RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘dialectes geogràfics’

  • Dimarts, 3 de maig del 2016

    Atles interactiu de l’entonació del català, una joguina.

    a) Els pronoms febles

    El pronom els substitueix un complement directe (CD) masculí plural introduït per un article determinat o un adjectiu demostratiu. Per exemple: El nen porta els llibres = El nen els porta (els = els llibres). Quan aquest pronom els coincideix amb el pronom de complement indirecte (CI) li, el pronom li es transforma en hi: els hi. Per exemple:El nen porta els llibres al professor = El nen els hi porta (els = els llibres; hi = al professor). Es pot trobar la mateixa combinació els hi si el pronom els es combina amb el pronom de complement circumstancial hi: els hi. Per exemple: El nen porta els llibres a l’escola = El nen els hi porta (els =els llibres; hi = a l’escola). Col·loquialment, la combinació els hi també se sol usar encara que només s’hagi de substituir un sol complement. Per exemple: El nen porta els llibres al professor = El nen els hi porta al professor. Aquesta mateixa solució col·loquial es dóna quan el pronom els representa el complement indirecte plural, a ells, a elles. Per exemple: L’alumna escriu als professors = L’alumna els hi escriu. Això no obstant, en els registres més formals cal usar un sol pronom si s’ha de substituir un sol complement: El nen els porta al professor(els = els llibres). L’alumna els escriu (els = als professors).

    [Optimot, fitxa 63/3]

    El pronom els substitueix el complement indirecte (CI) plural. Per exemple: El noi dóna el diari a les periodistes = El noi els dóna el diari.

    Quan aquest pronom els es combina amb un pronom de complement directe (CD), l’ordre d’aquests pronoms s’inverteix: primer l’indirecte i tot seguit el directe. Vegeu el quadre següent:

    CI CD CI + CD Exemple                       
    el els el Dóna ella el document a les periodistes o els el dono jo?
    la els la Dóna ella la notícia a les periodistes o els la dono jo?
    els+ els els els Dóna ella els informes als periodistes o els els dono jo?
    les els les Dóna ella les acreditacions a les periodistes o els les dono jo?
    ho els ho Dóna ella això a les periodistes o els ho dono jo?

    En aquests casos, col·loquialment se sol usar la combinació els hi. Per exemple:

    Dóna ella el document a les periodistes o els hi dono jo?
    Dóna ella la notícia a les periodistes o els hi dono jo?
    Dóna ella els informes a les periodistes o els hi dono jo?
    Dóna ella les acreditacions a les periodistes o els hi dono jo?
    Dóna ella això a les periodistes o els hi dono jo?

    Això no obstant, en els registres més formals cal mantenir la combinació indicada en el quadre.

    [Optimot, fitxa 147/3]

    El pronom li substitueix un sol complement: l’indirecte (CI) singular. Per exemple: La mare dóna l’esmorzar a en Pau = La mare li dóna l’esmorzar (li = a en Pau).

    Els pronoms el, la, els, les substitueixen un complement directe (CD) introduït o bé per un article determinat (el, la, els, les) o bé per un demostratiu (aquest, aquesta; aquell, aquella). Per exemple: La mare dóna l’esmorzar a en Pau = La mare el dóna a en Pau (el =l’esmorzar).

    En la majoria de parlars, el pronom li, quan es combina amb un pronom de complement directe (el, la, els, les), es transforma en hi i es col·loca darrere del pronom que representa el complement directe. Per exemple: La mare dóna l’esmorzar a en Pau = La mare l’hi dóna. D’aquesta manera, es formen les combinacions següents:

    CI CD CD + CI Exemple                                
    el l’hi Vols que deixi el diari a la Cristina o l’hi deixaràs tu?
    li+ la la hi Quan te’n vagis deixaràs la clau a la portera o la hi deixo jo?
    els els hi Avui he comprat els regals per a la Mònica i ja els hi vull donar.
    les les hi He de portar les arracades al joier, les hi portaré dijous.

    En aquests casos, col·loquialment se sol usar la combinació l’hi en lloc de la hi (Quan te’n vagis deixaràs la clau a la portera o l’hi deixo jo?) i els hi en lloc de les hi (He de portar les arracades al joier, els hi portaré dijous).

    Això no obstant, en els registres més formals cal mantenir la combinació indicada en el quadre.

    [Optimot, fitxa 6605/2]

    b) Els dialectes geogràfics

    Aquest vídeo, d’una banda, vol donar la informació indispensable sobre la visió dialectal de la llengua catalana i sobre els criteris lingüístics i històrics que han permès d’establir-la; i, d’una altra, vol familiaritzar l’espectador amb les situacions de conversa interdialectal sense esquivar les dificultats que poden sorgir, bo i accentuant, amb tot, la naturalitat amb què aquestes situacions poden crear-se i desenvolupar-se. Hi intervenen sis personatges, cada un dels quals representa una de les principals varietats del català. És un vídeo un pèl antic, però que en pocs minuts dóna una visió força encertada dels dialectes geogràfics del català.

    DEURES:

    • Identifiqueu els trets dialectals del text de Biel Mesquida.
    • Busqueu informació sobre el pallarès.

    Fins dijous!

     

    Article complet

  • Dimarts, 19 d’abril del 2016

    Com en dieu?

    a) Els dialectes geogràfics

    Si us interessen els dialectes, podeu passar una bona estona remenat el Diccionari català-valencià-balear. Us he copiat un petit text sobre el tipus de variants que recull i un exemple.

    “El paràgraf de fonètica (Fon.) duu la transcripció (en tipus fonètics) del mot, segons les diferents maneres com és pronunciat a les diverses regions. Hem procedit amb gran esment en la transcripció de les paraules d’ús popular o dialectal, marcant totes les diferències que hem pogut observar en la pronúncia viva, fins i tot les que són incorrectes, perquè totes tenen importància per al dialectòleg i per a l’historiador de l’idioma. Les paraules cultes (neologismes, llatinismes, hel·lenismes) les transcrivim només segons la pronúncia pròpia de les tres capitals Barcelona, València i Palma de Mallorca.

    A certs articles hi ha un paràgraf de variants ortogràfiques (Var. ort.), on es registren les grafies arcaiques que convé fer constar per a documentació dels estudiosos de la història de la llengua.

    Un altre paràgraf, el de variants de formació (Var. form.), presenta les diverses formes, antigues o dialectals, del mot cap d’article: o sigui, aquelles variants que no són de simple grafia, sinó que presenten alteracions formals del mot. A l’article balda, per exemple, es troba indicada la forma baula (que després va com a cap d’article en el seu lloc alfabètic corresponent, perquè, a més d’ésser una forma diferent de balda, presenta diferències de significat que demanen un article especial per evitar confusions).

    Ve després, a certs articles, el paràgraf dels sinònims (Sinòn.), especialment important quan es tracta de noms d’animals, de plantes, de parts del cos, etc. Així, al mot cabra com a nom d’animals marins trobam els sinònims crancai serrà, i com a nom d’insectes hi ha lladella, cavall de serp, pregadéu i aranyó. Quan convé, posam també un paràgraf d’antònims (Antòn.), però aquest aspecte es va començar a atendre tard i no està representat sistemàticament.2

    SARGANTANA f.

    Sauri de diverses espècies del gènere Lacerta; és el nom de les espècies de poca corpulència, sobretot de la Lacerta muralis (mentre que les de més grossària s’anomenen llangardaix o lluert); cast. lagartija. Semblantment a sergantanes grandíssimes, Quinto Cúrcio, q 10 (ap. Aguiló Dicc.). Les sergantanes, lluerts ni vespes, Agustí Secr. 185.
    Var. form.:
    sargantalla, sangatalla, sarcantana, segrantalla, sagrantana, segrantana, sangrantana, sargantanya, sangrantanya, sangardilla, sangartilla, sargandilla, sargantilla, sanglantana, singlantana, singlatana.
    Sinòn.:
    sangarta, sarnalla, serenalla, sargussa, llangardaixet, llangardaixina, llangardixa.
    Fon.:
    səɾɣəntánə (Vallespir, Gir., Puigcerdà, Ribes, Berguedà, Vallès, Barc., Vendrell, Mall., Ciutadella, Eiv.); saɾɣantána (Calasseit, Tortosa, Val., Al., Elx);səɾɣəntáʎə (Cardona, Solsona); saŋgatáʎɛ (La Seu d’U.); səɾkəntánə (Santanyí);seɣɾantáʎa (Alcalà de X.); səɣɾəntánə (Rupit, Vic, Vilafr. del P., Tarr.); saɣɾantánɛ(Gandesa, Alcoi); saɣɾantána (Benassal, Xàtiva, Pego); səɣɾəntánɛ (Maó);seɣɾantána (Ador, Cocentaina, Almudaina, Patró, Sanet); saŋgɾantána (Cast., Cullera, Al.); saŋgɾantánɛ (Sueca); saɾɣantáɲa (Morella, Llucena); saɾɣantáɲɛ(Maella); saŋgɾantaɲa (Benassal); saŋgaɾðíʎa (Senterada, Pobla de S.); saŋgaɾðíʎɛ(Organyà); saŋgaɾtíʎɛ (Urgell, Ll., Falset); saŋgaɾtíʎa (Tamarit de la L.);saɾɣandíʎa (Pobla de S.); saɾɣantíʎɛ (Balaguer, Ll., Bellpuig); səɾɣəntíʎə(Solsona, Vic); saɾɣantíʎa (Vimbodí); səŋgləntánə (Conflent); siŋgləntánə (Ross., Conflent, Empordà); siŋglətánə (Ross.).

    [Diccionari català-valencià-balear]

    b) Els pronoms febles

    Hem llegit el conte “Criatura” i n’hem analitzat alguns pronoms febles.

    Recordeu que per distingir els verbs pronominals purs (en els quals els pronoms febles no tenen cap funció sintàctica) dels verbs transitius reflexius o recíprocs hem d’aplicar el test de la transitivitat, que consisteix a comprovar si el verb pot aparèixer en forma no pronominal i transitiva:

    • Pentino el nen. > CD
    • El pentino. > CD
    • Em pentino. > CD
    • La Maria renta la cara a la nena. > CI
    • La Maria li renta la cara. > CI
    • La Maria es renta la cara. > CI
    • La Maria fa sòcia del club la seva germana. > CD
    • La Maria la fa sòcia del club. > CD
    • La Maria es fa sòcia del club. > CD
    • La Maria li menja l’ensaïmada.
    • La Maria se li menja l’ensaïmada. > menjar-se: verb pronominal pur
    • La Maria es menja l’ensaïmada.

    El subjecte pot ser substituït pel pronom feble en, però només en determinades circumstàncies: Amb els verbs ergatius, que són verbs intransitius el subjecte dels quals s’assembla molt al complement directe. Aquest subjecte pot aparèixer sense determinant, i en aquest cas ha d’anar darrere el verb i no pot ser el·líptic:

    • Han comparegut alguns.
    • * Alguns han comparegut. [incorrecte]
    • * Han comparegut. [incorrecte]
    • N’han comparegut.
    En oracions com aquestes, si volem anteposar el subjecte al verb, haurà d’anar precedit de la preposició de i haurà de ser representat també pel pronom enD’alguns, n’han comparegut.
    La substitució pel pronom en només és possible quan el subjecte no du cap determinant o quan va determinat per un numeral, un quantitatiu o un indefinit (els anomenats quantificadors):
    • Arriben avions. N’arriben.
    • Arriben tres avions. N’arriben tres.
    • Arriben pocs avions. N’arriben pocs.
    • Arriba algun avió. N’arriba algun.
    DEURES:
    • Analitzeu la funció sintàctica dels pronoms subratllats dels textos de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 28 d’abril del 2015

    Aviat obrirem les inscripcions al curs d’horticultura.

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • Tasca

    a) Les propietats textuals: la coherència

    Hem analitzat la coherència d’aquest títol:

    Deu ‘best-sellers’ s’emporten el 6,5% de les vendes de Sant Jordi

    Sembla molt, oi?

    Llegim ara la notícia:

    “Del balanç que fa el gremi de llibreters de la jornada de dijous passat destaca, per exemple, que els 10 llibres més venuts només van representar el 6,49% del total dels títols que van sortir a la venda, que van ser 43.000. Una dada que evidencia que una cosa són els rànquings d’autors i llibres i, una altra, la diversitat d’elecció dels compradors.”

    Doncs al redactor no li sembla gaire.

    b) Els pronoms febles

    Hem aprofundit en la distinció entre formes normatives i col·loquials.

    c) Variants geogràfiques

    En aquesta graella hi trobareu les principals característiques dels dialectes catalans.

    DEURES:

    • Completeu els textos de la fotocòpia amb les paraules correctes i adequades al context.
    • Escriviu una ressenya (d’entre 250-300 paraules) de la narració que heu llegit per penjar-la en un blog de recomanacions literàries. La ressenya ha de tenir els continguts següents:
    1. perfil biogràfic de l’autor
    2. contextualització de la narració
    3. argument de la narració
    4. estructura narrativa
    5. anàlisi lingüística
    6. valoració crítica

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 30 d’octubre del 2014

    Vigília de Tots Sants (ara sí que hi són totes les esses) amb panellets. Gràcies, Manel!

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • activitat 3

    a) La variació lingüística

    Els primers textos que he revisat m’han servit per fer una revisió dels conceptes de correcció i d’adequació. Us il·lustro la meva explicació amb uns fragments d’un article d’Albert Pla i Nualart:

    «La llengua que s’ensenya a les escoles hauria de partir sempre de la més familiar, afinant-la i enriquint-la. Perquè, si parteix d’un model formal pensat per fer conferències, talla les ales a l’espontaneïtat, alimenta l’autoodi i fomenta la deserció.

    ¿Demano màniga ampla amb el catanyol? De cap manera. Demano no posar mai l’etiqueta incorrecte a una forma interna de la llengua. No ficar mai al mateix sac interferència i no estàndard, si entenem estàndard en el sentit més restrictiu.

    Hem d’aprendre a ensenyar el català des d’una altra terminologia. Reservem incorrecte per a tot el que no formi part del nostre sistema lingüístic i acollim dins la norma tots els registres i dialectes, explicant quan són o no adequats.

    “Això s’ho diré demà” o “Lis donaré la mà” són formes incorrectes. “Això l’hi diré demà” o “Els hi donaré la mà” són formes correctes però inadequades en alguns registres i només pròpies de certs dialectes.

    Dir, com ens diu ara l’Optimot, que són pròpies del registre familiar però incorrectes des del punt de vista normatiu és una terminologia que no ajuda. Si són pròpies del registre familiar, la norma no les hauria de desemparar.»

    A més, hem fet una breu introducció als dialectes geogràfics. Hem parlat de les principals característiques del català occidental i del català oriental a partir d’un exercici de classificació de paraules.

    Finalment, hem descrit els trets dialectals del vídeo “Model d’exposició oral”.

    Recordeu que a l’Atles interactiu d’entonació del català hi trobareu molts materials que recullen la diversitat dialectal del català.

    b) L’oració:  la concordança entre el subjecte i el verb

    Entre el subjecte i el verb hi ha d’haver concordança gramatical pel que fa al nombre, és a dir, si el subjecte és singular el verb ha d’anar en singular, i si el subjecte és plural el verb ha d’anar en plural. Tot i així, hi ha casos dubtosos o casos en què el subjecte és un nom en singular però expressa pluralitat. En aquests casos (quan el subjecte és un nom col·lectiu, quan el subjecte és un percentatge…s) s’admeten altres possibilitats.

    Quan el subjecte és un nom col·lectiu, la norma permet de fer sovint la concordança en singular o concordança gramatical (atenent a la forma) i la concordança en plural o concordança de sentit (atenent al significat). No obstant això, hi ha casos que afavoreixen de fer la concordança gramatical (és a dir, el verb en singular) i casos que afavoreixen la concordança de sentit (és a dir, el verb en plural), tenint en compte les característiques del nom col·lectiu i les característiques dels complements que l’acompanyen.

    • Quan el subjecte és un nom col·lectiu quantificador sense complement preposicional és preferible el verb en plural.
    • Quan el subjecte és un nom col·lectiu quantificador seguit d’un complement preposicional introduït per de, es prefereix el verb en plural si el nom del complement està en plural. En canvi, el verb ha d’estar en singular si el nom del complement és un altre nom col·lectiu.
    • Quan el subjecte és un nom col·lectiu de persona especificat del tipus alumnat, professorat, etc. el verb ha d’estar en singular. En canvi, amb el nom col·lectiu de persona no especificat gent, és indistint el verb en singular o en plural.
    • Quan el subjecte és un percentatge, la concordança amb el verb en singular o en plural depèn bàsicament de si el percentatge va seguit de complement preposicional i de quines característiques té.
    • Quan el subjecte és un percentatge sense complement preposicional, es prefereix el verb en singular. Cal advertir que el mot percentatge concorda en singular amb el verb.
    • Quan el subjecte és un percentatge amb complement preposicional, es prefereix el verb en plural si el nom del complement està en plural. El verb ha d’estar en singular si el nom del complement és un nom col·lectiu.
    • Quan el subjecte és un grup nominal iniciat per un o una (algun o alguna) amb una determinació formada per un nom en plural més una oració de relatiu adjectiva, cal no confondre la concordança entre subjecte i verb de l’oració principal (en singular), amb la concordança entre subjecte i verb de l’oració de relatiu (en plural).

    RECORDEU: L’ordre lògic i natural de les oracions en què apareix el verb haver-hi és peculiar: el sintagma nominal va darrere el verb. En aquest tipus d’oració, seguint l’ús normatiu tradicional, no es fa la concordança entre el verb i el sintagma nominal: el verb es manté en singular independentment del nombre del sintagma nominal.

    Referència: Universitat de Barcelona, CUB

    DEURES:

    • Mireu-vos el vídeo de la conferència d’Imma Canal (fragment) o bé escolteu l’àudio del programa Versió RAC1. Teniu els enllaços al dossier (activitat 5, pàgina 2). Preneu notes de les explicacions.
    • Feu l’exercici sobre la concordança entre el subjecte i el verb que us he donat a classe.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dijous, 23 d’octubre de 2014

    Ja me’n recordo: Incerta glòria, de Joan Sales!

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • activitat 2

    Dos mapes mentals més:

    mapa mental 2 mapa mental 1

     

    a) El substantiu: nombre

    La majoria dels substantius acabats en vocal tònica afegeixen -ns. Per tant, el plural coincideix amb el dels substantius acabats en -n. Això fa que a vegades dubtem de la terminació d’alguns mots: *caimà o caiman. Per comprovar-ho, hem dictat alguns mots en plural: alacrans-alacrà, caimans-caiman, carlans-carlà, galzerans-galzeran, catamarans-catamarà, orangutans-orangutan, pagans-pagà, tobogans-tobogan, farbalans-farbalà, imants-imant, cormorans-cormorà, xamans-xaman, sedans-sedan. Aquesta confusió explica la forma *guà (guant).

    Hi ha alguns substantius acabats en vocal tònica, emperò, que només afegeixen una -s al singular: els noms de les lletres (les bes), els noms de les notes musicals, les partícules gramaticals usades com a substantius (els sís) i uns quants manlleus (els bisturís, els cafès)

    Els substantius  acabats en -sc, -st, -xt, -ig tenen doble forma de plural (-s, -os). Recordeu que és millor fer servir la forma -os: cascos, cascs; assajos, assaigs; passejos, passeigs.

    Pel que fa al plural, hem de distingir els substantius invariables dels substantius defectius. Els substantius invariables són els que tenen la mateixa forma per al singular i per al plural: dilluns, lapsus, virus, fetus, temps. Els substantius defectius només tenen la forma del plural: postres, calçotets, escacs, golfes, estisores, estovalles

    Si en voleu saber més, podeu consultar l’apartat sobre la flexió nominal de la Gramàtica catalana (esborrany provisional) de l’IEC. També podeu consultar el web esAdir.

    Gelatina

    RECORDEU:

    postres 

    f. pl. [LC] [HO] Menges, com fruita, dolços, etc., que es prenen al final del dinar o del sopar.
    [HO] postres de músic Postres de fruita seca.

    b) La variació lingüística

    Els dialectes són als usuaris de la llengua el mateix que els registres són als usos de la llengua. És a dir, així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions determinades. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i permeten parlar d’uns tipus de llengua propis de cada funció que anomenem registres. (Isidor Marí, “Registres i varietats de la llengua”, Com, núm. 3)

    DEURES:

    • Feu un escrit d’unes 200 paraules sobre algun aspecte de la variació lingüística a partir de la informació del mapa conceptual que vam comentar a classe.
    • Escolteu el vídeo “Model d’exposició oral” i feu una llista dels trets fonètics, morfosintàctics i lèxics que no coincideixin amb els del vostre dialecte.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 22 de maig de 2014

    S’acosta sant Joan?

    a) L’oració composta: les oracions adverbials

    Recordeu que no hem d’utilitzar doncs amb un sentit causal equivalent a les conjuncions ja que, perquè

    EXERCICIS: 22, 24, 25 i 28 (pàg. 407-409)

    b) L’ús de les majúscules: remarques

    • Hi ha majúscula a principi de text i després de punt.
    • Es comença amb majúscula després dels signes finals d’admiració o d’interrogació, si aquests signes fan també la funció de punt.
    • Després de dos punts només hi ha majúscula si segueix un text citat que hi comença perquè és una oració completa.
    • Els mots sol, terra i lluna només porten majúscula en contextos astronòmics.
    • Els noms de càrrecs, dignitats i títols nobiliaris van en minúscula en tots els casos. És el cas de papa i sant pare.
    • L’article dels topònims catalans va en minúscula.
    • En els topònims formats per un genèric (riu, riera, platja, puig…) i un complement, el genèric s’escriu en minúscula.
    • Els noms de les vies urbanes es componen d’un genèric (carrer, passeig, avinguda…)  i un complement adjectival o preposicional. El genèric l’escrivim en minúscula.

    c) Dialectologia: dialectes constitutius i dialectes consecutius

    Des del punt de vista històric, els actuals dialectes del català es poden dividir en dos blocs horitzontals.

    • Dialectes constitutius, que són els que corresponen a l’evolució natural del llatí vulgar que es va parlar a l’àrea que ocupen actualment. Els dialectes constitutius del català són: el català septentrional, el català central i el català nord-occidental, amb exclusió de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i el Capcir, que van ser catalanitzades més tard, i es consideren àrees consecutives.
    • Dialectes consecutius, que són el resultat del transplantament del català des de les àrees originàries a unes altres zones com a conseqüència de repoblaments fets durant la Reconquesta o posteriorment (conseqüències històriques): comprèn les terres del sud, des de l’Ebre fins a Guardamar, les Balears, les Pitiüses i l’Alguer, a Sardenya. Els dialectes consecutius són: el balear, el valencià i l’alguerès.

    [Text extret de blogs.cpnl.cat/nivelldtarragona]

    DEURES:

    • Identifiqueu i classifiqueu les oracions subordinades de l’exercici 29 de la pàgina 409.
    • Feu l’exercici 7 de la pàgina 434.
    • Poseu, si cal, les majúscules corresponents en les expressions de l’exercici 3 de la pàgina 385.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Origen de la divisió dialectal

    Com cada any, l’Oficina de Català publicarà una revista adreçada als alumnes dels cursos de català. El professor et demana que hi participis amb un article d’unes 175-200 paraules sobre l’origen de la divisió dialectal.

    A continuació tens un text que t’ajudarà a documentar-te. Evita de copiar frases del text original.

    [Text adaptat d’Els parlars catalans de Joan Veny]

    Els factors de la bipartició del català en aquests dos grans feixos dialectals són complexos. El substrat preromà, la romanització i el repoblament són punts importants en què es basen diverses teories que intenten posar en clar les causes d’aquesta gran clivella. Vegem-les en síntesi.

    Durant molts anys es va acceptar la que podríem anomenar teoria de la Reconquesta, segons la qual la progressió meridional de les conquestes hauria provocat una transfusió de parlars orientals a l’est i de parlars occidentals a l’oest. En aquest sentit, és ja un tòpic citar el testimoniatge de l’historiador cinccentista valencià Beuter, que reporta una llegenda segons la qual, si a València es parlava una modalitat occidental de català, era pel trasllat de tres-centes donzelles de Lleida a aquelles terres. Però arguments de pes s’oposen a aquesta interpretació: primerament, el sentit geogràfic de la Reconquesta, que segueix una línia est-oest com es pot veure per la presa, al s. XII, pels comtes de Barcelona, de Camarasa i Benavarri, i, més tard, de Tortosa, Lleida i Fraga; en segon lloc, perquè el nombre de cases de València concedides a gent oriental era superior al que tocà a participants occidentals, segons es desprèn del Llibre de repartiments.

    El 1951 M. Sanchis Guarner va exposar una altra teoria, força aguda, basant-se en les diferències del substrat preromà i no en els fets de la Reconquesta. És molt perspicaç la referència inicial relativa al testament de Guifré el Pelós (898) en virtut del qual deixava a Guifré II els comtats de Barcelona, Ausona i Girona (=català central), a Miró els de Cerdanya, Conflent i Besalú (=rossellonès), i a Sunifred el d’Urgell (=català occidental). Això no significa que aquest testament representi l’origen de la fragmentació dialectal de català, però sí que implica que el comte català, al moment de fer aquesta partió, degué tenir en compte diferèncie ètniques importants, amb una possible seqüela lingüística. Assenyalat aquest fet, Sanchis Guarner observa la distribució dels pobles preromans al domini català. A l’actual sector occidental troba, del Montsec cap al sud, tribus d’estirp ibèrica. Del Montsec cap amunt s’estenien els pobles bascos o bascoides, més o manco relacionats amb els ibers; uns i altres, preindoeuropeus. A l’actual sector oriental, en canvi, hi campaven pobles postcapsians, de llengua diferent, indoeuropea. Aquests dos tipus de pobles assentats a les nostres terres abans de l’arribada dels romans, haurien condicionat la futura estructura dels dos grans dialectes, especialment pel que fa al timbre de les vocals, clares i tenses a l’occidental, fosques i afeblides a l’oriental.

    El progrés de l’arqueologia, però, ha revelat restes de poblats cèltics també al costat occidental, amb la qual cosa sembla que esdevé vulnerable l’anterior hipòtesi del substrat. Una nova interpretació deguda a Antoni M.  Badia i Margarit fa front a aquest problema, tot tenint en compte la romanització. L’il·lustre professor de la Universitat de Barcelona remarca la gran densitat de la toponímia romana a Girona, Ausona i terres orientals, així com de l’hagiotoponímia cristiana, fenomen que és relacionat amb la profunda romanització d’aquestes terres. Aquestes fondes petges romanes contrasten, a l’oest, amb dos fets importants: la persistència dels bascos al nord (Ribagorça, Pallars) fins al segle X, i l’arabització, des del segle VIII, de les terres meridionals, que sofriren una forta desromanització que hauria fet aflorar primitius trets lingüístics preromans. Així, doncs, de resultes d’una acció de substrat a la part occidental, ja sia per perllongament d’una llengua bascoide al N, ja sia per rebrotament, al centre i al sud, d’habituds lingüístiques tapades per la romanització i manifestades després per la desromanització implícita en el procés arabitzant, tindríem uns dialectes occidentals força diferenciats dels orientals, on l’absència d’un substrat actiu a causa de la implantació d’una llatinitat ferma i vitenca va deixar el camp lliure a la debilitació de vocals àtones i altres fenòmens peculiars.

    Totes aquestes teories, tan agudes com respectables, tenen la seva part de raó i probablement cap d’elles la té totalment. Per part meva, trobo arriscat d’atribuir excessives repercussions lingüístiques als diversos pobles preromans. En aquest sentit crec que no s’ha tingut prou en compte la cronologia dels canvis que separen el català oriental de l’occidental. Una bona part són mutacions fonètiques o gramaticals realitzades en català oriental entre el segle XV i el segle XVI, que contrasten amb el caràcter generalment estàtic, estagnant, del català occidental. En el cas d’aquests trasmudaments relativament tardans, costa un xic de veure-hi efectes tan retardats de característiques pròpies dels parlars anteriors a la romanització. L’estat “latent” no es pot acceptar amb els ulls clucs.

     

     

    Article complet

  • Dijous, 21 de novembre de 2013

    Per què van fer fallida les caixes catalanes?

     

    a) La o i la u

    RECORDEU: trast /trasto;  xoriç / xoriço

     EXERCICIS: 11, 12 i 13 (pàg. 60)

    b) El rossellonès

    Aquestes són les principals característiques del rossellonès:

    • vocalisme tònic de cinc fonemes
    • desinència -i de primera persona del present d’indicatiu: jo canti (vs. jo cantu del català central)
    • auxiliar ésser per als verbs intransitius de moviment i de canvi d’estat (són anats)
    • construcció d’oracions negatives amb pas sense l’adverbi noho sé pas
    • gal·licismes lèxics i sintàctics: pendant, gatós, marxandisa

    En aquest enllaç trobareu una conversa molt interessant entre dos homes d’Arles. Fixeu-vos en la fonètica i en els comentaris que fan sobre la intercomprensió dialectal.

    RECORDEU:

    • L’aranès és una variant de la llengua occitana pròpia de la Vall d’Aran.
    • El nom Catalunya del Nord és el que modernament designa la part del Principat de Catalunya administrada per l’Estat francès en virtut del tractat dels Pirineus (1659). La denominació Catalunya Nord no és correcta.

    EXERCICIS: 1 i 2 (fotocòpia)

    DEURES:

    Repasseu les principals característiques del català central i feu l’exercici de la fotocòpia.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 19 de novembre de 2013

    Després de la tempesta, la calma.

    a) Els quantitatius i els indefinits

    RECORDEU:

    • L’esborrany provisional de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC recull les formes bastanta i bastantes.
    • Tot sol ser invariable davant d’un nom geogràfic. Hi ha casos, emperò, com ara quan el nom va precedit d’un article, en què s’usa el femení tota. Passa això mateix quan afegim un adjectiu al topònim: Ha plogut a tota la Garrotxa.

    EXERCICIS: 18 (pàg. 71), 23 i 24 (pàg. 73)

    b) La o i la u

    Encara que no les hàgim comentat, repasseu les regles ortogràfiques de la o i la àtones. Fixeu-vos també en les diferències ortogràfiques que diferencien els cultismes o pseudoderivats dels mots patrimonials de la “mateixa” família lèxica.

    c) Variants geogràfiques de la llengua catalana

    A partir d’aquest exercici hem revisat les principals característiques dels dialectes del bloc oriental i del bloc occidental.

    Tot i que és una mica vell, aquest vídeo és una bona introducció als dialectes geogràfics catalans.

    DEURES:

    • Repasseu la llista de mots que poden presentar dubtes ortogràfics a l’hora d’escriure o o u i feu els els exercicis 11, 12 i 13 de la pàgina 60.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 27 d’octubre de 2011

    Màrius, quin aigat! (com diuen els de Santa Pau)

    a) La neutralització

    Hem vist que en els mots compostos hi ha dos accents: el principal (o primari) i el secundari. En la transcripció fonètica, el principal el representem com un accent tancat [´] i el secundari com un d’obert [`].

    RECORDEU: El fenomen de la neutralització ens permet distingir alegrament d’alegrement.

    EXERCICIS: primer i tercer exercicis de la fotocòpia

    b) Vocalisme

    La distribució de les vocals mitjanes (e, o) no és del tot homogènia en el conjunt del domini lingüístic, i en certs casos es constaten vacil·lacions o pronúncies diferents, sobretot en les vocals de la sèrie anterior ([e] i [ɛ]).  Una part important d’aquestes divergències són motivades pels factors següents:

    • L’evolució de la vocal [e] del llatí vulgar en els dos grans blocs dialectals. A causa d’aquesta evolució, hi ha tota una sèrie de mots que es pronuncien amb [e] en nordoccidental i en valencià, amb [ɛ] en central i en determinats parlars baleàrics, i amb [ə] en la resta del baleàric. Es tracta de mots com ara cadena, cera, francès o merèixer. Un nombre més reduït de mots, entre els quals es troben pèl i vel, tenen [ə] en parlars baleàrics i [ɛ] en la resta del català. En tots aquests casos són igualment acceptables les diferents pronúncies tradicionals, independentment que quedin reflectides o no a través de l’accentuació gràfica.
    • L’adaptació de certs mots cultes. En aquest tipus de mots és fàcil d’observar un predomini de les vocals mitjanes baixes ([ɛ] i [ɔ]) en la pronúncia més genuïna. Aquest predomini, tanmateix, no és exempt de vacil·lacions o de diferències entre els parlars. Per exemple, els mots cultes en –ecte,  –ecta,  –epte i  –epta (defecte,  provecta,  precepte, inepte/inepta) tenen [ɛ] en valencià i en baleàric, però [e] en altres parlars. En canvi, els mots cultes acabats en  –ema (morfema,  problema,  teorema) i en –ense (castrense,  forense) tenen [ɛ] en central i [e] en altres parlars. En aquests casos de vacil·lació, són igualment acceptables les diferents pronúncies. Amb tot, no és acceptable la tendència a generalitzar les vocals mitjanes altes ([e] i [o]) que es constata sobretot en determinats parlars de sectors urbans a causa, sens dubte, de la imitació de la pronúncia castellana.
    • La tendència a convertir la [o] en [ɔ] en síl·laba inicial (o en monosíl·labs). A causa d’aquesta tendència, en la major part dels parlars, s’ha produït el canvi de [o] en [ɔ] en mots com ara com, crosta, flor, hora, nom, olla, plor, roig, soca, sol i sostre, i presenten vacil·lació en la pronúncia uns quants mots amb el diftong  ou (jou,  pou,  tou) i diversos mots cultes (corts, mot, vot, zona). En aquests casos, són acceptables les diferents pronúncies. No han seguit, però, aquesta tendència els parlars centrals de transició al septentrional, que mantenen la [o] en tots els casos, ni el septentrional, on tota [o] esdevingué [u] en l’antic. El septentrional, a més, presenta una altra peculiaritat, ja que la [ɔ], que en certs parlars s’ha convertit en [o], ha esdevingut [u] en síl·laba travada amb nasal: font, pont. És recomanable d’evitar aquesta darrera pronúncia en els registres formals.

    [Versió electrònica de l’esborrany de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans]

    EXERCICIS: 6 i 8 (pàg. 59)

    c) Variants geogràfiques de la llengua catalana

    A partir d’aquest exercici hem revisat les principals característiques dels dialectes del bloc oriental i del bloc occidental.

    Tot i que és una mica vell, aquest vídeo és una bona introducció als dialectes geogràfics catalans.

    DEURES:

    • Observeu les principals característiques del rossellonès i feu l’exercici 2 de la fotocòpia.
    • Per repassar el fenomen de la neutralització i l’obertura de les vocals tòniques,  feu l’exercici 10 de la pàgina 59 i el segon exercici de la fotocòpia de fonètica.

    Fins dijous!

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral expressió oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu variació velarització verbs veu passiva vocalisme