RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘estàndard’

  • Dijous, 6 d’abril del 2017

    Bon Nadal!

    a) Els pronoms febles

    [Referència: blog Català per ser feliç]

    Passos per a la combinació pronominal

    b) El català nord-occidental

    Dins de l’eix de la variació geogràfica, diatòpica o geolectal, les opcions tenen un caràcter més general o més restringit territorialment. Els trets més consolidats i prestigiosos de les varietats geogràfiques habitualment es consideren vàlids dins de la llengua general formal, sobretot si són compartits per diverses àrees dialectals. Per contra, els de menys extensió territorial, sobretot si pertanyen a registres informals o col·loquials, solen ser considerats menys adequats, o gens adequats, per a la varietat comuna.

    [IEC, Gramàtica de la llengua catalana]

    Hi ha un criteri de tipus geogràfic, que ens permet de distingir entre àmbit general i àmbit restringit. El primer terme es refereix als trets que són molt estesos per tot el domini lingüístic i que almenys es troben en dos dels grans dialectes territorials. En molt poques ocasions una característica exclusiva del català central és considerada d’àmbit general, i això s’esdevé, si de cas, per raó de la normativa establerta o pel pes demogràfic i cultural d’aquest parlar. El segon terme es refereix a trets que pertanyen a un sol dialecte, en el territori del qual són d’ús exclusiu o frueixen de prestigi reconegut.

    Per un segon criteri, ara d’estrats o nivells en l’ús de la llengua, distingim entre registres formals i registres informals. Els primers denoten les maneres expressives del registre elevat, pròpies d’un llenguatge asèptic i lògic, gramaticalment més correcte, conceptualment més equilibrat i estèticament més elegant, que en principi caracteritza, entre d’altres, l’estil neutre dels mitjans de comunicació. Els segons corresponen a unes altres maneres de dir, en les quals, sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància, aquells qui se n’emparen, o bé no volen renunciar a l’espontaneïtat d’expressió, o bé apel·len a diverses connotacions que es justifiquen per la realitat social i psicològica de cada situació concreta. I, com és sabut, el recurs als registres informals no és pas menys propi dels mateixos mitjans de comunicació, encara que més habitualment es valguin dels registres formals. En podem concloure que dins l’estàndard oral podem reconèixer diversos nivells de formalitat.

    [Alguns exemples]

    És admissible, en l’àmbit restringit (parlars nord-occidentals i alguerès) —només, però, en registres informals— l’ús de les formes lo, los (per el, els, respectivament).

    En alguns mots acabats en -e àtona que restitueixen una -n- en els derivats, són pròpies de l’àmbit general tant les formes plurals amb -s (homes, joves, freixes, ases) com amb -ns (hòmens, jóvens, fréixens, àsens).

    No són recomanables formes [del present de subjuntiu] com les següents: 1 canta/canto, 2 cantos, 3 canto, 6 cànton.

    [IEC, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana II)

    DEURES:

    • Repasseu el quadre de les combinacions pronominals i feu els exercicis de la fotocòpia.

     

    Article complet

  • La varietat estàndard de la llengua

    Llegiu aquest article sobre l’estàndard i feu-ne un resum de 150 paraules.

    Va de bo! Nivell superior de valencià, ed. Bromera (text adaptat)

    L’estàndard és una varietat lingüística que serveix per superar la diversitat formal que qualsevol llengua presenta. El sistema escolar permet que els parlants puguin aprendre aquesta varietat i, per consegüent, que estigui disponible per utilitzar-la en les situacions requerides. L’estàndard és necessari en una societat moderna; de fet, difícilment una llengua de cultura podrà sobreviure sense.

    L’estàndard conté trets lingüístics —fonètics, ortogràfics, gramaticals o lèxics—que es consideren no marcats amb cap tipus de connotació. El conjunt d’aquestes formes no s’ha triat amb els mateixos criteris en totes les llengües. N’hi ha que han escollit com a base una varietat geogràfica determinada per crear un estàndard de tipus unitarista. Per exemple, es pot esmentar el cas de l’espanyol o de l’italià, que han decidit convertir en estàndard bàsicament els dialectes castellà i toscà. Altres vegades, s’ha cregut convenient crear una varietat estàndard de caire composicional en la qual s’han sumat trets d’algunes o de totes les varietats geogràfiques d’aquella llengua. El basc o el noruec, per exemple, pertanyen a aquest segon tipus. Per acabar, una llengua pot funcionar amb més d’una varietat estàndard. Per a cada un dels models estàndard s’accepten algunes formes lingüístiques que són característiques de cada zona: és el cas de l’anglès o del portuguès europeus i americans. En aquest darrer cas, parlem d’estàndards autònoms.

    En el cas del català, l’estàndard és essencialment de caràcter composicional, sobretot pel que al mode escrit. En canvi, si ens referim a l’estàndard oral, és més adequat considerar que hi ha un model també de tipus composicional, però proveït d’una certa flexibilitat, de manera que permet la convivència de diversos models estàndard més o menys autònoms.

    Així doncs, és totalment admissible que un parlant, quan es dirigeix a la totalitat del domini de la llengua o a una àrea que no sigui lingüísticament la seva pròpia, pugui continuar emprant determinats trets originaris de la seva modalitat dialectal, que són admesos com a formes estàndard.

    L’estàndard sol associar-se a contextos formals o neutres, sobretot de caràcter públic, tant orals com escrits. Així, és normal que es desplegui en l’àmbit acadèmic en general, en els mitjans de comunicació, en el discurs oral amb desconeguts o en les relacions impersonals o no subjectives com ara una consulta mèdica o una entrevista de feina, per exemple.

    Malgrat això, la proposta de l’estàndard català en general mira de distingir entre formes pròpies de registres formals i les de registres informals. Així, s’admet que hi hagi trets lingüístics estàndard que són més adients a àmbits informals com ara determinats diàlegs presents en els mitjans de comunicació.

    Article complet

  • La varietat estàndard de la llengua

    Llegiu aquest article sobre l’estàndard i feu-ne un resum de 120 paraules.

    Va de bo! Nivell superior de valencià, ed. Bromera (text adaptat)

    L’estàndard és una varietat lingüística que serveix per superar la diversitat formal que qualsevol llengua presenta. El sistema escolar permet que els parlants puguin aprendre aquesta varietat i, per consegüent, que estigui disponible per utilitzar-la en les situacions requerides. L’estàndard és necessari en una societat moderna; de fet, difícilment una llengua de cultura podrà sobreviure sense.

    L’estàndard conté trets lingüístics —fonètics, ortogràfics, gramaticals o lèxics—que es consideren no marcats amb cap tipus de connotació. El conjunt d’aquestes formes no s’ha triat amb els mateixos criteris en totes les llengües. N’hi ha que han escollit com a base una varietat geogràfica determinada per crear un estàndard de tipus unitarista. Per exemple, es pot esmentar el cas de l’espanyol o de l’italià, que han decidit convertir en estàndard bàsicament els dialectes castellà i toscà. Altres vegades, s’ha cregut convenient crear una varietat estàndard de caire composicional en la qual s’han sumat trets d’algunes o de totes les varietats geogràfiques d’aquella llengua. El basc o el noruec, per exemple, pertanyen a aquest segon tipus. Per acabar, una llengua pot funcionar amb més d’una varietat estàndard. Per a cada un dels models estàndard s’accepten algunes formes lingüístiques que són característiques de cada zona: és el cas de l’anglès o del portuguès europeus i americans. En aquest darrer cas, parlem d’estàndards autònoms.

    En el cas del català, l’estàndard és essencialment de caràcter composicional, sobretot pel que al mode escrit. En canvi, si ens referim a l’estàndard oral, és més adequat considerar que hi ha un model també de tipus composicional, però proveït d’una certa flexibilitat, de manera que permet la convivència de diversos models estàndard més o menys autònoms.

    Així doncs, és totalment admissible que un parlant, quan es dirigeix a la totalitat del domini de la llengua o a una àrea que no sigui lingüísticament la seva pròpia, pugui continuar emprant determinats trets originaris de la seva modalitat dialectal, que són admesos com a formes estàndard.

    L’estàndard sol associar-se a contextos formals o neutres, sobretot de caràcter públic, tant orals com escrits. Així, és normal que es desplegui en l’àmbit acadèmic en general, en els mitjans de comunicació, en el discurs oral amb desconeguts o en les relacions impersonals o no subjectives com ara una consulta mèdica o una entrevista de feina, per exemple.

    Malgrat això, la proposta de l’estàndard català en general mira de distingir entre formes pròpies de registres formals i les de registres informals. Així, s’admet que hi hagi trets lingüístics estàndard que són més adients a àmbits informals com ara determinats diàlegs presents en els mitjans de comunicació.

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme