RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘llenguatge no sexista’

  • Dimarts, 23 de gener del 2018

    poeta 
    mi f. [LC] [FLL] [PR] Persona que fa poesies. Una poeta lírica. Els poetes mallorquins. 
    m. i f. [LC] [FLL] [PR] Persona que està dotada per a fer poesies. Aquell fa versos, però no és un poeta.
    poetessa 
    f. [PR] Poeta.

    a) El substantiu: gènere

    Les formes dobles són un recurs visibilitzador que es pot fer servir quan hi ha una intenció manifesta de fer visibles les dones. En els àmbits acadèmics i administratius, aquesta intenció es concreta sobretot en les referències a càrrecs o professions que tant poden ocupar un home com una dona. Tot i això, cal tenir en compte que es tracta d’un recurs que allarga el text i en dificulta la lectura; per tant, no ha de ser ni la primera ni l’única opció per evitar el masculí singular com a genèric.

    En el cas d’utilitzar formes dobles es recomana l’ús de formes dobles senceres en lloc de formes dobles abreujades.

    En l’àmbit acadèmic i administratiu, es recomana fer servir la forma doble per fer referència a una persona indeterminada en singular en els casos següents: documents normatius, salutacions de textos escrits, llistes de sortides i ofertes professionals, impresos i formularis.

    Pel que fa a les formes dobles abreujades, se’n limita l’ús per manca de claredat només a determinats tipus de text, com ara impresos o llistes, i sempre que calgui per problemes d’espai. Així doncs, si s’opta per l’ús de formes dobles perquè no es poden utilitzar altres estratègies, és preferible la forma doble sencera a la forma doble abreujada.

    Referència: Universitat de Barcelona, CUB (llibre d’estil)

    b) La formació de paraules: la composició

    Recordeu que els compostos es poden escriure separats, units per un guionet o en un sol mot.

    S’escriuen separats, amb espai, els sintagmes lexicalitzats en què els elements que els formen estan units per una relació sintàctica  i no morfològica: alcalde president, any llum, cafè concert, camió cisterna, concurs oposició, decret llei, escola taller, escola bressol, futbol sala, hora punta, mà morta, mals endreços, pet de llot, pet de monja, vagó restaurant… En aquests casos, a l’hora de formar el plural, hem de tenir en compte la categoria dels elements que els componen:

    • Si és un sintagma lexicalitzat format per dos noms (en el qual el segon nom fa la funció adjectiva), només s’escriu en plural el primer element (i el determinant, si n’hi ha): escoles bressol, concursos oposició.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom i un adjectiu (o per un adjectiu i un nom), la concordança es produeix en tots dos elements: taules rodones.
    • Si és un sintagma lexicalitzat format per un nom seguit d’una preposició (especialment de) i un altre nom en singular, en fer el plural només varia el primer nom (i el determinant, si n’hi ha): pets de monja.

    S’escriuen amb guionet els compostos següents:

    • els compostos catalans en els quals el primer element acaba en vocal i el segon comença per r-, s- o x-penja-robes, gira-sol, para-xocs;
    • els compostos en què l’enllaç de la darrera grafia del primer element i la primera del segon pot induir a lectures errònies: pit-roig, blanc-i-blau;
    • els compostos en què el primer element és un mot que du accent gràfic: mà-llarg;
    • els compostos en què figura el nom d’un punt cardinal: nord-est, nord-nord-est, sud-americà;
    • els compostos formats amb el prefix no i un substantiu o un adjectiu: la no-violència,  els no-violents;
    • els compostos repetitius i expressius: bub-bub, baliga-balaga, xino-xano;
    • els compostos que presentarien una forma estranya si s’escrivissin sense guionet: abans-d’ahir, qui-sap-lo;
    • els compostos que són manlleus no adaptats: dalai-lama, ex-libris.

    La majoria de compostos s’escriuen en un sol mot, encara que cal que ens fixem en alguns mots:

    • els mots construïts amb prefixos (arxi-, avant-, bes-, contra-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-…): exministre, preromànic;
    • els compostos formats a la manera culta, amb formes prefixades acabades en -o i en –icientificotècnic

    Fixeu-vos en alguns casos especials:

    • En els compostos que estableixen una relació de direccionalitat fem servir el guionet: diccionari català-anglès, míssil terra-aire.
    • També es fa servir el guionet en mots derivats amb un prefix seguit d’un nom propi amb majúscula, d’un símbol, de xifres: anti-OTANpost-Maastrich.
    • S’escriuen sense guionet, els derivats, per sufixació, de mots que s’escriuen amb guionet i els derivats, per sufixació, de sintagmes. Ex.: exlibrisme, exlibrista, xiuxiuejar, zigzaguejar, però poca-soltada;percentatge, blatdemorar, maltempsada, comptecorrentista, però camí-raler.
    • Les denominacions que matisen colors es poden considerar compostos i tenen com a característica que no es poden flexionar: groc verdós, blau cel, blau marí, marró fosc.

    DEURES:

    • Com es diu l’antagonista de mossèn Llàtzer a Els sots feréstecs?
    • Llegiu la conferència d’Ada Castells “La literatura, per a què?”. Trieu tres arguments per incorporar-los a la vostra exposició oral. [Unitat 1, activitat 4]


    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 18 de gener del 2018

    Què vaig menjar per Cap d’Any?

    a) El substantiu: gènere

    En un petit grup de noms, el femení serveix per a designar un objecte de mida superior al designat pel paral·lel masculí: sac/saca, cistell/cistella.

    Altres parelles, amb relacions semàntiques estretes, estableixen distincions no predictibles: crit ‘so’ / crida ‘acció de cridar algú’; hort ‘tros de terra’ / horta ‘terreny de regadiu’.

    També es produeixen casos de quasisinònims, com prat i prada.

    En el cas dels noms amb el sufix -ic(a), les formes masculina i femenina alternen d’acord amb les diferències de base sexual quan designen persones que es dediquen a una matèria d’estudi o treball: gramàtic/gramàtica, informàtic/informàtica.

    El sufix –essa ha estat la forma habitual per a obtenir el femení de noms referits a càrrecs i oficis. Actualment, però, aquest sufix no és productiu: ja no genera noms femenins nous i els existents (advocadessa, alcaldessa, jutgessa, metgessa) alternen amb femenins coincidents amb els masculins (alcalde, jutge, metge) o que se’n diferencien per la marca -a (advocada).

    [GIEC]

    En la formació del femení dels càrrecs, les professions i les ocupacions, actualment es tendeix a evitar el sufix -essa, que es manté en un grup reduït de femenins de càrrecs (com ara alcaldessa, en què el sufix ens permet desfer possibles ambigüitats: l’alcalde / l’alcaldessa).

    En la majoria de casos, es tendeix a preferir el femení format afegint una -a al masculí (candidata, doctora); en alguns casos això provoca el canvi de la vocal final del masculí (-e o -o) per una a (geriatre/geriatra, monjo/monja), l’alteració d’alguna consonant (diputat / diputada) o l’afegitó d’una -n- en el cas dels masculins acabats en síl·laba tònica (degà / degana).

    En el cas de les graduacions militars, la tendència actual és igualment mantenir el masculí per als dos gèneres (coronel, comandant, tinent, sergent), i reservar les formes femenines que tradicionalment s’han generat per a usos connotats i relacionats amb situacions històriques o informals.

    [ésAdir]

    b) La variació lingüística

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    DEURES:

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dijous, 20 d’octubre del 2016

    Aglans, porcs i truges…

    sevilla. 10-11-03: cerdos. Cerdos ibéricos en Constantina. una jornada en navalvillar con antonio hidalgo, capellan. Foto:Paco Cazalla

    a) El substantiu: gènere
    Hem comentat algun exemple més de la relació complicada entre gènere i sexe:

    • porc (espècie i mascle) / verro (porc no sanat) / marrà (porc no sanat) / truja (femella)
    • bou (espècie, mascle i mascle sanat) / brau (mascle) / toro (mascle) / vaca (femella)

    RECORDEU:

    • Són masculins: afores, bacteri, batent, corrent, deute, dubte, edelweiss, espinac, estratagema, front, narius, senyal, tèrmit, titella.
    • Són femenins: cercavila, calor, frescor, olor, postres, remor, resplendor, sida, síncope, síndrome, suor, verdor.
    • vessant, aglà / gla, vodka

    b) El llenguatge no sexista

    La societat occidental moderna ha experimentat una evolució notable cap a comportaments més justos i igualitaris en relació amb el paper de les dones. La llengua evoluciona amb la societat i reflecteix de manera indirecta aquests canvis.

    En català, com en totes les llengües romàniques, algunes categories gramaticals tenen flexió de gènere, és a dir, incorporen una forma per al masculí i una altra per al femení. La incorporació de les dones al món laboral i a tots els altres àmbits de la vida social, ha comportat una feminització progressiva de  noms d’oficis, càrrecs o titulacions que abans només tenien forma masculina.

    En els darrers anys, s’ha estès a tots els àmbits de la nostra societat la voluntat d’evitar els usos sexistes i androcèntrics del llenguatge, i han  sorgit iniciatives diverses de guies i recomanacions amb aquest objectiu. Ara bé, aquestes guies i recomanacions no es poden aplicar d’una manera mecànica, sinó que, en cada cas, cal tenir en compte el tipus de text, i el context lingüístic i comunicatiu. A més, cal vigilar de no aplicar construccions que poden atemptar contra el bon ús de la llengua i entrebancar la comunicació.

    [CNL del Vallès Oriental, “Per un ús no sexista del llenguate”, Un Cop de Mà]

    Per il·lustrar el debat sobre l’ús no sexista del llenguatge, podeu dos articles amb un punt de partida comú (la discriminació social de la dona), però amb punts de vista diferents sobre com s’ha d’afrontar:

    Finalment, hem proposat solucions per a tot un seguit d’exemples d’ús discriminatori del llenguatge.ç

    c) El text explicatiu

    El text expositiu o explicatiu

    DEURES:

    • Escriviu l’article que us ha demanat la revista Escola Catalana, especialitzada en educació, per a un número monogràfic que tractarà de la lectura en el procés d’aprenentatge. L’article ha de tenir unes 300 paraules.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme