RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘signes de puntuació’

  • Dimarts, 8 de maig del 2018

    Resultat d'imatges de con ocho basta

    a) Els signes de puntuació

    Els incisos són fragments introduïts en una oració, que hi aporten informació, dels quals, en alguns casos, també es pot prescindir. Per exemple:

    La Junta es reunirà, com cada setmana, per comentar els projectes en curs.

    Habitualment apareixen al mig de l’oració, però poden ser al principi o al final. Es marquen amb comes, tot i que també poden fer aquesta funció els guions i els parèntesis. Es pot establir una gradació en l’ús d’aquests tres signes de puntuació segons l’allunyament de l’incís respecte al sentit del discurs; de menys a més allunyat: comes, guions i parèntesis.

    Així, les comes introdueixen incisos més lligats al text, com ara elements circumstancials. Per exemple:

    Evidentment, ja hi aniré jo a recollir-ho.

    Els guions indiquen un contrast més brusc, per mitjà del qual l’autor o autora fa una observació a part o un comentari. Per exemple:

    En el web de l’empresa —en català i en castellà— hi consta el nombre de treballadors.

    Finalment, els parèntesis, en canvi, contenen un aclariment, una informació complementària que es considera afegida al text. Per exemple:

    Aquest establiment no ha deixat mai de donar servei des de la seva fundació (1906).

    [Optimot, fitxa 6786/2]

    b) Els complements verbals: el complement directe i el complement indirecte

    Generalment, el complement directe va immediatament després del verb i no va precedit de cap preposició. Ara bé, hi ha una sèrie de casos en què el complement directe apareix o pot aparèixer introduït per la preposició a.

    1. Complement directe amb duplicació pronominal

    — Cal la preposició a davant dels pronoms personals forts de complement directe, que generalment apareixen duplicats per un pronom feble. Per exemple: Em volen convidar a mi, a la festa, però no a tu. Es va trair a si mateix amb aquella mentida.

    — Cal la preposició a davant de qualsevol complement directe duplicat per un pronom feble de primera o segona persona del plural. Per exemple: Aquesta tasca us ocuparà a tots els de l’oficina.

    — Cal la preposició a en expressions recíproques com l’un a l’altre. Per exemple: Passàvem les hores mirant-nos els uns als altres.

    2. Quantificadors

    — Es pot posar la preposició a amb els pronoms quantificadors tothomcada ucadascúqualsevolningúalgú, etc. Per exemple: El frau podria implicar (a) algú de la teva empresa.

    — Cal la preposició a amb quantificadors i indefinits en plural (moltspocsbastantsuns quantsunsuns altres, etc.) usats com a pronom, sempre que a la frase no hi hagi també el pronom en. Per exemple: La teva decisió afectarà a molts (però La teva decisió n’afectarà molts). El resultat de les eleccions va sorprendre a més d’un (però El resultat de les eleccions en va sorprendre més d’un).

    3. Interrogatius, exclamatius i relatius

    — Cal la preposició a amb els interrogatius i exclamatius quiquinsquines quantsquantes si es vol evitar que hi hagi ambigüitat. Per exemple: A qui ha vist la Maria? (però Qui han vist les teves filles?). Mira a quants amics acompanyen els pares en cotxe (però Mira quants amics acompanya el pare en cotxe).

    — Cal la preposició a davant del relatiu qui en les oracions de relatiu amb antecedent explícit. Per exemple: He vist la noia a qui la mare va criticar.

    — Es pot posar la preposició a davant del relatiu qui en les oracions de relatiu sense antecedent explícit, especialment quan el relatiu es refereix a una persona concreta. Per exemple: Busquen (a) qui et va robar el cotxe.

    — Cal la preposició a davant del relatiu qui en les oracions de relatiu sense antecedent explícit quan el verb de l’oració principal és psicològic. Per exemple: La notícia va sorprendre a qui no se l’esperava.

    — Cal la preposició a davant del relatiu el qual si es vol evitar que hi hagi ambigüitat. Per exemple: Va parlar amb la infermera, a la qual supervisarà el metge (però Va parlar amb la infermera, la qual supervisaran els metges).

    4. Alteracions de l’ordre bàsic de l’oració

    — Cal la preposició a quan el complement directe animat està dislocat, si es vol evitar que hi hagi ambigüitat. Per exemple: A les teves amigues les portaran a casa (però Les teves amigues, les portarem a casa). Ja els han cridat, a tots els pacients (però Ja els ha cridat, tots els pacients).

    — Cal la preposició a quan el complement directe animat està dislocat i el verb és psicològic, encara que no hi hagi ambigüitat. Per exemple: A molts companys això els molesta. Aquestes manies no els afecten, als seus amics.

    — Cal la preposició a quan el subjecte va després del verb i és al costat del complement directe. Per exemple: Diuen que rellevarà al president una consellera de confiança.

    — Cal la preposició a quan el complement directe apareix després del complement de règim. Per exemple: Va voler convèncer d’acceptar aquell tracte al seu germà.

    5. Oracions comparatives i coordinades

    — Es pot posar la preposició davant d’un complement directe quan es troba en una construcció coordinada o comparativa en què coincideix amb un altre complement directe que sí que en porta. Per exemple: T’han felicitat a tu i (a) la Cristina.

    — Cal la preposició quan en una oració coordinada o comparativa no hi ha un verb explícit. Per exemple: L’estimava com una mare al seu fillEls nois havien vist els pares, però els pares als nois no.

    [Optimot, fitxa 7701/5]

    El verb agradar és, probablement, el més popular d’un grup de verbs que usualment funcionen d’una manera diferent i que són anomenats verbs psicològics. Aquests verbs expressen el sentiment o la sensació d’una persona en relació amb algun objecte, i, normalment, es conjuguen d’una manera diferent a la resta.

    Aquests verbs sempre van acompanyats d’un pronom de CI o de CD i expressen un sentiment o una sensació.  Per una banda tenim un objecte que provoca una sensació (Subjecte) i una persona que experimenta aquesta sensació. Amb aquests verbs l’objecte fa la funció de subjecte mentre que la persona apareix representada a través d’un complement directe o indirecte. Generalment utilitzem la tercera persona del singular (quan hi ha un únic objecte o una acció) o la tercera del plural (quan hi ha més d’un objecte).

    [“M’agrada la llimona, i a tu?”, blog Català per ser feliç]

    Els verbs agradar, repugnar, importar, xocar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CI. En canvi, els verbs espantar, ofendre, molestar, fastiguejar, preocupar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CD. L’estructura de les oracions amb aquest verbs és:

    experimentador (CD o CI) – verb – tema (S)

    DEURES:

    • Llegiu el conte “Avís” de Manuel Baixauli. Marqueu-hi tots els trets propis del valencià que hi trobeu i identifiqueu la funció sintàctica dels elements subratllats.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 8 de març del 2018

    bretxa

    1 1 f. [LC] [DE] Obertura que fa l’artilleria en una muralla. Batre en bretxa un mur.
    1 2 f. [LC] per ext. Batre en bretxa una doctrina.
    1 3 f. [LC] [AQ] Obertura feta en un mur, en un clos, etc.
    2 f. [GL] [GG] Pas estret entre muntanyes.
    3 1 f. [GL] Massa rocosa constituïda per cairells de roca fragmentada units per un ciment natural.
    3 2 f. [GL] Fissura engrandida dins la massa d’una roca calcària.

    [dlc.iec.cat]

    bretxa

    Desigualtat d’oportunitats entre dos grups de població per raons geogràfiques, socioeconòmiques, de gènere, etc.

    Mesures per combatre la bretxa salarial entre homes i dones
    Creix la bretxa digital entre Europa i l’Àfrica

    [esadir.cat]

    Per voler ser massa correctes, acabem sent masclistes.

    a) Els signes de puntuació

    Hem revisat la puntuació de la notícia.

    Hem repassat la puntuació de la notícia sobre la trobada d’estudis “Els paisatges de Candel”.

    La coma separa els incisos que es fan en una oració, és a dir, les explicacions, els aclariments i les aposicions, encara que al davant hi hagi una conjunció i, o o niEl president continuà parlant i, fortament decebut, digué…

    Els guions s’usen alternativament amb les comes i els parèntesis per introduir incisos en el discurs. S’usa un o altre signe segons que el text de l’incís tingui una relació més propera o allunyada de la resta. Els guions indiquen una proximitat mitjana: l’incís no té tanta relació amb el discurs com si l’introduïssin comes ni en queda tan allunyat com si l’introduïssin parèntesis. El guió d’obertura d’un incís s’escriu sense deixar cap espai amb el mot que el segueix, i el de tancament, sense deixar cap espai amb el mot que el precedeix. Per exemple:

    La solució del problema no té a veure amb la dotació de mitjans —tot i que aquesta és també una qüestió important—, sinó amb l’especialització dels treballadors.

    En cas que l’incís sigui al final de l’oració, s’omet el guió de tancament davant del punt, tant si és punt seguit com si és punt final. Per exemple:

    La vaig veure molt trista —ja devia haver parlat amb el metge.

    Dins d’una oració els parèntesis marquen incisos, amb la finalitat de fer-hi aclariments o donar informacions complementàries. Per marcar incisos també s’utilitzen les comes i els guions, però es fan servir els parèntesis quan el text que s’hi vol incloure té un grau d’allunyament respecte al discurs més gran que el que indiquen els altres dos signes. La tria d’un recurs o d’un altre, però, sovint és subjectiva. Per exemple:

    Nascut al Vilosell (les Garrigues) va marxar cap a Reus per estudiar medicina.
    El van jutjar perquè tenia idees massa avançades per l’època (això és el que sembla després de llegir la documentació).
    Les sigles no s’accentuen (vegeu l’explicació de la p. 24).

    Quan l’incís és una oració completa, el punt s’escriu abans del parèntesi de tancament. Per exemple:

    L’estrena d’aquesta pel·lícula ha tingut un èxit aclaparador. (Llegiu-ne la crítica a la pàgina 45 d’aquest diari.) L’argument ha sorprès a tothom.

    [Optimot: fitxes 1179/96780/2 i 6782/4]

    Com veieu, campi qui pugui. Feu servir el sentit comú.

    b) La tipologia textual: el text descriptiu

    Les descripcions solen començar amb alguna frase que situa el tema descrit i que funciona com a enquadrament inicial. Aquest enquadrament també es pot fer mitjançant el títol. A continuació comença el trajecte de la descripció, que ordena els aspectes que componen l’objecte que es descriu (d’esquerra a dreta, de dalt a baix, de dins a fora, de general a particular…). Algunes descripcions acaben amb un enquadrament final, on es recupera l’enquadrament inicial i es dona per tancada la descripció. És una mena de conclusió que sol aparèixer quan hi ha un canvi d’opinió o de percepció de l’objecte després d’haver-lo descrit.

    Hem comentat l’apunt “Escapada Castanyer d’en Cuch” del web Raconets. [Unitat 3, activitat 1]

    DEURES:

    • Feu la tasca final de la unitat 2.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 6 de març del 2018

    El nou uniforme (unisex) de classe.

    a) Els determinants i els quantificadors: remarques

    • Les formes masculines antigues lo los es mantenen en la llengua general en certs contextos fossilitzats (tot lo móntot lo diaper lo senyal) i en alguns parlars occidentals, en registres informals (lo pare, lo cotxe, los carrers, los pobles). RECORDEU: Abans de fer el canvi mecànic de lo per el, heu d’analitzar en quin context apareix.
    • Hi ha tot un seguit de modismes del castellà que incorporen l’article lo i que sovint són utilitzats en català. Per evitar aquests usos, però, no hi ha una solució que es pugui aplicar en tots els casos, sinó que cal recórrer als modismes genuïns de què disposa el català. (Llegiu aquest article sobre la invasió subtil del castellà.)
    • Quan l’article neutre lo forma part d’una estructura que té un significat abstracte (sense denotació d’espai o de temps), la solució correcta no sempre és única. La tria d’una solució dependrà, d’una banda, de la mena d’estructura on aparegui i, de l’altra, de les preferències personals, l’adequació, etc.
    • Quan l’article neutre lo es troba en construccions amb valor intensiu, actua com si fos un quantificador (donant la idea de molt) i generalment acompanya un adjectiu o un adverbi seguits de la conjunció que. En aquest cas també hi ha diferents solucions.
    • És incorrecte fer servir l’adjectiu vari, vària  com a indefinit o quantificador. Així, si es vol fer referència a unes quantes pel·lícules, per exemple, cal dir diverses pel·lícules, no pas vàries pel·lícules (sí que es podria dir pel·lícules vàries, però llavors voldria dir que són pel·lícules de tipus i temàtiques diferents).
    • Les formes de plural de l’article indefinit, uns unes, poden tenir un valor quantificador, equivalent de uns quantsunes quantes algunsalgunes.
    • Sovint en llengua parlada, els determinant massaforça i prou tendeixen a flexionar el nombre quan depenen d’un mot en plural. Cal tenir en compte, però, que aquest ús és incorrecte, ja que són mots invariables i, per tant, no flexionen ni en plural ni en gènere.
    • Cal tenir en compte que massa (“més que no cal”, “en grau excessiu”) implica sempre un judici de valor, i que no és, per tant, sinònim de gaire. Així, no és el mateix dir no hi havia gaire gent (“n’hi havia poca”) que dir no hi havia massa gent (no n’hi havia més de la que calia, de la que hi cabia…). D’altra banda, en frases negatives, interrogatives i condicionals és preferible utilitzar gaire en comptes de molt (no guanya gaires diners; que falta gaire?; si hagués trigat gaire més no l’hauria esperat), en la mesura en què es tracta de construccions més genuïnes.
    • Tots els dies és incorrecte quan volem expressar la repetició. En aquest cas, hem d’utilitzar cada dia.
    • Quan els dies de la setmana es refereixen a un temps immediatament passat o immediatament futur, no duen article definit. La presència de l’article (sense especificar la data) pot donar a l’expressió temporal un valor distributiu, i en aquest cas l’article que acompanya el dia de la setmana pot anar en singular o en plural.
    • L’indefinit tot pot precedir la construcció formada per un numeral i un nom quan aquest nom no està especificat i ja s’ha esmentat anteriorment. Aquesta construcció també també és possible quan s’elideix el nom. Així doncs, si el nom no s’ha esmentat abans o bé si té alguna restricció, no es pot fer servir aquesta construcció amb tot sinó que cal usar l’article definit davant del numeral. Això també s’aplica quan s’elideix el nom.
    • L’adjectiu bastant té flexió de nombre i de gènere: bastantbastantabastants bastantes. Per tant, amb noms femenins cal fer la concordança en femení.

    b) Els signes de puntuació

    Hem comentat diverses situacions de signes de puntuació en contacte.

    DEURES:

    • A partir d’aquest fragment d’una tertúlia d’Els matins, redacteu un article d’opinió d’unes 300 paraules per al Diari de Girona que tracti de la repercussió de l’obra de Paco Candel i que inclogui la vostra opinió sobre la seva vigència. [Tasca final]

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 13 de febrer del 2018

    Patiu triscaidecafòbia? El retolador, sí.

    a) Revisió i correcció de textos

    [Unitat 1, tasca intermèdia]

    1. [Donada / Atesa / Degut a / Tenint en compte] la importància de l’hàbit lector per a una societat que vulgui ser realment educada, culta i finalment lliure, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha impulsat el nou Pla de lectura 2020.
    2. Aquestes mesures i accions es basen bàsicament en:  a enfortir i consolidar la lectura i els lectors., donar suport als autors i al sector editorial i llibreter., augmentar els festivals literari i les fires del llibre arreu del territori català.
    3. El Pla contempla, a més, tres accions estructurals: la creació de la Direcció General del Llibre, la posada en marxa del Consell Nacional de la Lectura i la constitució del Comissionat de la Lectura de Catalunya.
    4. El Pla de lectura 2020 […]  té incorporats incorpora tota una sèrie de valors i objectius enfocats a per promocionar la lectura. Un dels objectius que estableix és el d’incrementar l’índex de lectors entre la població […]. Aquest percentatge ha anat augmentant augmentat de forma continuada arribant fins arribar a un 66% el 2016.
    5. En el dia d’Avui el Govern de la Generalitat de Catalunua ha presentat el Pla de Lectura 2020, en què que preveu una inversió de 105,3 milions d’euros en el període 2017-2020 per tal d’incrementar l’activitat lectora a Catalunya.

    b) Els signes de puntuació

    Una enumeració és un recurs que consisteix a agrupar mots o  grups de mots successivament que exposen diversos aspectes d’un mateix tema, units mitjançant alguna forma de coordinació.

    Les enumeracions es poden introduir amb dos punts o directament sense cap signe de puntuació. Els diversos elements que la conformen es poden escriure l’un darrere l’altre separats per comes i unint el darrer element amb les conjuncions i o o. Per exemple:

    A la reunió tractarem la flexibilitat horària, la coordinació dels cursos, les reserves d’aules i l’horari de recepció dels vespres.

    Quan els elements d’una enumeració són complexos i tenen comes com a puntuació pròpia, el signe que serveix per separar-los és el punt i coma. Si el fragment final va precedit per les conjuncions ioni, el punt i coma se substitueix per una coma. Exemple:

    Les temperatures previstes per a aquests dies són les següents: avui, 20º C; demà, 21º C; demà passat, 21º C, i dilluns, 22º C.

    Els punts suspensius (…) són tres punts que assenyalen la interrupció d’un enunciat. S’escriuen sense deixar cap espai després de la paraula que els precedeix i es deixa un espai abans del mot següent. No s’han d’escriure més de tres punts i no s’ha de deixar cap espai entre ells. Al final d’una enumeració indiquen que pot restar incompleta. Per exemple: Hi havia taules, cadires, armaris, cartipassos…

    [Optimot, fitxes 6784/2 i 6779/2]

    DEURES:

    • Llegeix aquests dos apunts del blog Aprendre llengües d’Enric Serra i extreu-ne les idees principals sobre l’ús dels connectors. [Unitat 2, activitat 2]

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 8 de febrer del 2018

    Per als que ens hem quedat amb les ganes de veure nevar…

    a) Els signes de puntuació

    El punt i coma indica una pausa més llarga que la de la coma i menys que la del punt (no hi ha espai abans del punt i coma). Es posa en els casos següents:

    • Quan hi ha comes i s’ha de fer una separació més important, però que no arriba a punt, o quan la relació entre una frase i una altra és més allunyada que la que expressaria una coma, però no tant com la que indicaria un punt.
    • Per a separar elements d’una enumeració —que habitualment se separen amb comes— quan ja hi ha comes dins de cada element. En aquest cas, abans de l’element final, precedit per les conjuncions io o ni, s’hi sol posar una coma.

    b) El substantiu: nombre

    DEURES:

    • Completeu amb el signes de puntuació adequats les frases de la fotocòpia.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 21 de febrer del 2017

    El final de la unitat 4.

    a) Els signes de puntuació

    Aquestes són les funcions generals dels dos punts:

    • Introdueixen les enumeracions.
    • Precedeixen les exemplificacions, especialment quan són introduïdes per expressions del tipus per exemple, és a dir, següent
    • Introdueixen citacions textuals o reproduccions en estil directe.
    • Segueixen immediatament els mots clau que identifiquen alguns documents administratius (CERTIFICO, RESOLC, DISPOSO…).
    • Precedeixen les conclusions, les conseqüències, les explicacions o les demostracions del que acabem de dir.
    • Uneixen les dues frases que formen una construcció catafòrica —en la qual anticipem o anunciem un element del discurs que lògicament hauria de venir després.
    • Segueixen algunes locuions (ara bé, doncs bé…).

    [Josep M. Mestres et alii, Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos]

    b) Usos del verb ser

    1. Per expressar una localització

    Si s’expressa mera localització sense indicar-ne la durada s’usa el verb ser i, de vegades el verb haver-hi.

    2. Per expressar qualitats o estats

    • Amb subjectes inanimats davant d’adjectius que indiquen característiques permanents, definitòries o classificatòries: alt, llarg, blanc, car, bonic, bo, difícil, clar, transparent, dur, tou…
    • Amb subjectes inanimats davant de participis i d’adjectius que indiquen qualitats transitòries: encès, glaçat, cuit, obert, tancat, mullat, trencat, calent, fred, tebi, cru… Malgrat que tradicionalment s’ha usat el verb ser en aquests casos, també s’usa el verb estar.
    • Amb subjectes animats davant d’adjectius que indiquen característiques permanents, definitòries o classificatòries: constant, llest, bo (de bon caràcter), savi, vell, alt, baix, coix, sord, mut, espavilat …

    3. Per expressar temps

    Quan designem un temps en què ocorre un esdeveniment

    c) Usos del verb estar

    1. Per expressar una localització

    Quan s’expressa una idea de permanència o d’estabilitat en un lloc: se sol usar el verb estar i, de vegades, altres verbs com romandre, mantenir-se, viure, residir, estudiar, treballar.

    2. Per expressar qualitats o estats

    • Amb subjectes inanimats davant d’adverbis que indiquen qualitats transitòries.
    • Amb subjectes animats davant d’adjectius, d’adverbis i de participis passats que indiquen característiques transitòries: satisfet, content, malalt, pàl·lid, suat, enrabiat, enutjat, refredat, afligit, adolorit, bé, malament.
    • Quan expressem alguna cosa per mitjà d’una preposició o locució prepositiva generalment cal usar el verb estar: a favor, en contra, d’acord, de sort, de desgràcia, a punt, al punt, a l’abast…

    3. Per expressar temps

    Quan designem el temps que necessitem per fer una cosa.

    DEURES:

    • Repasseu els usos dels verb ser i estar.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 31 de gener del 2017

    [Per accedir al vídeo, cliqueu a “Últims programes” i després torneu al marc principal.]

    a) Els signes de puntuació: remarques

    Hem repassat la puntuació de la notícia sobre la trobada d’estudis “Els paisatges de Candel”.

    La coma separa els incisos que es fan en una oració, és a dir, les explicacions, els aclariments i les aposicions, encara que al davant hi hagi una conjunció i, o o ni: El president continuà parlant i, fortament decebut, digué…

    Els guions s’usen alternativament amb les comes i els parèntesis per introduir incisos en el discurs. S’usa un o altre signe segons que el text de l’incís tingui una relació més propera o allunyada de la resta. Els guions indiquen una proximitat mitjana: l’incís no té tanta relació amb el discurs com si l’introduïssin comes ni en queda tan allunyat com si l’introduïssin parèntesis. El guió d’obertura d’un incís s’escriu sense deixar cap espai amb el mot que el segueix, i el de tancament, sense deixar cap espai amb el mot que el precedeix. Per exemple:

    La solució del problema no té a veure amb la dotació de mitjans —tot i que aquesta és també una qüestió important—, sinó amb l’especialització dels treballadors.

    En cas que l’incís sigui al final de l’oració, s’omet el guió de tancament davant del punt, tant si és punt seguit com si és punt final. Per exemple:

    La vaig veure molt trista —ja devia haver parlat amb el metge.

    Dins d’una oració els parèntesis marquen incisos, amb la finalitat de fer-hi aclariments o donar informacions complementàries. Per marcar incisos també s’utilitzen les comes i els guions, però es fan servir els parèntesis quan el text que s’hi vol incloure té un grau d’allunyament respecte al discurs més gran que el que indiquen els altres dos signes. La tria d’un recurs o d’un altre, però, sovint és subjectiva. Per exemple:

    Nascut al Vilosell (les Garrigues) va marxar cap a Reus per estudiar medicina.
    El van jutjar perquè tenia idees massa avançades per l’època (això és el que sembla després de llegir la documentació).
    Les sigles no s’accentuen (vegeu l’explicació de la p. 24).

    Quan l’incís és una oració completa, el punt s’escriu abans del parèntesi de tancament. Per exemple:

    L’estrena d’aquesta pel·lícula ha tingut un èxit aclaparador. (Llegiu-ne la crítica a la pàgina 45 d’aquest diari.) L’argument ha sorprès a tothom.

    [Optimot: fitxes 1179/9, 6780/2 i 6782/4]

    Com veieu, campi qui pugui. Feu servir el sentit comú.

    b) La sinonímia

    • Monosèmia: propietat d’un element lingüístic de tenir un sol significat. La immensa majoria de mots no són monosèmics sinó polisèmics.
    • Polisèmia: propietat d’un element lingüístic de tenir diversos significats. L’analogia en forma de metàfora és un mecanisme bàsic per a la formació de nous significats per a una mateixa paraula: la paraula ratolí no tan sols fa referència al rosegador sinó també a un dispositiu informàtic que s’assembla a l’animal. En els diccionaris les accepcions i les subaccepcions recullen els diferents significats d’un mot.
    • Sinonímia: relació d’identitat de significat entre elements lingüístics. La sinonímia total és pràcticament inexistent. La seva existència hauria d’implicar la possibilitat d’intercanviar els termes sinònims en tots els contextos i situacions comunicatives. A més, entre els sinònims hi ha normalment matisos semàntics diferenciats (especialització, distribució geogràfica, intensitat…). Recordeu que la sinonímia és un mecanisme de cohesió textual que ens permet al·ludir sense repetir-lo a un únic referent.
    • Homonímia: relació que s’estableix entre mots diferents que s’escriuen igual (homografia) o es pronuncien igual (homofonia) o totes dues coses alhora. Els mots homònims tenen entrades diferents (numerades amb superíndexs consecutius) en els diccionaris.

    Referència: Com dominar el català C, ed. Teide (text adaptat)

    Com podem identificar les diferents relacions semàntiques en el diccionari?

    DEURES:

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 26 de gener del 2017

    És una falta d’ortografia?

    a) La notícia periodística: el titular

    Hem revisat uns quants titulars.

    b) La traducció dels topònims

    La toponímia és un element lingüístic particular. Per les seves característiques, a més de ser un element d’informació sobre la història dels llocs que anomena és l’element identificador bàsic dels territoris i serveix per acotar-los i definir-los. És per això que ha estat objecte d’un desenvolupament normatiu molt ampli i alhora molt complex. Així, els topònims poden ser analitzats com a elements amb valor cultural; també ho poden ser des d’un punt de vista polític, en la mesura que són els noms oficials d’un lloc, i a la vegada poden tenir un interès purament utilitari com el que es deriva de la fixació correcta dels límits d’una propietat en un registre o de la funció de guia per a la distribució de correspondència.

    A les comunitats autònomes de l’àmbit lingüístic català la toponímia rep dos tractaments diferents. En primer lloc, hi ha el sistema establert per la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears i la Llei de política lingüística de Catalunya que fixa que l’única forma oficial dels topònims, tant del Principat com de les Illes, és la catalana i que aquestes denominacions són les úniques legals a tots els efectes, dins les respectives comunitats.

    Un altre plantejament totalment diferent és el fet a la Comunitat Valenciana, que, per motius històrics i sociolingüístics, preveu la possibilitat d’una denominació oficial bilingüe, a més de les monolingües en valencià, és a dir, català, o en castellà.

    Pel que fa al castellà, al marge de la normativa concreta que hagi pogut desplegar alguna comunitat autònoma, cal dir que la Llei de bases de règim local estableix que els topònims han de ser en castellà, llevat del cas de les comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà, que els podran tenir en la llengua pròpia, en castellà o en totes dues llengües. A més, estableix que aquestes denominacions només tindran caràcter oficial quan s’inscriguin en el Registre d’Entitats Locals i es publiquin al Butlletí Oficial de l’Estat.

    Tot i l’esforç d’aquesta normativa per fixar quins són els topònims oficials, la legislació preveu, en alguns casos, la possibilitat d’emprar noms de lloc traduïts a altres llengües diferents de les que presenta la versió oficial. Aquestes excepcions s’apliquen a la retolació viària i a llibres de text o material escolar escrits en una llengua diferent de la llengua de la forma oficial del topònim a què ens referim.

    Totes les llengües tenen una tendència natural a adaptar a la seva fonètica i a la seva morfologia els mots provinents d’altres llengües que hi arrelen, entre els quals els topònims no són una excepció. Aquest fenomen d’adaptació és el que dóna lloc a exotopònims (noms de lloc usats per una llengua determinada per referir-se a un territori situat fora de la seva àrea lingüística).

    Cal, de tota manera, insistir en quatre aspectes bàsics. El primer és que no hem d’oblidar que tot i que són formes d’ús normal no són oficials. En segon lloc, hem de tenir en compte que el criteri bàsic per a l’ús d’aquestes formes és que tinguin tradició en la llengua d’arribada. En tercer lloc, cal remarcar que en el cas de topònims que no tenen un equivalent tradicional, hem de partir de la forma original d’aquest i no fer servir ni adaptar formes provinents d’altres llengües, com tantes vegades s’ha fet amb els topònims catalans que, a partir de la seva forma castellana, s’han donat a conèixer arreu del món. Finalment, hem de tenir present el que podríem anomenar «criteri de territorialitat», aplicat, d’una manera natural, pels parlants i que consisteix a traduir topònims forans, seguint un criteri internacional, però a mantenir una certa actitud de resistència a ‘hora de traduir els propis —segurament pel valor simbòlic que té la toponímia— quan s’utilitza una llengua diferent de la pròpia. Aquest fenomen explica fets com la tendència de la premsa feta a Catalunya en castellà a mantenir els topònims catalans en la seva forma oficial.

    [Referència: Direcció de Política Lingüística, Criteris de traducció de noms, topònims i denominacions]

    A efectos de traducción, los topónimos pueden desglosarse en dos categorías: endotopónimos (topónimos escritos en la lengua local) y exotopónimos (que pueden ser simples traducciones o adaptaciones del endotopónimo o incluso denominaciones totalmente distintas utilizadas en una lengua diferente). Por ejemplo, para muchas capitales de Estados miembros de la Unión Europea, en español se utilizan exotopónimos más o menos tradicionales: Praga, Bruselas, Copenhague, Tallin, Atenas, Nicosia, Luxemburgo, La Valeta, Viena, Varsovia, Liubliana, Estocolmo, Londres. En otros se respeta el endotopónimo: Roma, Vilnius, Budapest, Amsterdam, Lisboa, Bratislava, Helsinki. En ciertos casos, la diferencia entre ambos se limita a pequeños detalles diacríticos: Berlín, París, Riga.

    El Grupo de Expertos de las Naciones Unidas para los Nombres Geográficos aconseja respetar los endotopónimos (que ellos denominan «endónimos»). Así, por ejemplo, los nombres en lengua inuit (Kalaallit y Nuuk) han desplazado a los exotopónimos daneses (Grønland y Godthåb) del Glosario de terminología toponímica de las Naciones Unidas.

    Los servicios de traducción al español de las instituciones de la UE han debido hacer muchos equilibrios entre el criterio de respetar el endotopónimo y el de la hispanización. Inclinarse por una forma u otra depende, claro está, de la mayor o menor tradición en el uso de la forma hispanizada. Intentemos resumir los criterios que deben seguirse:

    Reglas:

    – Alfabeto latino: Utilizar el endotopónimo (Bujumbura, Detroit, Lisboa, Ottawa, Rocroi, Roma, Washington)

    – Otros alfabetos y escrituras: Transliterar o transcribir* el endotopónimo (Novisibirsk, Osaka)

    Excepciones:

    – Alfabeto latino: Exotopónimo tradicional (Amberes, Estocolmo, Gerona, La Coruña, Londres, Nueva York o «tradicional asimilado»: Chequia, Nuakchot, Ruanda, Uagadugu)

    – Otros alfabetos y escrituras: Exotopónimo tradicional (Benarés, Bombay, Calcuta, El Cairo, Moscú, Nueva Delhi, Pekín)

    Excepciones a la excepción:

    – Alfabeto latino: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, A Coruña, Girona, Lleida, Ourense, República Checa)

    – Otros alfabetos y escrituras: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, Beijing, Kolkata, Mumbai, Varanasi)

    * Se transcribe si existe una transcripción tradicional en español; en caso contrario, se translitera. Recordemos que la transliteración consiste en transformar los grafemas de la escritura del original en letras del alfabeto latino, mientras que la transcripción es anotar los fonemas del original (así, transliteración Athína, transcripción Atina, traducción Atenas).

    [Fundéu BBVA]

    DEURES:

    • Puntueu la notícia sobre la trobada d’estudis “Els paisatges de Paco Candel”.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 24 de gener del 2017

    Que ens n’hem fet, de grans!

    a) El text explicatiu

    En la prova heu d’escriure un text a partir de diverses fonts (gràfics, entrevistes, apunts esquemàtics, etc.) per demostrar la vostra capacitat d’entendre correctament la informació aportada i comprovar que sou capaços d’escriure un text propi usant aquesta informació, sense copiar-la, triant la més rellevant i transformant-la i adaptant-la als objectius de la tasca (en la instrucció s’especifica el públic a què s’adreça, la finalitat del text i el mitjà en què ha d’aparèixer).

    Per fer l’activitat, primerament, llegiu atentament l’enunciat, perquè s’hi s’explica què s’ha de fer i què heu de tenir en compte. A continuació, llegiu la informació donada. A l’enunciat de la tasca sempre hi ha una descripció de la situació, del paper que heu d’adoptar a l’hora d’escriure el text i el tipus de lector a què ha d’anar adreçat l’escrit (normalment, un lector no especialitzat). També s’hi especifica quin tipus de text heu d’escriure i de quantes paraules aproximadament ha de constar l’escrit.  A sota de l’enunciat hi ha la informació de què disposeu per fer la tasca. S’espera que useu la informació donada per escriure el vostre text sense copiar-la exactament. Per això, és important que la gestioneu d’una manera adequada: es tracta d’interpretar la informació correctament i de triar la més rellevant per al tipus de text que us demanen (heu de saber destriar la informació més rellevant per al vostre escrit de la que no ho és i deixar de banda la irrellevant). També la podeu reordenar (no cal que aparegui en el mateix ordre en què la trobeu a la prova) i destacar-la segons el grau d’importància. En definitiva, és una tasca de transformació i, per tant, heu de ser capaços ‘’integrar la informació donada amb naturalitat per escriure un text diferent adaptant-vos al que us demanen.

    Heu de tenir present que no és adequat expressar l’opinió de manera directa perquè no s’ha de redactar ni una carta al director ni un article d’opinió. En tot cas, si hi apareix la veu de l’autor, ha de fer-se amb elegància, de manera atenuada.

    A l’hora de redactar qualsevol text és molt important que les idees s’exposin de manera endreçada i lògica. Per tant, és primordial que el text estigui dividit en paràgrafs significatius i ben lligats, i que no hi hagi ruptures sobtades en el discurs ni canvis bruscos de temàtica entre paràgrafs. El text ha de ser entenedor i les oracions han d’estar ben travades, amb un ús adequat de les conjuncions i els connectors (ens hem d’assegurar que realment expressen el que volem que expressin). Cal evitar l’estil telegràfic, amb frases excessivament curtes i pocs connectors. Igualment, l’ús d’un vocabulari ampli i precís també contribueix a crear una impressió positiva en el lector.

    Un bon tancament ajuda a arrodonir el text, acaba de donar significat al discurs global i causa una impressió positiva. A més, contribueix que el lector tingui una percepció real de final.

    [Text extret de DGPL, Certificat de nivell superior de català (C2) Guia per preparar-se l’àrea de comprensió lectora i expressió escrita (àrea 1)]

    A l’hora d’escriure l’article sobre la immigració dels anys seixanta a Catalunya per a un dossier sobre llengua i immigració per a la revista El Temps heu de tenir en compte les recomanacions que fa la DGPL als examinands.

    Ara us faig una proposta d’esquema per elaborar l’article i  incorporar la informació prèvia:

    1. visita guiada a les zones de Girona on hi ha o hi ha hagut barraquisme (notícia d’El Punt Avui)
    2. magnitud del fenomen migratori a Catalunya durant els anys seixanta (taules i entrevista a Andreu Domingo)
    3. paper de la immigració dels anys seixanta per a la pervivència del català (entrevista a Andreu Domingo)

    b) Els signes de puntuació

    1. La paraula solidaritat s’utilitza tothora, però realment ha perdut els seu significat; com, si no, s’expliquen els incidents racistes que hem viscut recentment?
    2. Al principi dels noranta, quan la moda grunge estava en el seu zenit, va aparèixer la pel·lícula Singles, que ens mostrava la vida de la joventut americana grunge de Seattle: tots ells vivien solters, no se sabia res de la seua família i la veritat és que no feia falta; era el model d’independència que tot jove voldria tindre.
    3. El comportament habitual del seu gos es caracteritza per la sensibilitat: agraeix els reconeixements quan el premiem amb paraules amables i carícies. En canvi, s’amoïna molt amb els renys i els crits.
    4. A més, l’expulsió s’executarà sense aplicació del que disposen els articles 80 (suspensió de la pena), 87 (suspensió excepcional de la pena per a drogodependents) i 88 (substitució de la pena), tots aquests del Codi penal.
    5. M’encanta aquesta discussió, però la cosa més interessant d’aquest amic o, més aïna, les paraules més sorprenents van ser: “Ho vaig fer perquè vaig voler.”
    6. El municipi d’Alzira (la Ribera Alta) es troba situat a les dos vores del Xúquer, sobre la plana al·luvial. Cap a l’est el terme arriba fins a les serres que el separen de la Ribera Baixa: el Tallat Roig, la serra de Corbera i la serra del Cavall Bernat.
    7. És clar que ser solter té molts avantatges: la independència —poder eixir i arribar quan vulgues—, una major dedicació al treball i als amics, més comoditat i més llibertat, menys compromisos…; en resum, ser tu mateix i no donar explicacions a ningú.

    c) La notícia periodística: el titular

    El titular és el títol que encapçala la notícia i serveix per captar l’atenció del lector.

    Dona la informació principal de manera sintètica. En conseqüència, ha de ser prou explícit i fidel sobre el fet noticiable i, al mateix temps, prou convincent i atractiu per convidar a llegir la informació.

    A l’hora d’escriure el titular d’una notícia periodística, tingueu en compte les recomanacions següents:

    • Escriviu titulars breus, de menys de catorze paraules.
    • Useu frases en passiva reflexa o el verb en la forma de participi si el subjecte no és rellevant i no hi apareix.
    • Elidiu els elements de la frase no rellevants.
    • Utilitzeu tots els articles i preposicions necessaris perquè l’oració estigui ben cohesionada.
    • Feu servir els verbs en present.
    • Empreu oracions afirmatives.
    • Excloeu les formes que expressin probabilitat.
    • Feu frases que no necessitin gaires signes de puntuació, com ara la coma i el punt i coma.
    • No utilitzeu signes d’entonació.
    • No recorreu a altres títols.
    • Escriviu les paraules que han d’anar en cursiva escrites entre cometes simples.
    • Utilitzeu només sigles fàcils d’identificar.
    • Arrodoniu les xifres.
    • No hi repetiu paraules o paraules amb la mateixa arrel.

    DEURES:

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 19 de gener del 2017

    a) El signes de puntuació: remarques

    1. Els signes de puntuació, en sentit ampli, són signes ortogràfics convencionals que marquen en el discurs escrit les pauses i l’entonació del discurs oral: ajuden, doncs, a reproduir en un text escrit les modulacions de la llengua oral. Ara bé: no totes les pauses que es fan en el llenguatge oral exigeixen una representació gràfica en el llenguatge escrit, ni totes les pauses indicades en l’escrit signifiquen una pausa efectiva en la fonació. Així, doncs, aquests signes ortogràfics no sols depenen de la modulació, sinó que també estan subjectes a les exigències de la sintaxi i, a més, en són un complement per fer-la més entenedora.

    D’altra banda, hi ha altres factors que també hi intervenen, com ara la llargada de les frases, la coincidència i la profusió d’latres signes de puntuació, i també la comprensió unívoca (sense amfibologia) de la informació.

    En darrer terme, però, el gust de l’autor hi és decisiu, ja que l’ús que faci d’aquests signes pot convertir-se en un tret estilístic personal.

    Dins del text, els parèntesis delimiten incisos d’oracions, sintagmes, mots, lletres, etc., que s’hi refereixen amb la finalitat de fer-hi aclariments o observacions, però sense formar part del mateix discurs. En principi, el grau de separació respecte al text és més gran que el dels guions i de les comes, si bé l’ús d’un recurs o d’un altre al més sovint és del tot subjectiu.

    2. Incís de verb dicendi posposat + incís de verb dicendi anteposat:

    No ho sé —va dir, i encara va afegir:— demà ho descobriré.

    —No ho sé —va dir; però encara va afegir:— demà ho descobriré.

    —No ho sé —va dir. Però encara va afegir:— Demà ho descobriré. [Com comentava en Jordi, amb els dos punts no cal el punt que separa les dues oracions en estil directe.]

    3. Reproducció d’un diàleg dins d’un altre diàleg

    —Un dia Sa Altesa Imperial, que llavors tenia els quarters generals a Charlevi, el va cridar i li va dir: «Bautz, amic estimat, vull demanar-vos un favor.» [La meva proposta d’ús de les cometes només és adequada en aquest cas, no en el de l’exercici del llibre.]

    [Josep M. Mestres et al., Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos (text adaptat)]

    b) Els signes de puntuació i el doble sentit

    El doble sentit és la base de la majoria de jocs de paraules no estrictament morfològics ni geomètrics. Es tracta d’aprofitar una coincidència verbal inesperada per bastir un missatge ambigu que pugui ser entès, pel cap baix, de dues maneres diferents.

    Una modalitat de doble sentit ha jugat tradicionalment amb els signes de puntuació per capgirar el significat d’una mateixa frase. Un exemple popular d’aquesta mena d’amfibiologies en català és la facècia següent, extreta d’un almanac: “Un pagès tenia un gat i la mare del pagès era també el pare del gat.” La clau de volta que permet eludir les connotacions zoofíliques d’aital afirmació és una coma que cal situar darrere del mot mare. Al final el pagès té la família sencera de gats.

    Hi ha exemples antològics dels problemes que pot provocar l’absència d’una coma en una frase ambigua. Tolosani, entre altres tractadistes, recull una història excepcional atribuïda a la tsarina Maria Fiodorovna. Es veu que va aconseguir salvar la vida d’un home mitjançant el simple mètode de moure una coma de lloc. El cas es va donar quan el tsar Alexandre III, espòs de Maria, va condemnar un súbdit a morir a Sibèria. L’ucàs que va signar el tsar deia, literalment: “Perdó impossible, que el portin a Sibèria.” La subtil tsarina es limità a manipular la puntuació de la sentència i aquesta va canviar  radicalment de signe: “Perdó, impossible que el portin a Sibèria.” Un altre exemple notable de puntuació ambigua és el que devia provocar l’anomenada “coma blasfema” entre els teòlegs anglicans. Resulta que en diverses edicions de la Bíblia anglesa oficial un passatge de Lluc (XXIII, 32) canvia substancialment el seu significat per culpa de l’absentisme conspicu d’una coma. L’esmentat passatge descriu la cinematogràfica escena de la crucifixió de Jesucrist, acompanyat en la desgràcia pels dos famosos delinqüents comuns. L’absència de la “coma blasfema” provoca estralls en les edicions errònies. El passatge queda així: “And there were also two others malefactors” (i també hi havia dos altres malfactors). Quan els erudits anglicans s’adonaren de la transcendència de l’errada devien interrogar correctors, linotipistes i impressors amb el propòsit de descobrir un possible sabotejador. Les posteriors edicions ja van posar: “And there were also two others, malefactors” (i n’hi havia també uns altres dos, malfactors).

    Les comes són éssers trànsfugues que passen del món lingüístic a l’aritmètic sense cap mena de rubor. En aquest sentit, una tercera coma famosa va ser l’anomenada “coma del milió de dòlars”, perquè la seva situació va comportar aquest alt cost al govern dels Estats Units. En una llei de tarifes aprovada el 6 de juny de 1872 pel govern nord-americà la llista dels productes lliures d’impostos havia d’incloure l’epígraf següent: “Fruit plants, tropical and semitropical” (arbres fruiters, tropicals i semitropicals). Com que en aquells temps els soferts funcionaris es dedicaven bàsicament a fer de copistes, i l’error és l’estat natural del funcionari, un pobre assalariat del fisc va alterar inadvertidament l’epígraf en qüestió. Un altre cop per culpa d’una coma:  “Fruit, plants tropical and semitropical” (fruita, arbres tropicals i semitropicals). Els importadors no van deixar passar l’ocasió i aconseguiren sistemàticament l’exempció fiscal en totes les seves compres de fruites tropicals i semitropicals durant un llarg període de temps. Com que es tractava de productes de luxe i els passatge no va ser esmenat fins al 9 de maig de 1874, es calcula que el fisc nord-americà va deixar de percebre al voltant d’un milió de dòlars en poc menys de dos anys.

    [Màrius Serra, Verbàlia (text adaptat)]

    DEURES:

    • Feu els exercicis 61 i 62 de la fotocòpia.

    Fins dijous!

     

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició concordança connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral expressió oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu velarització verbs veu passiva vocalisme