Un petit problema (espanyol) de coherència:
a) Les oracions interrogatives
En les oracions el parlant-emissor demana per obtenir una resposta. Es caracteritzen per l’entonació ascendent final, que en l’escriptura s’expressa mitjançant el signe d’interrogació (?). Sovint impliquen la inversió de l’ordre subjecte-verb (en altres llengües aquesta inversió és obligada): Ho sap en Llorenç?
Hi ha interrogatives generals, que pregunten sobre la totalitat de l’enunciat. Són les interrogatives absolutes o totals. Les respostes a aquestes oracions són sí o no. Poden anar encapçalades per la partícula àtona que: Véns al cinema? / Que véns al cinema? / Ha acabat el partit? / Que ha acabat el partit?
A vegades les interrogatives absolutes contenen dues preguntes que s’exclouen entre si. Són les interrogatives alternatives, disjuntives o dobles: Vols venir o et quedes a casa? / Què t’agrada més, la vedella amb bolets o el conill amb samfaina.
En les interrogatives parcials la ignorància es limita a una part de l’enunciat. La resposta no pot ser sí o no. Hi apareixen mots interrogatius com què, qui, quin…: Què vols? / Qui ha guanyat la partida d’escacs? / Quantes vegades ho va dir, que no li havia agradat la paella? / On és? / Com et dius?
Quan una d’aquestes preguntes es transforma en el complement directe d’una altra oració, aleshores parlem d’interrogatives indirectes, que van introduïdes per la conjunció si (en el cas de les interrogatives totals) o per un pronom interrogatiu (en el cas de les parcials) i no presenten una entonació ascendent: Li demanaré si ve al cinema. /Pregunten si ha acabat el partit. / En Lluc no sap què vols. / Encara no han dit qui ha guanyat la partida d’escacs.
[Text adaptat del blog Divendres al vespre 3 del CNL Roses]
b) El llenguatge no sexista
La societat occidental moderna ha experimentat una evolució notable cap a comportaments més justos i igualitaris en relació amb el paper de les dones. La llengua evoluciona amb la societat i reflecteix de manera indirecta aquests canvis.
En català, com en totes les llengües romàniques, algunes categories gramaticals tenen flexió de gènere, és a dir, incorporen una forma per al masculí i una altra per al femení. La incorporació de les dones al món laboral i a tots els altres àmbits de la vida social, ha comportat una feminització progressiva de noms d’oficis, càrrecs o titulacions que abans només tenien forma masculina.
En els darrers anys, s’ha estès a tots els àmbits de la nostra societat la voluntat d’evitar els usos sexistes i androcèntrics del llenguatge, i han sorgit iniciatives diverses de guies i recomanacions amb aquest objectiu. Ara bé, aquestes guies i recomanacions no es poden aplicar d’una manera mecànica, sinó que, en cada cas, cal tenir en compte el tipus de text, i el context lingüístic i comunicatiu. A més, cal vigilar de no aplicar construccions que poden atemptar contra el bon ús de la llengua i entrebancar la comunicació.
[CNL del Vallès Oriental, “Per un ús no sexista del llenguate”, Un Cop de Mà]
Per il·lustrar el debat sobre l’ús no sexista del llenguatge, hem llegit dos articles amb un punt de partida comú (la discriminació social de la dona), però amb punts de vista diferents sobre com s’ha d’afrontar:
- Carme Junyent: “Carta oberta al president Mas”, Vilaweb (25 de novembre del 2014)
- Montse Barderi: “Catalons i catalines abans que catalans”, Núvol (27 de novembre del 2014)
Finalment, hem proposat solucions per a tot un seguit d’exemples d’ús discriminatori del llenguatge.
DEURES:
- Prepareu la vostra intervenció en la taula rodona “La importància de la lectura en el procés d’aprenentatge”. Podeu aprofitar els arguments que exposa Imma Canal en la conferència “Lectura i èxit educatiu” (del minut 6,45 al 17,42).
Fins dimarts!