RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘valencià’

  • Dimecres, 23 de gener del 2019

    Fora de context?

    Una mica exagerats

    client clienta 
    mi f. [LC] Persona que usa habitualment els serveis d’un professional. 
    mi f. [LC] [DR] Persona de qui un advocat defensa el plet, la causa. Aquest advocat té molts clients
    mi f. [LC] Persona que habitualment fa les seves compres o se serveix en un establiment obert al públic. Els clients d’una botiga de robes, d’una barberia, d’un cafè

    a) La variació lingüística

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o bé una amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa. Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de formalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els missatges de WhatsApp o els comentaris a Instagram.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    b) La formació de mots: la composició

    La composició permet formar mots nous a partir de la combinació de dues o més bases lèxiques, com en el cas del mot compost parabrisa, format a partir de la unió de les bases para i brisa. Entre els compostos, cal diferenciar els que es formen a partir de bases lèxiques que es poden identificar amb mots independents, com en el cas anterior, i els que es formen a partir de bases cultes, com en el cas de leucòcit, format a partir de les bases leuco (‘blanc’) i cit (‘cèl·lula’), que no apareixen en mots simples. La composició és, juntament amb la derivació, molt productiva en la formació de mots.

    Gramàtica essencial de la llengua catalana

    DEURES:

    • Formeu compostos amb les paraules del núvol i relacioneu-los amb les definicions:
    • Llegiu el text de la conferència d’Ada Castells i justifiqueu si el títol és adequat o no:

    Fins dilluns!

    Article complet

  • Dimarts, 28 de març del 2017

    a) Revisió i correcció de textos

    Hem repassat la versió manipulada de l’article “Poques pàgines” de Manuel Baixauli.

    • dins de d‘Esas vidas [La preposició de s’apostrofa davant de títols començats amb vocal.]
    • sabrós > saborós
    • calent > te calent [Només s’accentua del verb tenir.]
    • vesprada gris > vesprada grisa
    • Mentres agonitze > Mentre agonitze
    • els hi ha entusiasmat un llibre [El pronom hi no té cap funció en l’oració.]
    • fluidesa > fluïdesa
    • de qui se n’ha enamorat [És un pleonasme.]
    • fàstig > fàstic [És una excepció a la regla que ens diu que, després de vocal àtona o consonant, s’escriu la mateixa lletra que apareix en els derivats.]
    • espós > espòs
    • li confessa al doctor [Repetim el complement indirecte.]
    • padrí [‘home gran’]> fadrí [‘home jove’]
    • el que fa fins a uns extrems… > cosa que fa fins a uns extrems [El que no pot substituir el relatiu neutre.]
    • lliura [‘entrega, sotmet’] > deslliura [‘allibera’]
    • la urbs > l’urbs
    • color sípia > color sèpia [Sípia només es pot utilitzar quan fa referència a l’animal.]
    • se n’han endut per sempre els anys [El pronom en no té cap referent.]

    b) L’anàlisi sintàctica

    DEURES:

    • Feu els tres primers exercicis de la fotocòpia.

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 23 d’abril del 2015

    Sant Jordi
    amb una rosa

    i un llibre

    a) Els pronoms febles

    El [problema] de les combinacions binàries de pronoms febles és el reflex alhora d’un logicisme que no admet l’ambigüitat –molt propi d’un químic de formació (el quadre de pronoms febles fa pensar en la taula periòdica)– i de la voluntat de barrejar dialectes per legitimar l’estàndard en tot el  domini lingüístic. La síntesi d’aquests dos ideals fabrians porta a emmotllar l’estàndard en el sistema que sembla més lògic: en aquest cas el valencià. I el resultat de tot plegat és que milers d’alumnes han sigut torturats per unes combinacions de pronoms que ningú del seu voltant diu ni dirà mai i que no contribueixen gens ni mica a fer les seves frases més clares o entenedores. Molts llibres d’estil ja han après a saltar-se-les per al llenguatge informal, i ara caldria que un nombre prou important d’especialistes tinguessin el valor de dir que la solució informal pot ser bona per a tots els registres.

    Constatar que a les formes valencianes els el, els la, els els, els les i els només hi correspon en dialecte central els hi podria portar algú a concloure que el valencià és molt més ric, però la realitat és que mai, en cap registre, tenir i utilitzar només els hi ha creat la més petita ambigüitat. I el mateix podem dir de reduir a l’hi les formes de l’estàndard li ho, la hi i l’hi; o a n’hi, les formes li’n i n’hi. Tanmateix, Fabra no ho devia veure així. No seria, però, el primer cop que el seu desig d’implantar en la llengua literària un sistema més ric acaba frustrant-se. Ja ha passat en el cas de la triple dixi dels pronoms i adverbis demostratius. De l’aqueix i l’ací, també aspirants a ser estàndard, n’ha quedat ben poc a Catalunya.

    Però la versatilitat d’els hi arriba, en un cas, a un extrem de fantasia que desafia els caps quadrats. Tot fa pensar que els hi, almenys en dialecte central, és també una forma de datiu: “Els hi hem  donat el regal”. És a dir, una forma doble, els i hi, per a una sola funció sintàctica i un sol sintagma nominal. Els dos pronoms representarien els dos components bàsics del datiu: els, el seu caràcter personal; i hi, la idea de destinació. I en singular, igual: li provindria de l’hi. Perquè la llengua és com és, també això algun dia caldria acceptar-ho.

    Referència: Ara, 12 d’abril del 2015

    ésAdir: “Pronoms febles

    b) Els demostratius en valencià

    Els demostratius indiquen la proximitat de l’element a què fa referència el nom substantiu que modifiquen implícitament o explícitament. Aquesta proximitat s’assenyala a partir de les persones que intervenen en la relació comunicativa establerta.

    En valencià es distingeixen tres graus díctics de proximitat o llunyania. Així, per referir-se a algú o alguna cosa que està situada en la proximitat immediata de qui parla, hi ha en singular les formes este / aquest per al masculí i esta / aquesta per al femení; i en plural, estos / aquests (o aquestos) per al masculí i estes / aquestes per al femení.

    Per referir-se a persones o coses situades en una proximitat mediata, dins de l’entorn pròxim al de la persona que escolta, en singular hi ha les formes eixe / aqueix per al masculí i eixa / aqueixa per al femení; i en plural, eixos / aqueixos per al masculí i eixes / aqueixes per al femení.

    I, finalment, per expressar una referència llunyana, distant tant del qui parla com del qui escolta, en singular hi ha les formes aquell per al masculí i aquella per al femení; i en plural, aquells per al masculí i aquelles per al femení.

    Com a demostratius neutres, hi ha les formes açò per a la proximitat immediata, això per a la proximitat mediata i allò per a una referència llunyana.

    Com a adverbis de lloc, hi ha les formes ací per a la proximitat immediata, aquí / ahí per a la proximitat mediata i allí per a una referència llunyana.

    Referència: web de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana (text adaptat)

    DEURES:

    • Trieu la forma més adequada tenint en compte les solucions informals.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dijous, 19 de desembre de 2013

    Última classe (plujosa) del 2013.

    a) Vocalisme: els diftongs

    Hem repassat les situacions en què ens podem trobar quan tenim dues o més vocals en contacte dins d’un mot: els hiats (o hiatus), els diftongs creixents, els diftongs decreixents i els triftongs (que, de fet, són la suma d’un diftong creixent i un de decreixent).

    Recordeu que sempre que hi ha un diftong una de les vocals és una i o una u. En aquest context la i o la no actuen com a vocals, sinó com a semivocals (en els diftongs decreixents), semiconsonants  (en els grups gua… i qua…) o consonants (en els diftongs creixents). Aquests sons es transcriuen amb els signes [j] i [w].

    Davant de u podem escriure c o per representar el so [k]. Escrivim quan no hi ha diftong i quan n’hi ha:

    quota (quo-ta) / cuota (cu-o-ta)

    Per identificar els mots en què hem d’escriure c, podem recórrer a la memòria visual o recordar algunes petites regles:

    • derivats de paraules en què la u és tònica: cuota < cuaevacuació evacua
    • derivats d’adjectius acabats en cu: promiscuïtat < promiscu, promíscua; vacuïtat < vacu, vàcua; perspicuïtat < perspicu, perspícua; innocuïtat < innocu, innòcua (en canvi, iniquitat < inic, iniqua; obliqüitat < oblic, obliqua)

    EXERCICIS: 9, 10 (pàg. 152-153)

    b) Vocalisme: l’elisió i la sinalefa

    Quan es troben una paraula que acaba en vocal i una altra que hi comença, es pronuncien com una sola síl·laba, elidint una de les dues vocals o fent sinalefa (o sigui, pronunciant com un diftong les dues vocals de paraules diferents).

    • Vocal tònica en contacte amb vocal neutra: s’elideix la vocal neutra
    • Vocal àtona (diferent de la neutra) en contacte amb vocal neutra: es pot elidir la vocal neutra. Però si la segona vocal en contacte és una i o una u (o una àtona), se sol fer diftong amb la vocal neutra.
    • Dues vocals neutres en contacte es fusionen en una de sola.

    De tota manera, en contextos emfàtics, pot ser justificable distingir les vocals. Així mateix, una de les característiques del llenguatge col·loquial és la reducció general de la tensió amb què es pronuncien les paraules, cosa que comporta algunes pèrdues de sons.

    [Text adaptat d’esadir.cat]

    EXERCICI: 12 (pàg. 153)

    c) El català occidental

    Característiques del nord-occidental

    • tancament de àtona en quan segueix una tònica: conill
    • desinència –o de la primera persona del present d’indicatiu
    • desinència -e de 3a persona: ell pense, ella pensave
    • obertura de e en en els grups inicials en es-, en-: escala, enciam
    • article determinat masculí lo, los

    Característiques del valencià

    • distinció b/v
    • articulació marcada dels finals consonàntics -r, -rt, -nt
    • desinència -e de la primera persona del present d’indicatiu
    • combinació de pronoms febles de CI i de CD sempre en aquest ordre; a més, el CI no pren mai la forma adverbial hi
    • demostratiu este-eixe-aquell

    DEURES

    • Subratlleu les elisions i sinalefes del poema de l’exercici 13 de la pàgina 154.
    • Identifiqueu les característiques dels dialectes occidentals dels textos d) i f) de l’exercici 32 de la pàgina 133.
    • Mengeu, beveu, rieu, llegiu i sigueu feliços.

    Fins l’any que ve!

     

    Article complet

  • Dimarts, 13 de desembre de 2011

    Mal dia per als supersticiosos!

    a) Les oracions de relatiu

    RECORDEU: Cal evitar els pleonasmes en les oracions de relatiu, és a dir, la inserció d’un pronom feble que representa per segona vegada l’antecedent del pronom relatiu. Exemples:

    Forma incorrecta (amb pleonasme)
    La casa on hi viuen els teus cosins.
    Una lliçó que ja la sé de memòria.
    La nostra conducta, en la qual tots hi podeu veure…
    És el principi del qual en provenen…
    Aquesta joventut, a la qual li toca d’aixecar el nostre poble…

    Forma correcta (sense pleonasme)
    La casa on viuen els teus cosins.
    Una lliçó que ja sé de memòria.
    La nostra conducta, en la qual tots podeu veure…
    És el principi del qual provenen…
    Aquesta joventut, a la qual toca d’aixecar el nostre poble…

    EXERCICI: 16 (pàg. 117)

    b) El valencià

    Característiques del valencià

    • distinció b/v
    • articulació marcada dels finals consonàntics -r, -rt, -nt
    • desinència -e de la primera persona del present d’indicatiu
    • combinació de pronoms febles de CI i de CD sempre en aquest ordre; a més, el CI no pren mai la forma adverbial hi
    • demostratiu este-eixe-aquell

    EXERCICI: 32 d) (pàg. 133)

    nord-occidental: pallarès

    • desinència -e de la tercera persona: havie
    • article lo: lo seu deure, lo dot, los feligresos
    • caiguda de v i  de i intervocàliques: veen

    DEURES:

    • Repasseu les oracions dels exercici 20 i 21 de les pàgines 118 i 119.
    • Llegiu la segon part del text de Francesc Eiximenis (pàg. 98-99).

    Fins dijous!

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme