RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘topònims’

  • Dilluns, 18 de març del 2019

    Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya

    a) Els relatius

    En oracions relatives es pot fer servir l’adverbi on per fer referència a llocs. Per exemple:

    Vam agafar el mateix camí per on havíem passat.
    Ho havia deixat on ja m’imaginava.

    Ara bé, aquest adverbi no se sol usar quan el lloc a què es refereix és metafòric o figurat, ni tampoc amb valor temporal. En aquests casos, els pronoms relatius més habituals són en què en el qual (la qualels qualsles quals). Per exemple:

    Hi ha situacions en què / en les quals els nens pateixen molt (millor que on els nens pateixen molt).
    Si els camions fossin més lleugers, la velocitat a la qual podrien arribar no seria la mateixa (millor que on podrien arribar no seria la mateixa).
    Eren uns anys en què / en els quals la gent passava gana (millor que on la gent passava gana).

    [Optimot, fitxa 7817/1]

    De vegades l’antecedent d’una oració de relatiu no és un nom, sinó una oració. Per exemple, en la frase La seva mare ha mort, la qual cosa ha estat un cop molt dur per a ell, el pronom relatiu la qual cosa fa referència al fet que la mare hagi mort (és a dir, a tota la frase anterior); per tant, l’antecedent no és la seva mare, sinó tota l’oració: la seva mare ha mort.

    En aquest tipus d’oracions, es poden fer servir les formes neutres dels pronoms relatius: la qual cosacosa quefet que. Per exemple:

    La casa era molt freda, la qual cosa els va fer desistir de quedar-shi a passar la nit.  
    Van haver d’esperar que parés de ploure, cosa que va endarrerir l
    excursió.  
    Les flames es van estendre fins al poble, fet que va obligar a desallotjar algunes cases.

    El pronom relatiu neutre la qual cosa també pot anar darrere de preposició, si escau. En aquests casos, si la preposició és àtona (adeperen amb), a més del pronom relatiu neutre la qual cosa, també es pot fer servir el relatiu tònic què. Per exemple:

    Va suspendre lexamen, amb la qual cosa / amb què ha perdut loportunitat daccedir a la universitat.
    Va suspendre l
    examen perquè no va estudiar gens, de la qual cosa / de què es penedeix molt ara.

    Les formes el que i el qual no s’han de fer servir com a equivalents de la qual cosa en aquest tipus d’oracions. Per exemple, en comptes de:

    No vol participar en els jocs dequip, el que (o el qualdificulta la cohesió del grup

    cal dir:

    No vol participar en els jocs dequip, la qual cosa / cosa que dificulta la cohesió del grup

    Hi ha altres maneres de construir aquestes oracions. Per exemple, es pot fer servir el connector i això:

    La casa era molt freda, i això els va fer desistir de quedar-shi a passar la nit.
    Van haver d
    esperar que parés de ploure, i això va endarrerir lexcursió. 
    Les flames es van estendre fins al poble, i això va obligar a desallotjar algunes cases.

    També es pot introduir un nom que faci la funció dantecedent, que equivalgui a tota loració i que no sigui ni cosa ni fet. Per exemple:

    Va decidir estudiar naturopatia, decisió que en el futur li va obrir moltes portes.

    Aquestes oracions amb relatiu neutre sempre són explicatives, és a dir, s’han de separar amb una coma de loració precedent.

    [Optimot, fitxa 7381/4]

    b) Revisió i correcció de textos

    [Unitat 3, activitat 2]

    Els noms propis es regeixen per la mateixa normativa lingüística que els noms comuns, excepte en el fet que la lletra inicial dels noms propis s’escriu amb majúscula. D’aquesta manera, doncs, els topònims catalans no poden presentar formes ortogràfiques contràries a la normativa vigent de l’Institut d’Estudis Catalans.

    A Catalunya hi ha diversos milers de masies, moltes amb un valor històric i cultural molt significatiu. En molts casos, el nom de les masies ha estat pres d’antropònims (prenoms o cognoms) d’alguns dels seus habitants, generalment en períodes reculats històricament. Encara que originàriament el nom provingués d’un nom propi de persona o d’un cognom, avui, però, ja han esdevingut veritables topònims,
    és a dir, referències geogràfiques que tenen un ús social general. Així ho podem comprovar en el fet que en la majoria de casos els masos conserven el mateix nom encara que hi hagi hagut un canvi –i a vegades molts canvis– dels seus propietaris o habitants, de manera que avui la majoria de masos porten noms que no coincideixen amb el cognom de la família que ara els habita.

    [Criteris per a la toponímia d’àmbit municipal]

    DEURES:

    • Reviseu l’apunt “Escapada Castanyer d’en Cuch” del web Raconets.

     

    Article complet

  • Dijous, 26 de gener del 2017

    És una falta d’ortografia?

    a) La notícia periodística: el titular

    Hem revisat uns quants titulars.

    b) La traducció dels topònims

    La toponímia és un element lingüístic particular. Per les seves característiques, a més de ser un element d’informació sobre la història dels llocs que anomena és l’element identificador bàsic dels territoris i serveix per acotar-los i definir-los. És per això que ha estat objecte d’un desenvolupament normatiu molt ampli i alhora molt complex. Així, els topònims poden ser analitzats com a elements amb valor cultural; també ho poden ser des d’un punt de vista polític, en la mesura que són els noms oficials d’un lloc, i a la vegada poden tenir un interès purament utilitari com el que es deriva de la fixació correcta dels límits d’una propietat en un registre o de la funció de guia per a la distribució de correspondència.

    A les comunitats autònomes de l’àmbit lingüístic català la toponímia rep dos tractaments diferents. En primer lloc, hi ha el sistema establert per la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears i la Llei de política lingüística de Catalunya que fixa que l’única forma oficial dels topònims, tant del Principat com de les Illes, és la catalana i que aquestes denominacions són les úniques legals a tots els efectes, dins les respectives comunitats.

    Un altre plantejament totalment diferent és el fet a la Comunitat Valenciana, que, per motius històrics i sociolingüístics, preveu la possibilitat d’una denominació oficial bilingüe, a més de les monolingües en valencià, és a dir, català, o en castellà.

    Pel que fa al castellà, al marge de la normativa concreta que hagi pogut desplegar alguna comunitat autònoma, cal dir que la Llei de bases de règim local estableix que els topònims han de ser en castellà, llevat del cas de les comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà, que els podran tenir en la llengua pròpia, en castellà o en totes dues llengües. A més, estableix que aquestes denominacions només tindran caràcter oficial quan s’inscriguin en el Registre d’Entitats Locals i es publiquin al Butlletí Oficial de l’Estat.

    Tot i l’esforç d’aquesta normativa per fixar quins són els topònims oficials, la legislació preveu, en alguns casos, la possibilitat d’emprar noms de lloc traduïts a altres llengües diferents de les que presenta la versió oficial. Aquestes excepcions s’apliquen a la retolació viària i a llibres de text o material escolar escrits en una llengua diferent de la llengua de la forma oficial del topònim a què ens referim.

    Totes les llengües tenen una tendència natural a adaptar a la seva fonètica i a la seva morfologia els mots provinents d’altres llengües que hi arrelen, entre els quals els topònims no són una excepció. Aquest fenomen d’adaptació és el que dóna lloc a exotopònims (noms de lloc usats per una llengua determinada per referir-se a un territori situat fora de la seva àrea lingüística).

    Cal, de tota manera, insistir en quatre aspectes bàsics. El primer és que no hem d’oblidar que tot i que són formes d’ús normal no són oficials. En segon lloc, hem de tenir en compte que el criteri bàsic per a l’ús d’aquestes formes és que tinguin tradició en la llengua d’arribada. En tercer lloc, cal remarcar que en el cas de topònims que no tenen un equivalent tradicional, hem de partir de la forma original d’aquest i no fer servir ni adaptar formes provinents d’altres llengües, com tantes vegades s’ha fet amb els topònims catalans que, a partir de la seva forma castellana, s’han donat a conèixer arreu del món. Finalment, hem de tenir present el que podríem anomenar «criteri de territorialitat», aplicat, d’una manera natural, pels parlants i que consisteix a traduir topònims forans, seguint un criteri internacional, però a mantenir una certa actitud de resistència a ‘hora de traduir els propis —segurament pel valor simbòlic que té la toponímia— quan s’utilitza una llengua diferent de la pròpia. Aquest fenomen explica fets com la tendència de la premsa feta a Catalunya en castellà a mantenir els topònims catalans en la seva forma oficial.

    [Referència: Direcció de Política Lingüística, Criteris de traducció de noms, topònims i denominacions]

    A efectos de traducción, los topónimos pueden desglosarse en dos categorías: endotopónimos (topónimos escritos en la lengua local) y exotopónimos (que pueden ser simples traducciones o adaptaciones del endotopónimo o incluso denominaciones totalmente distintas utilizadas en una lengua diferente). Por ejemplo, para muchas capitales de Estados miembros de la Unión Europea, en español se utilizan exotopónimos más o menos tradicionales: Praga, Bruselas, Copenhague, Tallin, Atenas, Nicosia, Luxemburgo, La Valeta, Viena, Varsovia, Liubliana, Estocolmo, Londres. En otros se respeta el endotopónimo: Roma, Vilnius, Budapest, Amsterdam, Lisboa, Bratislava, Helsinki. En ciertos casos, la diferencia entre ambos se limita a pequeños detalles diacríticos: Berlín, París, Riga.

    El Grupo de Expertos de las Naciones Unidas para los Nombres Geográficos aconseja respetar los endotopónimos (que ellos denominan «endónimos»). Así, por ejemplo, los nombres en lengua inuit (Kalaallit y Nuuk) han desplazado a los exotopónimos daneses (Grønland y Godthåb) del Glosario de terminología toponímica de las Naciones Unidas.

    Los servicios de traducción al español de las instituciones de la UE han debido hacer muchos equilibrios entre el criterio de respetar el endotopónimo y el de la hispanización. Inclinarse por una forma u otra depende, claro está, de la mayor o menor tradición en el uso de la forma hispanizada. Intentemos resumir los criterios que deben seguirse:

    Reglas:

    – Alfabeto latino: Utilizar el endotopónimo (Bujumbura, Detroit, Lisboa, Ottawa, Rocroi, Roma, Washington)

    – Otros alfabetos y escrituras: Transliterar o transcribir* el endotopónimo (Novisibirsk, Osaka)

    Excepciones:

    – Alfabeto latino: Exotopónimo tradicional (Amberes, Estocolmo, Gerona, La Coruña, Londres, Nueva York o «tradicional asimilado»: Chequia, Nuakchot, Ruanda, Uagadugu)

    – Otros alfabetos y escrituras: Exotopónimo tradicional (Benarés, Bombay, Calcuta, El Cairo, Moscú, Nueva Delhi, Pekín)

    Excepciones a la excepción:

    – Alfabeto latino: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, A Coruña, Girona, Lleida, Ourense, República Checa)

    – Otros alfabetos y escrituras: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, Beijing, Kolkata, Mumbai, Varanasi)

    * Se transcribe si existe una transcripción tradicional en español; en caso contrario, se translitera. Recordemos que la transliteración consiste en transformar los grafemas de la escritura del original en letras del alfabeto latino, mientras que la transcripción es anotar los fonemas del original (así, transliteración Athína, transcripción Atina, traducción Atenas).

    [Fundéu BBVA]

    DEURES:

    • Puntueu la notícia sobre la trobada d’estudis “Els paisatges de Paco Candel”.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 12 d’abril del 2016

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • Objectius de la unitat 5

    a) La traducció dels topònims

    De ‘Gerona’ a la ‘Garrocha’
    Anna Puig
    L’Ajuntament no vol posar el dit a la nafra i li treu importància, però és ben gros que l’operadora Movistar parli de Gerona en la traducció al castellà d’un documental sobre la sèrie Joc de trons quan els productors i actors americans que hi parlen pronuncien exquisidament Girona. Qui vulgui que es cregui que és un oblit sense mala intenció, però, a hores d’ara, aquest tipus d’errors no són gratuïts. Ben al contrari. Fa pocs dies, en un dominical d’un diari espanyol hi havia un reportatge sobre les meravelles de la Garrocha. Així, tal qual i titulat ben gros. I es van quedar tan amples. L’Ajuntament de Girona sosté que ja ha reclamat que es rectifiqui l’error i que Movistar s’hi ha avingut. I només faltaria que no ho fessin, senyors de Muvistar!

    El Punt Avui, 12 d’abril del 2016

    La toponímia és un element lingüístic particular. Per les seves característiques, a més de ser un element d’informació sobre la història dels llocs que anomena és l’element identificador bàsic dels territoris i serveix per acotar-los i definir-los. És per això que ha estat objecte d’un desenvolupament normatiu molt ampli i alhora molt complex. Així, els topònims poden ser analitzats com a elements amb valor cultural; també ho poden ser des dun punt de vista polític, en la mesura que són els noms oficials d’un lloc, i a la vegada poden tenir un interès purament utilitari com el que es deriva de la fixació correcta dels límits d’una propietat en un registre o de la funció de guia per a la distribució de correspondència.

    A les comunitats autònomes de l’àmbit lingüístic català la toponímia rep dos tractaments diferents. En primer lloc, hi ha el sistema establert per la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears i la Llei de política lingüística de Catalunya que fixa que l’única forma oficial dels topònims, tant del Principat com de les Illes, és la catalana i que aquestes denominacions són les úniques legals a tots els efectes, dins les respectives comunitats.

    Un altre plantejament totalment diferent és el fet a la Comunitat Valenciana, que, per motius històrics i sociolingüístics, preveu la possibilitat d’una denominació oficial bilingüe, a més de les monolingües en valencià, és a dir, català, o en castellà.

    Pel que fa al castellà, al marge de la normativa concreta que hagi pogut desplegar alguna comunitat autònoma, cal dir que la Llei de bases de règim local estableix que els topònims han de ser en castellà, llevat del cas de les comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà, que els podran tenir en la llengua pròpia, en castellà o en totes dues llengües. A més, estableix que aquestes denominacions només tindran caràcter oficial quan s’inscriguin en el Registre d’Entitats Locals i es publiquin al Butlletí Oficial de l’Estat.

    Tot i l’esforç d’aquesta normativa per fixar quins són els topònims oficials, la legislació preveu, en alguns casos, la possibilitat d’emprar noms de lloc traduïts a altres llengües diferents de les que presenta la versió oficial. Aquestes excepcions s’apliquen a la retolació viària i a llibres de text o material escolar escrits en una llengua diferent de la llengua de la forma oficial del topònim a què ens referim.

    Totes les llengües tenen una tendència natural a adaptar a la seva fonètica i a la seva morfologia els mots provinents d’altres llengües que hi arrelen, entre els quals els topònims no són una excepció. Aquest fenomen d’adaptació és el que dóna lloc a exotopònims (noms de lloc usats per una llengua determinada per referir-se a un territori situat fora de la seva àrea lingüística).

    Cal, de tota manera, insistir en quatre aspectes bàsics. El primer és que no hem d’oblidar que tot i que són formes d’ús normal no són oficials. En segon lloc, hem de tenir en compte que el criteri bàsic per a l’ús d’aquestes formes és que tinguin tradició en la llengua d’arribada. En tercer lloc, cal remarcar que en el cas de topònims que no tenen un equivalent tradicional, hem de partir de la forma original d’aquest i no fer servir ni adaptar formes provinents d’altres llengües, com tantes vegades s’ha fet amb els topònims catalans que, a partir de la seva forma castellana, s’han donat a conèixer arreu del món. Finalment, hem de tenir present el que podríem anomenar «criteri de territorialitat», aplicat, d’una manera natural, pels parlants i que consisteix a traduir topònims forans, seguint un criteri internacional, però a mantenir una certa actitud de resistència a ‘hora de traduir els propis —segurament pel valor simbòlic que té la toponímia— quan s’utilitza una llengua diferent de la pròpia. Aquest fenomen explica fets com la tendència de la premsa feta a Catalunya en castellà a mantenir els topònims catalans en la seva forma oficial.

    [Referència: Direcció de Política Lingüística, Criteris de traducció de noms, topònims i denominacions]

    A efectos de traducción, los topónimos pueden desglosarse en dos categorías: endotopónimos (topónimos escritos en la lengua local) y exotopónimos (que pueden ser simples traducciones o adaptaciones del endotopónimo o incluso denominaciones totalmente distintas utilizadas en una lengua diferente). Por ejemplo, para muchas capitales de Estados miembros de la Unión Europea, en español se utilizan exotopónimos más o menos tradicionales: Praga, Bruselas, Copenhague, Tallin, Atenas, Nicosia, Luxemburgo, La Valeta, Viena, Varsovia, Liubliana, Estocolmo, Londres. En otros se respeta el endotopónimo: Roma, Vilnius, Budapest, Amsterdam, Lisboa, Bratislava, Helsinki. En ciertos casos, la diferencia entre ambos se limita a pequeños detalles diacríticos: Berlín, París, Riga.

    El Grupo de Expertos de las Naciones Unidas para los Nombres Geográficos aconseja respetar los endotopónimos (que ellos denominan «endónimos»). Así, por ejemplo, los nombres en lengua inuit (Kalaallit y Nuuk) han desplazado a los exotopónimos daneses (Grønland y Godthåb) del Glosario de terminología toponímica de las Naciones Unidas.

    Los servicios de traducción al español de las instituciones de la ue han debido hacer muchos equilibrios entre el criterio de respetar el endotopónimo y el de la hispanización. Inclinarse por una forma u otra depende, claro está, de la mayor o menor tradición en el uso de la forma hispanizada. Intentemos resumir los criterios que deben seguirse:

    Reglas:

    – Alfabeto latino: Utilizar el endotopónimo (Bujumbura, Detroit, Lisboa, Ottawa, Rocroi, Roma, Washington)

    – Otros alfabetos y escrituras: Transliterar o transcribir* el endotopónimo (Novisibirsk, Osaka)

    Excepciones:

    – Alfabeto latino: Exotopónimo tradicional (Amberes, Estocolmo, Gerona, La Coruña, Londres, Nueva York o «tradicional asimilado»: Chequia, Nuakchot, Ruanda, Uagadugu)

    – Otros alfabetos y escrituras: Exotopónimo tradicional (Benarés, Bombay, Calcuta, El Cairo, Moscú, Nueva Delhi, Pekín)

    Excepciones a la excepción:

    – Alfabeto latino: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, A Coruña, Girona, Lleida, Ourense, República Checa)

    – Otros alfabetos y escrituras: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, Beijing, Kolkata, Mumbai, Varanasi)

    * Se transcribe si existe una transcripción tradicional en español; en caso contrario, se translitera. Recordemos que la transliteración consiste en transformar los grafemas de la escritura del original en letras del alfabeto latino, mientras que la transcripción es anotar los fonemas del original (así, transliteración Athína, transcripción Atina, traducción Atenas).

    [Fundéu BBVA]

    b) Revisió i correcció de textos

    Hem començat a revisar la versió manipulada de l’article “Poques pàgines” de Manuel Baixauli.

    DEURES:

    • Trieu un dels contes que us he proposat.
    • Feu el qüestionari d’avaluació de la unitat 4 que trobareu a l’Aula Mestra.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 7 de novembre de 2013

    Paga la pena estudiar català enmig d’aquesta apocalipsi climàtica?

    a) La veu passiva

    RECORDEU: Per destacar el CD podem desplaçar-lo al principi de l’oració i duplicar-lo amb un pronom. En aquest cas podem reforçar el CD -si es tracta d’un ésser animat- amb l’ús de la preposició a. Pel que fa a l’ús de la coma en aquesta frase, com que el CD és un SN curt, la coma és facultativa.

    • L’atleta guanyador (,) l’acompanyaven els participants de més edat.
    • A l’atleta guanyador (,)  l’acompanyaven els participants de més edat.

    EXERCICI: 25 (pàg. 30-31)

    b) Els topònims i els antropònims

    RECORDEU: Fem servir la denominació catalana dels topònims amb els quals hi ha hagut algun lligam històric, els que tenen una tradició acadèmica o els que s’usen molt sovint. Així mateix, hem de fer servir la denominació adaptada dels topònims catalans quan utilitzem una altra llengua.

    EXERCICIS: 31, 32 i 33 (pàg. 84-85)

    c) L’article lo neutre

    Les formes masculines antigues lo los es mantenen en la llengua general en certs contextos fossilitzats (tot lo móntot lo diaper lo senyal) i en alguns parlars nord-occidentals, en registres informals (lo pare, lo cotxe, los carrers, los pobles).

    RECORDEU: Abans de fer el canvi mecànic de lo per el, heu d’analitzar en quin context apareix.

    DEURES:

    • Fixeu-vos en les alternatives que tenim per substituir el lo neutre i feu l’exercici 17 de la pàgina 70.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dimarts, 5 de novembre de 2013

    Tornem a la normalitat i comencem una setmana de dos dies… de classe.

    a) L’article: ús davant dels topònims

    L’article forma part de molts topònims. Si els topònims són catalans o estan catalanitzats i es troben dins d’un context, l’article va en minúscula. Si el topònim no està catalanitzat, s’escriu amb majúscula. Per això, escrivim La Rioja i, en canvi, escrivim la Manxa.

    En alguns casos, el nom de rius i de comarques inclòs en topònims va precedit d’article, però en d’altres no: l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà del Terri; la Bisbal d’Empordà, la Bisbal del Penedès.

    “La majoria de noms de països, d’estats i de regions geogràfiques s’usen sense article fora de context, si bé molts l’admeten en un context: Canadà, Uruguai, Xina, Argentina, però els habitants del Canadà, les exportacions de l’Uruguai, un viatge a la Xina, el govern de l’Argentina, etc. D’altra banda, l’ús de l’article varia segons el país. Hi ha noms de països que semblen exigir-lo sempre –l’Equador, el Perú, el Senegal, el Japó-, mentre que d’altres el rebutgen –Catalunya, França, Anglaterra, Egipte, Bòsnia-, i amb d’altres es tracta d’una tendència en un sentit o un altre o simplement hi ha fluctuació –Àfrica o l’Àfrica” (Gramàtica del català contemporani) Tanmateix, davant del dubte, feu servir l’article.

    EXERCICI: 16 (pàg. 70)

    b) L’oració: la veu passiva

    Ús justificat de la veu passiva

    EXERCICI: 24 (pàg. 30)

    DEURES:

    • Repasseu els criteris de traducció de topònims i antropònims i feu els exercicis 31, 32 i 33 de les pàgines 84 i 85.
    • Signifiquen el mateix aquestes dues oracions?: Han estat introduïdes moltes espècies exòtiques de plantes als aiguamolls de l’Empordà. / S’han introduït moltes espècies exòtiques de plantes als aiguamolls de l’Empordà.

    Fins dijous!

     

    Article complet

  • Dijous, 10 de novembre de 2011

    Tarda d’estiuet de Sant Martí

    a) L’article: ús de l’apòstrof

    EXERCICI: 16 (pàg. 70)

    b) Topònims

    EXERCICIS: 31 i 32 (pàg. 84)

    c) L’article lo neutre

    RECORDEU:

    • Les formes masculines antigues lo los es mantenen en la llengua general en certs contextos fossilitzats (tot lo móntot lo diaper lo senyal), i en alguns parlars nord-occidentals, en registres informals (lo pare, lo cotxe, los carrers, los pobles).
    • Abans de fer el canvi mecànic de lo per el, heu d’analitzar en quin context apareix.

    EXERCICI: 17 (pàg. 70)

    d) El català central

    Com que ens hem centrat en els subdialectes, us faig un resum de les principals característiques del català central:

    • iodització en algunes zones
    • morfema -u de primera persona del present d’indicatiu: cantu (càntutcàntuc)
    • article determinat masculí el, els

    RECORDEU: El pas del català central al rossellonès  no es realitza sobtadament sinó a través d’una àrea de transició. Es tracta del que s’anomena català septentrional de transició. S’estén entre la frontera política i una línia que arrenca del Nord de Cadaqués i acaba a la confluència de la Cerdanya amb l’Alt Urgell. Comprèn la part alta de l’Empordà, la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya. En aquesta zona de transició moren alguns trets del català central i en neixen alguns altres del rossellonès.

    EXERCICI: 4 (fotocòpia)

    DEURES:

    • Repasseu les construccions que podem utilitzar per substituir el lo neutre i feu l’exercici 17 de la pàgina 70.
    • Observeu les principals característiques del balear i dels seus subdialectes i classifiqueu els textos de la fotocòpia. (Recordeu que aquests textos estan escrits amb ortografia fonètica.)

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 8 de novembre de 2011

    Quin fart d’articles!

    a) L’article: l’apostrofació

    RECORDEU:

    • Davant d’essa líquida l’article el s’apostrofa sempre; en canvi l’article la no s’apostrofa mai. La preposició de tampoc no s’apostrofa mai:
    l’Sporting de Lisboa; l’snack-bar de la cantonada; l’Sputnik; l’Stratford-on-Avon que Shakespeare va conèixer; l’star-system
    la Scala de Milà; la Schola Cantorum de París; la Stasi
    el conjunt megalític de Stonehenge; una composició de Stravinsky; l’obra de Steinbeck; el teorema de Stokes
    • L’article masculí s’apostrofa davant de les sigles que es llegeixen lletra per lletra, si comencen per consonant, quan el nom de la consonant inicial comença amb vocal: l’MDT, l’SPD. L’article femení, tot i que el criteri no és uniforme, també es pot apostrofar: la NBA (llibre), l’NBA (mitjans de comunicació: TV3, El Punt).

    L’article forma part de molts topònims. Si els topònims són catalans o estan catalanitzats i es troben dins d’un context, l’article va en minúscula. Si el topònim no està catalanitzat, s’escriu amb majúscula. Per això, escrivim La Rioja i, en canvi, escrivim la Manxa.

    En alguns casos, el nom de rius i de comarques inclòs en topònims va precedit d’article, però en d’altres no: l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà del Terri; la Bisbal d’Empordà, la Bisbal del Penedès.

    “La majoria de noms de països, d’estats i de regions geogràfiques s’usen sense article fora de context, si bé molts l’admeten en un context: Canadà, Uruguai, Xina, Argentina, però els habitants del Canadà, les exportacions de l’Uruguai, un viatge a la Xina, el govern de l’Argentina, etc. D’altra banda, l’ús de l’article varia segons el país. Hi ha noms de països que semblen exigir-lo sempre –l’Equador, el Perú, el Senegal, el Japó-, mentre que d’altres el rebutgen –Catalunya, França, Anglaterra, Egipte, Bòsnia-, i amb d’altres es tracta d’una tendència en un sentit o un altre o simplement hi ha fluctuació –Àfrical’Àfrica” (Gramàtica del català contemporani). Si no teniu clar si duen o no article, poseu-l’hi.

    EXERCICI: 15 (pàg. 70)

    b) Els topònims

    RECORDEU: Fem servir la denominació catalana dels topònims amb els quals hi ha hagut algun lligam històric, els que tenen una tradició acadèmica o els que s’usen molt sovint. Així mateitx, hem de fer servir la denominació adaptada dels topònims catalans quan utilitzem una altra llengua.

    DEURES:

    Fins dijous!

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme