i destacar-la segons el grau d’importància. En definitiva, és una tasca de transformació i, per tant, heu de ser capaços ‘’integrar la informació donada amb naturalitat per escriure un text diferent adaptant-vos al que us demanen.

    Heu de tenir present que no és adequat expressar l’opinió de manera directa perquè no s’ha de redactar ni una carta al director ni un article d’opinió. En tot cas, si hi apareix la veu de l’autor, ha de fer-se amb elegància, de manera atenuada.

    A l’hora de redactar qualsevol text és molt important que les idees s’exposin de manera endreçada i lògica. Per tant, és primordial que el text estigui dividit en paràgrafs significatius i ben lligats, i que no hi hagi ruptures sobtades en el discurs ni canvis bruscos de temàtica entre paràgrafs. El text ha de ser entenedor i les oracions han d’estar ben travades, amb un ús adequat de les conjuncions i els connectors (ens hem d’assegurar que realment expressen el que volem que expressin). Cal evitar l’estil telegràfic, amb frases excessivament curtes i pocs connectors. Igualment, l’ús d’un vocabulari ampli i precís també contribueix a crear una impressió positiva en el lector.

    Un bon tancament ajuda a arrodonir el text, acaba de donar significat al discurs global i causa una impressió positiva. A més, contribueix que el lector tingui una percepció real de final.

    [Text extret de DGPL, Certificat de nivell superior de català (C2) Guia per preparar-se l’àrea de comprensió lectora i expressió escrita (àrea 1)]

    A l’hora d’escriure l’article sobre la immigració dels anys seixanta a Catalunya per a un dossier sobre llengua i immigració per a la revista El Temps heu de tenir en compte les recomanacions que fa la DGPL als examinands.

    Ara us faig una proposta d’esquema per elaborar l’article i  incorporar la informació prèvia:

    1. visita guiada a les zones de Girona on hi ha o hi ha hagut barraquisme (notícia d’El Punt Avui)
    2. magnitud del fenomen migratori a Catalunya durant els anys seixanta (taules i entrevista a Andreu Domingo)
    3. paper de la immigració dels anys seixanta per a la pervivència del català (entrevista a Andreu Domingo)

    b) Els signes de puntuació

    1. La paraula solidaritat s’utilitza tothora, però realment ha perdut els seu significat; com, si no, s’expliquen els incidents racistes que hem viscut recentment?
    2. Al principi dels noranta, quan la moda grunge estava en el seu zenit, va aparèixer la pel·lícula Singles, que ens mostrava la vida de la joventut americana grunge de Seattle: tots ells vivien solters, no se sabia res de la seua família i la veritat és que no feia falta; era el model d’independència que tot jove voldria tindre.
    3. El comportament habitual del seu gos es caracteritza per la sensibilitat: agraeix els reconeixements quan el premiem amb paraules amables i carícies. En canvi, s’amoïna molt amb els renys i els crits.
    4. A més, l’expulsió s’executarà sense aplicació del que disposen els articles 80 (suspensió de la pena), 87 (suspensió excepcional de la pena per a drogodependents) i 88 (substitució de la pena), tots aquests del Codi penal.
    5. M’encanta aquesta discussió, però la cosa més interessant d’aquest amic o, més aïna, les paraules més sorprenents van ser: “Ho vaig fer perquè vaig voler.”
    6. El municipi d’Alzira (la Ribera Alta) es troba situat a les dos vores del Xúquer, sobre la plana al·luvial. Cap a l’est el terme arriba fins a les serres que el separen de la Ribera Baixa: el Tallat Roig, la serra de Corbera i la serra del Cavall Bernat.
    7. És clar que ser solter té molts avantatges: la independència —poder eixir i arribar quan vulgues—, una major dedicació al treball i als amics, més comoditat i més llibertat, menys compromisos…; en resum, ser tu mateix i no donar explicacions a ningú.

    c) La notícia periodística: el titular

    El titular és el títol que encapçala la notícia i serveix per captar l’atenció del lector.

    Dona la informació principal de manera sintètica. En conseqüència, ha de ser prou explícit i fidel sobre el fet noticiable i, al mateix temps, prou convincent i atractiu per convidar a llegir la informació.

    A l’hora d’escriure el titular d’una notícia periodística, tingueu en compte les recomanacions següents:

    • Escriviu titulars breus, de menys de catorze paraules.
    • Useu frases en passiva reflexa o el verb en la forma de participi si el subjecte no és rellevant i no hi apareix.
    • Elidiu els elements de la frase no rellevants.
    • Utilitzeu tots els articles i preposicions necessaris perquè l’oració estigui ben cohesionada.
    • Feu servir els verbs en present.
    • Empreu oracions afirmatives.
    • Excloeu les formes que expressin probabilitat.
    • Feu frases que no necessitin gaires signes de puntuació, com ara la coma i el punt i coma.
    • No utilitzeu signes d’entonació.
    • No recorreu a altres títols.
    • Escriviu les paraules que han d’anar en cursiva escrites entre cometes simples.
    • Utilitzeu només sigles fàcils d’identificar.
    • Arrodoniu les xifres.
    • No hi repetiu paraules o paraules amb la mateixa arrel.

    DEURES:

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 19 de gener del 2017

    a) El signes de puntuació: remarques

    1. Els signes de puntuació, en sentit ampli, són signes ortogràfics convencionals que marquen en el discurs escrit les pauses i l’entonació del discurs oral: ajuden, doncs, a reproduir en un text escrit les modulacions de la llengua oral. Ara bé: no totes les pauses que es fan en el llenguatge oral exigeixen una representació gràfica en el llenguatge escrit, ni totes les pauses indicades en l’escrit signifiquen una pausa efectiva en la fonació. Així, doncs, aquests signes ortogràfics no sols depenen de la modulació, sinó que també estan subjectes a les exigències de la sintaxi i, a més, en són un complement per fer-la més entenedora.

    D’altra banda, hi ha altres factors que també hi intervenen, com ara la llargada de les frases, la coincidència i la profusió d’latres signes de puntuació, i també la comprensió unívoca (sense amfibologia) de la informació.

    En darrer terme, però, el gust de l’autor hi és decisiu, ja que l’ús que faci d’aquests signes pot convertir-se en un tret estilístic personal.

    Dins del text, els parèntesis delimiten incisos d’oracions, sintagmes, mots, lletres, etc., que s’hi refereixen amb la finalitat de fer-hi aclariments o observacions, però sense formar part del mateix discurs. En principi, el grau de separació respecte al text és més gran que el dels guions i de les comes, si bé l’ús d’un recurs o d’un altre al més sovint és del tot subjectiu.

    2. Incís de verb dicendi posposat + incís de verb dicendi anteposat:

    No ho sé —va dir, i encara va afegir:— demà ho descobriré.

    —No ho sé —va dir; però encara va afegir:— demà ho descobriré.

    —No ho sé —va dir. Però encara va afegir:— Demà ho descobriré. [Com comentava en Jordi, amb els dos punts no cal el punt que separa les dues oracions en estil directe.]

    3. Reproducció d’un diàleg dins d’un altre diàleg

    —Un dia Sa Altesa Imperial, que llavors tenia els quarters generals a Charlevi, el va cridar i li va dir: «Bautz, amic estimat, vull demanar-vos un favor.» [La meva proposta d’ús de les cometes només és adequada en aquest cas, no en el de l’exercici del llibre.]

    [Josep M. Mestres et al., Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos (text adaptat)]

    b) Els signes de puntuació i el doble sentit

    El doble sentit és la base de la majoria de jocs de paraules no estrictament morfològics ni geomètrics. Es tracta d’aprofitar una coincidència verbal inesperada per bastir un missatge ambigu que pugui ser entès, pel cap baix, de dues maneres diferents.

    Una modalitat de doble sentit ha jugat tradicionalment amb els signes de puntuació per capgirar el significat d’una mateixa frase. Un exemple popular d’aquesta mena d’amfibiologies en català és la facècia següent, extreta d’un almanac: “Un pagès tenia un gat i la mare del pagès era també el pare del gat.” La clau de volta que permet eludir les connotacions zoofíliques d’aital afirmació és una coma que cal situar darrere del mot mare. Al final el pagès té la família sencera de gats.

    Hi ha exemples antològics dels problemes que pot provocar l’absència d’una coma en una frase ambigua. Tolosani, entre altres tractadistes, recull una història excepcional atribuïda a la tsarina Maria Fiodorovna. Es veu que va aconseguir salvar la vida d’un home mitjançant el simple mètode de moure una coma de lloc. El cas es va donar quan el tsar Alexandre III, espòs de Maria, va condemnar un súbdit a morir a Sibèria. L’ucàs que va signar el tsar deia, literalment: “Perdó impossible, que el portin a Sibèria.” La subtil tsarina es limità a manipular la puntuació de la sentència i aquesta va canviar  radicalment de signe: “Perdó, impossible que el portin a Sibèria.” Un altre exemple notable de puntuació ambigua és el que devia provocar l’anomenada “coma blasfema” entre els teòlegs anglicans. Resulta que en diverses edicions de la Bíblia anglesa oficial un passatge de Lluc (XXIII, 32) canvia substancialment el seu significat per culpa de l’absentisme conspicu d’una coma. L’esmentat passatge descriu la cinematogràfica escena de la crucifixió de Jesucrist, acompanyat en la desgràcia pels dos famosos delinqüents comuns. L’absència de la “coma blasfema” provoca estralls en les edicions errònies. El passatge queda així: “And there were also two others malefactors” (i també hi havia dos altres malfactors). Quan els erudits anglicans s’adonaren de la transcendència de l’errada devien interrogar correctors, linotipistes i impressors amb el propòsit de descobrir un possible sabotejador. Les posteriors edicions ja van posar: “And there were also two others, malefactors” (i n’hi havia també uns altres dos, malfactors).

    Les comes són éssers trànsfugues que passen del món lingüístic a l’aritmètic sense cap mena de rubor. En aquest sentit, una tercera coma famosa va ser l’anomenada “coma del milió de dòlars”, perquè la seva situació va comportar aquest alt cost al govern dels Estats Units. En una llei de tarifes aprovada el 6 de juny de 1872 pel govern nord-americà la llista dels productes lliures d’impostos havia d’incloure l’epígraf següent: “Fruit plants, tropical and semitropical” (arbres fruiters, tropicals i semitropicals). Com que en aquells temps els soferts funcionaris es dedicaven bàsicament a fer de copistes, i l’error és l’estat natural del funcionari, un pobre assalariat del fisc va alterar inadvertidament l’epígraf en qüestió. Un altre cop per culpa d’una coma:  “Fruit, plants tropical and semitropical” (fruita, arbres tropicals i semitropicals). Els importadors no van deixar passar l’ocasió i aconseguiren sistemàticament l’exempció fiscal en totes les seves compres de fruites tropicals i semitropicals durant un llarg període de temps. Com que es tractava de productes de luxe i els passatge no va ser esmenat fins al 9 de maig de 1874, es calcula que el fisc nord-americà va deixar de percebre al voltant d’un milió de dòlars en poc menys de dos anys.

    [Màrius Serra, Verbàlia (text adaptat)]

    DEURES:

    • Feu els exercicis 61 i 62 de la fotocòpia.

    Fins dijous!

     

     

    Article complet

  • Dimarts, 17 de gener del 2017

    Sant Antoni

    Sant Antoni Abat

    a) Revisió i correcció de textos

    1. El fet de tenir un ordinador, per a ús personal fora de l’escola, ha facilitat una major distracció als alumnes. > El fet de tenir un ordinador per a ús personal fora de l’escola ha fet que els alumnes es distreguin més.
    2. El Sr. Carles Suero encarrega realitzar una inspecció al menjador escolar per tal de detectar i suggerir possibles solucions de l’actual espai. > El Sr. Carles Suero encarrega una inspecció del menjador de l’escola per detectar els problemes de l’espai i suggerir possibles solucions.
    3. …des de fa uns anys, el volum de queixes que han estat rebudes a la nostra gestoria, per diversos propietaris de la finca situada al carrer Nou, 8, de Girona, ha incrementat considerablement… > ...des de fa uns anys, el volum de queixes dels propietaris de la finca situada al carrer Nou, 8, de Girona, s’ha incrementat considerablement…
    4. En data 9 de gener de 2017, amb la col·laboració de Maria Parramont, es realitza la inspecció visual de les instal·lacions del menjador escolar, on s’observa unes condicions inadequades per oferir un bon servei de menjador. > En data 9 de gener de 2017, amb la col·laboració de Maria Parramont, s’inspeccionen les instal·lacions del menjador de l’escola, on s’observen unes condicions inadequades per oferir un bon servei de menjador.
    5. L’exercici passat es va realitzar una despesa per un import de 4.000 euros per la contractació del servei de neteja i pintada de les façanes dels edificis. > L’exercici passat es van gastar 4.000 euros per contractar el servei de neteja i pintar les façanes dels edificis.

    RECORDEU:

    • problemàtica (‘conjunt de problemes que planteja un afer, una doctrina, una ciència, etc.’) / problema
    • Quan el gerundi indica un fet posterior al fet expressat pel verb principal, normalment una conseqüència, és incorrecte. En aquest cas, cal substituir la construcció amb gerundi per una oració coordinada amb la conjunció i i el verb en forma personal.
    • La preposició per a davant de nom o pronom expressa la finalitat o la destinació. En casos dubtosos per establir el significat, és recomanable utilitzar la preposició per, que és la no marcada de totes dues perquè és la forma simple.

    b) La derivació

    El procés de derivació permet formar noves paraules mitjançant els afixos (sufixos, prefixos i infixos) que s’afegeixen al lexema (arrel del mot). La paraula resultant pot tenir una categoria diferent (indústria > industrial > industrialitzar) o un matís diferent de significat (fusta> fusteria> fuster).

    DEURES:

    Corregiu els signes de puntuació que no siguin correctes i completeu les regles d’ús dels signes de puntuació.

    Poseu els signes de puntuació que falten en l’exercici O60 de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 12 de gener del 2017

    a) La dièresi

    Cal tenir en compte que hi ha alguns casos en què no marquem els hiats amb el signe de la dièresi. Es tracta de les anomenades normes d’estalvi de la dièresi. No posem dièresi, malgrat que hi ha un diftong que no es forma, en els casos següents:

    1. Quan la i o la u han de dur accent segons les normes d’accentuació
      país, veí, conduís…però, en canvi: països, veïna, conduïssin
    2. En el futur, condicional, infinitiu i gerundi dels verbs acabats en vocal + ir.
      traduint, reduir, conduiria, agrairem…però, en canvi: traduït,
      reduïm, conduïssis, agraïa
    3. En els sufixos isme, ista.
      egoisme,  egoista, panteisme, judaisme, altruista…(excepte proïsme)
    4. En les paraules compostes amb els prefixos contra, re, co, anti, semi.
      contraindicació, reincidir, antiinflamatori, coincidir…(excepte reüll)
    5. En els mots que acaben en les terminacions llatines ius, ium:
      Aquàrium, pòdium, mèdium, Màrius…

    [Referència: Itineraris d’aprenentatge]

    b) La construcció i redacció de textos

    A l’hora d’utilitzar dades numèriques, tant li fa si són quantitats absolutes com percentatges, hem d’anar amb molt de compte per no confondre el lector o l’oient. Hem de seleccionar sempre les xifres rellevants i hem d’interpretar-les de manera correcta. Fixeu-vos en el contingut de la notícia següent:

    Què us sembla: una notícia positiva o bé negativa?

    c) La derivació

    Hem comentat els derivats de l’exercici 1 de la fotocòpia.

    DEURES:

    • La revista El Temps  us ha demanat que escrigueu un article sobre la immigració dels anys seixanta a Catalunya per a un dossier sobre llengua i immigració. L’article ha de tenir unes 300 paraules.
    • Feu l’exercici 3 de la fotocòpia dels derivats.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 10 de gener del 2017

    Imatge relacionada

    El termòmetre de la classe…

    a) La dièresi

    La dièresi marca que en un context en què hi podríem trobar un diftong hi ha un hiat. Per això, cal recordar els casos en què no es realitza el diftong i si cal o no marcar-los.

    • i/u tònica: v (accent), raïm (dièresi), agrair (sense marca: infinitiu i gerundi), egoisme, egoista (sense marca: sufixos -isme, -ista)
    • i/u àtona derivada de i/u tònica: vnat (dièresi), rmat (dièresi)
    • origen etimològic: scidi (dièresi)
    • terminacions verbals: estudiï (dièresi), agrai (sense marca: futur i condicional)
    • sufixos: assidtat (dièresi)
    • prefixos tònics: contraindicació (sense marca)

    Aquí trobareu una llista dels sufixos, la majoria d’origen culte, que, quan van precedits d’una vocal han de portar dièresi:

    • vocal + –itat, -icitat: espontaneïtat, assiduïtat, heroïcitat
    • vocal + –itzar, -itzant: europeïtzar, arcaïtzant
    • vocal + –ificar: deïficar
    • vocal + –iforme: deïforme
    • vocal + –icisme: laïcisme, estoïcisme
    • vocal + –iment: decaïment

    També us heu de fixar en alguns mots amb diftong que, en canvi, tenen derivats amb hiat. Per tant, aquests derivats s’escriuen amb dièresi:

    • druida > druïdessa
    • fluid > fluïdesa
    • laic > laïcat
    • heroi, heroic > heroïcitat
    • judaic > judaïtzar, judaïtzant
    • estoic > estoïcisme

    [Text adaptat del llibre Va de bo! Nivell superior de valencià (C2) (ed. Bromera)]

    En els mots manllevats al llatí i al grec, una i feble precedida d’una vocal forta és pronunciada dins la mateixa síl·laba que aquesta, formant amb ella un diftong decreixent: es.toic, fluid, he.roic, laic; però el diftong es desfà quan la primera vocal perd el seu accent: es.to.ï.cis.me, flu.ï.de.sa, he.ro.ï.ci.tat, la.ï.cit.zar. A un diftong d’un 15 mot primitiu, doncs, pot correspondre un grup disil·làbic en un derivat. Per tant, porten dièresi els derivats cultes amb els sufixos itat, isme, itzar i similars, encara que en els mots primitius hi hagi un diftong: arcaïtzant (cf. arcaic), druïdessa, druïdisme (cf. druida), hebraïtzar, hebraïtzant (cf. hebraic), judaïtzar, judaïtzant (cf. judaic), mosaïcista (cf. mosaic), estoïcisme (estoic), fluïdesa, fluïdificar, fluïditat, fluïditzar (cf. fluid), laïcat, laïcisme, laïcitzar (cf. laic), atiroïdisme (cf. tiroide). Notem que no han de dur dièresi els derivats amb el sufix -al, els primitius dels quals tampoc no la porten: coital, col·loidal, esferoidal, fluidal, helicoidal, laical, romboidal, trapezoidal (derivats respectivament de coit, col·loide, esferoide, fluid, helicoide, laic, romboide, trapezoide).

    [IEC: Ortografia catalana]

    b) La derivació

    Hem buscat els derivats de l’exercici 2 de la fotocòpia.

    DEURES:

    • Repasseu l’ús de la dièresi i feu els exercicis 7, 8 i 9 de la fotocòpia.
    • Comproveu en el diccionari el significat dels derivats que heu format per a l’exercici 2 de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició concordança connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral expressió oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu velarització verbs veu passiva vocalisme