RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘complements verbals’

  • Dimarts, 19 de maig del 2015

    On és l’estiu?

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • Activitat 2.1

    a) Les oracions de relatiu

    En una oració de relatiu, el pronom relatiu fa una funció respecte del verb. Per exemple, en la frase La casa on vivia la Clara tenia moltes finestres, el pronom relatiu on fa de complement de lloc del verb vivia (la Clara vivia a la casa). Per aquest motiu, no és adequat afegir-hi un pronom feble que tingui aquesta mateixa funció (en aquest cas, el pronom hi). Així doncs, en comptes de:

    La casa on hi vivia la Clara tenia moltes finestres
    El tema del qual en parlaven era molt interessant

    cal dir:

    La casa on vivia la Clara tenia moltes finestres
    El tema del qual parlaven era molt interessant.

    Referència: Optimot, fitxa 7383/2

    b) Les preposicions

    La norma de la caiguda de preposicions és sens dubte la que crea més problemes  de totes les de sintaxi, i la que menys s’ha assimilat, però, a més, sembla que en aquest cas Fabra només va reintroduir una part del sistema medieval en què estava integrada. Va prescriure que caiguessin les preposicions febles de règim verbal davant un que però no –com calia esperar si s’adopta la sintaxi dels clàssics (o l’actual d’altres llengües romàniques)– davant una interrogativa indirecta. Cau el de que poso entre parèntesis a (1) “L’èxit depèn (de) que la maniobra surti bé” però no a (2) “L’èxit depèn (de) si la maniobra surt bé”. I, com va tornar a recalcar Solà a la seva última lliçó, la immensa majoria de professionals –inclosos
    els de l’IEC– no veuen cap problema en la no-caiguda a (2) i, en canvi, condemnen sense pal·liatius la no-caiguda a (1).

    Referència: Ara, 12 d’abril del 2015

    Habitualment el complement directe no porta preposició, però hi ha algunes excepcions en què s’usa la preposició a:

    1. Davant dels pronoms forts següents referits a persona: tu, ell, ella, nosaltres,vosaltres, ells, vós, vostè, mi i si. Per exemple: Us he vist a vosaltres.
    2. En l’expressió l’un a l’altre. Per exemple: Es miraven l’un a l’altre. 
    3. Per desfer ambigüitats en frases comparatives si ja s’han esgotat altres recursos. Per exemple: T’estimava molt, potser més que a la seva mare. 
    4. Davant de complements directes desplaçats a inici de frase i que representen una persona o grup de persones, per desfer l’ambigüitat que pot comportar començar la frase sense preposició, en què podria semblar que és el subjecte i no el complement directe dislocat. Així, s’escriu:
      A l’Anna ja no la veig.
      Als nens, afortunadament, aquesta norma els afecta molt directament. 
    5. Hi ha alguns casos en què la preposició a és optativa:

    — Davant dels pronoms tothom, tots i ningú. Per exemple, podem dir: Coneix a tothom o Coneix tothom.
    — Davant dels pronoms qui, el qual, la qual, els quals i les quals. Tant podem dir A qui van assassinar? com Qui van assassinar?
    — Davant de dos complements directes coordinats en què un ha d’anar introduït per la preposició a i l’altre, no; per paral·lelisme, els podem introduir tots dos amb la preposició. Per exemple: Saluda a ells i la Maria Saluda a ells i a la Maria.

    Referència: Optimot, fitxa 7366/2

    DEURES:

    • Acabeu de revisar el text sobre el comerç just. Fixeu-vos en l’ús de les preposicions.
    • Busqueu informació de les entitats següents i porteu-la a classe:
    1. Eicascantic
    2. Asendi
    3. El Caliu: Xarxanet i TV3 a la carta

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 24 de març del 2015

    Coa el calafate.jpg

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • Objectius de la unitat 5

    a) Els complements verbals

    Hem fet un exercici per veure com podem recórrer al diccionari per saber si un verb és transitiu o intransitiu. Això pot ser important a l’hora de decidir si hem de fer servir la preposició a o si hem d’utilitzar el pronom el o bé el pronom li.

    • interessarAquesta pel·lícula la/li pot interessar. [S’admet tant en l’ús transitiu com en l’intransitiu.]
    • encantarL’encanten les novel·les de Jesús Moncada. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu, tot i que hi ha diccionaris que recullen l’ús intransitiu. Ésadir dóna preferència a l’ús intranstiu.]
    • estranyarNo sé per què l’estranya. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu; en canvi, el GDLC només l’ús intransitiu.]
    • repugnarElla diu que li repugna trobar-se’l cara a cara. [verb intransitiu]
    • escriure: Li escriurem així que arribem a Mallorca. [Regeix un complement indirecte de persona; el CD és el text que escrivim.]

    b) L’article

    RECORDEU: Pel que fa als topònims que no tenen forma catalana, l’article s’ha d’escriure amb majúscules i, per tant, no s’hi apliquen les normes de contracció.

    DEURES:

    • Amb el diccionari a prop, feu l’exercici d’homònims de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 30 de gener de 2014

    Qui ha fet rodó avui?

    a) Els complements verbals

    Hem repassat alguns procediments per identificar el CPred  quan concorda amb el CD:

    CPred :

    • En Ferran duia el barret espellifat. > Com duia el barret? Espellifat. [Espellifat és un adjectiu, concorda amb barret i és un complement del verb.] [Context: En Ferran té només un barret.]
    • Endreça a l’armari totes les camises planxades. > Que com has d’endreçar les camises? Planxades, esclar, no deus pas voler que quedin ben arrugades. [Planxades és un participi, concorda amb camises i és un complement del verb.] [Context: És la intenció de la dona.]

    CCM: En Ferran duia un barret amb poca gràcia. > Com duia el barret? Amb poca gràcia. [Amb poca gràcia és un SPrep, no concorda amb barret i és un complement del verb.] [Context: En Ferran no té estil.]

    CN dins del CD:

    • En Ferran duia el barret espellifat. > Com era el barret? Espellifat. [Espellifat és un adjectiu, concorda amb barret i és un complement del nom.] [Context: En Ferran té uns quants barrets.]
    • En Ferran duia un barret amb poca gràcia. > Com era el barret? Amb poca gràcia. [Amb poca gràcia és un SPrep, no concorda amb barret i és un complement del nom.] [Context: El barret d’en Ferran és més aviat lleig.]
    • Endreça a l’armari totes les camises planxades. > A veure, quines camises he d’endreçar? Només les planxades. No deu haver tingut temps de planxar-les totes. [Planxades és un participi, concorda amb camises i és un complement del nom amb un valor especificatiu.] [Context: És la interpretació de l’home.]

    Fixeu-vos que el complement que regeix prendre per (de, com a) és un CPred. També fa la funció de CPred el complement que acompanya el verb dir-se.

    • dir [un nom] [a algú: CI]: Donar com a nom.
    • dir-se [un nom]: Tenir com a nom.
    • Li diuen Toti, però es diu Josep.

    EXERCICI: 31 (pàg. 168)

    b) El verb: irregularitats

    1. En català la normativa no accepta cap infinitiu en -guer; ni cap gerundi acabat en-guent. Les formes *sapiguer, *sapiguent… només es poden utilitzar en un context col·loquial o familiar.
    2. pondre postala posta dels ous, la posta de sol | posar posada:  la posada a punt
    3. compondre composar: fixeu-vos que normalment hem d’utilitzar compondre.

    compondre

    v. tr. [LC] Formar (un tot) reunint o combinant elements, parts, ingredients, diversos. Compondre una medecina de diverses substàncies.
    tr. [LC] Fer (una obra intel·lectual) executant-ne les diverses parts i combinant-les d’una manera harmònica. Compondre un poema, un sermó. Té un estil elegant i vivaç, però compon malament.
    tr. [AR] Ordenar, segons les lleis estètiques i els cànons de la proporcionalitat, tots els elements que formen (una obra pictòrica), de manera que mantinguin un efecte d’equilibri, de bellesa i de gràcia.
    tr. [LC] [MU] Produir (una obra musical). Compondre una òpera. Un músic que executa però no compon.
    tr. pron. [LC] compondre-s’ho [o compondre-se-les] Arranjar les coses de manera que reïxin.
    tr. [LC] [AF] En tip., ordenar els caràcters gràfics i els espais corresponents per formar els mots i les línies (d’un text destinat a ésser imprès). Ara componen el vostre article.
    intr. pron. [LC] Algú, arranjar amb especial artifici el seu aspecte físic. Vés-te a compondre, que hem d’anar a teatre. Tot el dia es compon.
    tr. [LC] Diversos elements reunits o combinats, formar, constituir, (un tot). Els ossos que componen l’esquelet. Els éssers que componen l’univers. Els segells que componen la seva col·lecció. Les persones que componen el jurat s’han retirat per deliberar.
    intr. pron. [LC] La paret de l’ou es compon de tres membranes. Una biblioteca composta de llibres nous.
    tr. [LC] què compon això amb allò? [o què compon això?] Expressió que indica la incongruència d’una cosa o la impossibilitat de comparació amb una altra.
    intr. pron. [LC] Entrar en acord amb algú fent algunes concessions. Compondre’s amb els seus creditors.

    composar

    v. tr. [DR] Imposar arbitràriament (a algú) una contribució, una multa, etc.
    tr. [LC] Captenir-se (amb algú) fent-lo anar dret, imposant-li la nostra voluntat, fent-li creure el que volem.
    tr. [DR] Arbitrar.

    DEURES:

    • Feu els exercicis 22, 23 i 25 de les pàgines 160 i 161.
    • Repasseu el que hem fet fins ara per preparar la prova del dia 6.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 28 de gener de 2014

    Sant Tomàs d’Aquí-no; per això, avui hem fet classe.

    a) La variació lingüística: els registres

    Els dialectes són als usuaris de la llengua el mateix que els registres són als usos de la llengua. És a dir, així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions determinades. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i permeten parlar d’uns tipus de llengua propis de cada funció que anomenem registres. (Isidor Marí, “Registres i varietats de la llengua”, Com, núm. 3)

    b) Els complements verbals

    Hem fet un exercici per veure com podem recórrer al diccionari per saber si un verb és transitiu o intransitiu. Això pot ser important a l’hora de decidir si hem de fer servir la preposició  a o si hem d’utilitzar el pronom el o bé el pronom li.

    • interessarAquesta pel·lícula la/li pot interessar. [S’admet tant en l’ús transitiu com en l’intransitiu.]
    • encantarL’encanten les novel·les de Jesús Moncada. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu, tot i que hi ha diccionaris que recullen l’ús intransitiu. Ésadir dóna preferència a l’ús intranstiu.]
    • estranyarNo sé per què l’estranya. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu; en canvi, el GDLC només l’ús intransitiu.]
    • repugnarElla diu que li repugna trobar-se’l cara a cara. [verb intransitiu]
    • escriure: Li escriurem així que arribem a Mallorca. [Regeix un complement indirecte de persona; el CD és el text que escrivim.]

    EXERCICIS: 30 (pàg. 168) i fotocòpia

    DEURES:

    • Analitzeu els complements verbals de les oracions de l’exercici 31 de la pàgina 168. Tingueu en compte com distingir els complements circumstancials de mode dels complements predicatius.
    • Resoleu el conflicte matrimonial: Endreça a l’armari totes les camises planxades. És ella que no s’explica? És ell que no escolta?

    Fins dijous!

     

    Article complet

  • Dijous, 23 de gener de 2014

    Qui no vulgui pols que no vagi a l’era, Sandro. [Qui no vulgui pols és una oració relativa de substantiu.]

    a) Els complements verbals

    Ens hem dedicat a recordar alguns conceptes bàsics que ens seran útils tant per fer l’exercici de la prova homologada com per resoldre alguns dubtes que puguem tenir a l’hora d’escriure. Si voleu repassar-los amb alguns exercicis, cliqueu aquí.

    Quadre de la complementació verbal

    RECORDEU:

    El SN que segueix el verb impersonal haver-hi fa la funció de CD.

    Generalment, en català, el complement directe s’uneix directament al verb sense preposició. La preposició a introdueix el complement indirecte, però no el directe.

    Els verbs agradar, repugnar, importar, xocar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CI. En canvi, els verbs espantar, ofendre, molestar, fastiguejar, preocupar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CD. L’estructura de les oracions amb aquest verbs és:

    experimentador (CD o CI) – verb – tema (S)

    Una manera d’aprendre són els viatges. > una manera d’aprendre: At; els viatges: S

    Per identificar el subjecte d’aquesta oració en fixem en la concordança (plural) amb el verb.

    Vaig portar el regal per a les nebodes. > el regal: CD; per a les nebodes: CI

    El verb portar exigeix un CI o bé un CCLl.

    Vull anar al cinema. > al cinema: CCLl

    El complement que indica el lloc també és un complement exigit pel verb. Per això, podem dir que es troba molt a prop dels CRV. Tanmateix, nosaltres l’analitzarem com a CCLl.

    EXERCICI: 29 (pàg. 167)

    b) Els derivats

    EXERCICIS: 36, 37 i 38 (pàg. 173)

    DEURES:

    • Feu l’anàlisi sintàctica de les oracions de l’exercici 30 de la pàgina 168.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 17 de gener de 2012

    Sant Antoni abat, tercer dia de la setmana dels barbuts

    a) El predicat verbal

    En sintaxi, s’entén per oració impersonal aquella que ni té ni pot tenir subjecte sintàctic; això és:

    • cap element dels quals estan presents, explícits, en la oració pot ser subjecte;
    • no se li pot suposar tampoc un subjecte implícit (= omès, el·líptic, elidit, tàcit).

    Per exemple: en l’oració en aquesta casa es menja malament, (1) d’entrada, ni el sintagma preposicional en aquesta casa, ni l’adverbi mal, ni la paraula es en poden ser subjectes; (2) no obstant això, podria ocórrer que tingués un subjecte implícit; però, si se li afegeix, es pot veure que tampoc l’accepta: *en aquesta casa ell / ella es menja malament. En conclusió, es pot dir que és una oració impersonal.

    La impersonalitat sintàctica ha de distingir-se de la impersonalitat semàntica; en una oració com aviat es coneixeran les notícies és fàcil observar la presència d’un subjecte gramatical o sintàctic, això és, un sintagma o paraula que concorda en nombre amb el verb: si el verb fos es coneixerà, el subjecte hauria de ser la notícia. En aquest sentit, es tracta d’una oració no-impersonal. No obstant això, des del punt de vista semàntic, es tracta d’una oració impersonal ja que no conté cap subjecte en el sentit de ‘agent de l’acció’, això és, no s’assenyala ‘qui / qui’ coneixeran aquestes notícies.

    Tipus d’oracions impersonals

    • les formades amb verbs meteorològics i de fenòmens naturals: ploure, tronar, llampegar, escampar, pedregar, nevar, vesprejar, fosquejar, clarejar… Òbviament, els usos metafòrics d’aquests verbs anul·len la impersonalitat: li van ploure un munt de crítiques (on el subjecte seria un munt de crítiques)
    • les formades amb el verb haver-hi en qualsevol de les formes de la seva conjugació: hi havia moltes persones a l’estadihi ha nens a la carretera
    • les formades amb el verb fer i una referència de tipus climatològica o temporal: fa fredfa vint anys que no et veigva fer molt vent
    • oracions del tipus de n’hi ha prou amb això
    • les formades amb el verb ser amb un valor temporal: és tard, és de dia
    • oracions amb infinitiu amb subjecte tàcit no referencial
    • oracions amb verb en primera persona de plural i segona persona de singular amb lectura genèrica…
    • oracions copulatives del tipus de és de dia; sembla que plou; està ennuvolat

    En les oracions impersonals formades amb es (que, en aquest cas, s’interpreta com un morfema o marca verbal que indica ‘impersonalitat’ i, per tant, no exerceix cap funció sintàctica), el verb se situa en tercera persona i es refereix a un participant amb trets ‘humà’ i ‘indefinit’, encara que no necessàriament tingui el valor de ‘agent’: es viu bé a Buenos Airesaquí es treballa malamentes tractarà de política en la propera reunióaquí se sopa sempre a les vuit.

    Des del punt de vista sintàctic, el es és una forma que ocupa el lloc del participant humà que, en cas d’aparèixer, es comportaria com a subjecte; per tant, la forma es suplanta al subjecte, inhibeix, impedeix la seva aparició; és a dir, resulta un marcador o índex d’impersonalidad sintàctica.

    Les impersonals amb es solen posseir un valor referencial equivalent a el de ‘qualsevol menys jo’, és a dir, exclusiu, ja que la seva ocupació prototípico es troba en enunciats genèrics.

    Els verbs copulatius poden també formar oracions impersonals amb es. Són aquelles en les quals es prediquen propietats d’un argument humà inespecificat, presentades com a circumstàncies possibles o eventualitats que condicionen la interpretació de l’estat de coses com a genèric: no es pot ser tan bo.

    Encara que és infreqüent, el es impersonal també pot aparèixer en oracions amb verbs en veu passiva: quan s’és ofès impunement, es viu amb rancor.

    [Text extret de Wilingue]

    EXERCICI: 30 (pàg. 168)

    b) La síl·laba

    Recordeu que sempre que hi ha un diftong una de les vocals és una i o una u. En aquest context la i o la no actuen com a vocals, sinó com a semivocals (en els diftongs decreixents), semiconsonants  (en els grups gua… i qua…) o consonants (en els diftongs creixents). Aquests sons es transcriuen amb els signes [j] i [w].

    Davant de u podem escriure c o per representar el so [k]. Escrivim quan no hi ha diftong i quan n’hi ha:

    quota (quo-ta) / cuota (cu-o-ta)

    Per identificar els mots en què hem d’escriure c, podem recórrer a la memòria visual o recordar algunes petites regles:

    • derivats de paraules en què la u és tònica: cuota < cuaevacuació evacua
    • derivats d’adjectius acabats en cupromiscuïtat promiscupromíscua vacuïtat <vacuvàcuaperspicuïtat perspicuperspícuainnocuïtat innocuinnòcua (en canvi, iniquitat inicinquaobliqüitat oblicobliqua)

    EXERCICIS: 9, 10 i 11 (pàg. 152-153)

    DEURES:

    • Repasseu els complements verbals.
    • Identifiqueu les elisions i sinalefes dels exercicis 12 i 13 de les pàgines 153 i 154.

    Fins dijous!

     

    Article complet

  • Dijous, 12 de gener de 2012

    Dia de contrastos tèrmics per aclarir conceptes

    a) El predicat verbal

    Observeu els complements d’aquestes oracions:

    M’agrada el teatre. > m’=CI; el teatre=S

    M’avorreix el teatre. > m’=CD; el teatre=S

    Els verbs agradar, repugnar, importar, xocar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CI. En canvi, els verbs avorrirespantar, ofendre, molestar, fastiguejar, preocupar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CD. L’estructrura de les oracions amb aquest verbs és:

    experimentador (CD o CI) – verb – tema (S)

    Hem repassat alguns procediments per identificar el  CPred  quan concorda amb el CD:

    CPred : En Ferran duia el barret espellifat. > Com duia el barret? Espellifat. [Espellifat és un adjectiu, concorda amb barret i és un complement del verb.] [Context: En Ferran té només un barret.]

    CCM: En Ferran duia un barret amb poca gràcia. > Com duia el barret? Amb poca gràcia. [Amb poca gràcia és un SPrep, no concorda amb barret i és un complement del verb.] [Context: En Ferran no té estil.]

    CN dins del CD:

    • En Ferran duia el barret espellifat. > Com era el barret? Espellifat. [Espellifat és un adjectiu, concorda amb barret i és un complement del nom.] [Context: En Ferran té uns quants barrets.]
    • En Ferran duia un barret amb poca gràcia. > Com era el barret? Amb poca gràcia. [Amb poca gràcia és un SPrep, no concorda amb barret i és un complement del nom.] [Context: El barret d’en Ferran és més aviat lleig.]

    Fixeu-vos que el complement que regeix prendre per (de, com a) és un CPred. També fa la funció de CPred el complement que acompanya el verb dir-se.

    • dir [un nom] [a algú: CI]: Donar com a nom.
    • dir-se [un nom]: Tenir com a nom.
    • Li diuen Toti, però es diu Josep.

    EXERCICI: 31 (pàg. 168)

    b) La síl·laba

    Hem repassat els conceptes de diftong, de triftong i de hiat.

    EXERCICI: 8 (pàg. 152)

    DEURES:

    Feu l’anàlisi sintàctica de les oracions de l’exercici 30 de la pàgina 168.

    Classifiqueu les paraules de l’exercici 10 de la pàgina 153.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 10 de gener de 2012

    Engeguem una altra vegada els motors!

    a) El predicat verbal

    Hem repassat els complements que poden acompanyar el verb.

    RECORDEU:

    • Per identificar el CD i el CI podeu recórrer a la pronominalització.
    • El SN que segueix el verb impersonal haver-hi fa la funció de CD.
    • Generalment, en català, el complement directe s’uneix directament al verb sense preposició. La preposició a introdueix el complement indirecte, però no el directe.

    Per exemple:

    El públic va aplaudir els tres tenors.
    He trobat en Josep.
    Aquest matí he vist la Núria.

    Hi ha alguns casos, però, en què la preposició a pot introduir el complement directe. Són els següents:

    1. Quan el complement directe és un pronom personal fort, com ara mi, tu, ellvosaltres, vós, ells/elles, vostè/vostès, etc. En aquest cas sempre es repeteix mitjançant un pronom feble.
      El funcionari els va avisar a ells.
    2. Quan el complement directe és tothom, algú, qui, el qual, tots i totes.
      Van  contestar a tothom que va escriure
    3. Quan es vol expressar una idea de reciprocitat.
      Es truquen cada dia l’un a l’altre.

    [Text extret dels Itineraris d’aprenentatge. Suficiència]

    EXERCICI: 29 (pàg. 167)

    DEURES:

    Llegiu-vos l’apartat dedicat al complement predicatiu i feu l’exercici 31 de la pàgina 168.

    Fins dijous!

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme