Última classe (plujosa) del 2013.
a) Vocalisme: els diftongs
Hem repassat les situacions en què ens podem trobar quan tenim dues o més vocals en contacte dins d’un mot: els hiats (o hiatus), els diftongs creixents, els diftongs decreixents i els triftongs (que, de fet, són la suma d’un diftong creixent i un de decreixent).
Recordeu que sempre que hi ha un diftong una de les vocals és una i o una u. En aquest context la i o la u no actuen com a vocals, sinó com a semivocals (en els diftongs decreixents), semiconsonants (en els grups gua… i qua…) o consonants (en els diftongs creixents). Aquests sons es transcriuen amb els signes [j] i [w].
Davant de u podem escriure c o q per representar el so [k]. Escrivim c quan no hi ha diftong i q quan n’hi ha:
quota (quo-ta) / cuota (cu-o-ta)
Per identificar els mots en què hem d’escriure c, podem recórrer a la memòria visual o recordar algunes petites regles:
- derivats de paraules en què la u és tònica: cuota < cua; evacuació < evacua
- derivats d’adjectius acabats en cu: promiscuïtat < promiscu, promíscua; vacuïtat < vacu, vàcua; perspicuïtat < perspicu, perspícua; innocuïtat < innocu, innòcua (en canvi, iniquitat < inic, iniqua; obliqüitat < oblic, obliqua)
EXERCICIS: 9, 10 (pàg. 152-153)
b) Vocalisme: l’elisió i la sinalefa
Quan es troben una paraula que acaba en vocal i una altra que hi comença, es pronuncien com una sola síl·laba, elidint una de les dues vocals o fent sinalefa (o sigui, pronunciant com un diftong les dues vocals de paraules diferents).
- Vocal tònica en contacte amb vocal neutra: s’elideix la vocal neutra
- Vocal àtona (diferent de la neutra) en contacte amb vocal neutra: es pot elidir la vocal neutra. Però si la segona vocal en contacte és una i o una u (o una o àtona), se sol fer diftong amb la vocal neutra.
- Dues vocals neutres en contacte es fusionen en una de sola.
De tota manera, en contextos emfàtics, pot ser justificable distingir les vocals. Així mateix, una de les característiques del llenguatge col·loquial és la reducció general de la tensió amb què es pronuncien les paraules, cosa que comporta algunes pèrdues de sons.
[Text adaptat d’esadir.cat]
EXERCICI: 12 (pàg. 153)
c) El català occidental
Característiques del nord-occidental
- tancament de o àtona en u quan segueix una i tònica: conill
- desinència –o de la primera persona del present d’indicatiu
- desinència -e de 3a persona: ell pense, ella pensave
- obertura de e en a en els grups inicials en es-, en-: escala, enciam
- article determinat masculí lo, los
Característiques del valencià
- distinció b/v
- articulació marcada dels finals consonàntics -r, -rt, -nt
- desinència -e de la primera persona del present d’indicatiu
- combinació de pronoms febles de CI i de CD sempre en aquest ordre; a més, el CI no pren mai la forma adverbial hi
- demostratiu este-eixe-aquell
DEURES
- Subratlleu les elisions i sinalefes del poema de l’exercici 13 de la pàgina 154.
- Identifiqueu les característiques dels dialectes occidentals dels textos d) i f) de l’exercici 32 de la pàgina 133.
- Mengeu, beveu, rieu, llegiu i sigueu feliços.
Fins l’any que ve!