Sant Antoni abat, tercer dia de la setmana dels barbuts
a) El predicat verbal
En sintaxi, s’entén per oració impersonal aquella que ni té ni pot tenir subjecte sintàctic; això és:
- cap element dels quals estan presents, explícits, en la oració pot ser subjecte;
- no se li pot suposar tampoc un subjecte implícit (= omès, el·líptic, elidit, tàcit).
Per exemple: en l’oració en aquesta casa es menja malament, (1) d’entrada, ni el sintagma preposicional en aquesta casa, ni l’adverbi mal, ni la paraula es en poden ser subjectes; (2) no obstant això, podria ocórrer que tingués un subjecte implícit; però, si se li afegeix, es pot veure que tampoc l’accepta: *en aquesta casa ell / ella es menja malament. En conclusió, es pot dir que és una oració impersonal.
La impersonalitat sintàctica ha de distingir-se de la impersonalitat semàntica; en una oració com aviat es coneixeran les notícies és fàcil observar la presència d’un subjecte gramatical o sintàctic, això és, un sintagma o paraula que concorda en nombre amb el verb: si el verb fos es coneixerà, el subjecte hauria de ser la notícia. En aquest sentit, es tracta d’una oració no-impersonal. No obstant això, des del punt de vista semàntic, es tracta d’una oració impersonal ja que no conté cap subjecte en el sentit de ‘agent de l’acció’, això és, no s’assenyala ‘qui / qui’ coneixeran aquestes notícies.
Tipus d’oracions impersonals
- les formades amb verbs meteorològics i de fenòmens naturals: ploure, tronar, llampegar, escampar, pedregar, nevar, vesprejar, fosquejar, clarejar… Òbviament, els usos metafòrics d’aquests verbs anul·len la impersonalitat: li van ploure un munt de crítiques (on el subjecte seria un munt de crítiques)
- les formades amb el verb haver-hi en qualsevol de les formes de la seva conjugació: hi havia moltes persones a l’estadi; hi ha nens a la carretera
- les formades amb el verb fer i una referència de tipus climatològica o temporal: fa fred; fa vint anys que no et veig; va fer molt vent
- oracions del tipus de n’hi ha prou amb això
- les formades amb el verb ser amb un valor temporal: és tard, és de dia
- oracions amb infinitiu amb subjecte tàcit no referencial
- oracions amb verb en primera persona de plural i segona persona de singular amb lectura genèrica…
- oracions copulatives del tipus de és de dia; sembla que plou; està ennuvolat…
En les oracions impersonals formades amb es (que, en aquest cas, s’interpreta com un morfema o marca verbal que indica ‘impersonalitat’ i, per tant, no exerceix cap funció sintàctica), el verb se situa en tercera persona i es refereix a un participant amb trets ‘humà’ i ‘indefinit’, encara que no necessàriament tingui el valor de ‘agent’: es viu bé a Buenos Aires; aquí es treballa malament; es tractarà de política en la propera reunió; aquí se sopa sempre a les vuit.
Des del punt de vista sintàctic, el es és una forma que ocupa el lloc del participant humà que, en cas d’aparèixer, es comportaria com a subjecte; per tant, la forma es suplanta al subjecte, inhibeix, impedeix la seva aparició; és a dir, resulta un marcador o índex d’impersonalidad sintàctica.
Les impersonals amb es solen posseir un valor referencial equivalent a el de ‘qualsevol menys jo’, és a dir, exclusiu, ja que la seva ocupació prototípico es troba en enunciats genèrics.
Els verbs copulatius poden també formar oracions impersonals amb es. Són aquelles en les quals es prediquen propietats d’un argument humà inespecificat, presentades com a circumstàncies possibles o eventualitats que condicionen la interpretació de l’estat de coses com a genèric: no es pot ser tan bo.
Encara que és infreqüent, el es impersonal també pot aparèixer en oracions amb verbs en veu passiva: quan s’és ofès impunement, es viu amb rancor.
[Text extret de Wilingue]
EXERCICI: 30 (pàg. 168)
b) La síl·laba
Recordeu que sempre que hi ha un diftong una de les vocals és una i o una u. En aquest context la i o la u no actuen com a vocals, sinó com a semivocals (en els diftongs decreixents), semiconsonants (en els grups gua… i qua…) o consonants (en els diftongs creixents). Aquests sons es transcriuen amb els signes [j] i [w].
Davant de u podem escriure c o q per representar el so [k]. Escrivim c quan no hi ha diftong i q quan n’hi ha:
quota (quo-ta) / cuota (cu-o-ta)
Per identificar els mots en què hem d’escriure c, podem recórrer a la memòria visual o recordar algunes petites regles:
- derivats de paraules en què la u és tònica: cuota < cua; evacuació < evacua
- derivats d’adjectius acabats en cu: promiscuïtat < promiscu, promíscua ; vacuïtat <vacu, vàcua; perspicuïtat < perspicu, perspícua; innocuïtat < innocu, innòcua (en canvi, iniquitat < inic, inqua; obliqüitat > oblic, obliqua)
EXERCICIS: 9, 10 i 11 (pàg. 152-153)
DEURES:
- Repasseu els complements verbals.
- Identifiqueu les elisions i sinalefes dels exercicis 12 i 13 de les pàgines 153 i 154.
Fins dijous!