RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘gènere’

  • Dilluns, 21 de gener del 2019

    Resultat d'imatges de marrà

    Aquest animal és tossut com unes banyes de marrà.

    a) El substantiu: gènere

    Hem repassat els deures:

    • porc (espècie i mascle) / verro (mascle no castrat) / marrà (mascle no castrat) / truja (femella) / verra (femella) / garrí, godall, porcell (cria)
    • bou (espècie, mascle i mascle castrat) / brau (espècie) / toro (espècie) / vaca (femella)
    • marrà (mascle) / moltó (mascle castrat) / ovella (espècie i femella) / xai, corder, anyell (cria) / be (cria i espècie)
    • gall dindi (espècie i mascle) / polla díndia (femella)

    [Gramàtica essencial de la llengua catalana: “El gènere en els noms“]

    b) El substantiu: nombre

    RECORDEU:

    • alacrans < alacrà; carlans < carlà; catamarans < catamarà;  farbalans < farbalà; cormorans <cormorà
    • caimans < caiman; galzerans < galzeran; orangutans < orangutan; tobogans < tobogan; xamans < xaman; sedans < sedan
    • imants < imant

    c) L’exposició oral

    d) La variació

    DEURES:

    Escolteu atentament el vídeo Model d’exposició oral que teniu a continuació i responeu de manera argumentada la pregunta següent: Us sembla que, atesa la situació comunicativa, el professor utilitza el registre i el dialecte adequats?

    Abans de contestar la pregunta, consulteu el material que teniu a continuació:

    Fins dimecres!

    Article complet

  • Dimecres, 16 de gener del 2019

    Imatge relacionada

    a ) El substantiu: gènere

    Per il·lustrar el debat sobre la preferència de l’ús d’una forma o una altra a l’hora de referir-nos a les dones que exerceixen alguns càrrecs o professions, podeu llegir aquest article (i els comentaris dels lectors) d’Enric Gomà.

    Hem comentat alguns exemples de la relació complicada entre gènere i sexe:

    • la criatura: nen o nena?
    • el nadó: nen o nena?
    • el cocodril: mascle o femella?
    • la balena: mascle o femella?

    En els noms referits a éssers sexuats, el gènere presenta una certa motivació semàntica i, en molts caso, hi ha parelles de noms, amb el mateix radical o amb un radical diferents, en què el masculí designa el mascle d’una determinada espècie, i el femení paral·lel, la parella. El gènere, doncs, en aquest cas se sol correlacionar amb les classes semàntiques de mascle i femella.

    La relació entre gènere i sexe és bastant sistemàtica en els noms referits a humans: fill/filla, mestre/mestra. En són l’excepció uns quants noms que poden referir-se indistintament a ambdós sexes amb independència que siguin formalment masculins o femenins: bebè, nadó, infant, criatura, víctima, persona.

    La relació entre gènere i sexe resulta menys sistemàtica en el cas dels éssers sexuats no humans. Els noms referits a animals domèstics, a animals de granja o a animals salvatges ben presents fins fa poc en el nostre entorn natural solen establir oposicions de gènere: gat/gata, gos/gossa; porc/truja. En la resta de casos, generalment hi ha un únic nom (masculí o femení) per a designar els individus dels dos sexe de cada espècie: rossinyol, llobarro, tauró, formiga, sargantana, oreneta, balena. En aquests casos, la distinció de sexe es fa, quan és necessari, per mitjà de l’aposició dels noms mascle o femella al nom, el qual manté el gènere inherent: una garsa mascle / una garsa femella, un dofí mascle / un dofí femella.

    Text adaptat de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (pàg. 16o)

    b) L’exposició oral

    Hem fet uns mapes mentals amb la informació del web Argumenta. [Unitat 1, activitat 1]

    En aquest document hi trobaràs més informació sobre l’elaboració de mapes mentals:

    DEURES:

    • Quines d’aquestes paraules serveixen per designar l’espècie? I el mascle? I la femella? I la cria?
      • porc / verro  / marrà / truja
      • bou / brau  / toro  / vaca
      • marrà / moltó  / ovella / xai / corder / be
      • cabró / boc / cabra / cabrit
    • Com es diu la femella del gall dindi?

    Fins dilluns!

    Article complet

  • Dimarts, 23 de gener del 2018

    poeta 
    mi f. [LC] [FLL] [PR] Persona que fa poesies. Una poeta lírica. Els poetes mallorquins. 
    m. i f. [LC] [FLL] [PR] Persona que està dotada per a fer poesies. Aquell fa versos, però no és un poeta.
    poetessa 
    f. [PR] Poeta.

    a) El substantiu: gènere

    Les formes dobles són un recurs visibilitzador que es pot fer servir quan hi ha una intenció manifesta de fer visibles les dones. En els àmbits acadèmics i administratius, aquesta intenció es concreta sobretot en les referències a càrrecs o professions que tant poden ocupar un home com una dona. Tot i això, cal tenir en compte que es tracta d’un recurs que allarga el text i en dificulta la lectura; per tant, no ha de ser ni la primera ni l’única opció per evitar el masculí singular com a genèric.

    En el cas d’utilitzar formes dobles es recomana l’ús de formes dobles senceres en lloc de formes dobles abreujades.

    En l’àmbit acadèmic i administratiu, es recomana fer servir la forma doble per fer referència a una persona indeterminada en singular en els casos següents: documents normatius, salutacions de textos escrits, llistes de sortides i ofertes professionals, impresos i formularis.

    Pel que fa a les formes dobles abreujades, se’n limita l’ús per manca de claredat només a determinats tipus de text, com ara impresos o llistes, i sempre que calgui per problemes d’espai. Així doncs, si s’opta per l’ús de formes dobles perquè no es poden utilitzar altres estratègies, és preferible la forma doble sencera a la forma doble abreujada.

    Referència: Universitat de Barcelona, CUB (llibre d’estil)

    b) La formació de paraules: la composició

    Recordeu que els compostos es poden escriure separats, units per un guionet o en un sol mot.

    S’escriuen separats, amb espai, els sintagmes lexicalitzats en què els elements que els formen estan units per una relació sintàctica  i no morfològica: alcalde president, any llum, cafè concert, camió cisterna, concurs oposició, decret llei, escola taller, escola bressol, futbol sala, hora punta, mà morta, mals endreços, pet de llot, pet de monja, vagó restaurant… En aquests casos, a l’hora de formar el plural, hem de tenir en compte la categoria dels elements que els componen:

    • Si és un sintagma lexicalitzat format per dos noms (en el qual el segon nom fa la funció adjectiva), només s’escriu en plural el primer element (i el determinant, si n’hi ha): escoles bressol, concursos oposició.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom i un adjectiu (o per un adjectiu i un nom), la concordança es produeix en tots dos elements: taules rodones.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom seguit d’una preposició (especialment de) i un altre nom en singular, en fer el plural només varia el primer nom (i el determinant, si n’hi ha): pets de monja.

    S’escriuen amb guionet els compostos següents:

    • els compostos catalans en els quals el primer element acaba en vocal i el segon comença per r-, s- o x-penja-robes, gira-sol, para-xocs;
    • els compostos en què l’enllaç de la darrera grafia del primer element i la primera del segon pot induir a lectures errònies: pit-roig, blanc-i-blau;
    • els compostos en què el primer element és un mot que du accent gràfic: mà-llarg;
    • els compostos en què figura el nom d’un punt cardinal: nord-est, nord-nord-est, sud-americà;
    • els compostos formats amb el prefix no i un substantiu o un adjectiu: la no-violència,  els no-violents;
    • els compostos repetitius i expressius: bub-bub, baliga-balaga, xino-xano;
    • els compostos que presentarien una forma estranya si s’escrivissin sense guionet: abans-d’ahir, qui-sap-lo;
    • els compostos que són manlleus no adaptats: dalai-lama, ex-libris.

    La majoria de compostos s’escriuen en un sol mot, encara que cal que ens fixem en alguns mots:

    • els mots construïts amb prefixos (arxi-, avant-, bes-, contra-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-…): exministre, preromànic;
    • els compostos formats a la manera culta, amb formes prefixades acabades en -o i en –icientificotècnic

    Fixeu-vos en alguns casos especials:

    • En els compostos que estableixen una relació de direccionalitat fem servir el guionet: diccionari català-anglès, míssil terra-aire.
    • També es fa servir el guionet en mots derivats amb un prefix seguit d’un nom propi amb majúscula, d’un símbol, de xifres: anti-OTANpost-Maastrich.
    • S’escriuen sense guionet, els derivats, per sufixació, de mots que s’escriuen amb guionet i els derivats, per sufixació, de sintagmes. Ex.: exlibrisme, exlibrista, xiuxiuejar, zigzaguejar, però poca-soltada;percentatge, blatdemorar, maltempsada, comptecorrentista, però camí-raler.
    • Les denominacions que matisen colors es poden considerar compostos i tenen com a característica que no es poden flexionar: groc verdós, blau cel, blau marí, marró fosc.

    DEURES:

    • Com es diu l’antagonista de mossèn Llàtzer a Els sots feréstecs?
    • Llegiu la conferència d’Ada Castells “La literatura, per a què?”. Trieu tres arguments per incorporar-los a la vostra exposició oral. [Unitat 1, activitat 4]


    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 18 de gener del 2018

    Què vaig menjar per Cap d’Any?

    a) El substantiu: gènere

    En un petit grup de noms, el femení serveix per a designar un objecte de mida superior al designat pel paral·lel masculí: sac/saca, cistell/cistella.

    Altres parelles, amb relacions semàntiques estretes, estableixen distincions no predictibles: crit ‘so’ / crida ‘acció de cridar algú’; hort ‘tros de terra’ / horta ‘terreny de regadiu’.

    També es produeixen casos de quasisinònims, com prat i prada.

    En el cas dels noms amb el sufix -ic(a), les formes masculina i femenina alternen d’acord amb les diferències de base sexual quan designen persones que es dediquen a una matèria d’estudi o treball: gramàtic/gramàtica, informàtic/informàtica.

    El sufix –essa ha estat la forma habitual per a obtenir el femení de noms referits a càrrecs i oficis. Actualment, però, aquest sufix no és productiu: ja no genera noms femenins nous i els existents (advocadessa, alcaldessa, jutgessa, metgessa) alternen amb femenins coincidents amb els masculins (alcalde, jutge, metge) o que se’n diferencien per la marca -a (advocada).

    [GIEC]

    En la formació del femení dels càrrecs, les professions i les ocupacions, actualment es tendeix a evitar el sufix -essa, que es manté en un grup reduït de femenins de càrrecs (com ara alcaldessa, en què el sufix ens permet desfer possibles ambigüitats: l’alcalde / l’alcaldessa).

    En la majoria de casos, es tendeix a preferir el femení format afegint una -a al masculí (candidata, doctora); en alguns casos això provoca el canvi de la vocal final del masculí (-e o -o) per una a (geriatre/geriatra, monjo/monja), l’alteració d’alguna consonant (diputat / diputada) o l’afegitó d’una -n- en el cas dels masculins acabats en síl·laba tònica (degà / degana).

    En el cas de les graduacions militars, la tendència actual és igualment mantenir el masculí per als dos gèneres (coronel, comandant, tinent, sergent), i reservar les formes femenines que tradicionalment s’han generat per a usos connotats i relacionats amb situacions històriques o informals.

    [ésAdir]

    b) La variació lingüística

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    DEURES:

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 16 de gener del 2018

    Joan-sola.jpg

    Joan Solà, lingüista

    a) L’exposició oral

    Hem completat els mapes mentals que hem fet amb la informació del web Argumenta.

    b) El substantiu: gènere

    Hem comentat algun exemple  de la relació complicada entre gènere i sexe:

    • porc (espècie i mascle) / verro (mascle no castrat) / marrà (mascle no castrat) / truja (femella)
    • bou (espècie, mascle i mascle castrat) / brau (mascle) / toro (mascle) / vaca (femella)
    • marrà (mascle) / moltó (mascle castrat) / ovella (espècie i femella)
    • gall (mascle) / gallina (femella) [espècie?]
    • gall dindi (espècie i mascle) / polla díndia (femella)

    En els noms referits a éssers sexuats, el gènere presenta una certa motivació semàntica i, en molts caso, hi ha parelles de noms, amb el mateix radical o amb un radical diferents, en què el masculí designa el mascle d’una determinada espècie, i el femení paral·lel, la parella. El gènere, doncs, en aquest cas se sol correlacionar amb les classes semàntiques de mascle i femella.

    La relació entre gènere i sexe és bastant sistemàtica en els noms referits a humans: fill/filla, mestre/mestra. En són l’excepció uns quants noms que poden referir-se indistintament a ambdós sexes amb independència que siguin formalment masculins o femenins: bebè, nadó, infant, criatura, víctima, persona.

    La relació entre gènere i sexe resulta menys sistemàtica en el cas dels éssers sexuats no humans. Els noms referits a animals domèstics, a animals de granja o a animals salvatges ben presents fins fa poc en el nostre entorn natural solen establir oposicions de gènere: gat/gata, gos/gossa; porc/truja. En la resta de casos, generalment hi ha un únic nom (masculí o femení) per a designar els individus dels dos sexe de cada espècie: rossinyol, llobarro, tauró, formiga, sargantana, oreneta, balena. En aquests casos, la distinció de sexe es fa, quan és necessari, per mitjà de l’aposició dels noms mascle o femella al nom, el qual manté el gènere inherent: una garsa mascle / una garsa femella, un dofí mascle / un dofí femella.

    Text adaptat de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (pàg. 16o)

    c) La variació lingüística

    DEURES:

    • Comenteu què expressa l’oposició de gènere en aquestes parelles de noms: el llagost / la llagosta, el cuc /la cuca, el cistell / la cistella, el sac / la saca, el crit / la crida, el prat / la prada.
    • Classifiqueu aquestes paraules tenint en compte la forma i l’ús: dugues, paulatinament, llur, la hi donaré, vinguent.
    • Escolteu el vídeo que teniu a continuació i responeu de manera argumentada si us sembla que, atesa la situació comunicativa, el professor utilitza el registre i el dialecte adequats. [Unitat 1, activitat 2]

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 20 d’octubre del 2016

    Aglans, porcs i truges…

    sevilla. 10-11-03: cerdos. Cerdos ibéricos en Constantina. una jornada en navalvillar con antonio hidalgo, capellan. Foto:Paco Cazalla

    a) El substantiu: gènere
    Hem comentat algun exemple més de la relació complicada entre gènere i sexe:

    • porc (espècie i mascle) / verro (porc no sanat) / marrà (porc no sanat) / truja (femella)
    • bou (espècie, mascle i mascle sanat) / brau (mascle) / toro (mascle) / vaca (femella)

    RECORDEU:

    • Són masculins: afores, bacteri, batent, corrent, deute, dubte, edelweiss, espinac, estratagema, front, narius, senyal, tèrmit, titella.
    • Són femenins: cercavila, calor, frescor, olor, postres, remor, resplendor, sida, síncope, síndrome, suor, verdor.
    • vessant, aglà / gla, vodka

    b) El llenguatge no sexista

    La societat occidental moderna ha experimentat una evolució notable cap a comportaments més justos i igualitaris en relació amb el paper de les dones. La llengua evoluciona amb la societat i reflecteix de manera indirecta aquests canvis.

    En català, com en totes les llengües romàniques, algunes categories gramaticals tenen flexió de gènere, és a dir, incorporen una forma per al masculí i una altra per al femení. La incorporació de les dones al món laboral i a tots els altres àmbits de la vida social, ha comportat una feminització progressiva de  noms d’oficis, càrrecs o titulacions que abans només tenien forma masculina.

    En els darrers anys, s’ha estès a tots els àmbits de la nostra societat la voluntat d’evitar els usos sexistes i androcèntrics del llenguatge, i han  sorgit iniciatives diverses de guies i recomanacions amb aquest objectiu. Ara bé, aquestes guies i recomanacions no es poden aplicar d’una manera mecànica, sinó que, en cada cas, cal tenir en compte el tipus de text, i el context lingüístic i comunicatiu. A més, cal vigilar de no aplicar construccions que poden atemptar contra el bon ús de la llengua i entrebancar la comunicació.

    [CNL del Vallès Oriental, “Per un ús no sexista del llenguate”, Un Cop de Mà]

    Per il·lustrar el debat sobre l’ús no sexista del llenguatge, podeu dos articles amb un punt de partida comú (la discriminació social de la dona), però amb punts de vista diferents sobre com s’ha d’afrontar:

    Finalment, hem proposat solucions per a tot un seguit d’exemples d’ús discriminatori del llenguatge.ç

    c) El text explicatiu

    El text expositiu o explicatiu

    DEURES:

    • Escriviu l’article que us ha demanat la revista Escola Catalana, especialitzada en educació, per a un número monogràfic que tractarà de la lectura en el procés d’aprenentatge. L’article ha de tenir unes 300 paraules.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

  • Dimarts, 18 d’octubre del 2016

    L’eina del sanador

    castrador

    a) Els compostos

    A mig camí entre els compostos i els sintagmes lliures hi ha una sèrie de construccions (com ara, taula rodona) que tenen forma sintagmàtica i, en canvi, presenten una estructura de constituents fixa i un cert grau de lexicalització. Aquestes construccions reben el nom de compostos sintagmàtics, per a diferenciar-los dels compostos propis, els compostos cultes i els compostos a la manera culta. La diferència fonamental entre els uns i els altres té a veure amb el grau de lexicalització, molt més fort en els compostos propis que en els sintagmàtics, fet que té repercussions en altres aspectes, com ara la flexió i les relacions de concordança.

    Els compostos propis, com ara capgròs, malnom o coliflor, flexionen només pel segon component, com si es tractés d’un mot simple. Així, el plural de capgròs és capgrossos (i no capsgrossos), el de coliflor és coliflors (i no cols-i-flors) i el de malnom és malnoms (i no malsnoms).

    En canvi, els compostos sintagmàtics poden flexionar per tots dos components, com els sintagmes lliures —alcalde president (fem. alcaldessa presidenta), estat major (pl. estats majors), porc senglar (pl. porcs senglars)—, o bé només pel primer component —escola taller (pl. escoles taller), ull de poll (pl. ulls de poll)— segons la relació que es dóna entre els components.

    [Text extret de la versió provisional de la gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans]

    b) El substantiu: gènere

    Ens hem fixat en les formes en masculí i femení d’alguns càrrecs o oficis:

    • estudiant/estudiant, estudianta
    • conseller/consellera; dramaturg/dramaturga; assistent/assistenta; caporal/caporala; enginyer/enginyera; intendent/intendenta; sergent/sergenta; tècnic/tècnica; tinent/tinenta
    • degà/degana
    • mestre/mestra; pediatre/pediatra
    • jutge/jutge, jutgessa; metge/metge, metgessa; alcalde/alcalde, alcaldessa; cònsol/cònsol, consolessa
    • advocat/advocada, advocadessa
    • filòleg/filòloga
    • cap de premsa/cap de premsa; lingüista/lingüista; gerent/gerent

    A més, hem comentat les relacions, a vegades complicades, entre gènere i sexe:

    • l’ovella (espècie i femella) / el marrà (mascle) / el moltó (mascle i mascle sanat) / el be (espècie i cria)
    • la criatura, el nadó: nen o nena?
    • el cocodril, la balena: mascle o femella?
    • el cargol / la cargola
    • el cuc / la cuca
    • el llagost / la llagosta

    Si en voleu saber més, podeu consultar l’apartat sobre la flexió nominal de la Gramàtica catalana (esborrany provisional) de l’IEC. També podeu consultar el web esAdir. Fixeu-vos que el portal lingüístic del CCMA recomana utilitzar com a invariables els substantius que designen les graduacions militars: el sergent, la sergent.

    DEURES:

    • Quines són les relacions entre aquestes dues sèries de paraules: el porc, el verro, el marrà, la truja; el bou, el brau, el toro, la vaca?
    • Marqueu les idees principals dels dos articles que fareu servir a l’hora d’escriure el vostre article per a la revista Escola Catalana.

    Fins dijous!

     

    Article complet

  • Dijous, 19 de novembre del 2015

    Salt, que maco que ets!

    a) El nom: el gènere

    Els noms propis geogràfics (principalment, els topònims i els corònims) acabats en -a àtona se solen considerar femenins (la Tortosa visigoda, l’Eivissa púnica, la Tordera), malgrat que també s’hi poden anteposar les formes tot i mig (recórrer tot Europa, Ho sap mig Barcelona) sense flexionar. Els que presenten altres terminacions se solen considerar masculins (el Perpinyà d’abans, el París nocturn), amb alguna excepció com la Safor, la Tet.

    D’acord amb la tendència assenyalada suara, són femenins certs noms de rius i afluents com ara la Garona, la Noguera (de Cardós, de Tor…), la Sénia, la Valira (d’Encamp, d’Ordino…). Alguns noms de mars, d’altra banda, tenen forma masculina i femenina (d’acord amb el doble gènere característic del nom mar): Bàltic/Bàltica, Mediterrani/Mediterrània.

    [text extret de l’esborrany provisional de la Gramàtica de l’IEC]

    b) La concordança entre el subjecte i el verb

    Quan en una oració hi ha dos o més subjectes coordinats amb la conjunció i, el verb es construeix en plural. Per exemple:

    L’Iu i la Bruna vindran a les nou.
    El de la camisa blanca i el de les ulleres poden contestar la pregunta.

    Reserva el material i la sala que més et convinguin.

    Ara bé, quan el verb s’anteposa al subjecte múltiple s’admet de fer la concordança en singular, especialment en la llengua parlada, ja que en el moment de començar la frase el parlant potser no sap exactament quins elements formen el subjecte. Per exemple:

    M’agrada el groc i el verd.
    Molesta la prepotència i els fums amb què parla.
    En limusina hi arribarà el besnét de l’artista i la seva dona.

    [Optimot: fitxa 7395/1]

    Quan el subjecte d’una frase és un nom col·lectiu (gent, colla, equip), sovint hi ha el dubte de fer-hi concordar el verb en singular o en plural. Segons si es tracta d’un nom col·lectiu no determinat o d’un nom col·lectiu determinat, cal optar pel singular o pel plural:

    1. Si el subjecte és un nom col·lectiu no determinat per cap complement (per exemple, la gent, l’equip, la colla), la concordança se sol fer en singular:

    La gernació reclamà la presència del president.
    L’equip celebra la victòria.

    Tot i això, si el subjecte i el verb estan molt allunyats dins de la frase, es tendeix a fer servir el plural:

    S’aplegà una gernació a la plaça que ben aviat començaren a reclamar la presència del president.

    També, si el text continua i la frase següent omet el subjecte, la concordança tendeix a fer-se en plural:

    La gernació reclamà la presència del president. Per aconseguir el seu objectiu, no dubtaren a fer servir mètodes contundents.

    2. Si el subjecte és un nom col·lectiu (una part de, el doble de, un gran nombre de, un tant per cent de, un grapat de) determinat per un complement en plural introduït per la preposició de, la concordança es pot fer en plural o en singular:

    Un gran nombre de treballadors estan en situació de risc laboral.
    Un gran nombre de treballadors està en situació de risc laboral.

    [Optimot: fitxa 6643/2]

    Quan la construcció partitiva un dels, una de les va acompanyada d’una oració de relatiu, el verb s’escriu en plural. Per exemple:

    Una de les activitats que tenen més èxit és l’escalada.

    El subjecte del verb tenen és el relatiu que, l’antecedent del qual és el substantiu plural activitats (no pas l’indefinit una), i per això la concordança es fa en plural. Altres exemples d’aquest fenomen són:

    Un dels que ho han fet més bé és en Roger.
    L’atur és un dels problemes que més preocupen la ciutadania.

    Noteu que l’indefinit un, una pot estar elidit en l’oració, cosa que no afecta la concordança en plural:

    Va ser (una) de les pintores que més van influir en l’art del moment.
    Aquest cas és (un) dels més interessants que m’han tocat mai.

    [Optimot: fitxa 2138/2]

    DEURES:

    • Feu el guió de l’exposició oral.
    • Repasseu l’ús del guionet en els compostos i trieu l’opció més adequada per completar les frases de l’exercici 2 de la fotocòpia.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

  • Dijous, 5 de novembre del 2015

    Un petit problema (espanyol) de coherència:

     

    a) Les oracions interrogatives

    En les oracions el parlant-emissor demana per obtenir una resposta. Es caracteritzen per l’entonació ascendent final, que en l’escriptura s’expressa mitjançant el signe d’interrogació (?). Sovint impliquen la inversió de l’ordre subjecte-verb (en altres llengües aquesta inversió és obligada): Ho sap en Llorenç?

    Hi ha interrogatives generals, que pregunten sobre la totalitat de l’enunciat. Són les interrogatives absolutes o totals. Les respostes a aquestes oracions són o no. Poden anar encapçalades per la partícula àtona que: Véns al cinema? / Que véns al cinema? / Ha acabat el partit? / Que ha acabat el partit?

    A vegades les interrogatives absolutes contenen dues preguntes que s’exclouen entre si. Són les interrogatives alternatives, disjuntives o dobles: Vols venir o et quedes a casa? / Què t’agrada més, la vedella amb bolets o el conill amb samfaina.

    En les interrogatives parcials la ignorància es limita a una part de l’enunciat. La resposta no pot ser o no. Hi apareixen mots interrogatius com què, qui, quin…: Què vols? / Qui ha guanyat la partida d’escacs? / Quantes vegades ho va dir, que no li havia agradat la paella? / On és? / Com et dius?

    Quan una d’aquestes preguntes es transforma en el complement directe d’una altra oració, aleshores parlem d’interrogatives indirectes, que van introduïdes per la conjunció si (en el cas de les interrogatives totals) o per un pronom interrogatiu (en el cas de les parcials) i no presenten una entonació ascendent: Li demanaré si ve al cinema. /Pregunten si ha acabat el partit.  / En Lluc no sap què vols. / Encara no han dit qui ha guanyat la partida d’escacs.

    [Text adaptat del blog Divendres al vespre 3 del CNL Roses]

    b) El llenguatge no sexista

    La societat occidental moderna ha experimentat una evolució notable cap a comportaments més justos i igualitaris en relació amb el paper de les dones. La llengua evoluciona amb la societat i reflecteix de manera indirecta aquests canvis.

    En català, com en totes les llengües romàniques, algunes categories gramaticals tenen flexió de gènere, és a dir, incorporen una forma per al masculí i una altra per al femení. La incorporació de les dones al món laboral i a tots els altres àmbits de la vida social, ha comportat una feminització progressiva de  noms d’oficis, càrrecs o titulacions que abans només tenien forma masculina.

    En els darrers anys, s’ha estès a tots els àmbits de la nostra societat la voluntat d’evitar els usos sexistes i androcèntrics del llenguatge, i han  sorgit iniciatives diverses de guies i recomanacions amb aquest objectiu. Ara bé, aquestes guies i recomanacions no es poden aplicar d’una manera mecànica, sinó que, en cada cas, cal tenir en compte el tipus de text, i el context lingüístic i comunicatiu. A més, cal vigilar de no aplicar construccions que poden atemptar contra el bon ús de la llengua i entrebancar la comunicació.

    [CNL del Vallès Oriental, “Per un ús no sexista del llenguate”, Un Cop de Mà]

    Per il·lustrar el debat sobre l’ús no sexista del llenguatge, hem llegit dos articles amb un punt de partida comú (la discriminació social de la dona), però amb punts de vista diferents sobre com s’ha d’afrontar:

    Finalment, hem proposat solucions per a tot un seguit d’exemples d’ús discriminatori del llenguatge.

    DEURES:

    • Prepareu la vostra intervenció en la taula rodona “La importància de la lectura en el procés d’aprenentatge”. Podeu aprofitar els arguments que exposa Imma Canal en la conferència “Lectura i èxit educatiu” (del minut 6,45 al 17,42).

    Fins dimarts!

     

     

    Article complet

  • Dijous, 22 d’octubre del 2015

    Ara fa un any…
    Gelatina

    Aquesta tarda…

    Molt bé, però…

    Les construccions gust a, olor a i pudor a són calcs incorrectes del castellà. En català cal fer servir la preposició de: gust de, olor de, pudor de. [Optimot]

    a) Les exposicions orals

    Unes recomanacions de Hamlet:

    “Recita aquell fragment, si et plau, tal com ho he fet jo, com si et fluís sobre la llengua; però si l’has de dir cridant, tal com fan molts comediants, val més que el faci recitar a un pregoner. I no tallis massa l’aire amb les mans, així. Tracta’l més aviat amb gentilesa, perquè fins i tot en el mateix torrent, en la tempesta, i per dir-ho d’alguna manera, en el remolí de la passió, has d’adquirir i generar una temperància que hi doni suavitat. […] Tampoc no es tracta de ser massa insípid. Deixa’t guiar pel teu criteri. Harmonitza el gest amb la paraula i la paraula amb el gest, amb aquesta observació especial: no desbordis la modèstia de la naturalitat, perquè qualsevol exageració s’allunya dels propòsits del teatre, que ha tingut des de del començament, i encara ara té, la finalitat d’oferir un  mirall de la naturalesa i de mostrar a la virtut la seva pròpia figura, al vici la seva pròpia imatge, i a cada època i generació la forma i estil que li són propis.”

    Gràcies, Albert!

    b) La variació lingüística

    Us il·lustro la meva explicació amb uns fragments d’un article d’Albert Pla i Nualart:

    «La llengua que s’ensenya a les escoles hauria de partir sempre de la més familiar, afinant-la i enriquint-la. Perquè, si parteix d’un model formal pensat per fer conferències, talla les ales a l’espontaneïtat, alimenta l’autoodi i fomenta la deserció.

    ¿Demano màniga ampla amb el catanyol? De cap manera. Demano no posar mai l’etiqueta incorrecte a una forma interna de la llengua. No ficar mai al mateix sac interferència i no estàndard, si entenem estàndard en el sentit més restrictiu.

    Hem d’aprendre a ensenyar el català des d’una altra terminologia. Reservem incorrecte per a tot el que no formi part del nostre sistema lingüístic i acollim dins la norma tots els registres i dialectes, explicant quan són o no adequats.

    “Això s’ho diré demà” o “Lis donaré la mà” són formes incorrectes. “Això l’hi diré demà” o “Els hi donaré la mà” són formes correctes però inadequades en alguns registres i només pròpies de certs dialectes.

    Dir, com ens diu ara l’Optimot, que són pròpies del registre familiar però incorrectes des del punt de vista normatiu és una terminologia que no ajuda. Si són pròpies del registre familiar, la norma no les hauria de desemparar.»

    A més, hem fet una breu introducció als dialectes geogràfics. Hem parlat de les principals característiques del català occidental i del català oriental a partir d’un exercici de classificació de paraules.

    c) El substantiu: nombre

    RECORDEU: alacrà, carlà, catamarà, cormorà, farbalà; caiman, galzeran, orangutan, tobogan, xaman, sedan; guant, imant

    DEURES:

    • Feu els exercicis de la fotocòpia. Repasseu les regles de formació del plural.
    • Mireu el vídeo “Model d’exposició oral” i feu una llista dels trets fonètics, morfosintàctics i lèxics que no coincideixin amb els del vostre dialecte.

    Fins dimarts!

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme