RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘registres’

  • Dijous, 18 de gener del 2018

    Què vaig menjar per Cap d’Any?

    a) El substantiu: gènere

    En un petit grup de noms, el femení serveix per a designar un objecte de mida superior al designat pel paral·lel masculí: sac/saca, cistell/cistella.

    Altres parelles, amb relacions semàntiques estretes, estableixen distincions no predictibles: crit ‘so’ / crida ‘acció de cridar algú’; hort ‘tros de terra’ / horta ‘terreny de regadiu’.

    També es produeixen casos de quasisinònims, com prat i prada.

    En el cas dels noms amb el sufix -ic(a), les formes masculina i femenina alternen d’acord amb les diferències de base sexual quan designen persones que es dediquen a una matèria d’estudi o treball: gramàtic/gramàtica, informàtic/informàtica.

    El sufix –essa ha estat la forma habitual per a obtenir el femení de noms referits a càrrecs i oficis. Actualment, però, aquest sufix no és productiu: ja no genera noms femenins nous i els existents (advocadessa, alcaldessa, jutgessa, metgessa) alternen amb femenins coincidents amb els masculins (alcalde, jutge, metge) o que se’n diferencien per la marca -a (advocada).

    [GIEC]

    En la formació del femení dels càrrecs, les professions i les ocupacions, actualment es tendeix a evitar el sufix -essa, que es manté en un grup reduït de femenins de càrrecs (com ara alcaldessa, en què el sufix ens permet desfer possibles ambigüitats: l’alcalde / l’alcaldessa).

    En la majoria de casos, es tendeix a preferir el femení format afegint una -a al masculí (candidata, doctora); en alguns casos això provoca el canvi de la vocal final del masculí (-e o -o) per una a (geriatre/geriatra, monjo/monja), l’alteració d’alguna consonant (diputat / diputada) o l’afegitó d’una -n- en el cas dels masculins acabats en síl·laba tònica (degà / degana).

    En el cas de les graduacions militars, la tendència actual és igualment mantenir el masculí per als dos gèneres (coronel, comandant, tinent, sergent), i reservar les formes femenines que tradicionalment s’han generat per a usos connotats i relacionats amb situacions històriques o informals.

    [ésAdir]

    b) La variació lingüística

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    DEURES:

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 16 de gener del 2018

    Joan-sola.jpg

    Joan Solà, lingüista

    a) L’exposició oral

    Hem completat els mapes mentals que hem fet amb la informació del web Argumenta.

    b) El substantiu: gènere

    Hem comentat algun exemple  de la relació complicada entre gènere i sexe:

    • porc (espècie i mascle) / verro (mascle no castrat) / marrà (mascle no castrat) / truja (femella)
    • bou (espècie, mascle i mascle castrat) / brau (mascle) / toro (mascle) / vaca (femella)
    • marrà (mascle) / moltó (mascle castrat) / ovella (espècie i femella)
    • gall (mascle) / gallina (femella) [espècie?]
    • gall dindi (espècie i mascle) / polla díndia (femella)

    En els noms referits a éssers sexuats, el gènere presenta una certa motivació semàntica i, en molts caso, hi ha parelles de noms, amb el mateix radical o amb un radical diferents, en què el masculí designa el mascle d’una determinada espècie, i el femení paral·lel, la parella. El gènere, doncs, en aquest cas se sol correlacionar amb les classes semàntiques de mascle i femella.

    La relació entre gènere i sexe és bastant sistemàtica en els noms referits a humans: fill/filla, mestre/mestra. En són l’excepció uns quants noms que poden referir-se indistintament a ambdós sexes amb independència que siguin formalment masculins o femenins: bebè, nadó, infant, criatura, víctima, persona.

    La relació entre gènere i sexe resulta menys sistemàtica en el cas dels éssers sexuats no humans. Els noms referits a animals domèstics, a animals de granja o a animals salvatges ben presents fins fa poc en el nostre entorn natural solen establir oposicions de gènere: gat/gata, gos/gossa; porc/truja. En la resta de casos, generalment hi ha un únic nom (masculí o femení) per a designar els individus dels dos sexe de cada espècie: rossinyol, llobarro, tauró, formiga, sargantana, oreneta, balena. En aquests casos, la distinció de sexe es fa, quan és necessari, per mitjà de l’aposició dels noms mascle o femella al nom, el qual manté el gènere inherent: una garsa mascle / una garsa femella, un dofí mascle / un dofí femella.

    Text adaptat de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (pàg. 16o)

    c) La variació lingüística

    DEURES:

    • Comenteu què expressa l’oposició de gènere en aquestes parelles de noms: el llagost / la llagosta, el cuc /la cuca, el cistell / la cistella, el sac / la saca, el crit / la crida, el prat / la prada.
    • Classifiqueu aquestes paraules tenint en compte la forma i l’ús: dugues, paulatinament, llur, la hi donaré, vinguent.
    • Escolteu el vídeo que teniu a continuació i responeu de manera argumentada si us sembla que, atesa la situació comunicativa, el professor utilitza el registre i el dialecte adequats. [Unitat 1, activitat 2]

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 20 d’abril del 2017

    Portada

    Portada Joan Orpí

    Una recomanació per Sant Jordi: un bon exemple de llibertat lingüística.

    a) La variació lingüística: els registres

    El concepte de formalitat es basa sobretot en el tipus de relació que el discurs estableix entre els interlocutors o, més precisament entre els ros socials que assumeixen en l’acte comunicatiu. Els indicadors més visibles de formalitat són les formes de tractament amb què ens adrecem al nostre interlocutor i el grau de personalització (implicació personal) en el discurs.

    La màxima formalitat pot implicar una accentuació de les formes respectuoses i de distanciament, pròpies de les ocasions solemnes o de les relacions entre interlocutors jeràrquicament molt allunyats, com els tractaments protocol·laris, i també l’aparició d’altres elements associats habitualment a aquest tipus de discurs i rarament presents en els discursos menys formals: àdhuc, ensems, llur.

    Aquí és també aclaridora la distinció entre l’àmbit públic o privat de la comunicació. En els actes públics o en espais dels mitjans de comunicació hi pot haver situacions en què es vol establir una relació de màxima proximitat entre els participants i amb l’audiència. En aquest cas és lògic que es tendeixi a graus de formalitat més baixos. També hi pot haver casos en què hi ha terceres persones presents en la comunicació i els interlocutors adopten un to formal, encara que entre ells hi hagi familiaritat.

    Algunes formes de comunicació escrita espontània (notes personals o missatges de mòbil) presenten característiques semblants als registres col·loquials i sovint adopten expressions o grafies que no serien acceptables en la llengua general formal.

    D’altra banda, hi ha els tipus de discurs propis de la ficció que justifiquen que en les obres literàries o guions hi hagin d’aparèixer personatges que per raons de versemblança han d’usar uns registres informals que no sols mostren trets impropis de la llengua general, sinó que poden requerir l’ús d’expressions externes a la llengua catalana i no acceptables.

    [IEC: Gramàtica de la llengua catalana]

    b) Els pronoms febles

    Els pronoms febles: remarques (versió per imprimir)

    DEURES:

    • Identifiqueu els dialectalismes geogràfics del conte “Imaltzin”. Fixeu-vos en el diàleg de la pàgina 221.
    • Escriviu els pronoms que falten en el conte “Fruita” de Manuel Baixauli.
    • Llegiu “El gall de de bosc” de Jordi-Pere Cerdà.
    • Tenint en compte la intervenció de Biel Mesquida en la presentació de la reedició de L’adolescent de sal, redacteu un article d’opinió d’unes 300 paraules per a la revista digital Catorze que tracti del que cal perquè un llibre continuï interessant amb el pas dels anys.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 7 de març del 2017

    Resultat d'imatges de el señor de los cielos

    El Señor de los Cielos

    Algú em pot explicar la frase en negreta? “Según la encuestadora Nielsen, la serie atrajo mayor cantidad de público que la población de Siberia, quedando en el segundo lugar de las telenovelas más vistas en toda la historia de Telemundo después de La reina del sur, logrando superar a Univisión en el horario de las 10pm/9c, horario estadounidense.”

    a) Els registres

    Podem parlar d’un registre oral?

    Hem analitzat el factors que determinen el registre lingüístic del vídeo:

    • temàtica: llenguatge no especialitzat [Tracta sobretot dels viatges, però és una llengua poc curosa amb el lèxic específic del tema, com ho prova el fet que utilitza calcs d’altres llengües, com ara glaciartrekking.]
    • nivell de formalitat: baix, familiar [S’adreça als seus amics i coneguts. Fins ara és un vídeo que ha tingut molt poca difusió.]
    • canal de comunicació: audiovisual [La imatge acompanya el text, que és oral.]
    • propòsit: subjectiu [No pretén transmetre cap coneixement, sinó expressar sensacions i mantenir el contacte amb els amics de Catalunya.]

    Aquestes són algunes de les propostes que hem fet a en Rai perquè pugui col·laborar en un espai de viatges d’un magazín en una televisió local, tenint en compte que el nivell de formalitat ha de ser més alt i que el text ha de ser més objectiu:

    • Vés amb compte amb les interferències: glaciars > glaceres3.000 i pico metres > més de 3.000 metres [És més adequat que 3.000 metres i escaig.]; legendari > llegendaricaminata > caminadatrekking o tresc [És més adequat l’ús del manlleu no adaptat?].
    • No abusis dels mots crossa, com ara bueno.
    • Fes servir estructures correctes i genuïnes:  lo més important > la cosa més importanthan hagut > hi ha hagut; Què tal? > Com va?.
    • No utilitzis expressions pròpies del llenguatge col·loquial que puguin ser malsonants (Hòstia!) o poc generals (Que guai!). Pots fer servir expressions col·loquials adequades a la situació, per exemple, està a petar.
    • Pronuncia correctament totes les paraules: ca[s]a, fí[s]icament] > ca[z]a, fí[z]icament.

    En aquests enllaços hi trobareu més informació sobre els registres i l’estàndard:

    b) Els neologismes

    Hem comentat les propostes del TERMCAT per substituir alguns manlleus i hem vist que n’hi ha que no han tingut gaire èxit. Per això, les hem comparat amb les que trobem al portal ésAdir.

    • afterhours > fora-d’hores / afterhours
    • airbag > coixí de seguretat / airbag
    • botellón > [no resolt] / botellón
    • crowdfunding > finançament col·lectiu amb recompensa, micromecenatge / crowdfunding
    • culebrón > fulletó, serial , telenovel·la /culebron
    • e-mail > correu electrònic, adreça electrònica / correu electrònic, adreça electrònica
    • hashtag > etiqueta / hashtag
    • pay-per-view > pagament per visió / pay-per-view
    • reality-show > xou d’impacte / reality
    • software > programari / [no resolt]
    • Tipp-Ex > paper correctiu / típex
    • tupperware > [no resolt] / tàper
    • trending topic > tema del moment / trending topic

    Si al final es decideix fer una proposta nova per substituir el manlleu , s’ha de tindre en compte que l’èxit de la implantació de l’alternativa també depèn de l’atractivitat del terme. És evident que l’economia expressiva t é un paper molt important en l’èxit d’una forma lingüística (compareu westem amb pel·licu!a de l’oest). Aquest fet té unes repercussions socials importants: p. e., la proposta de traducció de goal-average, que és mitjana de gols, no satisfà cap periodista; un altre cas de rebuig clar és maquinari i programari, formes que semblen formalment viables però que, sigui pel motiu que sigui, de moment els costa arrelar. En aquest sentit, es pot afirmar que les formes curtes tenen més possibilitats de ser acceptades que les llargues. Això té una especial importància perquè quan es proposa traduir un anglicisme expressat per una paraula curta és preferible no recórrer a sintagmes travats llargs. Hem d’evitar que, per a certes solucions molt arrelades, es posi en circulació alternatives sintagmàtiques de poc ganxo; altrament, no s’aconseguirà fer fora el manlleu.

    No volem dir amb això, però, que per força s’hagi de buscar sistemàticament una forma més curta; a vegades la millor solució és una fórmula més llarga, perquè respon més bé al geni de la llengua: happening només pot ser espectacle al carrer; el lísing comparteix territori amb l’arrendament financer, que té una certa vitalitat, i lifting ha deixat pas a estirament de pell, que ha anat guanyant terreny . De fet, el pas del temps sol jugar a favor de les propostes neològiques -això sí: si hi ha al darrere un bon mecanisme de difusió. És el cas de majorista de viatges, que ha arraconat touroperador en el sector professional en qüestió (però no en els mitjans de comunicació de masses), o coixí de seguretat per airbag, que hem documentat en converses orals espontànies. Aquests dos exemples palesen que les conclusions sobre la validesa d’una proposta no poden fer-se a l cap de dos o tres anys d’haver-se formulat , sinó al cap de molt més temps.

    En la decisió sobre quina ha de ser la forma alternativa al manlleu s’ha de tindre en compte la possible resposta dels parlants que, al cap i a la fi, són els usuaris dels manlleus i de les noves propostes. Com que , per norma , el parlant no reflexiona sobre la validesa de tot allò que fa servir, ha de ser algú altre (un gramàtic , un codificador, un terminòleg, etc.) qui li digui si allò que diu és o no apropiat. Pot se r que el parlant no en faci cas i qu e continuï utilitzant un a construcció considerada inapropiada pel lingüista. Els possibles motius pels quals es rebutgen propostes correctives poden ser diversos. D’entrada, la primera paraula que sentim associada a un concepte ens sembla com a més vàlida. En segon terme, si passa un temps i no es rebateja el concepte amb una altra forma, el mot nou es va afermant (s’usa més), arrela (apareix escrit) i treu brosta (crea derivats). Fins i tot s’adapta i  s conforma al nou ecosistema (s’acaba escrivint sense grafies alienes al codi gràfic català). En definitiva, passa a estar plenament integrat al sistema lingüístic.

    [Text extret de Xavier Rull, “Aspectes socials i lingüístics dels manlleus (i II)“]

    DEURES:

    • La Revista del RACC us ha demanat que escrigueu un article sobre El Calafate per a la secció de viatges del número del mes d’octubre. L’article ha de tenir unes 300 paraulesFeu servir aquests textos i aquesta taula per documentar-vos:

    • Repasseu l’apartat de morfologia dels noms i dels adjectius i feu els exercicis de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 2 de març del 2017

    Tarda de primavera. Hem hagut d’apagar l’aire condicionat.

    a) Els registres

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    b) Els neologismes

    El català i els neologismes

    En la mesura que les societats progressen i que eixamplen i aprofundeixen els àmbits de coneixement, les llengües també evolucionen, especialment en el vessant lèxic per la necessitat de denominar conceptes, realitats i fets nous, cosa que estimula la neologia, la formació de noves unitats lèxiques. Els llenguatges d’especialitat, és a dir, el conjunt d’elements lingüístics propis dels àmbits de coneixement especialitzat tècnic, científic, social o humanístic, són una de les fonts principals d’introducció de nocions noves i, en conseqüència, experimenten constantment la necessitat de crear també noves denominacions per a designar-les (neologismes).

    L’estudi de les nocions pròpies d’aquests llenguatges d’especialitat i de les seves denominacions és la terminologia. Quan les llengües entren en contacte i s’enriqueixen amb l’intercanvi cultural, comercial, tecnològic i científic, incorporen en el seu sistema conceptes nous i unitats i estratègies gramaticals alienes que amb el temps acaben esdevenint propis. En la civilització actual, l’acceleració i la intensificació d’aquest intercanvi han comportat també l’augment del bescanvi de les denominacions que designen aquests conceptes. Els neologismes es creen generalment en la llengua pròpia de la societat en què s’han originat les nocions que designen (llengua de partida) i d’aquí s’exporten a la resta de llengües (llengües d’arribada) directament o per mitjà d’una altra llengua que fa d’intermediària (llengua vehicular). Aquest traspàs d’informació pot donar lloc a manlleus o calcs en la llengua d’arribada. A grans trets, un manlleu és un element lingüístic, especialment lèxic, que passa de la llengua de partida a la llengua d’arribada. Aquest concepte inclou tant el manlleu directe —que és pròpiament l’element lingüístic procedent d’una llengua de partida que s’integra a la llengua d’arribada amb un grau d’adaptació a la nova llengua més o menys gran segons el cas— com el calc —que és la traducció literal d’un terme d’una altra llengua. A efectes pràctics, en aquest document s’emprarà la denominació de manlleu amb el sentit de manlleu directe, i sempre des d’una perspectiva sincrònica. Un tipus especial de manlleu és el xenisme, que designa una realitat pròpia d’una cultura que no té un paral·lel en la cultura d’arribada i que, per aquest motiu, resulta difícil de traduir. En els llenguatges d’especialitat —com en la llengua general— és desitjable un cert control de les unitats noves per a garantir-ne l’encaix en el sistema lingüístic general i en el subsistema propi de l’àrea d’especialitat.

    Davant de les formes manllevades, els sistemes lingüístics reaccionen d’una de les maneres següents:

    1. Recorrent a formes alternatives en la llengua d’arribada.
    2. Incorporant la forma original sense cap modificació (adopció)
    3. Adaptant la forma original al sistema lingüístic d’arribada (adaptació)

    [TERMCAT, Manlleus i calcs lingüístics en terminologia]

    DEURES:

    • Mireu el vídeo i analitzeu els factors que en determinen el registre lingüístic.
    • Reviseu la primera part del vídeo (fins al 2’25”)  i feu una llista dels canvis que caldria fer perquè es pogués projectar aquest vídeo en una televisió local.

     

    Article complet

  • Dijous, 31 de març del 2016

    a) Els registres

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim queen Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Hem analitzat el factors que determinen el registre lingüístic d’aquest vídeo:

    • temàtica: llenguatge no especialitzat [Tracta sobretot dels viatges, però és una llengua poc curosa amb el lèxic específic del tema, com ho prova el fet que utilitza calcs d’altres llengües, com ara glaciartrekking.]
    • nivell de formalitat: baix, familiar [S’adreça als seus amics i coneguts. Fins ara és un vídeo que ha tingut molt poca difusió.]
    • canal de comunicació: audiovisual [La imatge acompanya el text, que és oral.]
    • propòsit: subjectiu [No pretén transmetre cap coneixement, sinó expressar sensacions i mantenir el contacte amb els amics de Catalunya.]

    Aquestes són algunes de les propostes que hem fet a en Rai perquè pugui col·laborar en un espai de viatges d’un magazín en una televisió local, tenint en compte que el nivell de formalitat ha de ser més alt i que el text ha de ser més objectiu:

    • Vés amb compte amb les interferències: glaciars > glaceres3.000 i pico metres > més de 3.000 metres [És més adequat que 3.000 metres i escaig.]; legendari > llegendaricaminata > caminadatrekking o tresc [És més adequat l’ús del manlleu no adaptat?].
    • No abusis dels mots crossa, com ara bueno.
    • Fes servir estructures correctes i genuïnes:  lo més important > la cosa més importanthan hagut > hi ha hagut; Què tal? > Com va?.
    • No utilitzis expressions pròpies del llenguatge col·loquial que puguin ser malsonants (Hòstia!) o poc generals (Que guai!). Pots fer servir expressions col·loquials adequades a la situació, per exemple, està a petar.
    • Pronuncia correctament totes les paraules: ca[s]a, fí[s]icament] > ca[z]a, fí[z]icament.

    En aquests enllaços hi trobareu més informació sobre els registres i l’estàndard:

    b) L’adjectiu

    Hem comentat la classificació dels adjectius en variables i invariables.

    DEURES:

    • Completeu amb els adjectius adequats l’article “Gant (Bèlgica), la ciutat il·luminada”.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 10 de març del 2015

    Com que em sembla que no heu entès bé l’ortografia de les oclusives finals, mireu-vos aquest vídeo:

    a) Els registres

    Abans de fixar-nos en el vídeo sobre el mont Cook, convé que feu una ullada als enllaços següents:

    Aquestes són algunes de les propostes que hem fet per poder emetre el vídeo sobre el mont Cook en un espai de viatges d’una televisió local:

    • ca[s]a, fí[s]icament] > ca[z]a, fí[z]icament
    • legendari > llegendari
    • lo més important > la cosa més important
    • han hagut > hi ha hagut
    • 3.000 i pico metres > més de 3.000 metres (És més adequat que 3.000 metres i escaig.)
    • glaciars > glaceres
    • caminata > caminada
    • Què tal? > Com va?
    • eliminació de mots crossa, com ara bueno
    • trekking > tresc (És més adequat l’ús del manlleu no adaptat.)
    • està a petar (És una expressió col·loquial que decidim mantenir perquè s’adequa a la situació.)

    b) Usos dels verbs ser i estar

    Ens hem fixat en les formes dels verbs ser i estar del text de Raimon Portell sobre Quito.

    DEURES:

    • Completeu amb les conjuncions adequades el text que us he donat fotocopiat.

    Fins dijous!

     

    Article complet

  • Dijous, 5 de març del 2015

    El neologisme del dia: nomofòbia.

    La nomofòbia és la por irracional a sortir de casa sense el telèfon mòbil. Per extensió, defineix l’angoixa que provoca no tenir disponible el mòbil en qualsevol moment. El terme és una abreviatura de l’expressió anglesa no-mobile-phone Phobia i  va ser establert durant un estudi realitzat per l’Oficina de Correus del Regne Unit encarregat a l’institut demoscòpic YouGov per estimar l’ansietat que pateixen els usuaris de telèfons mòbils. [Montse Jaraba, Tinet.cat]

    a) La tipologia textual

    Hem revisat l’apunt del blog Volant he vist que tracta de Quito. Us recordo alguns dels comentaris que hem fet:

    *trolebus: tròlei, troleibús

    *casc antic: barri vell, nucli antic

    *apart: a més

    *la Mitat del Mundo: a l’hora de traduir el nom de llocs característics i monuments hem de tenir en compte la tradició (i el sentit comú)

    *Equador: “La majoria de noms de països, d’estats i de regions geogràfiques s’usen sense article fora de context, si bé molts l’admeten en un context: Canadà, Uruguai, Xina, Argentina, però els habitants del Canadà, les exportacions de l’Uruguai, un viatge a la Xina, el govern de l’Argentina, etc. D’altra banda, l’ús de l’article varia segons el país. Hi ha noms de països que semblen exigir-lo sempre –l’Equador, el Perú, el Senegal, el Japó-, mentre que d’altres el rebutgen –Catalunya, França, Anglaterra, Egipte, Bòsnia-, i amb d’altres es tracta d’una tendència en un sentit o un altre o simplement hi ha fluctuació –Àfrica o l’Àfrica” (Gramàtica del català contemporani) Tanmateix, davant del dubte, feu servir l’article.

    *cutre: tronat, atrotinat

    *botiguetes de souvenirs: botiguetes de records

    b) Els registres

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim queen Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Hem analitzat el factors que determinen el registre lingüístic d’aquest vídeo:

    • temàtica: llenguatge no especialitzat [Tracta sobretot dels viatges, però és una llengua poc curosa amb el lèxic específic del tema, com ho prova el fet que utilitza calcs d’altres llengües, com ara glaciartrekking.]
    • nivell de formalitat: baixa, familiar [S’adreça als seus amics i coneguts. Fins ara és un vídeo que ha tingut molt poc difusió.]
    • canal de comunicació: audiovisual [La imatge acompanya el text, que és oral.]
    • propòsit: subjectiu [No pretén transmetre cap coneixement, sinó expressar sensacions i mantenir el contacte amb els amics de Catalunya.]

    DEURES:

    • Reviseu la primera part del vídeo (fins al 2’25”)  i feu una llista dels canvis que caldria fer perquè es pogués projectar aquest vídeo en una televisió local.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dijous, 23 d’octubre de 2014

    Ja me’n recordo: Incerta glòria, de Joan Sales!

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • activitat 2

    Dos mapes mentals més:

    mapa mental 2 mapa mental 1

     

    a) El substantiu: nombre

    La majoria dels substantius acabats en vocal tònica afegeixen -ns. Per tant, el plural coincideix amb el dels substantius acabats en -n. Això fa que a vegades dubtem de la terminació d’alguns mots: *caimà o caiman. Per comprovar-ho, hem dictat alguns mots en plural: alacrans-alacrà, caimans-caiman, carlans-carlà, galzerans-galzeran, catamarans-catamarà, orangutans-orangutan, pagans-pagà, tobogans-tobogan, farbalans-farbalà, imants-imant, cormorans-cormorà, xamans-xaman, sedans-sedan. Aquesta confusió explica la forma *guà (guant).

    Hi ha alguns substantius acabats en vocal tònica, emperò, que només afegeixen una -s al singular: els noms de les lletres (les bes), els noms de les notes musicals, les partícules gramaticals usades com a substantius (els sís) i uns quants manlleus (els bisturís, els cafès)

    Els substantius  acabats en -sc, -st, -xt, -ig tenen doble forma de plural (-s, -os). Recordeu que és millor fer servir la forma -os: cascos, cascs; assajos, assaigs; passejos, passeigs.

    Pel que fa al plural, hem de distingir els substantius invariables dels substantius defectius. Els substantius invariables són els que tenen la mateixa forma per al singular i per al plural: dilluns, lapsus, virus, fetus, temps. Els substantius defectius només tenen la forma del plural: postres, calçotets, escacs, golfes, estisores, estovalles

    Si en voleu saber més, podeu consultar l’apartat sobre la flexió nominal de la Gramàtica catalana (esborrany provisional) de l’IEC. També podeu consultar el web esAdir.

    Gelatina

    RECORDEU:

    postres 

    f. pl. [LC] [HO] Menges, com fruita, dolços, etc., que es prenen al final del dinar o del sopar.
    [HO] postres de músic Postres de fruita seca.

    b) La variació lingüística

    Els dialectes són als usuaris de la llengua el mateix que els registres són als usos de la llengua. És a dir, així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions determinades. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i permeten parlar d’uns tipus de llengua propis de cada funció que anomenem registres. (Isidor Marí, “Registres i varietats de la llengua”, Com, núm. 3)

    DEURES:

    • Feu un escrit d’unes 200 paraules sobre algun aspecte de la variació lingüística a partir de la informació del mapa conceptual que vam comentar a classe.
    • Escolteu el vídeo “Model d’exposició oral” i feu una llista dels trets fonètics, morfosintàctics i lèxics que no coincideixin amb els del vostre dialecte.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 28 de gener de 2014

    Sant Tomàs d’Aquí-no; per això, avui hem fet classe.

    a) La variació lingüística: els registres

    Els dialectes són als usuaris de la llengua el mateix que els registres són als usos de la llengua. És a dir, així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions determinades. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i permeten parlar d’uns tipus de llengua propis de cada funció que anomenem registres. (Isidor Marí, “Registres i varietats de la llengua”, Com, núm. 3)

    b) Els complements verbals

    Hem fet un exercici per veure com podem recórrer al diccionari per saber si un verb és transitiu o intransitiu. Això pot ser important a l’hora de decidir si hem de fer servir la preposició  a o si hem d’utilitzar el pronom el o bé el pronom li.

    • interessarAquesta pel·lícula la/li pot interessar. [S’admet tant en l’ús transitiu com en l’intransitiu.]
    • encantarL’encanten les novel·les de Jesús Moncada. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu, tot i que hi ha diccionaris que recullen l’ús intransitiu. Ésadir dóna preferència a l’ús intranstiu.]
    • estranyarNo sé per què l’estranya. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu; en canvi, el GDLC només l’ús intransitiu.]
    • repugnarElla diu que li repugna trobar-se’l cara a cara. [verb intransitiu]
    • escriure: Li escriurem així que arribem a Mallorca. [Regeix un complement indirecte de persona; el CD és el text que escrivim.]

    EXERCICIS: 30 (pàg. 168) i fotocòpia

    DEURES:

    • Analitzeu els complements verbals de les oracions de l’exercici 31 de la pàgina 168. Tingueu en compte com distingir els complements circumstancials de mode dels complements predicatius.
    • Resoleu el conflicte matrimonial: Endreça a l’armari totes les camises planxades. És ella que no s’explica? És ell que no escolta?

    Fins dijous!

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició concordança connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral expressió oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu velarització verbs veu passiva vocalisme