RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘composició’

  • Dilluns, 28 de gener del 2019

    Resultat d'imatges de sant tomas aquino fiesta

    a) La formació de paraules: la composició

    Recordeu que els compostos es poden escriure separats, units per un guionet o en un sol mot.

    S’escriuen separats, amb espai, els sintagmes lexicalitzats en què els elements que els formen estan units per una relació sintàctica i no morfològica: alcalde president, any llum, cafè concert, camió cisterna, concurs oposició, decret llei, escola taller, escola bressol, futbol sala, hora punta, mà morta, mals endreços, pet de llot, pet de monja, vagó restaurant… En aquests casos, a l’hora de formar el plural, hem de tenir en compte la categoria dels elements que els componen:

    • Si és un sintagma lexicalitzat format per dos noms (en el qual el segon nom fa la funció adjectiva), només s’escriu en plural el primer element (i el determinant, si n’hi ha): escoles bressol, concursos oposició.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom i un adjectiu (o per un adjectiu i un nom), la concordança es produeix en tots dos elements: taules rodones.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom seguit d’una preposició (especialment de) i un altre nom en singular, en fer el plural només varia el primer nom (i el determinant, si n’hi ha): pets de monja.

    S’escriuen amb guionet els compostos següents:

    • els compostos catalans en els quals el primer element acaba en vocal i el segon comença per r-, s- o x-: penja-robes, gira-sol, para-xocs;
    • els compostos en què l’enllaç de la darrera grafia del primer element i la primera del segon pot induir a lectures errònies: pit-roig, blanc-i-blau;
    • els compostos en què el primer element és un mot que du accent gràfic: mà-llarg;
    • els compostos en què figura el nom d’un punt cardinal: nord-est, nord-nord-est, sud-americà;
    • els compostos formats amb el prefix no i un substantiu o un adjectiu: la no-violència, els no-violents;
    • els compostos repetitius i expressius: bub-bub, baliga-balaga, xino-xano;
    • els compostos que presentarien una forma estranya si s’escrivissin sense guionet: abans-d’ahir, qui-sap-lo;
    • els compostos que són manlleus no adaptats: dalai-lama.

    La majoria de compostos s’escriuen en un sol mot, encara que cal que ens fixem en alguns mots:

    • els mots construïts amb prefixos (arxi-, avant-, bes-, contra-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-…): exministre, preromànic;
    • els compostos formats a la manera culta, amb formes prefixades acabades en -o i en –i: cientificotècnic

    Fixeu-vos en alguns casos especials:

    • En els compostos que estableixen una relació de direccionalitat fem servir el guionet: diccionari català-anglès, míssil terra-aire.
    • També es fa servir el guionet en mots derivats amb un prefix seguit d’un nom propi amb majúscula, d’un símbol, de xifres: anti-OTAN, post-Maastrich.
    • S’escriuen sense guionet, els derivats, per sufixació, de mots que s’escriuen amb guionet i els derivats, per sufixació, de sintagmes. Ex.: xiuxiuejar, zigzaguejar, però poca-soltada; percentatge, blatdemorar, maltempsada, comptecorrentista, però camí-raler.
    • Les denominacions que matisen colors es poden considerar compostos i tenen com a característica que no es poden flexionar: groc verdós, blau cel, blau marí, marró fosc.

    Hem repassat alguns casos especials a partir d’aquest exercici:

    Hi ha expressions lexicalitzades que estan formades per una preposició i un substantiu. Aquestes expressions s’escriuen aglutinades quan formen un sintagma que és el complement d’un nom elidit o sobreentès. Aquests sintagmes preposicionals funcionen com un nom. Per exemple:

    • una contrarellotge (‘cursa contra rellotge’) [variable com a nom: tres contrarellotges; invariable com a adjectiu: tres curses contrarellotge]
    • un forabord (‘motor fora bord’)
    • un sensepapers (‘persona sense papers en regla’)
    • un sensesostre (‘persona sense una llar pròpia’)
    • un sensefeina (‘persona desocupada, que no troba feina’)
    • un sensellar
    • sensellarisme.

    Expressions lexicalitzades com sensepapers, sensesostre i sensefeina s’havien escrit separadament (sense guionet) fins a l’aparició de l’Ortografia catalana de l’IEC de l’any 2016. Són invariables: el sensesostre / els sensesostre.
    [Optimot, fitxa 7686/3]

    b) Per què, perquè, per a què

    Per què

    Perquè

    Per a què

    1) Pronom interrogatiu

    per què = per quina causa

    Resposta: causa / finalitat?

    2) Pronom relatiu

    per què = pel qual / per la qual / pels quals / per les quals / per on

    1) Conjunció causal

    perquè = ja que

    Verb: indicatiu

    2) Conjunció final

    perquè = a fi que

    Verb: subjuntiu

    3) Substantiu

    perquè = motiu

    Amb article

    1) Pronom interrogatiu

    per a què = per a quina finalitat

    Resposta: finalitat

    Amb verbs servirutilitzar

    2) Pronom relatiu

    per a què = per al qual / per a la qual / per als quals / per a les quals

    RECORDEU:

    • Per què has deixat la cadira allà?
    • Perquè aquí em fa nosa. [causa] / Perquè no entri ningú més a l’aula. [finalitat]

    DEURES:

    Fins dimecres!

    Article complet

  • Dimecres, 23 de gener del 2019

    Fora de context?

    Una mica exagerats

    client clienta 
    mi f. [LC] Persona que usa habitualment els serveis d’un professional. 
    mi f. [LC] [DR] Persona de qui un advocat defensa el plet, la causa. Aquest advocat té molts clients
    mi f. [LC] Persona que habitualment fa les seves compres o se serveix en un establiment obert al públic. Els clients d’una botiga de robes, d’una barberia, d’un cafè

    a) La variació lingüística

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o bé una amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa. Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de formalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els missatges de WhatsApp o els comentaris a Instagram.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    b) La formació de mots: la composició

    La composició permet formar mots nous a partir de la combinació de dues o més bases lèxiques, com en el cas del mot compost parabrisa, format a partir de la unió de les bases para i brisa. Entre els compostos, cal diferenciar els que es formen a partir de bases lèxiques que es poden identificar amb mots independents, com en el cas anterior, i els que es formen a partir de bases cultes, com en el cas de leucòcit, format a partir de les bases leuco (‘blanc’) i cit (‘cèl·lula’), que no apareixen en mots simples. La composició és, juntament amb la derivació, molt productiva en la formació de mots.

    Gramàtica essencial de la llengua catalana

    DEURES:

    • Formeu compostos amb les paraules del núvol i relacioneu-los amb les definicions:
    • Llegiu el text de la conferència d’Ada Castells i justifiqueu si el títol és adequat o no:

    Fins dilluns!

    Article complet

  • Dijous, 25 de gener del 2018


    Resum de l’últim partit entre els jugadors blaugrana i els blanc-i-blaus.

    a) La formació de paraules: la composició

    Hem repassat alguns casos especials a partir d’aquest exercici:

    Hi ha expressions lexicalitzades que estan formades per una preposició i un substantiu. Aquestes expressions s’escriuen aglutinades quan formen un sintagma que és el complement d’un nom elidit o sobreentès. Aquests sintagmes preposicionals funcionen com un nom. Per exemple:

    una contrarellotge (‘cursa contra rellotge’) [variable com a nom: tres contrarellotges; invariable com a adjectiu: tres curses contrarellotge]
    un forabord (‘motor fora bord’)
    un sensepapers (‘persona sense papers en regla’)
    un sensesostre (‘persona sense una llar pròpia’)
    un sensefeina (‘persona desocupada, que no troba feina’).

    Expressions lexicalitzades com sensepaperssensesostre i sensefeina s’havien escrit separadament (sense guionet) fins a l’aparició de l’Ortografia catalana de l’IEC de l’any 2016. Són invariables: el sensesostre / els sensesostre.
    [Optimot, fitxa 7686/3]

    b) Per què, perquè, per a què

    Per què

    Perquè

    Per a què

    1) Pronom interrogatiu

    per què = per quina causa

    Resposta: causa / finalitat?

    2) Pronom relatiu

    per què = pel qual / per la qual / pels quals / per les quals / per on

    1) Conjunció causal

    perquè = ja que

    Verb: indicatiu

    2) Conjunció final

    perquè = a fi que

    Verb: subjuntiu

    3) Substantiu

    perquè = motiu

    Amb article

    1) Pronom interrogatiu

    per a què = per a quina finalitat

    Resposta: finalitat

    Amb verbs servirutilitzar

    2) Pronom relatiu

    per a què = per al qual / per a la qual / per als quals / per a les quals

    RECORDEU:

    • Per què has deixat la cadira allà?
    • Perquè aquí em fa nosa. [causa] / Perquè no entri ningú més a l’aula. [finalitat]

    Hem analitzat l’article “Literatura, per a què?” d’Ada Castells i ens hem adonat que la majoria de respostes que dóna tenen més relació amb els motius (causa) que tenim per llegir que no pas amb els beneficis (finalitat) de la lectura. Per tant, el títol no és coherent amb el contingut de l’article.

    DEURES:

    • Consulteu aquests enllaços per trobar més arguments per desenvolupar la vostra intervenció i prepareu un esborrany del guió:

    [minuts 6.45′ a 17.42′]

    • Completeu els buits de l’activitat 9 amb perquè, per quèper a què.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 23 de gener del 2018

    poeta 
    mi f. [LC] [FLL] [PR] Persona que fa poesies. Una poeta lírica. Els poetes mallorquins. 
    m. i f. [LC] [FLL] [PR] Persona que està dotada per a fer poesies. Aquell fa versos, però no és un poeta.
    poetessa 
    f. [PR] Poeta.

    a) El substantiu: gènere

    Les formes dobles són un recurs visibilitzador que es pot fer servir quan hi ha una intenció manifesta de fer visibles les dones. En els àmbits acadèmics i administratius, aquesta intenció es concreta sobretot en les referències a càrrecs o professions que tant poden ocupar un home com una dona. Tot i això, cal tenir en compte que es tracta d’un recurs que allarga el text i en dificulta la lectura; per tant, no ha de ser ni la primera ni l’única opció per evitar el masculí singular com a genèric.

    En el cas d’utilitzar formes dobles es recomana l’ús de formes dobles senceres en lloc de formes dobles abreujades.

    En l’àmbit acadèmic i administratiu, es recomana fer servir la forma doble per fer referència a una persona indeterminada en singular en els casos següents: documents normatius, salutacions de textos escrits, llistes de sortides i ofertes professionals, impresos i formularis.

    Pel que fa a les formes dobles abreujades, se’n limita l’ús per manca de claredat només a determinats tipus de text, com ara impresos o llistes, i sempre que calgui per problemes d’espai. Així doncs, si s’opta per l’ús de formes dobles perquè no es poden utilitzar altres estratègies, és preferible la forma doble sencera a la forma doble abreujada.

    Referència: Universitat de Barcelona, CUB (llibre d’estil)

    b) La formació de paraules: la composició

    Recordeu que els compostos es poden escriure separats, units per un guionet o en un sol mot.

    S’escriuen separats, amb espai, els sintagmes lexicalitzats en què els elements que els formen estan units per una relació sintàctica  i no morfològica: alcalde president, any llum, cafè concert, camió cisterna, concurs oposició, decret llei, escola taller, escola bressol, futbol sala, hora punta, mà morta, mals endreços, pet de llot, pet de monja, vagó restaurant… En aquests casos, a l’hora de formar el plural, hem de tenir en compte la categoria dels elements que els componen:

    • Si és un sintagma lexicalitzat format per dos noms (en el qual el segon nom fa la funció adjectiva), només s’escriu en plural el primer element (i el determinant, si n’hi ha): escoles bressol, concursos oposició.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom i un adjectiu (o per un adjectiu i un nom), la concordança es produeix en tots dos elements: taules rodones.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom seguit d’una preposició (especialment de) i un altre nom en singular, en fer el plural només varia el primer nom (i el determinant, si n’hi ha): pets de monja.

    S’escriuen amb guionet els compostos següents:

    • els compostos catalans en els quals el primer element acaba en vocal i el segon comença per r-, s- o x-penja-robes, gira-sol, para-xocs;
    • els compostos en què l’enllaç de la darrera grafia del primer element i la primera del segon pot induir a lectures errònies: pit-roig, blanc-i-blau;
    • els compostos en què el primer element és un mot que du accent gràfic: mà-llarg;
    • els compostos en què figura el nom d’un punt cardinal: nord-est, nord-nord-est, sud-americà;
    • els compostos formats amb el prefix no i un substantiu o un adjectiu: la no-violència,  els no-violents;
    • els compostos repetitius i expressius: bub-bub, baliga-balaga, xino-xano;
    • els compostos que presentarien una forma estranya si s’escrivissin sense guionet: abans-d’ahir, qui-sap-lo;
    • els compostos que són manlleus no adaptats: dalai-lama, ex-libris.

    La majoria de compostos s’escriuen en un sol mot, encara que cal que ens fixem en alguns mots:

    • els mots construïts amb prefixos (arxi-, avant-, bes-, contra-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-…): exministre, preromànic;
    • els compostos formats a la manera culta, amb formes prefixades acabades en -o i en –icientificotècnic

    Fixeu-vos en alguns casos especials:

    • En els compostos que estableixen una relació de direccionalitat fem servir el guionet: diccionari català-anglès, míssil terra-aire.
    • També es fa servir el guionet en mots derivats amb un prefix seguit d’un nom propi amb majúscula, d’un símbol, de xifres: anti-OTANpost-Maastrich.
    • S’escriuen sense guionet, els derivats, per sufixació, de mots que s’escriuen amb guionet i els derivats, per sufixació, de sintagmes. Ex.: exlibrisme, exlibrista, xiuxiuejar, zigzaguejar, però poca-soltada;percentatge, blatdemorar, maltempsada, comptecorrentista, però camí-raler.
    • Les denominacions que matisen colors es poden considerar compostos i tenen com a característica que no es poden flexionar: groc verdós, blau cel, blau marí, marró fosc.

    DEURES:

    • Com es diu l’antagonista de mossèn Llàtzer a Els sots feréstecs?
    • Llegiu la conferència d’Ada Castells “La literatura, per a què?”. Trieu tres arguments per incorporar-los a la vostra exposició oral. [Unitat 1, activitat 4]


    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 17 de novembre del 2016

    Resultat d'imatges de rovelló

    Esclata-sang?

    a) Els compostos

    Hem corregit els exercicis de l’altre dia i n’hem fet un de nou.

    b) Els signes de puntuació

    Els signes de puntuació s’han presentat sempre com l’equivalència escrita de l’entonació, però els dos sistemes comparteixen més diferències que semblances. Si bé és veritat que determinades entonacions es marquen a l’escrit amb signes gràfics (?, !, -), molts altres usos de puntuació (aposicions, enumeracions, etc.) tenen una explicació únicament sintàctica, sense correlació tonal. Encara més, l’associació massa simple entre entonació i puntuació, o entre pausa i coma, acostuma a induir a l’error i a provocar faltes greus de puntuació. D’altra banda, l’immens potencial expressiu de l’entonació contrasta amb les possibilitats limitadíssimes dels signes gràfics. Més aviat cal parlar de dos sistemes de cohesió paral·lels en l’oral i en l’escrit, amb trets i funcions particulars.

    Els signes de puntuació més importants senyalen els diversos apartats de l’escrit i conformen un veritable esquelet jeràrquic del text:

    SIGNE DE PUNTUACIÓ UNITAT DEL TEXT
    coma, punt i coma ——–> sintagma, frase
    punt i seguit ——–> oració
    punt i a part ——–> paràgraf
    punt final ——–> text

    A més a més, amb el desenvolupament tecnològic de l’expressió escrita (màquines d’escriure, ordinadors) s’han incrementat notablement el nombre i el tipus de signes usats. Així les fletxes, els asteriscs (**), els claudàtors ([]), les barres (/, <>), els guions (-, _), etc. són altres signes gràfics paralingüístics que també desenvolupen funcions cohesionadores.

    [Text extret del llibre Ensenyar llengua de Daniel Cassany, Marta Luna i Glòria Sanz]

    Per tenir uns criteris més clars sobre l’ús dels signes de puntuació, podeu consultar aquest document.

    DEURES:

    • Feu els exercicis 1 i 2 de la fotocòpia dels signes de puntuació.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 15 de novembre del 2016

    camí

    1 18  [LC] [AGR] camí ral Camí públic de més trànsit utilitzat per a les comunicacions abans de la construcció de les carreteres.
    19  [LC] [AGR] camí ramader Camí que tenen dret a seguir els pastors amb llurs ramats.

    Gràcies, Jordi!

    a) L’exposició oral

    Hem valorat la intervenció de J. S. en la taula rodona “Quins són els canvis educatius necessaris per a Catalunya avui?” (minuts 9.56′ a 15.39′).

    A més, hem comentat que hi quatre maneres diferents de pronunciar un discurs que ens plantegen reptes diferents:

    1. Discurs llegit Es perd no només el contacte visual amb l’auditori, sinó el cos a cos entre l’orador i el seu públic. Es perd també, fins i tot quan la lectura està molt assajada, la naturalitat de la veu. Aquest tipus d’elocució pot ser, tanmateix, útil en casos de molt de compromís, en què calgui mesurar bé les paraules i fins i tot amagar els dubtes i les pors de qui parla.
    2. Discurs memoritzat Fora que siguem uns bons actors, acostumats a declamar amb naturalitat paraules alienes, és molt difícil que la memorització d’un discurs no acabi distorsionant-ne la recepció, és a dir és difícil que a l’auditori no li soni estranya, i poc espontània, la declamació, i no li sembli complicada la sintaxi, més pròpia de la llengua escrita que de la parlada.
    3. Discurs improvisat És la prova més difícil, sobretot quan és un discurs realment improvisat, és a dir que s’ha de preparar sobre la marxa sense haver tingut l’oportunitat de preparar-lo abans. Hi ha gent que, per aquests casos imprevisibles, té sempre a punt un repertori de frases i anècdotes que només cal saber adaptar a la circumstància que es presenta.
    4. Discurs amb guió Es tracta d’una barreja dels tres elements anteriors. Es tracta de tenir un text escrit ben preparat, amb un guió minuciós i ben preparat tipogràficament (cos de lletra i colors diferents per marcar diverses inflexions o entonacions; amb fletxes per marcar clarament l’organització dels discurs o la relació entre les idees). Algunes parts del discurs, com per exemple les cites, es poden aprendre de memòria; d’altres, com ara les anècdotes, és millor explicar-les de manera més espontània. Les parts més complicades es poden llegir, per bé que prenent abans la precaució d’haver-ho assajat bé. D’aquesta manera el contacte visual amb l’auditori només es perd en alguns moments i de seguida es pot tornar a recuperar.

    [Text extret del web Lletres i bits]

    En aquesta taula hem resumit els aspectes més conflictius de cada tipus de discurs (molt, força, poc):

    riscostipusdiscurs

    b) La formació de paraules: la composició

    Recordeu que els compostos es poden escriure separats, units per un guionet o en un sol mot.

    S’escriuen separats, amb espai, els sintagmes lexicalitzats en què els elements que els formen estan units per una relació sintàctica  i no morfològica: alcalde president, any llum, cafè concert, camió cisterna, concurs oposició, decret llei, escola taller, escola bressol, futbol sala, hora punta, mà morta, mals endreços, pet de llot, pet de monja, vagó restaurant… En aquests casos, a l’hora de formar el plural, hem de tenir en compte la categoria dels elements que els componen:

    • Si és un sintagma lexicalitzat format per dos noms (en el qual el segon nom fa la funció adjectiva), només s’escriu en plural el primer element (i el determinant, si n’hi ha): escoles bressol, concursos oposició.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom i un adjectiu (o per un adjectiu i un nom), la concordança es produeix en tots dos elements: taules rodones.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom seguit d’una preposició (especialment de) i un altre nom en singular, en fer el plural només varia el primer nom (i el determinant, si n’hi ha): pets de monja.

    S’escriuen amb guionet els compostos següents:

    • els compostos catalans en els quals el primer element acaba en vocal i el segon comença per r-, s- o x-: penja-robes, gira-sol, para-xocs;
    • els compostos en què l’enllaç de la darrera grafia del primer element i la primera del segon pot induir a lectures errònies: pit-roig, blanc-i-blau;
    • els compostos en què el primer element és un mot que du accent gràfic: mà-llarg;
    • els compostos en què figura el nom d’un punt cardinal: nord-est, nord-nord-est, sud-americà;
    • els compostos formats amb el prefix no i un substantiu o un adjectiu: la no-violència,  els no-violents;
    • els compostos repetitius i expressius: bub-bub, baliga-balaga, xino-xano;
    • els compostos que presentarien una forma estranya si s’escrivissin sense guionet: abans-d’ahir, qui-sap-lo;
    • els compostos que són manlleus no adaptats: dalai-lama, ex-libris.

    La majoria de compostos s’escriuen en un sol mot, encara que cal que ens fixem en alguns mots:

    • els mots construïts amb prefixos (arxi-, avant-, bes-, contra-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-…): exministre, preromànic;
    • els compostos formats a la manera culta, amb formes prefixades acabades en -o i en –i: cientificotècnic

    Fixeu-vos en alguns casos especials:

    • En els compostos que estableixen una relació de direccionalitat fem servir el guionet: diccionari català-anglès, míssil terra-aire.
    • També es fa servir el guionet en mots derivats amb un prefix seguit d’un nom propi amb majúscula, d’un símbol, de xifres: anti-OTAN, post-Maastrich.
    • S’escriuen sense guionet, els derivats, per sufixació, de mots que s’escriuen amb guionet i els derivats, per sufixació, de sintagmes. Ex.: exlibrisme, exlibrista, xiuxiuejar, zigzaguejar, però poca-soltada;percentatge, blatdemorar, maltempsada, comptecorrentista, però camí-raler.
    • Les denominacions que matisen colors es poden considerar compostos i tenen com a característica que no es poden flexionar: groc verdós, blau cel, blau marí, marró fosc.

    c) La vocal neutra

    Aquestes són les paraules del dictat: assemblea, galàpet, rancor, avantatge, gelea, resplendir, cànem, javelina, sanefa, efeminat, latrina, sarbatana, emparar, malenconia, setí, enrevenxinar, majorana, sometent, enyorar, meravella, temptejar, ermini, monestir, vernís

    DEURES:

    • Enregistreu una intervenció oral formal d’uns 4-5 minuts. En la vostra intervenció heu d’exposar i argumentar el vostre punt de vista sobre la importància de la lectura en el procés d’aprenentatge. Podeu enviar-me els enregistraments per correu electrònic.
    • Corregiu les paraules del dictat.
    • Feu els dos exercicis de compostos de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 18 d’octubre del 2016

    L’eina del sanador

    castrador

    a) Els compostos

    A mig camí entre els compostos i els sintagmes lliures hi ha una sèrie de construccions (com ara, taula rodona) que tenen forma sintagmàtica i, en canvi, presenten una estructura de constituents fixa i un cert grau de lexicalització. Aquestes construccions reben el nom de compostos sintagmàtics, per a diferenciar-los dels compostos propis, els compostos cultes i els compostos a la manera culta. La diferència fonamental entre els uns i els altres té a veure amb el grau de lexicalització, molt més fort en els compostos propis que en els sintagmàtics, fet que té repercussions en altres aspectes, com ara la flexió i les relacions de concordança.

    Els compostos propis, com ara capgròs, malnom o coliflor, flexionen només pel segon component, com si es tractés d’un mot simple. Així, el plural de capgròs és capgrossos (i no capsgrossos), el de coliflor és coliflors (i no cols-i-flors) i el de malnom és malnoms (i no malsnoms).

    En canvi, els compostos sintagmàtics poden flexionar per tots dos components, com els sintagmes lliures —alcalde president (fem. alcaldessa presidenta), estat major (pl. estats majors), porc senglar (pl. porcs senglars)—, o bé només pel primer component —escola taller (pl. escoles taller), ull de poll (pl. ulls de poll)— segons la relació que es dóna entre els components.

    [Text extret de la versió provisional de la gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans]

    b) El substantiu: gènere

    Ens hem fixat en les formes en masculí i femení d’alguns càrrecs o oficis:

    • estudiant/estudiant, estudianta
    • conseller/consellera; dramaturg/dramaturga; assistent/assistenta; caporal/caporala; enginyer/enginyera; intendent/intendenta; sergent/sergenta; tècnic/tècnica; tinent/tinenta
    • degà/degana
    • mestre/mestra; pediatre/pediatra
    • jutge/jutge, jutgessa; metge/metge, metgessa; alcalde/alcalde, alcaldessa; cònsol/cònsol, consolessa
    • advocat/advocada, advocadessa
    • filòleg/filòloga
    • cap de premsa/cap de premsa; lingüista/lingüista; gerent/gerent

    A més, hem comentat les relacions, a vegades complicades, entre gènere i sexe:

    • l’ovella (espècie i femella) / el marrà (mascle) / el moltó (mascle i mascle sanat) / el be (espècie i cria)
    • la criatura, el nadó: nen o nena?
    • el cocodril, la balena: mascle o femella?
    • el cargol / la cargola
    • el cuc / la cuca
    • el llagost / la llagosta

    Si en voleu saber més, podeu consultar l’apartat sobre la flexió nominal de la Gramàtica catalana (esborrany provisional) de l’IEC. També podeu consultar el web esAdir. Fixeu-vos que el portal lingüístic del CCMA recomana utilitzar com a invariables els substantius que designen les graduacions militars: el sergent, la sergent.

    DEURES:

    • Quines són les relacions entre aquestes dues sèries de paraules: el porc, el verro, el marrà, la truja; el bou, el brau, el toro, la vaca?
    • Marqueu les idees principals dels dos articles que fareu servir a l’hora d’escriure el vostre article per a la revista Escola Catalana.

    Fins dijous!

     

    Article complet

  • Dijous, 26 de novembre del 2015

    a) Els compostos: ús del guionet

    A vegades tenim la sensació que les normes d’escriptura dels compostos són arbitràries. Per tant, si dubte sobre si un compost s’escriu amb guionet o sense guionet, o bé com una sola paraula o com un sintagma, consulteu el diccionari. Ja hem vist que els compostos sintagmàtics (set i mig, fet i amagar…) els trobem en l’entrada dels seus components (set, fet, amagar).

    Recordeu que els compostos sintagmàtics són les unitats lèxiques formades per dos substantius coordinats i inseparables el significat de les quals és la suma dels significats de cadascun dels termes que la formen. És el cas de bar restaurant, camió cisterna, ciutat dormitori, concurs oposició, contracte programa, decret llei, escola taller, hotel residència, pis mostra, sofà llit o tren llançadora. Podem considerar que l’origen del compost sintagmàtic són dos termes units per una conjunció o, més rarament, una preposició que s’elideix. Així, de contracte i programa s’obté contracte programa, i de pis de mostra resulta pis mostra. Els principals dubtes que plantegen els compostos sintagmàtics són la grafia i la flexió. Quant a la grafia, la normativa estableix que cal escriure’ls amb els dos termes separats i sense guionet. No pas *decret-llei, sinó decret llei. A més, en els noms de normes jurídiques en què s’hagin d’usar majúscules només es posen en el primer terme: no pas *Decret Llei, sinó Decret llei. Pel que fa a la flexió, la tendència general és que el primer element adopti la desinència del plural i el segon resti invariable. Per això no s’ha de dir *concursos oposicions ni *decrets lleis, sinó concursos oposició i decrets llei. S’exceptuen d’aquesta tendència els casos en què el compost no s’ha lexicalitzat completament i, sobretot, els que fan referència a càrrecs i oficis de persones, en què el segon terme actua com un adjectiu i, per tant, admet desinències de gènere i nombre, com ara alcalde president, conseller portaveu, jutge magistrat, secretari interventor o traductor intèrpret, que es flexionen en alcaldes presidents, alcaldessa presidenta, alcaldesses presidentes, etc. [Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya]

    Durant el curs comentarem més casos concrets de formació i flexió dels compostos.

    b) Revisió i correcció de textos

    Sovint s’utilitza de manera incorrecta l’adjectiu propi (o pròpia, propis, pròpies) davant d’un substantiu per emfatitzar la identitat d’aquest substantiu. No s’ha de fer servir, per exemple, en frases com La pròpia professora va revisar els exàmens, Els propis afectats van presentar una queixa o El propi alcalde va oferir una roda de premsa.

    Així, en aquests contextos, cal substituir l’adjectiu propi per l’adjectiu mateix (o mateixa, mateixos,mateixes):

    La mateixa professora (o la professora mateixa) va revisar els exàmens.
    Els mateixos afectats (o els afectats mateixos) van presentar una queixa.
    El mateix alcalde (o l’alcalde mateix) va oferir una roda de premsa.

    En canvi, és adequat utilitzar propi quan indica possessió:

    És com si fos la seva pròpia filla.
    Es va vendre la pròpia empresa.
    Té els seus propis proveïdors.

    [Optimot: fitxa 4106/3]

    DEURES:

    • Reviseu les oracions de la fotocòpia.
    • Enregistreu i envieu-me la vostra intervenció en la taula rodona.
    • Feu el qüestionari d’avaluació de la unitat 1. El trobareu a l’Aula mestra. Si no hi esteu registrats, seguiu les instruccions del primer dia de classe.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

  • Dimarts, 24 de novembre del 2015

    Fixeu-vos en el primer dret!

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • activitat 8

    a) Els compostos: ús del guionet

    Document de l’IEC sobre l’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició o per derivació.

    b) L’exposició oral

    En aquest enllaç hi trobareu informació sobre les diferents maners de pronunciar un discurs.

    DEURES:

    • Enregistreu la vostra intervenció en la taula rodona sobre la importància de la lectura en el procés d’aprenentatge.
    • Com és l’Àngel? Descriviu-lo de manera precisa fent servir compostos.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 19 de novembre del 2015

    Salt, que maco que ets!

    a) El nom: el gènere

    Els noms propis geogràfics (principalment, els topònims i els corònims) acabats en -a àtona se solen considerar femenins (la Tortosa visigoda, l’Eivissa púnica, la Tordera), malgrat que també s’hi poden anteposar les formes tot i mig (recórrer tot Europa, Ho sap mig Barcelona) sense flexionar. Els que presenten altres terminacions se solen considerar masculins (el Perpinyà d’abans, el París nocturn), amb alguna excepció com la Safor, la Tet.

    D’acord amb la tendència assenyalada suara, són femenins certs noms de rius i afluents com ara la Garona, la Noguera (de Cardós, de Tor…), la Sénia, la Valira (d’Encamp, d’Ordino…). Alguns noms de mars, d’altra banda, tenen forma masculina i femenina (d’acord amb el doble gènere característic del nom mar): Bàltic/Bàltica, Mediterrani/Mediterrània.

    [text extret de l’esborrany provisional de la Gramàtica de l’IEC]

    b) La concordança entre el subjecte i el verb

    Quan en una oració hi ha dos o més subjectes coordinats amb la conjunció i, el verb es construeix en plural. Per exemple:

    L’Iu i la Bruna vindran a les nou.
    El de la camisa blanca i el de les ulleres poden contestar la pregunta.

    Reserva el material i la sala que més et convinguin.

    Ara bé, quan el verb s’anteposa al subjecte múltiple s’admet de fer la concordança en singular, especialment en la llengua parlada, ja que en el moment de començar la frase el parlant potser no sap exactament quins elements formen el subjecte. Per exemple:

    M’agrada el groc i el verd.
    Molesta la prepotència i els fums amb què parla.
    En limusina hi arribarà el besnét de l’artista i la seva dona.

    [Optimot: fitxa 7395/1]

    Quan el subjecte d’una frase és un nom col·lectiu (gent, colla, equip), sovint hi ha el dubte de fer-hi concordar el verb en singular o en plural. Segons si es tracta d’un nom col·lectiu no determinat o d’un nom col·lectiu determinat, cal optar pel singular o pel plural:

    1. Si el subjecte és un nom col·lectiu no determinat per cap complement (per exemple, la gent, l’equip, la colla), la concordança se sol fer en singular:

    La gernació reclamà la presència del president.
    L’equip celebra la victòria.

    Tot i això, si el subjecte i el verb estan molt allunyats dins de la frase, es tendeix a fer servir el plural:

    S’aplegà una gernació a la plaça que ben aviat començaren a reclamar la presència del president.

    També, si el text continua i la frase següent omet el subjecte, la concordança tendeix a fer-se en plural:

    La gernació reclamà la presència del president. Per aconseguir el seu objectiu, no dubtaren a fer servir mètodes contundents.

    2. Si el subjecte és un nom col·lectiu (una part de, el doble de, un gran nombre de, un tant per cent de, un grapat de) determinat per un complement en plural introduït per la preposició de, la concordança es pot fer en plural o en singular:

    Un gran nombre de treballadors estan en situació de risc laboral.
    Un gran nombre de treballadors està en situació de risc laboral.

    [Optimot: fitxa 6643/2]

    Quan la construcció partitiva un dels, una de les va acompanyada d’una oració de relatiu, el verb s’escriu en plural. Per exemple:

    Una de les activitats que tenen més èxit és l’escalada.

    El subjecte del verb tenen és el relatiu que, l’antecedent del qual és el substantiu plural activitats (no pas l’indefinit una), i per això la concordança es fa en plural. Altres exemples d’aquest fenomen són:

    Un dels que ho han fet més bé és en Roger.
    L’atur és un dels problemes que més preocupen la ciutadania.

    Noteu que l’indefinit un, una pot estar elidit en l’oració, cosa que no afecta la concordança en plural:

    Va ser (una) de les pintores que més van influir en l’art del moment.
    Aquest cas és (un) dels més interessants que m’han tocat mai.

    [Optimot: fitxa 2138/2]

    DEURES:

    • Feu el guió de l’exposició oral.
    • Repasseu l’ús del guionet en els compostos i trieu l’opció més adequada per completar les frases de l’exercici 2 de la fotocòpia.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme