RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘variació’

  • Dimecres, 23 de gener del 2019

    Fora de context?

    Una mica exagerats

    client clienta 
    mi f. [LC] Persona que usa habitualment els serveis d’un professional. 
    mi f. [LC] [DR] Persona de qui un advocat defensa el plet, la causa. Aquest advocat té molts clients
    mi f. [LC] Persona que habitualment fa les seves compres o se serveix en un establiment obert al públic. Els clients d’una botiga de robes, d’una barberia, d’un cafè

    a) La variació lingüística

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o bé una amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa. Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de formalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els missatges de WhatsApp o els comentaris a Instagram.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    b) La formació de mots: la composició

    La composició permet formar mots nous a partir de la combinació de dues o més bases lèxiques, com en el cas del mot compost parabrisa, format a partir de la unió de les bases para i brisa. Entre els compostos, cal diferenciar els que es formen a partir de bases lèxiques que es poden identificar amb mots independents, com en el cas anterior, i els que es formen a partir de bases cultes, com en el cas de leucòcit, format a partir de les bases leuco (‘blanc’) i cit (‘cèl·lula’), que no apareixen en mots simples. La composició és, juntament amb la derivació, molt productiva en la formació de mots.

    Gramàtica essencial de la llengua catalana

    DEURES:

    • Formeu compostos amb les paraules del núvol i relacioneu-los amb les definicions:
    • Llegiu el text de la conferència d’Ada Castells i justifiqueu si el títol és adequat o no:

    Fins dilluns!

    Article complet

  • Dilluns, 21 de gener del 2019

    Resultat d'imatges de marrà

    Aquest animal és tossut com unes banyes de marrà.

    a) El substantiu: gènere

    Hem repassat els deures:

    • porc (espècie i mascle) / verro (mascle no castrat) / marrà (mascle no castrat) / truja (femella) / verra (femella) / garrí, godall, porcell (cria)
    • bou (espècie, mascle i mascle castrat) / brau (espècie) / toro (espècie) / vaca (femella)
    • marrà (mascle) / moltó (mascle castrat) / ovella (espècie i femella) / xai, corder, anyell (cria) / be (cria i espècie)
    • gall dindi (espècie i mascle) / polla díndia (femella)

    [Gramàtica essencial de la llengua catalana: “El gènere en els noms“]

    b) El substantiu: nombre

    RECORDEU:

    • alacrans < alacrà; carlans < carlà; catamarans < catamarà;  farbalans < farbalà; cormorans <cormorà
    • caimans < caiman; galzerans < galzeran; orangutans < orangutan; tobogans < tobogan; xamans < xaman; sedans < sedan
    • imants < imant

    c) L’exposició oral

    d) La variació

    DEURES:

    Escolteu atentament el vídeo Model d’exposició oral que teniu a continuació i responeu de manera argumentada la pregunta següent: Us sembla que, atesa la situació comunicativa, el professor utilitza el registre i el dialecte adequats?

    Abans de contestar la pregunta, consulteu el material que teniu a continuació:

    Fins dimecres!

    Article complet

  • Dijous, 18 de gener del 2018

    Què vaig menjar per Cap d’Any?

    a) El substantiu: gènere

    En un petit grup de noms, el femení serveix per a designar un objecte de mida superior al designat pel paral·lel masculí: sac/saca, cistell/cistella.

    Altres parelles, amb relacions semàntiques estretes, estableixen distincions no predictibles: crit ‘so’ / crida ‘acció de cridar algú’; hort ‘tros de terra’ / horta ‘terreny de regadiu’.

    També es produeixen casos de quasisinònims, com prat i prada.

    En el cas dels noms amb el sufix -ic(a), les formes masculina i femenina alternen d’acord amb les diferències de base sexual quan designen persones que es dediquen a una matèria d’estudi o treball: gramàtic/gramàtica, informàtic/informàtica.

    El sufix –essa ha estat la forma habitual per a obtenir el femení de noms referits a càrrecs i oficis. Actualment, però, aquest sufix no és productiu: ja no genera noms femenins nous i els existents (advocadessa, alcaldessa, jutgessa, metgessa) alternen amb femenins coincidents amb els masculins (alcalde, jutge, metge) o que se’n diferencien per la marca -a (advocada).

    [GIEC]

    En la formació del femení dels càrrecs, les professions i les ocupacions, actualment es tendeix a evitar el sufix -essa, que es manté en un grup reduït de femenins de càrrecs (com ara alcaldessa, en què el sufix ens permet desfer possibles ambigüitats: l’alcalde / l’alcaldessa).

    En la majoria de casos, es tendeix a preferir el femení format afegint una -a al masculí (candidata, doctora); en alguns casos això provoca el canvi de la vocal final del masculí (-e o -o) per una a (geriatre/geriatra, monjo/monja), l’alteració d’alguna consonant (diputat / diputada) o l’afegitó d’una -n- en el cas dels masculins acabats en síl·laba tònica (degà / degana).

    En el cas de les graduacions militars, la tendència actual és igualment mantenir el masculí per als dos gèneres (coronel, comandant, tinent, sergent), i reservar les formes femenines que tradicionalment s’han generat per a usos connotats i relacionats amb situacions històriques o informals.

    [ésAdir]

    b) La variació lingüística

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    [Unitat 1, activitat 2] Anàlisi d’algunes formes a partir de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (1 i 2)

    DEURES:

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dimarts, 16 de gener del 2018

    Joan-sola.jpg

    Joan Solà, lingüista

    a) L’exposició oral

    Hem completat els mapes mentals que hem fet amb la informació del web Argumenta.

    b) El substantiu: gènere

    Hem comentat algun exemple  de la relació complicada entre gènere i sexe:

    • porc (espècie i mascle) / verro (mascle no castrat) / marrà (mascle no castrat) / truja (femella)
    • bou (espècie, mascle i mascle castrat) / brau (mascle) / toro (mascle) / vaca (femella)
    • marrà (mascle) / moltó (mascle castrat) / ovella (espècie i femella)
    • gall (mascle) / gallina (femella) [espècie?]
    • gall dindi (espècie i mascle) / polla díndia (femella)

    En els noms referits a éssers sexuats, el gènere presenta una certa motivació semàntica i, en molts caso, hi ha parelles de noms, amb el mateix radical o amb un radical diferents, en què el masculí designa el mascle d’una determinada espècie, i el femení paral·lel, la parella. El gènere, doncs, en aquest cas se sol correlacionar amb les classes semàntiques de mascle i femella.

    La relació entre gènere i sexe és bastant sistemàtica en els noms referits a humans: fill/filla, mestre/mestra. En són l’excepció uns quants noms que poden referir-se indistintament a ambdós sexes amb independència que siguin formalment masculins o femenins: bebè, nadó, infant, criatura, víctima, persona.

    La relació entre gènere i sexe resulta menys sistemàtica en el cas dels éssers sexuats no humans. Els noms referits a animals domèstics, a animals de granja o a animals salvatges ben presents fins fa poc en el nostre entorn natural solen establir oposicions de gènere: gat/gata, gos/gossa; porc/truja. En la resta de casos, generalment hi ha un únic nom (masculí o femení) per a designar els individus dels dos sexe de cada espècie: rossinyol, llobarro, tauró, formiga, sargantana, oreneta, balena. En aquests casos, la distinció de sexe es fa, quan és necessari, per mitjà de l’aposició dels noms mascle o femella al nom, el qual manté el gènere inherent: una garsa mascle / una garsa femella, un dofí mascle / un dofí femella.

    Text adaptat de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (pàg. 16o)

    c) La variació lingüística

    DEURES:

    • Comenteu què expressa l’oposició de gènere en aquestes parelles de noms: el llagost / la llagosta, el cuc /la cuca, el cistell / la cistella, el sac / la saca, el crit / la crida, el prat / la prada.
    • Classifiqueu aquestes paraules tenint en compte la forma i l’ús: dugues, paulatinament, llur, la hi donaré, vinguent.
    • Escolteu el vídeo que teniu a continuació i responeu de manera argumentada si us sembla que, atesa la situació comunicativa, el professor utilitza el registre i el dialecte adequats. [Unitat 1, activitat 2]

    Fins dijous!

    Article complet

  • Dijous, 20 d’abril del 2017

    Portada

    Portada Joan Orpí

    Una recomanació per Sant Jordi: un bon exemple de llibertat lingüística.

    a) La variació lingüística: els registres

    El concepte de formalitat es basa sobretot en el tipus de relació que el discurs estableix entre els interlocutors o, més precisament entre els ros socials que assumeixen en l’acte comunicatiu. Els indicadors més visibles de formalitat són les formes de tractament amb què ens adrecem al nostre interlocutor i el grau de personalització (implicació personal) en el discurs.

    La màxima formalitat pot implicar una accentuació de les formes respectuoses i de distanciament, pròpies de les ocasions solemnes o de les relacions entre interlocutors jeràrquicament molt allunyats, com els tractaments protocol·laris, i també l’aparició d’altres elements associats habitualment a aquest tipus de discurs i rarament presents en els discursos menys formals: àdhuc, ensems, llur.

    Aquí és també aclaridora la distinció entre l’àmbit públic o privat de la comunicació. En els actes públics o en espais dels mitjans de comunicació hi pot haver situacions en què es vol establir una relació de màxima proximitat entre els participants i amb l’audiència. En aquest cas és lògic que es tendeixi a graus de formalitat més baixos. També hi pot haver casos en què hi ha terceres persones presents en la comunicació i els interlocutors adopten un to formal, encara que entre ells hi hagi familiaritat.

    Algunes formes de comunicació escrita espontània (notes personals o missatges de mòbil) presenten característiques semblants als registres col·loquials i sovint adopten expressions o grafies que no serien acceptables en la llengua general formal.

    D’altra banda, hi ha els tipus de discurs propis de la ficció que justifiquen que en les obres literàries o guions hi hagin d’aparèixer personatges que per raons de versemblança han d’usar uns registres informals que no sols mostren trets impropis de la llengua general, sinó que poden requerir l’ús d’expressions externes a la llengua catalana i no acceptables.

    [IEC: Gramàtica de la llengua catalana]

    b) Els pronoms febles

    Els pronoms febles: remarques (versió per imprimir)

    DEURES:

    • Identifiqueu els dialectalismes geogràfics del conte “Imaltzin”. Fixeu-vos en el diàleg de la pàgina 221.
    • Escriviu els pronoms que falten en el conte “Fruita” de Manuel Baixauli.
    • Llegiu “El gall de de bosc” de Jordi-Pere Cerdà.
    • Tenint en compte la intervenció de Biel Mesquida en la presentació de la reedició de L’adolescent de sal, redacteu un article d’opinió d’unes 300 paraules per a la revista digital Catorze que tracti del que cal perquè un llibre continuï interessant amb el pas dels anys.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dijous, 31 de març del 2016

    a) Els registres

    Isidor Marí: “Registres i varietats de la llengua”, COM ensenyar català als adults, 12 (text adaptat)

    Les varietats dialectals de la llengua

    Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques: els dialectes i els registres. Els dialectes o varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

    Els dialectes més coneguts són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals i parlars orientals.

    Unes altres varietats, també dialectals, són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions més grans.

    De tots els dialectes, els que ha estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups porfessionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte propi dels estudiants o dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir uns varietats populars d’una varietat diguem-ne d’elit.

    Els registres: les varietats funcionals de la llengua

    Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística: el de les varietats funcionals de la llengua, és a dir, els registres. Així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions, a uns usos determinat. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’un tipus de llengua propi de cada funció que anomenem registre.

    Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, els registres tendeixen més i més a diversificar-se. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

    Els factors que defineixen els registres són quatre: la temàtica, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i el propòsit o la intencionalitat.

    1. La temàtica

    La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll de manera general li direm així: mal de coll. Si el tractem dins d’un camp especialitzat, podem distingir ja si és una faringitis o béuna amigdalitis. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

    Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i els tecnicismes.

    2. El nivell de formalitat

    Si una persona ha agafat una borratxera -mot que forma part dels registres de temàtica general- en un to de formalitat baix, en un nivell familiar podríem dir que ha agafat una trompa: Si voleu un exemple que és considerat socialment vulgar, podríem dir que ha agafat una merda. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que el seu pacient pateix >una intoxicació etílica aguda.

    Normalment ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim queen Joan pateix una intoxicació etílica aguda, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

    Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, el nivell de formalitat. Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el >tu estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell de fomalitat molt alt, solemne, emprem Eminència Reverendíssima, Molt Honorable Senyor

    3. El canal de comunicació

    És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

    Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres. No obstant això, hi ha formes de llengua escrita que són molt espontànies, com ara els SMS o els xats.

    4. El propòsit o la intencionalitat

    Hi ha registres que tenen un voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, per exemple, la descripció d’una ruta (distància, mitjans de transport…) en una guia de viatges; i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat o la manera de sentir pròpies, com ara, les recomanacions de restaurants en la mateixa guia de viatges.

    Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un article en un revista científica, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular; l’autor sol usar el plural de modèstia: nosaltres opinem que…, a la secció anterior hem vist que… Igualment sol usar la tercera persona per adreçar-se al lector: com observarà el lector… Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones.

    Per tant, hem vist que la temàtica, la formalitat, el canal i el propòsit o la intencionalitat condicionen molt les formes de llengua que usem. En aquest sentit, aprendre una llengua vol dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que hem de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaços d’expressar-se, oralment o per escrit.

    Hem analitzat el factors que determinen el registre lingüístic d’aquest vídeo:

    • temàtica: llenguatge no especialitzat [Tracta sobretot dels viatges, però és una llengua poc curosa amb el lèxic específic del tema, com ho prova el fet que utilitza calcs d’altres llengües, com ara glaciartrekking.]
    • nivell de formalitat: baix, familiar [S’adreça als seus amics i coneguts. Fins ara és un vídeo que ha tingut molt poca difusió.]
    • canal de comunicació: audiovisual [La imatge acompanya el text, que és oral.]
    • propòsit: subjectiu [No pretén transmetre cap coneixement, sinó expressar sensacions i mantenir el contacte amb els amics de Catalunya.]

    Aquestes són algunes de les propostes que hem fet a en Rai perquè pugui col·laborar en un espai de viatges d’un magazín en una televisió local, tenint en compte que el nivell de formalitat ha de ser més alt i que el text ha de ser més objectiu:

    • Vés amb compte amb les interferències: glaciars > glaceres3.000 i pico metres > més de 3.000 metres [És més adequat que 3.000 metres i escaig.]; legendari > llegendaricaminata > caminadatrekking o tresc [És més adequat l’ús del manlleu no adaptat?].
    • No abusis dels mots crossa, com ara bueno.
    • Fes servir estructures correctes i genuïnes:  lo més important > la cosa més importanthan hagut > hi ha hagut; Què tal? > Com va?.
    • No utilitzis expressions pròpies del llenguatge col·loquial que puguin ser malsonants (Hòstia!) o poc generals (Que guai!). Pots fer servir expressions col·loquials adequades a la situació, per exemple, està a petar.
    • Pronuncia correctament totes les paraules: ca[s]a, fí[s]icament] > ca[z]a, fí[z]icament.

    En aquests enllaços hi trobareu més informació sobre els registres i l’estàndard:

    b) L’adjectiu

    Hem comentat la classificació dels adjectius en variables i invariables.

    DEURES:

    • Completeu amb els adjectius adequats l’article “Gant (Bèlgica), la ciutat il·luminada”.

    Fins dimarts!

    Article complet

  • Dijous, 30 d’octubre del 2014

    Vigília de Tots Sants (ara sí que hi són totes les esses) amb panellets. Gràcies, Manel!

    ACTIVITATS DEL DOSSIER:

    • activitat 3

    a) La variació lingüística

    Els primers textos que he revisat m’han servit per fer una revisió dels conceptes de correcció i d’adequació. Us il·lustro la meva explicació amb uns fragments d’un article d’Albert Pla i Nualart:

    «La llengua que s’ensenya a les escoles hauria de partir sempre de la més familiar, afinant-la i enriquint-la. Perquè, si parteix d’un model formal pensat per fer conferències, talla les ales a l’espontaneïtat, alimenta l’autoodi i fomenta la deserció.

    ¿Demano màniga ampla amb el catanyol? De cap manera. Demano no posar mai l’etiqueta incorrecte a una forma interna de la llengua. No ficar mai al mateix sac interferència i no estàndard, si entenem estàndard en el sentit més restrictiu.

    Hem d’aprendre a ensenyar el català des d’una altra terminologia. Reservem incorrecte per a tot el que no formi part del nostre sistema lingüístic i acollim dins la norma tots els registres i dialectes, explicant quan són o no adequats.

    “Això s’ho diré demà” o “Lis donaré la mà” són formes incorrectes. “Això l’hi diré demà” o “Els hi donaré la mà” són formes correctes però inadequades en alguns registres i només pròpies de certs dialectes.

    Dir, com ens diu ara l’Optimot, que són pròpies del registre familiar però incorrectes des del punt de vista normatiu és una terminologia que no ajuda. Si són pròpies del registre familiar, la norma no les hauria de desemparar.»

    A més, hem fet una breu introducció als dialectes geogràfics. Hem parlat de les principals característiques del català occidental i del català oriental a partir d’un exercici de classificació de paraules.

    Finalment, hem descrit els trets dialectals del vídeo “Model d’exposició oral”.

    Recordeu que a l’Atles interactiu d’entonació del català hi trobareu molts materials que recullen la diversitat dialectal del català.

    b) L’oració:  la concordança entre el subjecte i el verb

    Entre el subjecte i el verb hi ha d’haver concordança gramatical pel que fa al nombre, és a dir, si el subjecte és singular el verb ha d’anar en singular, i si el subjecte és plural el verb ha d’anar en plural. Tot i així, hi ha casos dubtosos o casos en què el subjecte és un nom en singular però expressa pluralitat. En aquests casos (quan el subjecte és un nom col·lectiu, quan el subjecte és un percentatge…s) s’admeten altres possibilitats.

    Quan el subjecte és un nom col·lectiu, la norma permet de fer sovint la concordança en singular o concordança gramatical (atenent a la forma) i la concordança en plural o concordança de sentit (atenent al significat). No obstant això, hi ha casos que afavoreixen de fer la concordança gramatical (és a dir, el verb en singular) i casos que afavoreixen la concordança de sentit (és a dir, el verb en plural), tenint en compte les característiques del nom col·lectiu i les característiques dels complements que l’acompanyen.

    • Quan el subjecte és un nom col·lectiu quantificador sense complement preposicional és preferible el verb en plural.
    • Quan el subjecte és un nom col·lectiu quantificador seguit d’un complement preposicional introduït per de, es prefereix el verb en plural si el nom del complement està en plural. En canvi, el verb ha d’estar en singular si el nom del complement és un altre nom col·lectiu.
    • Quan el subjecte és un nom col·lectiu de persona especificat del tipus alumnat, professorat, etc. el verb ha d’estar en singular. En canvi, amb el nom col·lectiu de persona no especificat gent, és indistint el verb en singular o en plural.
    • Quan el subjecte és un percentatge, la concordança amb el verb en singular o en plural depèn bàsicament de si el percentatge va seguit de complement preposicional i de quines característiques té.
    • Quan el subjecte és un percentatge sense complement preposicional, es prefereix el verb en singular. Cal advertir que el mot percentatge concorda en singular amb el verb.
    • Quan el subjecte és un percentatge amb complement preposicional, es prefereix el verb en plural si el nom del complement està en plural. El verb ha d’estar en singular si el nom del complement és un nom col·lectiu.
    • Quan el subjecte és un grup nominal iniciat per un o una (algun o alguna) amb una determinació formada per un nom en plural més una oració de relatiu adjectiva, cal no confondre la concordança entre subjecte i verb de l’oració principal (en singular), amb la concordança entre subjecte i verb de l’oració de relatiu (en plural).

    RECORDEU: L’ordre lògic i natural de les oracions en què apareix el verb haver-hi és peculiar: el sintagma nominal va darrere el verb. En aquest tipus d’oració, seguint l’ús normatiu tradicional, no es fa la concordança entre el verb i el sintagma nominal: el verb es manté en singular independentment del nombre del sintagma nominal.

    Referència: Universitat de Barcelona, CUB

    DEURES:

    • Mireu-vos el vídeo de la conferència d’Imma Canal (fragment) o bé escolteu l’àudio del programa Versió RAC1. Teniu els enllaços al dossier (activitat 5, pàgina 2). Preneu notes de les explicacions.
    • Feu l’exercici sobre la concordança entre el subjecte i el verb que us he donat a classe.

    Fins dimarts!

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • vvinyas: L’enllaç que hi havia és un enllaç a un document del blog i s’ha de clicar a sobre de...
  • vvinyas: Gràcies. Ara el reviso.
  • Jordi: Vicenç, l’enllaç que fas a l’IEC no hi duu…
  • Dori: Bon dia Vicenç, estic intentant fer l’article d’opinió i em surt un enllaç que crec que no té res a...
  • Dori: Bon dia Vicenç, ara ho entenc ja que jo estic més acostumada al llenguatge administratiu i ho veia estrany,...

Núvol d'etiquetes

accentuació adjectiu alfabet fonètic apòstrof article article d'opinió català oriental cohesió complements verbals composició connectors derivats determinants dialectes geogràfics dièresi enumeracions estilística exposició oral fonètica sintàctica gerundi gènere informe majúscules neologismes nombre notícia numerals oracions compostes precisió lèxica preposicions pronoms febles propietats textuals registres relatius resum ser i estar signes de puntuació sinonímia substantiu text argumentatiu topònims velarització verbs veu passiva vocalisme