RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘català occidental’

  • Dimarts, 28 de març del 2017

    a) Revisió i correcció de textos

    Hem repassat la versió manipulada de l’article “Poques pàgines” de Manuel Baixauli.

    • dins de d‘Esas vidas [La preposició de s’apostrofa davant de títols començats amb vocal.]
    • sabrós > saborós
    • calent > te calent [Només s’accentua del verb tenir.]
    • vesprada gris > vesprada grisa
    • Mentres agonitze > Mentre agonitze
    • els hi ha entusiasmat un llibre [El pronom hi no té cap funció en l’oració.]
    • fluidesa > fluïdesa
    • de qui se n’ha enamorat [És un pleonasme.]
    • fàstig > fàstic [És una excepció a la regla que ens diu que, després de vocal àtona o consonant, s’escriu la mateixa lletra que apareix en els derivats.]
    • espós > espòs
    • li confessa al doctor [Repetim el complement indirecte.]
    • padrí [‘home gran’]> fadrí [‘home jove’]
    • el que fa fins a uns extrems… > cosa que fa fins a uns extrems [El que no pot substituir el relatiu neutre.]
    • lliura [‘entrega, sotmet’] > deslliura [‘allibera’]
    • la urbs > l’urbs
    • color sípia > color sèpia [Sípia només es pot utilitzar quan fa referència a l’animal.]
    • se n’han endut per sempre els anys [El pronom en no té cap referent.]

    b) L’anàlisi sintàctica

    DEURES:

    • Feu els tres primers exercicis de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 19 de desembre de 2013

    Última classe (plujosa) del 2013.

    a) Vocalisme: els diftongs

    Hem repassat les situacions en què ens podem trobar quan tenim dues o més vocals en contacte dins d’un mot: els hiats (o hiatus), els diftongs creixents, els diftongs decreixents i els triftongs (que, de fet, són la suma d’un diftong creixent i un de decreixent).

    Recordeu que sempre que hi ha un diftong una de les vocals és una i o una u. En aquest context la i o la no actuen com a vocals, sinó com a semivocals (en els diftongs decreixents), semiconsonants  (en els grups gua… i qua…) o consonants (en els diftongs creixents). Aquests sons es transcriuen amb els signes [j] i [w].

    Davant de u podem escriure c o per representar el so [k]. Escrivim quan no hi ha diftong i quan n’hi ha:

    quota (quo-ta) / cuota (cu-o-ta)

    Per identificar els mots en què hem d’escriure c, podem recórrer a la memòria visual o recordar algunes petites regles:

    • derivats de paraules en què la u és tònica: cuota < cuaevacuació evacua
    • derivats d’adjectius acabats en cu: promiscuïtat < promiscu, promíscua; vacuïtat < vacu, vàcua; perspicuïtat < perspicu, perspícua; innocuïtat < innocu, innòcua (en canvi, iniquitat < inic, iniqua; obliqüitat < oblic, obliqua)

    EXERCICIS: 9, 10 (pàg. 152-153)

    b) Vocalisme: l’elisió i la sinalefa

    Quan es troben una paraula que acaba en vocal i una altra que hi comença, es pronuncien com una sola síl·laba, elidint una de les dues vocals o fent sinalefa (o sigui, pronunciant com un diftong les dues vocals de paraules diferents).

    • Vocal tònica en contacte amb vocal neutra: s’elideix la vocal neutra
    • Vocal àtona (diferent de la neutra) en contacte amb vocal neutra: es pot elidir la vocal neutra. Però si la segona vocal en contacte és una i o una u (o una àtona), se sol fer diftong amb la vocal neutra.
    • Dues vocals neutres en contacte es fusionen en una de sola.

    De tota manera, en contextos emfàtics, pot ser justificable distingir les vocals. Així mateix, una de les característiques del llenguatge col·loquial és la reducció general de la tensió amb què es pronuncien les paraules, cosa que comporta algunes pèrdues de sons.

    [Text adaptat d’esadir.cat]

    EXERCICI: 12 (pàg. 153)

    c) El català occidental

    Característiques del nord-occidental

    • tancament de àtona en quan segueix una tònica: conill
    • desinència –o de la primera persona del present d’indicatiu
    • desinència -e de 3a persona: ell pense, ella pensave
    • obertura de e en en els grups inicials en es-, en-: escala, enciam
    • article determinat masculí lo, los

    Característiques del valencià

    • distinció b/v
    • articulació marcada dels finals consonàntics -r, -rt, -nt
    • desinència -e de la primera persona del present d’indicatiu
    • combinació de pronoms febles de CI i de CD sempre en aquest ordre; a més, el CI no pren mai la forma adverbial hi
    • demostratiu este-eixe-aquell

    DEURES

    • Subratlleu les elisions i sinalefes del poema de l’exercici 13 de la pàgina 154.
    • Identifiqueu les característiques dels dialectes occidentals dels textos d) i f) de l’exercici 32 de la pàgina 133.
    • Mengeu, beveu, rieu, llegiu i sigueu feliços.

    Fins l’any que ve!

     

    Article complet

  • Origen de la divisió dialectal

    Com cada any, l’Oficina de Català publicarà una revista adreçada als alumnes dels cursos de català. El professor et demana que hi participis amb un article d’unes 175-200 paraules sobre l’origen de la divisió dialectal.

    A continuació tens un text que t’ajudarà a documentar-te. Evita de copiar frases del text original.

    [Text adaptat d’Els parlars catalans de Joan Veny]

    Els factors de la bipartició del català en aquests dos grans feixos dialectals són complexos. El substrat preromà, la romanització i el repoblament són punts importants en què es basen diverses teories que intenten posar en clar les causes d’aquesta gran clivella. Vegem-les en síntesi.

    Durant molts anys es va acceptar la que podríem anomenar teoria de la Reconquesta, segons la qual la progressió meridional de les conquestes hauria provocat una transfusió de parlars orientals a l’est i de parlars occidentals a l’oest. En aquest sentit, és ja un tòpic citar el testimoniatge de l’historiador cinccentista valencià Beuter, que reporta una llegenda segons la qual, si a València es parlava una modalitat occidental de català, era pel trasllat de tres-centes donzelles de Lleida a aquelles terres. Però arguments de pes s’oposen a aquesta interpretació: primerament, el sentit geogràfic de la Reconquesta, que segueix una línia est-oest com es pot veure per la presa, al s. XII, pels comtes de Barcelona, de Camarasa i Benavarri, i, més tard, de Tortosa, Lleida i Fraga; en segon lloc, perquè el nombre de cases de València concedides a gent oriental era superior al que tocà a participants occidentals, segons es desprèn del Llibre de repartiments.

    El 1951 M. Sanchis Guarner va exposar una altra teoria, força aguda, basant-se en les diferències del substrat preromà i no en els fets de la Reconquesta. És molt perspicaç la referència inicial relativa al testament de Guifré el Pelós (898) en virtut del qual deixava a Guifré II els comtats de Barcelona, Ausona i Girona (=català central), a Miró els de Cerdanya, Conflent i Besalú (=rossellonès), i a Sunifred el d’Urgell (=català occidental). Això no significa que aquest testament representi l’origen de la fragmentació dialectal de català, però sí que implica que el comte català, al moment de fer aquesta partió, degué tenir en compte diferèncie ètniques importants, amb una possible seqüela lingüística. Assenyalat aquest fet, Sanchis Guarner observa la distribució dels pobles preromans al domini català. A l’actual sector occidental troba, del Montsec cap al sud, tribus d’estirp ibèrica. Del Montsec cap amunt s’estenien els pobles bascos o bascoides, més o manco relacionats amb els ibers; uns i altres, preindoeuropeus. A l’actual sector oriental, en canvi, hi campaven pobles postcapsians, de llengua diferent, indoeuropea. Aquests dos tipus de pobles assentats a les nostres terres abans de l’arribada dels romans, haurien condicionat la futura estructura dels dos grans dialectes, especialment pel que fa al timbre de les vocals, clares i tenses a l’occidental, fosques i afeblides a l’oriental.

    El progrés de l’arqueologia, però, ha revelat restes de poblats cèltics també al costat occidental, amb la qual cosa sembla que esdevé vulnerable l’anterior hipòtesi del substrat. Una nova interpretació deguda a Antoni M.  Badia i Margarit fa front a aquest problema, tot tenint en compte la romanització. L’il·lustre professor de la Universitat de Barcelona remarca la gran densitat de la toponímia romana a Girona, Ausona i terres orientals, així com de l’hagiotoponímia cristiana, fenomen que és relacionat amb la profunda romanització d’aquestes terres. Aquestes fondes petges romanes contrasten, a l’oest, amb dos fets importants: la persistència dels bascos al nord (Ribagorça, Pallars) fins al segle X, i l’arabització, des del segle VIII, de les terres meridionals, que sofriren una forta desromanització que hauria fet aflorar primitius trets lingüístics preromans. Així, doncs, de resultes d’una acció de substrat a la part occidental, ja sia per perllongament d’una llengua bascoide al N, ja sia per rebrotament, al centre i al sud, d’habituds lingüístiques tapades per la romanització i manifestades després per la desromanització implícita en el procés arabitzant, tindríem uns dialectes occidentals força diferenciats dels orientals, on l’absència d’un substrat actiu a causa de la implantació d’una llatinitat ferma i vitenca va deixar el camp lliure a la debilitació de vocals àtones i altres fenòmens peculiars.

    Totes aquestes teories, tan agudes com respectables, tenen la seva part de raó i probablement cap d’elles la té totalment. Per part meva, trobo arriscat d’atribuir excessives repercussions lingüístiques als diversos pobles preromans. En aquest sentit crec que no s’ha tingut prou en compte la cronologia dels canvis que separen el català oriental de l’occidental. Una bona part són mutacions fonètiques o gramaticals realitzades en català oriental entre el segle XV i el segle XVI, que contrasten amb el caràcter generalment estàtic, estagnant, del català occidental. En el cas d’aquests trasmudaments relativament tardans, costa un xic de veure-hi efectes tan retardats de característiques pròpies dels parlars anteriors a la romanització. L’estat “latent” no es pot acceptar amb els ulls clucs.

     

     

    Article complet

  • Dimarts, 19 de novembre de 2013

    Després de la tempesta, la calma.

    a) Els quantitatius i els indefinits

    RECORDEU:

    • L’esborrany provisional de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC recull les formes bastanta i bastantes.
    • Tot sol ser invariable davant d’un nom geogràfic. Hi ha casos, emperò, com ara quan el nom va precedit d’un article, en què s’usa el femení tota. Passa això mateix quan afegim un adjectiu al topònim: Ha plogut a tota la Garrotxa.

    EXERCICIS: 18 (pàg. 71), 23 i 24 (pàg. 73)

    b) La o i la u

    Encara que no les hàgim comentat, repasseu les regles ortogràfiques de la o i la àtones. Fixeu-vos també en les diferències ortogràfiques que diferencien els cultismes o pseudoderivats dels mots patrimonials de la “mateixa” família lèxica.

    c) Variants geogràfiques de la llengua catalana

    A partir d’aquest exercici hem revisat les principals característiques dels dialectes del bloc oriental i del bloc occidental.

    Tot i que és una mica vell, aquest vídeo és una bona introducció als dialectes geogràfics catalans.

    DEURES:

    • Repasseu la llista de mots que poden presentar dubtes ortogràfics a l’hora d’escriure o o u i feu els els exercicis 11, 12 i 13 de la pàgina 60.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 1 de desembre de 2011

    Última classe abans del pont de la Constitució.

    a) Les oracions adjectives de relatiu

    EXERCICIS: 14 (pàg. 116) i 19 (pàg. 118)

    b) El català nord-occidental

    Aquestes són algunes de les principals característiques del catala nord-occidental:

    • tancament de e pretònica en i: giner
    • tancament de o àtona en u quan segueix una i tònica: conill
    • desinència –o de la primera persona del present d’indicatiu
    • desinència -e de 3a persona: ell pense, ella pensave
    • obertura de e en a en els grups inicials en es-, en-: escala, enciam
    • article determinat masculí lo, los

    RECORDEU:

    

    DEURES:

    • Repasseu el quadre dels relatius i feu l’exercici 16 de la pàgina 117.
    • Busqueu en el text d de l’exercici 32 de la pàgina 132 algunes característiques del català nord-occidental.

    Ens retrobem el 13 de desembre!

    Article complet

  • Dijous, 27 d’octubre de 2011

    Màrius, quin aigat! (com diuen els de Santa Pau)

    a) La neutralització

    Hem vist que en els mots compostos hi ha dos accents: el principal (o primari) i el secundari. En la transcripció fonètica, el principal el representem com un accent tancat [´] i el secundari com un d’obert [`].

    RECORDEU: El fenomen de la neutralització ens permet distingir alegrament d’alegrement.

    EXERCICIS: primer i tercer exercicis de la fotocòpia

    b) Vocalisme

    La distribució de les vocals mitjanes (e, o) no és del tot homogènia en el conjunt del domini lingüístic, i en certs casos es constaten vacil·lacions o pronúncies diferents, sobretot en les vocals de la sèrie anterior ([e] i [ɛ]).  Una part important d’aquestes divergències són motivades pels factors següents:

    • L’evolució de la vocal [e] del llatí vulgar en els dos grans blocs dialectals. A causa d’aquesta evolució, hi ha tota una sèrie de mots que es pronuncien amb [e] en nordoccidental i en valencià, amb [ɛ] en central i en determinats parlars baleàrics, i amb [ə] en la resta del baleàric. Es tracta de mots com ara cadena, cera, francès o merèixer. Un nombre més reduït de mots, entre els quals es troben pèl i vel, tenen [ə] en parlars baleàrics i [ɛ] en la resta del català. En tots aquests casos són igualment acceptables les diferents pronúncies tradicionals, independentment que quedin reflectides o no a través de l’accentuació gràfica.
    • L’adaptació de certs mots cultes. En aquest tipus de mots és fàcil d’observar un predomini de les vocals mitjanes baixes ([ɛ] i [ɔ]) en la pronúncia més genuïna. Aquest predomini, tanmateix, no és exempt de vacil·lacions o de diferències entre els parlars. Per exemple, els mots cultes en –ecte,  –ecta,  –epte i  –epta (defecte,  provecta,  precepte, inepte/inepta) tenen [ɛ] en valencià i en baleàric, però [e] en altres parlars. En canvi, els mots cultes acabats en  –ema (morfema,  problema,  teorema) i en –ense (castrense,  forense) tenen [ɛ] en central i [e] en altres parlars. En aquests casos de vacil·lació, són igualment acceptables les diferents pronúncies. Amb tot, no és acceptable la tendència a generalitzar les vocals mitjanes altes ([e] i [o]) que es constata sobretot en determinats parlars de sectors urbans a causa, sens dubte, de la imitació de la pronúncia castellana.
    • La tendència a convertir la [o] en [ɔ] en síl·laba inicial (o en monosíl·labs). A causa d’aquesta tendència, en la major part dels parlars, s’ha produït el canvi de [o] en [ɔ] en mots com ara com, crosta, flor, hora, nom, olla, plor, roig, soca, sol i sostre, i presenten vacil·lació en la pronúncia uns quants mots amb el diftong  ou (jou,  pou,  tou) i diversos mots cultes (corts, mot, vot, zona). En aquests casos, són acceptables les diferents pronúncies. No han seguit, però, aquesta tendència els parlars centrals de transició al septentrional, que mantenen la [o] en tots els casos, ni el septentrional, on tota [o] esdevingué [u] en l’antic. El septentrional, a més, presenta una altra peculiaritat, ja que la [ɔ], que en certs parlars s’ha convertit en [o], ha esdevingut [u] en síl·laba travada amb nasal: font, pont. És recomanable d’evitar aquesta darrera pronúncia en els registres formals.

    [Versió electrònica de l’esborrany de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans]

    EXERCICIS: 6 i 8 (pàg. 59)

    c) Variants geogràfiques de la llengua catalana

    A partir d’aquest exercici hem revisat les principals característiques dels dialectes del bloc oriental i del bloc occidental.

    Tot i que és una mica vell, aquest vídeo és una bona introducció als dialectes geogràfics catalans.

    DEURES:

    • Observeu les principals característiques del rossellonès i feu l’exercici 2 de la fotocòpia.
    • Per repassar el fenomen de la neutralització i l’obertura de les vocals tòniques,  feu l’exercici 10 de la pàgina 59 i el segon exercici de la fotocòpia de fonètica.

    Fins dijous!

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme