RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘modalització’

  • Dimecres, 20 de març del 2019


    Les bones cançons, com els bons whiskys, milloren amb el temps.

    a) Revisió i correcció de textos

    [Unitat 3, activitat 3]

    Hem revisat l’apunt “Escapada Castanyer d’en Cuch”.

    El complement de règim amb valor locatiu (estàtic o de destinació) té caràcter obligatori i, per això, o bé apareix el complement expressat d’una manera plena o bé apareix pronominalitzat: No hi podré anar, a la conferència; Ara el trobaràs a Manacor: hi passa tot l’agost. Amb tot, el locatiu no sol expressar-se quan s’identifica amb el lloc on és (o era o serà) almenys un dels participants de l’acte de parla.

    [IEC, Gramàtica de la llengua catalana]

    Els noms d’arbres monumentals o simbòlics s’escriuen amb majúscula inicial: el Pi de les Tres Branques.

    [Universitat Rovira i Virgili, Praxi lingüística]

    b) Tipologia textual

    Les descripcions solen començar amb alguna frase que situa el tema descrit i que funciona com a enquadrament inicial. Aquest enquadrament també es pot fer mitjançant el títol. A continuació comença el trajecte de la descripció, que ordena els aspectes que componen l’objecte que es descriu (d’esquerra a dreta, de dalt a baix, de dins a fora, de general a particular…). Algunes descripcions acaben amb un enquadrament final, on es recupera l’enquadrament inicial i es dona per tancada la descripció. És una mena de conclusió que sol aparèixer quan hi ha un canvi d’opinió o de percepció de l’objecte després d’haver-lo descrit.

    El subjecte parlant pren sempre una determinada posició. Aquesta presa de posició pot ser respecte del que diu (el contingut), respecte de la persona a qui ho diu (el receptor) o respecte de l’acte mateix en què ho diu (l’enunciació). Quan el parlant es mostra d’una manera explícita, dóna lloc a un discurs subjectiu. Quan, en canvi, s’esforça a esborrar les marques de la individualitat i s’amaga darrere el seu text, llavors estem davant del discurs objectiu.

    En el discurs objectiu el subjecte es retira per l’acció de l’objectivitat i es fa ús de marques gramaticals d’impersonalització que manifesten el seu distanciament respecte d’allò que es diu.

    El discurs subjectiu, en canvi, s’associa amb la presencia del subjecte. El conjunt de marques lingüístiques amb què l’emissor manifesta la seua actitud i el seu posicionament envers allò que diu i a qui ho diu constitueix el que anomenem modalització dels enunciats. Des del punt de vista de l’emissor, la modalització es manifesta per la proximitat entre ell i el seu discurs. La distància és mínima quan l’emissor assumeix totalment l’enunciat (text modalitzat). La distància, en canvi, tendeix a un màxim quan l’emissor considera el seu enunciat pertanyent a un món que li és completament aliè (text objectiu). El primer cas és el de la narració d’unes memòries o el d’un article d’opinió, mentre que el segon s’ajusta més al discurs didàctic o la notícia purament informativa.

    [“Modalització i impersonalització del discurs“, lletradebatalla.wordpress.com]

    Hem comentat els dos primers textos de la fotocòpia.

    c) Els neologismes

    Un neologisme és una paraula nova que es crea per adaptar la llengua a les noves necessitats expressives que sorgeixen cada dia en àmbits com la ciència i la tecnologia o els mitjans de comunicació. Els neologismes es poden crear a partir de mecanismes interns de la llengua (derivats i compostos) o externs, manllevant paraules d’altres llengües. Per tant, els manlleus són un tipus de neologisme.

    Els neologismes es creen generalment en la llengua pròpia de la societat en què s’han originat les nocions que designen (llengua de partida) i d’aquí s’exporten a la resta de llengües (llengües d’arribada) directament o per mitjà d’una altra llengua que fa d’intermediària (llengua vehicular). Aquest traspàs d’informació pot donar lloc a manlleus o calcs en la llengua d’arribada. A grans trets, un manlleu és un element lingüístic, especialment lèxic, que passa de la llengua de partida a la llengua d’arribada. Aquest concepte inclou tant el manlleu directe —que és pròpiament l’element lingüístic procedent d’una llengua de partida que s’integra a la llengua d’arribada amb un grau d’adaptació a la nova llengua més o menys gran segons el cas— com el calc —que és la traducció literal d’un terme d’una altra llengua.

    Si voleu saber més coses sobre els criteris d’introducció de manlleus, podeu clicar aquí.

    DEURES:

    • Poseu els signes de puntuació que falten en el tercer text de la fotocòpia.
    • Llegiu l’article “El català i els neologismes” de Neus Faura.

    Fins dilluns!

    Article complet

  • Dimecres, 27 de febrer del 2019

    Quina pudor! Què s’ha vessat?

    a) La precisió lèxic: la sinonímia

    [Unitat 2, activitat 5]

    Perquè el nostre discurs guanyi precisió podem tenir en compte els consells següents:

    1. defugir-hi l’ús de mots jòquer com cosafertenir, etc.
    2. vetllar per la distinció clara de termes semblants i, doncs, enganyosos (immune impuneinfringir / infligir)
    3. evitar els mots crossa i tota mena ‘’elements sobrers o distractors
    4. parlar amb lentitud per poder afinar en les formulacions i no haver-les de reparar a posteriori
    5. fer servir els termes que anomenen exactament allò de què parlem (i explicar-los si cal).

    [Text extret del blog Aprendre llengües d’Enric Serra]

    Un sinònim, és a dir, un mot amb el mateix significat, fa el text un poc més seductor: La dacsa és originària d’Amèrica. De fet, el panís era fonamental per a les civilitzacions precolombines. Trobar sinònims no és fàcil: ens uns casos hi ha matisos de significat que els converteixen en sinònims parcials, com ara cristall-vidre; o es diferencien en els àmbits d’ús, com ara testicle-colló. Fins i tot, parell pràcticament idèntics com dur-portar tenen, a vegades, distribucions diferents: es pot dir portar-se bé, però no *dur-se bé. Els únics sinònims exactes són els geosinònims, és a dir, mots que s’usen en llocs diferents: dacsa-blat de moro-panís, poal-galleda, roig-vermell, etc.

    [Va de bo. Nivell superior de valencià (C2)]

    Hem comentat les diferències entre aquestes paraules:

    1. bony / nyanyo
    2. cabell / pèl  
    3. calés / diners
    4. cec / invident
    5. cec / orb
    6. cefalàlgia / mal de cap
    7. DIN A4 / foli
    8. dolent / pèssim
    9. dormir / fer nones
    10. escola bressol / guarderia
    11. gerro / vas
    12. huit / vuit
    13. matar / occir
    14. opulent / ric
    15. pispar / robar
    16. tomàquet / tomata

    b) Els textos argumentatius

    La modalització és un fenomen que s’estira i que s’arronsa. Es pot dir que als textos argumentatius la modalització ha de ser d’una determinada manera? Penso que no. Podem parlar més aviat de tendències, que poden estar condicionades per moltes circumstàncies. Si es tracta de persuadir (finalitat dels textos argumentatius), l’emissor pot diluir la seva presència, deliberadament, a fi de guanyar una imatge d’objectivitat (amb impersonalitzacions, per exemple). Però també podem argumentar que una primera persona contundent té molta força de persuasió. No es pot afirmar pas universalment, d’altra banda, que calgui eliminar el jo d’un text i amagar-lo rere un nosaltres o una forma impersonal. És més: l’ús del jo és ben sovint una mostra d’assumpció de responsabilitat. El text argumentatiu, d’altra banda, tendeix a tractar el destinatari amb una distància respectuosa. Pel que fa al grau de certesa, pel fet de tenir una tesi i voler-la defensar, partim d’unes certes seguretats, sense les quals ja no iniciaríem l’argumentació. Ara bé: la modèstia i la falsa modèstia esquitxen ben sovint, per elecció de l’autor, els discursos argumentatius, per oferir potser una imatge més propera a la de l’interlocutor o l’audiència. Pel que fa als judicis de valor, els textos argumentatius hi tendeixen; sobretot als de base cognitiva, racional. I les normes de cortesia i la preservació de la imatge? Preservar la imatge del qui parla i dels altres és un objectiu noble i ideal. Però no pas a tots els actes argumentatius hi ha el fair play que caldria esperar. Quantes vegades no hem vist que les argumentacions pivoten en l’atac a la persona (la fal·làcia ad hominem), en l’erosió pertinaç de la imatge de qui defensa la tesi contrària? Quantes vegades no hem vist, en un altre sentit, un orador que, per manca de destresa, erosiona la seva pròpia imatge declarant que ell “potser no és la persona més indicada per ser a la taula rodona, perquè en realitat ell es dedica més aviat a un altre àmbit i…”. Els textos argumentatius presenten unes tendències pel que fa al fenomen de la modalització, però hi ha factors que obren les portes a variants. El que hauria de fer l’autor, a parer meu és 1) ser conscient de tot allò que ell revela de si mateix en els actes comunicatius en què pren part; 2) mostrar una coherència en les tries fetes (una tria lícita, no pas l’única: parlar com un expert, amb gran seguretat); 3) no defugir mai la seva responsabilitat sobre el que diu; 4) entendre que el discurs argumentatiu és un exercici d’estratègia i que les decisions sobre la modalització són ben sovint deliberades més que no naturals.

    [Referència: Enric Serra, blog Aprendre llengües]

    c) Ortografia: l’accentuació

    Hem dictat algunes paraules “complicades”.

    DEURES:

    Fins dilluns!

    Article complet

  • Dimarts, 22 de novembre del 2016

     

    expedientes1

    Estic a punt per llegir els vostres informes.

    a) Els signes de puntuació

    Remarques sobre els usos de la coma:

    • Marca les enumeracions, excepte quan hi ha les conjuncions o, i o ni que enllacen el penúltim i l’últim element de la sèrie.
    • Delimita els incisos.
    • Marca certs canvis en l’ordre neutre de la frase.

     

    b) La modalització del discurs

    El subjecte parlant pren sempre una determinada posició. Aquesta presa de posició pot ser respecte del que diu (el contingut), respecte de la persona a qui ho diu (el receptor) o respecte de l’acte mateix en què ho diu (l’enunciació). Quan el parlant es mostra d’una manera explícita, dóna lloc a un discurs subjectiu. Quan, en canvi, s’esforça a esborrar les marques de la individualitat i s’amaga darrere el seu text, llavors estem davant del discurs objectiu.

    En el discurs objectiu el subjecte es retira per l’acció de l’objectivitat i es fa ús de marques gramaticals d’impersonalització que manifesten el seu distanciament respecte d’allò que es diu.

    El discurs subjectiu, en canvi, s’associa amb la presencia del subjecte. El conjunt de marques lingüístiques amb què l’emissor manifesta la seua actitud i el seu posicionament envers allò que diu i a qui ho diu constitueix el que anomenem modalització dels enunciats. Des del punt de vista de l’emissor, la modalització es manifesta per la proximitat entre ell i el seu discurs. La distància és mínima quan l’emissor assumeix totalment l’enunciat (text modalitzat). La distància, en canvi, tendeix a un màxim quan l’emissor considera el seu enunciat pertanyent a un món que li és completament aliè (text objectiu). El primer cas és el de la narració d’unes memòries o el d’un article d’opinió, mentre que el segon s’ajusta més al discurs didàctic o la notícia purament informativa.  [“Modalització i impersonalització del discurs“, lletradebatalla.wordpress.com]

    Hem comentat els recursos d’impersonalització i de modalització del discurs de l’informe que fem servir com a model.

    Recursos d’impersonalització:

    • verbs i perífrasis impersonals i de distanciament: hi ha, caldria
    • construccions en passiva reflexa: es proposa, es realitza
    • complement indirecte implícit: encarrega, es queixa

    Recursos de modalització:

    • encapçalament i signatura
    • primera persona: crec que
    • ús de les cometes: “boquilla”
    • valoracions: estava molt calenta, però sense cremar…

    La dixi temporal inclou aquells elements gramaticals que s’interpreten en relació directa amb el moment de l’enunciació (l’ara). Són díctics temporals les marques gramaticals que s’interpreten de manera unívoca segons el context temporal de l’enunciació (no tenen, per tant, significat proposicional, sinó exclusivament gramatical). Si l’element temporal té algun significat específic o la interpretació no es fa directament en relació amb l’ara, no serà díctic.
    Els díctics temporals poden indicar simultaneïtat, anterioritat o posterioritat a l’ara del temps de l’enunciació, com en el cas de:
    – alguns adverbis temporals com ara, ahir, demà, abans-d’ahir/ despús-ahir, passat/despús-demà, etc.
    – els morfemes verbals de present d’indicatiu, els de perfet i els de futur.

    [Maria Josep Cuenca, Gramàtica del text]

    c) Els numerals

    Per saber si cal escriure una quantitat amb xifres o lletres, s’han de tenir en compte els aspectes següents:

    1. El tipus de text o d’obra en què apareix:

    — En els treballs científics (matemàtiques, ciències físiques, etc.), econòmics o estadístics, es fan servir les xifres per a la representació de les magnituds.

    — En les obres literàries, en canvi, es tendeix a fer servir més aviat les lletres.

    — En els documents notarials totes les xifres s’escriuen amb lletres.

    2. Si la xifra és cardinal (és a dir, si expressa una quantitat numèrica precisa del referent del substantiu, com ara tres persones, vint-i-cinc alumnes, cent cinquanta treballadors, 123.567 habitants, 234 km) o ordinal (és a dir, si expressa el lloc que ocupa el referent del substantiu en una sèrie, com ara primera volta, tercera posició, cinquena copa, 1r 5a).

    Per exemple, pel que fa als numerals cardinals, el criteri més estès consisteix a escriure amb lletres els números que tenen fins a tres paraules, i amb xifres els que en tenen més. Per exemple:

    Van construir cinquanta pisos nous.
    Hi ha hagut 475 abstencions.

    Un altre criteri és escriure amb lletres els números del zero al dinou, i amb xifres la resta. En aquest cas, però, per raons de coherència, dues o més quantitats d’una mateixa sèrie s’escriuen totes amb xifres si almenys una és superior a nou. Per exemple:

    Vam comprar 25 llibretes, 6 carpetes i 3 arxivadors.

    Pel que fa als numerals ordinals, l’ús més habitual és escriure els vint primers amb lletres o amb xifres, i abreujar els ordinals a partir del vintè:

    el segon classificat o el 2n classificat
    la quarta posició
    o la 4a posició

    però:

    el 25è lloc
    la 24a edició de la cursa

    [Optimot, fitxa 7498/3]

    DEURES:

    • Repasseu l’escriptura dels numerals de l’exercici.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 3 de desembre del 2015

    La paraula del dia

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • activitat 2

    a) La modalització del discurs

    El subjecte parlant pren sempre una determinada posició. Aquesta presa de posició pot ser respecte del que diu (el contingut), respecte de la persona a qui ho diu (el receptor) o respecte de l’acte mateix en què ho diu (l’enunciació). Quan el parlant es mostra d’una manera explícita, dóna lloc a un discurs subjectiu. Quan, en canvi, s’esforça a esborrar les marques de la individualitat i s’amaga darrere el seu text, llavors estem davant del discurs objectiu.

    En el discurs objectiu el subjecte es retira per l’acció de l’objectivitat i es fa ús de marques gramaticals d’impersonalització que manifesten el seu distanciament respecte d’allò que es diu.

    El discurs subjectiu, en canvi, s’associa amb la presencia del subjecte. El conjunt de marques lingüístiques amb què l’emissor manifesta la seua actitud i el seu posicionament envers allò que diu i a qui ho diu constitueix el que anomenem modalització dels enunciats. Des del punt de vista de l’emissor, la modalització es manifesta per la proximitat entre ell i el seu discurs. La distància és mínima quan l’emissor assumeix totalment l’enunciat (text modalitzat). La distància, en canvi, tendeix a un màxim quan l’emissor considera el seu enunciat pertanyent a un món que li és completament aliè (text objectiu). El primer cas és el de la narració d’unes memòries o el d’un article d’opinió, mentre que el segon s’ajusta més al discurs didàctic o la notícia purament informativa.  [“Modalització i impersonalització del discurs“, lletradebatalla.wordpress.com]

    Recursos d’impersonalització:

    • verbs i perífrasis impersonals i de distanciament: hi ha, caldria
    • construccions en passiva reflexa: es proposa, es realitza
    • complement indirecte implícit: encarrega, es queixa

    Recursos de subjectivització:

    • encapçalament i signatura
    • primera persona: crec que

    Encara que, en català, l’ús de l’article personal no es considera en cap cas un vulgarisme (com ocorre en l’espanyol), sí que denota un context de familiaritat. Per això, no l’hem de fer servir amb els personatges històrics ni amb els personatges importants, especialment si no són catalans. Així, doncs, no hem de dir en Darwin o en Newton, com podem trobar escrit de vegades, sinó Darwin o Newton, sense cap article. En el cas de personatges catalans, podem usar l’article si en parlem dins d’un context de familiaritat o col·loquial: en Margalef va ser professor meu. Els personatges de ficció, en canvi, porten article com els noms catalans: en Jack, la Susan.

    RECORDEU:

    Històricament, l’article en/na ha tingut un altre ús com a tractament de respecte, sobretot en relació amb els personatges històrics catalans. En aquest cas, es tracta d’una fórmula de cortesia, com pot ser senyor (de fet, en/na provenen del llatí dominus, que significa ‘senyor’), per bé que la inicial de l’article s’escriu en majúscula. Aquest ús arcaic no s’ha de confondre amb el de l’article personal habitual. El podem fer servir en casos com El rei En Jaume i Na Violant d’Hongria, però és més recomanable prescindir-ne: El rei Jaume I i la reina Violant d’Hongria. En el cas de persones contemporànies, hem de fer servir senyor/senyora (o no res) allà on l’espanyol empra Don/Doña i l’anglès usa Mister/Mistress: El senyor Ricard Guerrero és el secretari científic de l’IEC / Ricard Guerrero és el secretari científic de l’IEC. [Societat Catalana de Biologia, Què cal saber?]

    Quan escrivim la data sencera o bé esmentem un any, sovint dubtem de si hem de posar o no l’article el entre la preposició de i la xifra de l’any. Per exemple, dubtem entre les expressions següents:

    27 d’octubre de 1994 (o del 1994)
    No el veig des de 1990 (o des del 1990)

    Totes dues formes són correctes, amb article i sense: del 1994 i de 1994. En el cas de la forma amb article, el que fem és ometre el mot any; en lloc de dir de l’any 1994, ometem el mot any i fem la contracció del 1994.

    D’aquestes dues possibilitats, per al llenguatge administratiu i jurídic, es recomana de fer servir la forma sense article. Així, per a la datació de documents, per exemple, es fa servir la forma següent: Lleida, 15 de novembre de 1999

    Amb l’arribada de l’any 2000, es va observar que, contràriament al que passava fins llavors, en llengua oral, la forma sense article es considerava forçada; per exemple, sembla més natural dir el 15 de gener del 2000 que el 15 de gener de 2000. [Optimot: fitxa 3831/2]

    Podem fer servir els clàudators en aquells casos en què hem d’escriure parèntesis entre parèntesis. Blanca, gràcies per l’observació.

    b) Representació dels nombres amb xifres o lletres

    Optimot: fitxes 7498/2; 7501/2; 7499/1; 7502/3; 7500/1

    DEURES:

    • Observeu els criteris d’escriptura dels numerals.
    • Reviseu els numerals d’aquest exercici.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 27 de novembre del 2014

    Replantegem les unitats: la tasca final de la unitat 4 serà una coreografia.

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • activitat 3

    a) La modalització del discurs

    El subjecte parlant pren sempre una determinada posició. Aquesta presa de posició pot ser respecte del que diu (el contingut), respecte de la persona a qui ho diu (el receptor) o respecte de l’acte mateix en què ho diu (l’enunciació). Quan el parlant es mostra d’una manera explícita, dóna lloc a un discurs subjectiu. Quan, en canvi, s’esforça a esborrar les marques de la individualitat i s’amaga darrere el seu text, llavors estem davant del discurs objectiu. [“Modalització i impersonalització del discurs“, lletradebatalla.wordpress.com]

    En general, la veu activa (El secretari redacta l’acta) és preferible a la passiva (L’acta és redactada pel secretari). En activa s’obtenen frases més curtes i amb un ordre més senzill d’interpretar, perquè el lector troba de seguida el protagonista de l’acció, que coincideix amb el subjecte gramatical. En canvi, la veu passiva obliga el lector a rellegir la frase per aclarir qui va fer què.

    * Ha estat autoritzada pel gerent la contractació de tres tècnics de manteniment.
    El gerent ha autoritzat la contractació de tres tècnics de manteniment.

    * La plaça de coordinador de les PAAU va ser deixada vacant pel senyor Pere Coll Fornells.
    El senyor Pere Coll Fornells va deixar vacant la plaça de coordinador de les PAAU.

    De tota manera, l’ús de la passiva és del tot justificat en tres casos:

    1. Quan el centre d’interès de la informació és clarament el complement directe i no pas el subjecte. Amb la passiva el complement directe passa a la posició de subjecte, a l’inici de la frase.

    Els drets fonamentals no poden ser limitats per interessos particulars.

    Aquest mateix resultat també es pot aconseguir per altres mitjans diferents de la passiva; per exemple, traslladant el complement en qüestió (és una alternativa pròpia, sobretot, del llenguatge periodístic).

    Els drets fonamentals no els poden limitar els interessos particulars.

    2. Quan no interessa destacar o es vol amagar voluntàriament qui fa l’acció.

    * ø ha pres la decisió de rebaixar la nota de tall.
    La decisió de rebaixar la nota de tall ja ha estat presa.

    3. Quan el subjecte és molt llarg. Amb l’ús de la passiva mantenim pròxims els tres focus d’interès: verb, subjecte i complement directe.

    * El jurat encarregat de valorar en quinze aspectes diversos productes gastronòmics elaborats a l’empara de centres universitaris dels Països Catalans ha escollit el vi de l’Escola d’Enologia.
    El vi de l’Escola d’Enologia ha estat escollit pel jurat encarregat de valorar en quinze aspectes diversos productes gastronòmics elaborats a l’empara de centres universitaris dels Països Catalans.

    4. Finalment, en aquests casos en què el subjecte no interessa (com ara 2) també podem optar per construccions de subjecte indeterminat, construïdes amb el pronom es i un verb transitiu en tercera persona.

    Ja s’ha pres la decisió de rebaixar la nota de tall.

    Precisament perquè el subjecte no interessa, no tindria sentit que el féssim aparèixer, en una construcció d’aquest tipus. Així, doncs, davant d’una passiva pronominal amb l’agent expressat, haurem de convertir-la en activa o prescindir de l’agent.

    * El projecte de recerca de l’ERLEU s’ha aprovat per la Comissió.
    La Comissió ha aprovat el projecte de recerca de l’ERLEU. [si realment volem destacar que ho ha fet la comissió]
    S’ha aprovat el projecte de recerca de l’ERLEU. [si no té importància]

    * Tenint en compte el suport que s’ha donat a la iniciativa per part dels departaments, els trametrem la documentació referent a les beques.
    Tenint en compte el suport que els departaments han donat a la iniciativa, els trametrem la documentació referent a les beques. [aquí sembla clar que sí que interessa especificar que han estat els departaments]

    [Universitat Rovira i Virgili, Praxi lingüística]

    b) Representació dels nombres en xifres o en lletres

    • En  textos que no tinguin un caràcter tècnic escriurem en lletres els nombres següents: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze, disset, divuit, dinou, vint, trenta, quaranta, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta, noranta, cent, mil, milió, bilió, trilió.
    • En textos de caràcter tècnic els nombres s’expressen sempre en xifres.
    • S’escriuen en xifres els nombres posposats a un substantiu: fila 2
    • Si en una frase apareixen uns nombre que han d’anar escrits en lletres i uns altres que han d’anar escrits en xifres, els escriurem en xifres.
    • En llistes o relacions tots els nombres s’expressen en xifres.
    • En inici absolut o després de punt, els nombres se solen expressar en xifres.
    • Per a la data en un text seguit, el dia i l’any s’escriuen en xifres.
    • Quan s’esmenten les dècades com a període de temps, s’escriuen en lletres i en singular: Tornen els vuitanta.
    • Si una magnitud física apareix en un text de caràcter no tècnic, segueix els criteris generals: dotze metres.
    • Si emprem l’abreviatura d’una unitat de mesura, el nombre que l’acompanya s’expressa sempre en xifres: 12 m.
    • Les hores s’expressen en xifres quan es vol assenyalar el moment exacte del dia. Si no, s’escriuen en lletres.
    • Els números de les adreces sempre van en xifres i sense punt.

    [Joan Solà, Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona]

    DEURES:

    • Llegiu l’article “L’escriptura dels numerals cardinals en els mitjans de comunicació“. Us sembla que aquest article té la finalitats i l’estructura d’un informe?
    • Feu l’exercici sobre l’escriptura dels numerals de la fotocòpia.
    • Si encara no ho heu fet, feu-me arribar l’enregistrament de l’exposició oral de la unitat 1.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme