RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘dialectes geogràfics’

  • Dimarts, 21 de gener del 2020

    En llengua, i especialment en dialectologia, res és inamovible. D’una banda, els mitjans de massa i les noves tecnologies fan avançar l’estàndard en detriment dels parlars locals i, de l’altra, les barreges de població potencien un mestissatge que difumina les fronteres dialectals. (Maria Rodríguez Mariné, “Digue’m com parles i et diré d’on ets“, Ara.cat)

    a) La variació lingüística

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o bé una amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa. Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de formalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els missatges de WhatsApp o els comentaris a Instagram.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    b) El substantiu: nombre

    RECORDEU:

    • alacrans < alacrà; carlans < carlà; catamarans < catamarà; cormorans <cormorà
    • caimans < caiman; galzerans < galzeran; orangutans < orangutan; tobogans < tobogan; xamans < xaman; sedans < sedan
    • imants < imant

    DEURES:

    • Llegiu l’apartat de la GEIEC dedicat al nombre dels noms. Fixeu-vos en com hi aplica el concepte de variació.
    • Llegiu el text de la conferència d’Ada Castells “Literatura, per a què? i justifiqueu si el títol és adequat o no tenint en compte el valor de l’interrogatiu. [Unitat 1, activitat 4]

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 16 de gener del 2020

    “Hi ha moltes maneres de classificar els substantius. Hi ha llengües que divideixen entre animats i inanimats, unes altres entre humans i no humans, i unes que tenen una vintena de gèneres diferents. Cadascuna ho fa a la seva manera. I en un parell de casos el gènere no marcat de la llengua és el femení, i això no té res a veure amb el comportament ni amb la visibilització; són societats tan masclistes com la nostra.” (Carme Junyent)

    a) Les propietats textuals: l’adequació

     

    Deflagració o explosió? Ona de pressió o ona expansiva? Projectil o…?

    b) El substantiu: gènere

    Per il·lustrar el debat sobre la preferència de l’ús d’una forma o una altra a l’hora de referir-nos a les dones que exerceixen alguns càrrecs o professions, podeu llegir aquest article (i els comentaris dels lectors) d’Enric Gomà.

    Per fer referència al regidor de l’equip de govern d’un ajuntament que s’encarrega de certes funcions d’alcaldia es recomana la forma tinent d’alcalde, tinenta d’alcalde o bé la forma tinent d’alcaldia, tinenta d’alcaldia. El mot alcalde tant és masculí com femení. Tot i això, si per raons d’ús no sexista del llenguatge es volgués evitar d’usar-lo es pot recórrer a la forma alcaldia.

    S’observen altres usos. Hi ha ajuntaments i mitjans que usen la forma (la) tinent d’alcalde quan aquest càrrec l’ocupa una dona. D’altra banda, també hi ha un ús de tinent d’alcaldessa, tinenta d’alcaldessa en el cas que al capdavant d’un ajuntament hi hagi una dona. [Optimot, fitxa 4536/4]

    En els noms referits a éssers sexuats, el gènere presenta una certa motivació semàntica i, en molts caso, hi ha parelles de noms, amb el mateix radical o amb un radical diferents, en què el masculí designa el mascle d’una determinada espècie, i el femení paral·lel, la parella. El gènere, doncs, en aquest cas se sol correlacionar amb les classes semàntiques de mascle i femella.

    La relació entre gènere i sexe és bastant sistemàtica en els noms referits a humans: fill/filla, mestre/mestra. En són l’excepció uns quants noms que poden referir-se indistintament a ambdós sexes amb independència que siguin formalment masculins o femenins: bebè, nadó, infant, criatura, víctima, persona.

    La relació entre gènere i sexe resulta menys sistemàtica en el cas dels éssers sexuats no humans. Els noms referits a animals domèstics, a animals de granja o a animals salvatges ben presents fins fa poc en el nostre entorn natural solen establir oposicions de gènere: gat/gata, gos/gossa; porc/truja; lleó/lleona; merla/merlot. En la resta de casos, generalment hi ha un únic nom (masculí o femení) per a designar els individus dels dos sexe de cada espècie: jaguar, linx, puma, cadernera, mallerenga, garsa, rossinyol, llobarro, tauró, formiga, sargantana, oreneta, balena. En aquests casos, la distinció de sexe es fa, quan és necessari, per mitjà de l’aposició dels noms mascle o femella al nom, el qual manté el gènere inherent: una garsa mascle / una garsa femella, un dofí mascle / un dofí femella.

    Text adaptat de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (pàg. 16o)

    c) La variació

    DEURES:

    • Consulteu els enllaços que trobareu al dossier sobre l’elaboració de mapes mentals. [Unitat 1, activitat 1]
    • Escolteu atentament el vídeo Model d’exposició oral que teniu a continuació i responeu de manera argumentada la pregunta següent: Us sembla que, atesa la situació comunicativa, el professor utilitza el registre i el dialecte adequats? [Unitat 1, activitat 2]

    Abans de contestar la pregunta, consulteu el material que teniu a continuació:

    Fins dimarts!

     

    Article complet

  • Dimecres, 23 de gener del 2019

    Fora de context?

    Una mica exagerats

    client clienta 
    mi f. [LC] Persona que usa habitualment els serveis d’un professional. 
    mi f. [LC] [DR] Persona de qui un advocat defensa el plet, la causa. Aquest advocat té molts clients
    mi f. [LC] Persona que habitualment fa les seves compres o se serveix en un establiment obert al públic. Els clients d’una botiga de robes, d’una barberia, d’un cafè

    a) La variació lingüística

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o bé una amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa. Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de formalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els missatges de WhatsApp o els comentaris a Instagram.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    b) La formació de mots: la composició

    La composició permet formar mots nous a partir de la combinació de dues o més bases lèxiques, com en el cas del mot compost parabrisa, format a partir de la unió de les bases para i brisa. Entre els compostos, cal diferenciar els que es formen a partir de bases lèxiques que es poden identificar amb mots independents, com en el cas anterior, i els que es formen a partir de bases cultes, com en el cas de leucòcit, format a partir de les bases leuco (‘blanc’) i cit (‘cèl·lula’), que no apareixen en mots simples. La composició és, juntament amb la derivació, molt productiva en la formació de mots.

    Gramàtica essencial de la llengua catalana

    DEURES:

    • Formeu compostos amb les paraules del núvol i relacioneu-los amb les definicions:
    • Llegiu el text de la conferència d’Ada Castells i justifiqueu si el títol és adequat o no:

    Fins dilluns!

    Article complet

  • Dijous, 12 de maig del 2018

    A partir del curs que ve, s’hauran acabat les excuses per no venir a classe els dies de pluja.

    a) Els complements verbals

    És habitual que els verbs que regeixen habitualment la preposició en, com ara complaure’sentossudir-seexercitar-seconsistir, basar(-se) interessar-seinvertirvacil·larengrescar-se o capficar-se, entre moltes altres, mantinguin aquesta preposició o bé la canviïn per a quan es troben davant d’infinitiu.

    Això no obstant, en registres formals la preposició preferible és a.

    Així mateix, és habitual que els verbs que regeixen habitualment la preposició amb, com ara conformarsecomptar, avenir-se, estar d’acordser compatible o trobar-se, mantinguin la preposició amb o bé la canviïn per a o de quan es troben davant d’infinitiu.

    Això no obstant, en registres formals les preposicions preferibles són de.

    La preposició en s’usa davant d’un infinitiu amb un valor temporal, i té un sentit proper al de l’adverbi quan. Per exemple:

    En sortir de classe van anar al cinema. (= Quan van sortir de classe van anar al cinema.)

    Malgrat que en els registres formals generalment s’ha usat la construcció amb en, també es pot fer servir la contracció al en aquest tipus d’oracions en tots els registres. Per exemple:

    Al sortir de classe vam anar al cinema.

    b) Els dialectes catalans

    c) Els pronoms febles

    DEURES:

    • Recomaneu un llibre als companys de classe. Feu-ne la sinopsi i una breu valoració crítica. La intervenció ha de durar al voltant d’un minut i mig.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

  • Dijous, 18 de gener del 2018

    Què vaig menjar per Cap d’Any?

    a) El substantiu: gènere

    En un petit grup de noms, el femení serveix per a designar un objecte de mida superior al designat pel paral·lel masculí: sac/saca, cistell/cistella.

    Altres parelles, amb relacions semàntiques estretes, estableixen distincions no predictibles: crit ‘so’ / crida ‘acció de cridar algú’; hort ‘tros de terra’ / horta ‘terreny de regadiu’.

    També es produeixen casos de quasisinònims, com prat i prada.

    En el cas dels noms amb el sufix -ic(a), les formes masculina i femenina alternen d’acord amb les diferències de base sexual quan designen persones que es dediquen a una matèria d’estudi o treball: gramàtic/gramàtica, informàtic/informàtica.

    El sufix –essa ha estat la forma habitual per a obtenir el femení de noms referits a càrrecs i oficis. Actualment, però, aquest sufix no és productiu: ja no genera noms femenins nous i els existents (advocadessa, alcaldessa, jutgessa, metgessa) alternen amb femenins coincidents amb els masculins (alcalde, jutge, metge) o que se’n diferencien per la marca -a (advocada).

    [GIEC]

    En la formació del femení dels càrrecs, les professions i les ocupacions, actualment es tendeix a evitar el sufix -essa, que es manté en un grup reduït de femenins de càrrecs (com ara alcaldessa, en què el sufix ens permet desfer possibles ambigüitats: l’alcalde / l’alcaldessa).

    En la majoria de casos, es tendeix a preferir el femení format afegint una -a al masculí (candidata, doctora); en alguns casos això provoca el canvi de la vocal final del masculí (-e o -o) per una a (geriatre/geriatra, monjo/monja), l’alteració d’alguna consonant (diputat / diputada) o l’afegitó d’una -n- en el cas dels masculins acabats en síl·laba tònica (degà / degana).

    En el cas de les graduacions militars, la tendència actual és igualment mantenir el masculí per als dos gèneres (coronel, comandant, tinent, sergent), i reservar les formes femenines que tradicionalment s’han generat per a usos connotats i relacionats amb situacions històriques o informals.

    [ésAdir]

    b) La variació lingüística

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    DEURES:

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 16 de gener del 2018

    Joan-sola.jpg

    Joan Solà, lingüista

    a) L’exposició oral

    Hem completat els mapes mentals que hem fet amb la informació del web Argumenta.

    b) El substantiu: gènere

    Hem comentat algun exemple  de la relació complicada entre gènere i sexe:

    • porc (espècie i mascle) / verro (mascle no castrat) / marrà (mascle no castrat) / truja (femella)
    • bou (espècie, mascle i mascle castrat) / brau (mascle) / toro (mascle) / vaca (femella)
    • marrà (mascle) / moltó (mascle castrat) / ovella (espècie i femella)
    • gall (mascle) / gallina (femella) [espècie?]
    • gall dindi (espècie i mascle) / polla díndia (femella)

    En els noms referits a éssers sexuats, el gènere presenta una certa motivació semàntica i, en molts caso, hi ha parelles de noms, amb el mateix radical o amb un radical diferents, en què el masculí designa el mascle d’una determinada espècie, i el femení paral·lel, la parella. El gènere, doncs, en aquest cas se sol correlacionar amb les classes semàntiques de mascle i femella.

    La relació entre gènere i sexe és bastant sistemàtica en els noms referits a humans: fill/filla, mestre/mestra. En són l’excepció uns quants noms que poden referir-se indistintament a ambdós sexes amb independència que siguin formalment masculins o femenins: bebè, nadó, infant, criatura, víctima, persona.

    La relació entre gènere i sexe resulta menys sistemàtica en el cas dels éssers sexuats no humans. Els noms referits a animals domèstics, a animals de granja o a animals salvatges ben presents fins fa poc en el nostre entorn natural solen establir oposicions de gènere: gat/gata, gos/gossa; porc/truja. En la resta de casos, generalment hi ha un únic nom (masculí o femení) per a designar els individus dels dos sexe de cada espècie: rossinyol, llobarro, tauró, formiga, sargantana, oreneta, balena. En aquests casos, la distinció de sexe es fa, quan és necessari, per mitjà de l’aposició dels noms mascle o femella al nom, el qual manté el gènere inherent: una garsa mascle / una garsa femella, un dofí mascle / un dofí femella.

    Text adaptat de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (pàg. 16o)

    c) La variació lingüística

    DEURES:

    • Comenteu què expressa l’oposició de gènere en aquestes parelles de noms: el llagost / la llagosta, el cuc /la cuca, el cistell / la cistella, el sac / la saca, el crit / la crida, el prat / la prada.
    • Classifiqueu aquestes paraules tenint en compte la forma i l’ús: dugues, paulatinament, llur, la hi donaré, vinguent.
    • Escolteu el vídeo que teniu a continuació i responeu de manera argumentada si us sembla que, atesa la situació comunicativa, el professor utilitza el registre i el dialecte adequats. [Unitat 1, activitat 2]

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 25 d’abril del 2017


    De la banda sonora d'”Imaltzin”.

    a) Els pronoms febles

    El pronom de datiu pot aparèixer en lloc d’un possessiu o d’un pronom personal fort precedit de de quan complementen preposicions i locucions com ara (al) davant, (al) darrere, (al) damunt, a sobre, en contra o a favor. Així, en lloc de Va caure damunt meu (o de mi) o Anava a favor d’ella (o seu) podem dir amb el mateix significat Em va caure damunt o Li anava a favor. Amb aquestes preposicions i locucions, a més dels pronoms de datiu de tercera persona (li/els) es pot usar també hi, sobretot si el complement és inanimat: Hi va caure damunt; Hi anava a favor, de la proposta.

    [IEC: Gramàtica de la llengua catalana]

    b) El balear

    La lectura d'”Imatlzin” de Biel Mesquida ens ha servit per parlar de les característiques dialectals del balear:

    • articulació de la vocal neutra en posició tònica (sistema vocàlic tònic: 8 sons)
    • sistema vocàlic àton de 3 sons (mallorquí: 4 sons)
    • iodització generalitzada (menorquí: pèrdua de la iod en posició intervocàlica)
    • morfema buit de primera persona de present d’indicatiu: jo cant
    • article determinat es, sa, ses
    • ús regular de l’article personal en na
    • mots característics: burotar (‘fer gargots’), plagueta (‘llibreta’), retxa (‘ratlla’), horabaixa (m. o f., ‘tarda. capvespre’), i busques (‘i escaig’), dois (‘disbarats’), crull (‘esquerdes’), llosca (‘burilla’), escarrufar (‘esgarrifar’), trull (‘fressa’), verrim (‘engrut’), botifarres (‘nobles’), fufa (‘vulva’), bolla (‘bola’)

    El diftong tònic [ij] únicament existeix en alguns parlars baleàrics en formes de primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs acabats en consonant seguida de iar (estud[íj]) i en algun nom (nov[íj] o f[íj], aquest darrer amb la [j] derivada de la iodització).

    Els dos paradigmes, el de l’anomenat article general i el de l’anomenat baleàric o salat, conviuen a les Illes Balears. L’article baleàric és propi dels registres menys formals de la llengua oral. Els registres formals, i sobretot la llengua escrita, sempre hi ha usat l’article general. Tots dos són, doncs, acceptables malgrat que no es puguin usar indistintament. La presència d’un o d’altre depèn del context i del registre emprat.

    [IEC: Gramàtica de la llengua catalana]

    c) Estilística

    Hem llegit dues versions de “Desert” de Manuel Baixauli:

    Espiral (1998): “IV. Desert”

    Joan Cortell despertà sobtadament de la sesta i tardà no pocs segons a superar l’efecte enlluernador del sol. Feia hores que s’havia ajagut, fatigat, sota l’ombra espessa de la figuera que adornava el seu xalet. Ara, la somnolència, la xafogor, li dificultaven comprendre que es trobava en un paisatge erm, ple d’infinits camins, de prominències, de clots i de cruïlles. Es va incorporar, caminà en una direcció qualsevol amb l’esperança d’arribar a un lloc identificable. No tingué fortuna: com en un laberint, tots els indrets on aplegava eren calcats al punt de partida. Joan Cortell mirà cap amunt, desmoralitzat, i no veié el cel sinó una massa enorme, fastigosa, que potser no tingué temps d’identificar com la llengua d‘un servidor, que l’havia capturat amb la palma de la mà i es disposava, immediatament, a engolir-lo.

    Espiral (2010): “Desert”

    Desperta sobtadament de la migdiada i a penes pot obrir els ulls: el sol l’enlluerna. Fa hores que s’havia gitat, exhaust, a l’ombra d’una figuera del seu xalet. Ara, la somnolència, la xafogor, li dificulten comprendre que es troba en un paratge erm, solcat d’infinits camins i cruïlles.

    S’incorpora, camina en qualsevol direcció buscant un lloc conegut. No hi ha sort: tots els indrets on aplega són calcats al punt de partida. On és la figuera? On el xalet?

    Mira cap amunt. No veu el cel, sinó una massa enorme, humida, movedissa, que no pot identificar com la meua llengua perquè abans que ho faça llepe la palma de la mà amb què l’he capturat i me l’empasse.

    Després, hem fet una llista dels canvis que hi ha introduït l’autor:

    • distribució del text en paràgrafs
    • ús de formes dialectals
    • tria de formes menys formals
    • simplificació sintàctica
    • presència més directa del narrador

    Tot i que no ens hem posat d’acord sobre quin text era millor, i per tant sobre la necessitat de revisar el text, hem comentat la justificació de l’autor:

    Espiral (2010): “Epíleg”

    —Què has canviat, a Espiral?

    —Coses. És el nostre primer llibre, encara ets verd. No sóc molt més expert que tu, però ara use menys adjectius, menys adverbis acabats en ment, evite la grandiloqüència, el barroquisme… Busque claredat.

    (…)

    —He subtilitzat alguns finals. He canviat, també, alguns títols.

    (…)

    —Què creus que has guanyat, amb això?

    —Tensió. Importantíssima, en un microconte. Alguna història, com ara “Novel·la”, l’he escrita de nou; de “Màscara”, que ara es titula “Aniversari”, n’he extirpat dos terços del text… M’he pres totes les llicències. Però l’essència del llibre és manté. O millor: Espiral és, en aquesta nova edició, més Espiral encara.

    —No esdevindrà castració, tanta poda?

    —No. Pot semblar un text massa nu, però després creix.

    —Creix, on?

    —Dins del lector.

    En conclusió, tants caps, tants barrets.

    DEURES:

    • Ompliu els buits de la ressenya del llibre de Martí Gironell.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 30 de març del 2017

    Resultat d'imatges de cafè amb gel

    a) Els complements verbals

    Hem corregit uns quants exercicis que ens han servit per aplicar en l’anàlisi sintàctica els procediments de la concordança, la commutació i la substitució pronominal.

    Quadre de la complementació verbal

    b) Els dialectes catalans

    DEURES:

    • Marqueu els trets propis de valencià del conte “Avís” de Manuel Baixauli.
    • Llegiu “La dansa dels mixons” de Joan Barceló.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

  • Dimarts, 28 de març del 2017

    a) Revisió i correcció de textos

    Hem repassat la versió manipulada de l’article “Poques pàgines” de Manuel Baixauli.

    • dins de d‘Esas vidas [La preposició de s’apostrofa davant de títols començats amb vocal.]
    • sabrós > saborós
    • calent > te calent [Només s’accentua del verb tenir.]
    • vesprada gris > vesprada grisa
    • Mentres agonitze > Mentre agonitze
    • els hi ha entusiasmat un llibre [El pronom hi no té cap funció en l’oració.]
    • fluidesa > fluïdesa
    • de qui se n’ha enamorat [És un pleonasme.]
    • fàstig > fàstic [És una excepció a la regla que ens diu que, després de vocal àtona o consonant, s’escriu la mateixa lletra que apareix en els derivats.]
    • espós > espòs
    • li confessa al doctor [Repetim el complement indirecte.]
    • padrí [‘home gran’]> fadrí [‘home jove’]
    • el que fa fins a uns extrems… > cosa que fa fins a uns extrems [El que no pot substituir el relatiu neutre.]
    • lliura [‘entrega, sotmet’] > deslliura [‘allibera’]
    • la urbs > l’urbs
    • color sípia > color sèpia [Sípia només es pot utilitzar quan fa referència a l’animal.]
    • se n’han endut per sempre els anys [El pronom en no té cap referent.]

    b) L’anàlisi sintàctica

    DEURES:

    • Feu els tres primers exercicis de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 5 de maig del 2016

    Resultat d'imatges de joan veny

    a) Els dialectes geogràfics

    Hem analitzat els trets dialectals dels textos de Biel Mesquida i de Joan Barceló.

    b) La traducció intralingüística

    Hem actualitzat dos versicles del Llibre d’Amic e Amat.

    DEURES:

    • Identifiqueu els trets dialectals d’aquest text extret d’Els parlars catalans de Joan Veny: “Ascolta’m bé: en cas de presentá’s un temps am mal ull i mala cara, lo primé que s’ha de fé és ancomaná’s a Déu i a tots los sants; i mentre se fa aguesta feina, s’arroplega lo ramat, tot ataleiant lo temps, per sapigué justament a quin indret tire la tronada. […] Per això, cal fé rotglá’l ramat en forma de pletiu, i bigilá bé que no en pugue fuí cap; si en fuïge un, fuirien tots a carrera feta, i es perdria tota la ramada, per grossa que fos”.
    • Empleneu amb els connectors adequats les ressenyes de la fotocòpia.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral expressió oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu variació velarització verbs veu passiva vocalisme