RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘traducció’

  • Dijous, 26 de gener del 2017

    És una falta d’ortografia?

    a) La notícia periodística: el titular

    Hem revisat uns quants titulars.

    b) La traducció dels topònims

    La toponímia és un element lingüístic particular. Per les seves característiques, a més de ser un element d’informació sobre la història dels llocs que anomena és l’element identificador bàsic dels territoris i serveix per acotar-los i definir-los. És per això que ha estat objecte d’un desenvolupament normatiu molt ampli i alhora molt complex. Així, els topònims poden ser analitzats com a elements amb valor cultural; també ho poden ser des d’un punt de vista polític, en la mesura que són els noms oficials d’un lloc, i a la vegada poden tenir un interès purament utilitari com el que es deriva de la fixació correcta dels límits d’una propietat en un registre o de la funció de guia per a la distribució de correspondència.

    A les comunitats autònomes de l’àmbit lingüístic català la toponímia rep dos tractaments diferents. En primer lloc, hi ha el sistema establert per la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears i la Llei de política lingüística de Catalunya que fixa que l’única forma oficial dels topònims, tant del Principat com de les Illes, és la catalana i que aquestes denominacions són les úniques legals a tots els efectes, dins les respectives comunitats.

    Un altre plantejament totalment diferent és el fet a la Comunitat Valenciana, que, per motius històrics i sociolingüístics, preveu la possibilitat d’una denominació oficial bilingüe, a més de les monolingües en valencià, és a dir, català, o en castellà.

    Pel que fa al castellà, al marge de la normativa concreta que hagi pogut desplegar alguna comunitat autònoma, cal dir que la Llei de bases de règim local estableix que els topònims han de ser en castellà, llevat del cas de les comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà, que els podran tenir en la llengua pròpia, en castellà o en totes dues llengües. A més, estableix que aquestes denominacions només tindran caràcter oficial quan s’inscriguin en el Registre d’Entitats Locals i es publiquin al Butlletí Oficial de l’Estat.

    Tot i l’esforç d’aquesta normativa per fixar quins són els topònims oficials, la legislació preveu, en alguns casos, la possibilitat d’emprar noms de lloc traduïts a altres llengües diferents de les que presenta la versió oficial. Aquestes excepcions s’apliquen a la retolació viària i a llibres de text o material escolar escrits en una llengua diferent de la llengua de la forma oficial del topònim a què ens referim.

    Totes les llengües tenen una tendència natural a adaptar a la seva fonètica i a la seva morfologia els mots provinents d’altres llengües que hi arrelen, entre els quals els topònims no són una excepció. Aquest fenomen d’adaptació és el que dóna lloc a exotopònims (noms de lloc usats per una llengua determinada per referir-se a un territori situat fora de la seva àrea lingüística).

    Cal, de tota manera, insistir en quatre aspectes bàsics. El primer és que no hem d’oblidar que tot i que són formes d’ús normal no són oficials. En segon lloc, hem de tenir en compte que el criteri bàsic per a l’ús d’aquestes formes és que tinguin tradició en la llengua d’arribada. En tercer lloc, cal remarcar que en el cas de topònims que no tenen un equivalent tradicional, hem de partir de la forma original d’aquest i no fer servir ni adaptar formes provinents d’altres llengües, com tantes vegades s’ha fet amb els topònims catalans que, a partir de la seva forma castellana, s’han donat a conèixer arreu del món. Finalment, hem de tenir present el que podríem anomenar «criteri de territorialitat», aplicat, d’una manera natural, pels parlants i que consisteix a traduir topònims forans, seguint un criteri internacional, però a mantenir una certa actitud de resistència a ‘hora de traduir els propis —segurament pel valor simbòlic que té la toponímia— quan s’utilitza una llengua diferent de la pròpia. Aquest fenomen explica fets com la tendència de la premsa feta a Catalunya en castellà a mantenir els topònims catalans en la seva forma oficial.

    [Referència: Direcció de Política Lingüística, Criteris de traducció de noms, topònims i denominacions]

    A efectos de traducción, los topónimos pueden desglosarse en dos categorías: endotopónimos (topónimos escritos en la lengua local) y exotopónimos (que pueden ser simples traducciones o adaptaciones del endotopónimo o incluso denominaciones totalmente distintas utilizadas en una lengua diferente). Por ejemplo, para muchas capitales de Estados miembros de la Unión Europea, en español se utilizan exotopónimos más o menos tradicionales: Praga, Bruselas, Copenhague, Tallin, Atenas, Nicosia, Luxemburgo, La Valeta, Viena, Varsovia, Liubliana, Estocolmo, Londres. En otros se respeta el endotopónimo: Roma, Vilnius, Budapest, Amsterdam, Lisboa, Bratislava, Helsinki. En ciertos casos, la diferencia entre ambos se limita a pequeños detalles diacríticos: Berlín, París, Riga.

    El Grupo de Expertos de las Naciones Unidas para los Nombres Geográficos aconseja respetar los endotopónimos (que ellos denominan «endónimos»). Así, por ejemplo, los nombres en lengua inuit (Kalaallit y Nuuk) han desplazado a los exotopónimos daneses (Grønland y Godthåb) del Glosario de terminología toponímica de las Naciones Unidas.

    Los servicios de traducción al español de las instituciones de la UE han debido hacer muchos equilibrios entre el criterio de respetar el endotopónimo y el de la hispanización. Inclinarse por una forma u otra depende, claro está, de la mayor o menor tradición en el uso de la forma hispanizada. Intentemos resumir los criterios que deben seguirse:

    Reglas:

    – Alfabeto latino: Utilizar el endotopónimo (Bujumbura, Detroit, Lisboa, Ottawa, Rocroi, Roma, Washington)

    – Otros alfabetos y escrituras: Transliterar o transcribir* el endotopónimo (Novisibirsk, Osaka)

    Excepciones:

    – Alfabeto latino: Exotopónimo tradicional (Amberes, Estocolmo, Gerona, La Coruña, Londres, Nueva York o «tradicional asimilado»: Chequia, Nuakchot, Ruanda, Uagadugu)

    – Otros alfabetos y escrituras: Exotopónimo tradicional (Benarés, Bombay, Calcuta, El Cairo, Moscú, Nueva Delhi, Pekín)

    Excepciones a la excepción:

    – Alfabeto latino: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, A Coruña, Girona, Lleida, Ourense, República Checa)

    – Otros alfabetos y escrituras: Razones jurídicas o políticas (en textos oficiales, Beijing, Kolkata, Mumbai, Varanasi)

    * Se transcribe si existe una transcripción tradicional en español; en caso contrario, se translitera. Recordemos que la transliteración consiste en transformar los grafemas de la escritura del original en letras del alfabeto latino, mientras que la transcripción es anotar los fonemas del original (así, transliteración Athína, transcripción Atina, traducción Atenas).

    [Fundéu BBVA]

    DEURES:

    • Puntueu la notícia sobre la trobada d’estudis “Els paisatges de Paco Candel”.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 17 de maig del 2016

    Comença el compte enrere.

    a) La traducció d’antropònims

    1. Com a norma general, cal respectar els antropònims o noms de persona en la llengua original.

    2. Hi ha alguns casos, però, que es tradueixen per criteris de tradició (una pràctica que en general segueixen totes les llengües).

    2.1. Es tradueixen els noms de:

    2.1.1. Sants (sant Ignasi, santa Anna, sant Francesc d’Assís, sant Joan Bosco, santa Teresa de Lisieux, sant Marcel·lí Champagnat, sant Felip Neri).

    2.1.2. Papes (Joan XXIII, Joan Pau II, Benet XVI, Francesc).

    2.1.3. Patriarques eclesiàstics (Aleix II, Ciril I, Bartomeu I, Jeroni II).

    2.1.4. Emperadors (Juli Cèsar).

    2.1.5. Personatges clàssics i medievals, tant els reals com els literaris o mitològics (Aristòtil, Arquimedes, Àtila, Dàmocles, Èdip, Èsquil, Orfeu).

    2.1.6. Dinasties (Casa d’Alba, Borbó, Plantagenet, Habsburg, Savoia, Dues Sicílies).

    2.1.7. Reis i reines (o prínceps i princeses), regnants o no, i descendents directes (Beatriu d’Holanda, Albert de Mònaco, Carles d’Anglaterra, Margarida de Borbó, Pere d’Orleans). Hi ha algun cas especial (Paola de Bèlgica).

    2.2. Excepcions:

    2.2.1. No es tradueixen els noms que no tenen equivalent en català (Haakon de Noruega, per exemple).

    2.2.2. En general no es tradueix el nom dels cònjuges dels descendents reials si no provenen de famílies
    reials ni han rebut el títol de príncep o princesa (Carlos Zurita, Iñaki Urdangarin).

    2.2.3. Tampoc es tradueix el nom dels fills de persones que han renunciat als drets successoris.

    [Referència: ésAdir]

    He consultat a la GEC els dos casos que hem comentat a classe: Joana la Boja i Josep Bonaparte, Pepe Botella.

    b) Tipus de lletra i ús de les cometes

    Hem revisat els dos fragments del llibre d’Albert Forns.

    c) Les oracions de relatiu

    Hem fet un exercici per veure si tenim problemes a l’hora de construir les oracions de relatiu.

    DEURES:

    • Ara que s’acosta el final de curs, és un bon moment perquè em feu arribar totes les activitats endarrerides.
    • Feu el qüestionari de la unitat 5 que trobareu a l’Aula mestra.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 5 de maig del 2016

    Resultat d'imatges de joan veny

    a) Els dialectes geogràfics

    Hem analitzat els trets dialectals dels textos de Biel Mesquida i de Joan Barceló.

    b) La traducció intralingüística

    Hem actualitzat dos versicles del Llibre d’Amic e Amat.

    DEURES:

    • Identifiqueu els trets dialectals d’aquest text extret d’Els parlars catalans de Joan Veny: “Ascolta’m bé: en cas de presentá’s un temps am mal ull i mala cara, lo primé que s’ha de fé és ancomaná’s a Déu i a tots los sants; i mentre se fa aguesta feina, s’arroplega lo ramat, tot ataleiant lo temps, per sapigué justament a quin indret tire la tronada. […] Per això, cal fé rotglá’l ramat en forma de pletiu, i bigilá bé que no en pugue fuí cap; si en fuïge un, fuirien tots a carrera feta, i es perdria tota la ramada, per grossa que fos”.
    • Empleneu amb els connectors adequats les ressenyes de la fotocòpia.

    Fins dimarts!

     

    Article complet

  • Dimarts, 25 d’abril del 2016

    thumbnail_IMG_20160420_084532

    Aquí hi trobareu una recepta per preparar un bon croque-monsieur o biquini amb pretensions.

    a) Els pronoms febles

    Hem repassat les combinacions binàries de pronoms febles. Hem comentat alguns aspectes que hem de tenir en compte a l’hora de combinar els pronoms febles:

    1. Cada complement o element sintàctic de la frase se substitueix per un pronom.
    2. L’apòstrof en la unió de pronoms i verb ha d’anar tant a la dreta com sigui possible.
    3. L’ordre habitual d’aparició dels pronoms és: CI + CD + CC/C prep.
    4. El pronom li combinat amb els pronoms el, la, els i les dóna lloc a les combinacions l’hi, la hi, els hi, les hi.
    5. Les combinacions binàries normatives no sempre resulten habituals perquè en la llengua oral tendim a simplificar les diferents possibilitats de combinació.

    b) La traducció intralingüística

    A l’hora d’actualitzar el text de Llull i d’adaptar-lo perquè sigui accessible per als lectors joves, hem de fer servir paraules d’ús corrent i construccions sintàctiques que facilitin la comunicació amb el lector.

    DEURES:

    • Feu les oracions 7-10 de l’exercici 1 i l’exercici 2 de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 21 d’abril del 2016

    diccionari-dus-dels-verbs-catalans_9788492672219

    La portada actual del Diccionari d’ús dels verbs catalans: demaneu que us el regalin per Sant Jordi.

    a) Els pronoms febles

    pronoms_febles

    Algunes remarques sobre l’ús dels pronoms febles:

    • El subjecte només pot ser substituït per un pronom feble en un cas: quan és un SN indefinit i va després del verb: A casa vénen sovint venedors. > En vénen sovint.
    • Quan l’atribut és un SN definit, s’ha de substituir pels pronoms el, la els, les:Aquesta noia és la meva germana. > Aquesta noia l’és.
    • Quan l’atribut és un SN indefinit, s’ha de substituir pel pronom ho: Aquesta noia ésamiga meva. > Aquesta noia ho és.
    • L’atribut es pot substituir pel pronom en quan té un valor emfàtic o l’introdueix un quantitatiu: De simpàtic, no n’és gaire.
    • Els verb fer-se es pot construir tant amb el pronom en com amb el pronom hi. Si el verb significa ‘passar a formar part’ es construeix amb la preposició de i la pronominalització es realitza amb el pronom en. En canvi, si el verb denota un canvi d’estat es construeix amb un SN o un SAdj i el pronom utilitzat en la pronominalització és hi: Les tomates s’han fet agres. > Les tomates s’hi han fet.

    Fixeu-vos en aquestes oracions:

    1. Quants quilos de patates vols?
    2. En vull dos. (en = CD)
    1. Quantes patates vols?
    2. En vull dos quilos. (en = CN)

    El pronom li es transforma en hi ens els casos següents:

    • Si el complement directe és de primera o segona persones (em, ens, et, us): m’hi, ens hi, t’hi, us hi.
    • Si el complement directe és de tercera persona i representa un nom determinat (el, els, la, les): l’hi, els hi, la hi, les hi. (En la prova NO es consideren correctes les formes li’l, li la, li’ls, li les, pròpies del valencià).

    En canvi, si el pronom li s’ajunta als pronoms en, ho, aleshores manté la seva forma: li’n, li ho. Les formes n’hi (per li’n) i l’hi (per li ho) només s’admeten en un registre col·loquial.

    A diferència del passa amb la forma li, el pronom els, de complement indirecte plural, no canvia mai la seva forma davant dels pronoms de complement directe de tercera persona:els el, els els, els la, els les, els ho, els en. Quan el segon pronom comença per consonant, s’intercala un so neutre a l’hora de pronunciar-les: els [ə] la faré.

    En el cas dels complements directes de primera o segona persones, la forma de complement indirecte els també es transforma en hi quan els acompanya: m’hi, t’hi, ens hi, us hi.

    es et  /  us em /  ens els /  li el /  la

    els

    les

    en hi
    ho
    en hi

    Només es poden combinar els pronoms continguts en requadres que es puguin unir amb una recta horitzontal en l’esquema anterior. No es poden combinar verticalment ni es pot combinar un pronom amb si mateix, excepte el cas de la combinació els els (CI+CD).

    Recordeu que el règim verbal pot canviar segons el sentit del verb:

    • pensar: ‘tenir activitat intel·lectual’ > Penses massa.
    • pensar [algú o una cosa: CD]: ‘imaginar’ > Pensa un paisatge i dibuixa’l.
    • pensar [una cosa: CD]: ‘decidir o tenir al pensament per prendre una decisió’ > Ja has pensat la solució?
    • pensar [en algú o en una cosa: CRV]: ‘tenir al pensament’ > Només pensa en el futbol.
    • pensar [en algú  o en una cosa: CRV]: ‘recordar-se’ > Ja has pensat en les claus?
    • pensar o pensar-se [que + oració: CD]: ‘considerar com a cert o possible’ > En Guti es pensa que el Madrid guanyarà la lliga.
    • pensar-s’hi [pronoms sense funció sintàctica]: ‘dubtar abans de fer una cosa’ > Si s’hi pensa, em dirà que no.

    b) La traducció intralingüística

    La traducció intralingüística és l’adaptació d’un text a una altra variant (geogràfica, històrica…) de la mateixa llengua.

    DEURES:

    • Aquest curs coincideix amb l’Any  Llull. Per participar-hi, traduirem quatre versets del Llibre d’Amic e Amat per acostar-los als lectors adolescents.
    • Repasseu les combinacions binàries de pronoms febles.

    Fins dimarts!

     

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme