• CONTES

    Ja podeu entrar al bloc  els vostres contes. A veure quanta imaginació teniu…

    Aquí teniu una mostra de contes procedents de diferents llocs del món recollits al bloc del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell ’20 Contes comptats’:

    20contescomptats

  1. carmen lopez

    14 Jan 11
    20:32 #

    EL CERVOL TRIST
    Aixo diuen que va ser i era una llegenda…
    Potser mentida o veritat ?
    Fa molt de temps vivia en las muntayes de Canada un cervol molt trist perqué sesentia
    repudiat pels seus companys de bandada, tot aixo es debia a que la seva cornamenta no era tan explendida i completa com les dels seus amics i germans.Un dia que estava molt deprimit la seva mare li va preguntar que li passava i ell li ho va dir .
    La mare va dubtar si li ho havia d´explicar o no .I va decidir que si . Abans de neixer em- pretenien uns quans cervols i va haver-hi una gran lluita . Un dels que va perdre odiava a mort el teu pare per ser tan fort i lluir una gran cornamenta . En aquell mateix instant va llançar un malifici que deia: Que el cervol que sorti d´aquesta unio sigui lleig i tingui una cornamenta lletge. Una parella de rossinyols van escoltar-lo i van dir: Aixo se trencara en el moment que es reflecteixi en el llac blau. Aquets es trobava en el cim de la muntaya rocosa quan es produïa el desgel de la primera lluna del mes quart.
    El cervol va escoltar atentament el que la mare li va dir.
    Un dia mentre es trobava pensatiu i intetava trovar el lloc, se li van acostar uns rossinyols i li va contar tota la historia els ocellest li van prometre que quan arribés el moment li donarien un cop de ma.
    Va transcorre molt de temps i una matinada abans de sortir el sol, un rossinyol el va despertar amb el seu cant i li va dir que era el moment de partir i que el viatge seria llarg i complicat.Finalment quan van arribar al llac i a certa distancia el rossinyol li va indicar on
    havia de posar-se per reflectirse en l´aigua .Un moment i tot canviaria, la seva imatge seria
    diferent.
    De tornada a casa tot content es va trobar amb una cerva ,era la primera vegada que ho feia de forma distinta .La cerva lluia esplendida i cantarina li va cridar l´atenció la seva veu i el cervol li va preguntar : Alguna vegada ens hem trobat en cap lloc? I ella li va dir amb la seva veu i tu que penses ?
    Efectivament era el seu amic el rossinyol que tambe havia patit el malifici, tot contents van tornar i formar una familia molt amplia .
    I tot aixó que us he explicat és la pura veritat , i el que no s´ho vulgui creure que ho vagi a veure.

  2. Ginés

    16 Jan 11
    15:52 #

    LA HISTÓRIA DE JOAN “PESCADOR”

    Bé, vaig a contar-vos la història d’un bon home de ciutat, un home senzill, agradable, simpàtic i molt feliç, però per ser-ho del tot li mancava una cosa: pescar un gran peix !. Mai havia anat a pescar, però el seu pare li havia contat moltes històries de grans pescadors i a ell li feia molta il·lusió d’ anar-hi.
    Ara ja era en el lloc on faria realitat el seu somni. Era “ el llac dels grans peixos, “ un llac immens, envoltat d`uns arbres molt alts que semblava que toquessin els núvols. En Joan estava molt emocionat i nerviós, va preparar els arreus de pescar, es va ficar dins de la barca i en poc temps ja era ben al mig del llac llançant l’ham. Sobtadament va sortir un peix i li va dir- Ei, què fa vostè?, què no sap que no es pot pescar en aquest llac sense permís del Rei dels peixos? –Perdoni ,senyor Peix, no ho sabia. Li va contestar en Joan. Bé, doncs li diré el que ha de fer. El primer de tot és portar-li un present, ja porta vostè algun regal per al rei?- Doncs no, no ho sabia pas això- Bé, doncs avui no podrà conèixer el rei, haurà de tornar al poble i anar a comprar-li alguna cosa –Gràcies senyor Peix, així ho faré i demà, hi tornaré.
    Al dia següent en Joan va tornar i quan era al mig del llac va cridar –Senyor Peix, Senyor peix!, ja soc aquí – Va sortir de nou el peix i li va recriminar – Ei, no cridi tan fort! El Rei encara dorm, què fa vostè aquí tan d`hora?- Senyor Peix jo estic molt neguitós i voldria començar a pescar ja. – Doncs ara el rei està desperi, haurà de tornar en un altre moment, però bé ja que m’ha despertat el que podria fer es banyar-se i gaudir de la tranquil·litat del llac –I així ho va fer. Va estar banyant-se tot el dia i jugant amb el senyor peix, i va arribar l´hora de tornar a casa- Gràcies senyor Peix per fer-me passar un dia molt agradable i divertit- De res, senyor Joan, torni quan vulgui, jo també m’ho he passat d´allò més bé.
    Quan el Joan va tornar a la casa que tenia llogada és va adonar de que no li havia donat el regal al rei del llac, però és que s’ho va passar tan bé amb el senyor Peix, que es va oblidar de tot.
    El dia següent quan va arribar al llac, va parlar amb el senyor peix.- Hola amic, ja torno a ser aquí – Ah, clar, ha tornat per poder pescar-me no?.- Res d´aixó, el que vull és dir-li que m’ho he passat tan bé jugant amb vostè que ja no penso en pescar, doncs no em faria cap gràcia fer-li mal a algú com vostè, així que tingui, doni aquest present al rei del llac per que em permeti continuar venint a jugar amb vostè, al seu llac.
    I així va ser des d’aquell dia, com en Joan, cada vegada que pot s`en va al llac a jugar amb el senyor Peix i els seus amics.
    I el conte s’ha acabat, espero que t’hagi agradat

    Ginés Cano

  3. Rafa

    16 Jan 11
    15:53 #

    MacRubi i la Princesa

    Fa molt, però molt de temps, en una terra molt molt llunyana on l’home no havia posat el peu, existia un país de gats, anomenat Gatolunya. Aquest país era governat per un rei, anomenat Miau, que volia deixar el tron per a la seva única filla, la Perleta. Però la tradició del país establia que perquè una gata pogués regnar era necessari que abans de morir el rei havia de casar-se amb el gat que fos capaç de portar una branca de markra, un arbust que només es trobava en una cova en Goslandia, el país dels gossos. A més el temps era limitat només tenien tres dies.

    D’aquesta manera, un bon dia es va realitzar l’anunci per a buscar el gat que es casaria amb la princesa Perla. Es van presentar no només aspirants de totes les parts del regne sinó fins i tot d’altres llocs. Al final van ser més de vint els candidats que es van presentar per superar la dura prova. Entrar a goslandia i sortir amb vida no era tasca gens fàcil.

    Un a un es van anar presentant tots els candidats, però la nostra princesa aviat es va enamorar per la bellesa d’un estranger, MacRubi, que venia d’un país molt llunyà, anomenat Gatoscocia. El nostre protagonista ja coneixia els perills del País dels gossos, doncs el seu avi, que es deia Ros, ja havia participat fa molt anys a una competició similar però mai havia tornat. El seu avi era tota una llegenda a Gatoscocia, on es deia que s’havia quedat a viure al país dels gossos quan no va aconseguir tornar a temps amb el preuat trofeu. També s’havia presentat el fill de l’etern enemic del rei, Sir Humprey III.

    L’endemà van partir tots els aspirants amb por però amb desig de conquistar la bella Perla. Aviat van començar a caure gats en les trampes preparades pels gossos, però el nostre protagonista MacRubi era molt intel.ligent i aviat va saber sortejar-les totes fins a aconseguir arribar a la cova on creixia el markra. Però fora, uns ulls observaven el nostre protagonista mentre MacRubi s’endinsava a la cova. Un cop dins va arrencar dues branques de l’arbre i les va ficar en el seu sarró. Però al sortir, va sentir com en trepitjar una branca era enlairat cap amunt quedant penjat d’un arbre.

    Va pensar: “com és posible? Conec totes les trampes dels gossos i aquesta no és una d’elles”. Doncs, efectivament aquesta no era una trampa dels Gossos; aquesta havia estat preparada per Humprey III, que no tenia intenció de casar-se amb la princesa sinó impedir que ningú arribés amb les branques de markra perquè d’aquesta manera, la nostra Princesa, no pogués regnar .

    Però MacRubí no estava sol. Efectivament, una ombra va lliscar per les branques de l’arbre i tallant la corda que subjectava a MacRubi, aquest va quedar lliure.

    – Qui ets? – Va preguntar MacRubi
    – Algú que et vol ajudar – va contestar una veu.
    – La teva veu em sona – va dir MacRubí
    – No importa qui sóc, corre, encara ets a temps d’aconseguir la mà de la princesa, va dir la veu misteriosa.

    Fent cas a la veu, MacRubi va córrer com mai abans ho havia fet. Pel camí va trobar a altres competidors malferits però no es podia parar a socórrer-los. Finalment i, minuts abans que es complís el termini va arribar fins al Palau lliurant les branques de markread i obtenint d’aquesta manera la mà de la Princesa Perla. El Rei li va dir:

    – Has estat molt valent i m’enorgulleix que et casis amb la meva filla.
    – Gràcies al meu senyor – va contestar MacRubi

    I així acaba el nostre conte. Qui era el nostre amic misteriós? Potser en una altra ocasió ho sabrem.

    Pel Rafa Gabardós

    Dedicat als meus gats, el Rubi i la Perla.

  4. carmen carretero

    18 Jan 11
    20:00 #

    LA NINA SOLA

    Diu que fa molts anys hi havia una princesa que es deia Lucia. A la Lucia li agradaven molt les nines i sempre jugava, mai es cansava de jugar amb elles.
    Però n´hi havia una amb la qual mai jugava, era la Berta, la nena jugava nomès amb les altres i la Berta sempre estava sola.
    La mare de la Lucia, la reina Isabel, sempre li preguntava per què no jugava amb aquesta nina, si era perquè no li agradava i que si era aixì no passava res, se la podien donar a una altra nena que li agradès, però la Lucia no volia dir a la seva mare la veritat perquè se l´havia regalat ella i no volia fer-la sentir malament.
    Un dia la Lucia va agafar la nina i la va llençar a les escombraries. La nina, quan es va despertar, va dir “On soc”?
    Passava per allà una altra nena i va veure la nina a les escombraries i la va agafar.
    A aquesta nena, que es deia Alicia, li encantava aquesta nina i no parava de donar-li petons.
    Alicia li va preguntar a la nina “Perquè estás aquí”? I la Berta li va dir “Perquè la princesa Lucia m´hi ha llençat”.La nena va pensar molt si agafar-la o no, però li agradava tant…
    que va pensar “I perquè no”?
    Aleshores va decidir adoptar la Berta. Volia jugar amb ella sempre i estava molt contenta de que ara fos d´ella.
    Quan van passar uns dies, la Lucia va tornar a les escombraries a cercar la Berta, perquè s´ho havia pensat millor…però la nina ja no hi era, ja era tard.
    La Lucia va tornar a casa plorant i la seva mare, la reina Isabel, li va preguntar perquè plorava, la nena li va contar tot a la seva mare i es va assabentar de lo que havia fet.
    La nena no parava de plorar i la reina li va dir que mai hauria d´haver fet això, que si ni li agradava la nina, no passava res, però que no estava bé llençar-la a les escombraries perquè hi ha nenes que no tenen nines i que els agradarien tenir-les.
    La Lucia es va penedir molt, però la Berta ja tenia una altra propietària que es deia Alicia, amb la qual la nina era molt i molt feliç.
    La veritat es que la Lucia va aprendre una lliçò i es que mai, encara que no t´agradi una cosa no l´has de llençar perquè sempre hi ha alguna persona que si que li pot agradar i la pot aprofitar. Això mateix és el que li va dir la seva mare; que per molt que tinguis has de valorar-ho tot.
    I tot això és tan veritat com que el conte s´ha acabat, i tot això és tan segur com que el que és verd no és madur, i tot això és tan cert com que el que és madur no és verd.

  5. Marga García

    19 Jan 11
    16:32 #

    LUCAS I KENY
    Vet aquí que, un dia hi havia un gos que es deia Lucas que anava pel carrer del seu barri. Lucas era un gos molt gran i amb els cabells molt llargs.
    Al mig dia sempre feia el mateix: anava a fer un volt. Primer es parava a la casa del seu veí per trobar-se amb el seu amic Keny, un altre gos i amic. El Keny era molt diferent al Lucas. Era molt petit, gairebé pesava tres kilos i portava un mocador al voltant del coll de color vermell. Així semblava una mica més gran però clar això només ho pensava ell. Després de fer-se la corresponent salutació (evidentment olorant) van decidir fer junts el recorregut diari pel barri. Gairebé sempre es paraven als mateixos llocs:, a la porta del forn, per si algun client se li queiaun tros de pa i aprofitar-lo es clar, als cubells d’escombraries de la cantonada per veure si trobaven alguna cosa per menjar. Aquest dia hi havia una cosa diferent, hi havia un home estirat al costat dels cubells que semblava ser un vagabund i van dubtar si s’apropaven als cubells però finalment es van decidir i van anar-hi. Sense que es s’adonessin uns nois s’apropaven on estaven i no es van adonar que els volien fer alguna mala passada (o malifeta). L’home es va adonar que els nois volien agafar al gos petit perquè escoltava el que deien: ¡Mira que gossos hi ha allà, anem a fastiguejar-los, corre, agafa el petit!.
    El Lucas i el Keny es van espantar però com a bons gossos van començar a bordar. De sobte l’home va dir als gossos: Veniu ràpid amb mi que tinc un amagatall! L’home va moure un dels cubells del terra i es podia veure una entrada a alguna cosa que semblava un túnel. Els gossos feien lladrucs perquè estaven molt espantats. El Lucas protegia al petit keny i es posava al davant d’ell perquè els nois no poguessin agafar-lo.
    No semblava que hi hagués mes sortides d’aquella situació i van anar on deia l’home i van entrar al túnel.
    L’home va entrar també amb ells i al darrere es va tancar la porta, Ja estaven segurs! L’home que semblava un vagabund havia sigut el seu salvador. Va mirar els gossos i els va dir: tranquils amb mi estareu segurs ¡ tot tres van fer-se un somriure com de gratitud i van continuar caminant per aquest lloc fins que van arribar a una habitació on es van trobar amb altres gossos.
    Era con un paradís de gossos. Hi havia molt de menjar, llits nets, moltes joguines.
    El Lucas i el Keny es miraven i no s’ho podien creure.
    En aquest moment l’home els va dir: Heu demostrat que sou bons amics, no heu dubtat en defensar-vos dels perills així que us ofereixo la meva casa quan vulgueu. Si alguna vegada necessiteu ajuda i refugi podeu vindre amb nosaltres¡¡¡¡
    Vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

  6. Jesus

    03 Feb 11
    21:02 #

    Hi havia una vegada, un nen rosset que volía ser un heroi, pero era molt prim i molt poqueta coseta, i al col.legi tothom es ficava amb ell, fins que un bon dìa va sortir al carrer i es va trobar una mena de vestit, pero en realitat era com una disfressa de color verd amb una capa de color plata.
    Alló el va sobtar, i sense pensar-ho dues vegades va agafar aquella mena de disfressa i la va portar a casa. Allà ell es va possar la disfressa i en un tres i no res, va notar que ell es sentia mes fort i segur. Sense voler va donar una empenta al seu germà que estava per alla tafanejant i el va enviar a deu metres de distància des de la seva habitaciò. Definitivament aquella disfressa tenia uns poders màgics.
    Va decidir que des d’ aquell moment serìa un heroì anomenat, EL DEFENSOR DE LA JUSTICIA I DE LES CAUSES PERDUDES

  7. Carme Villalba

    03 Feb 11
    21:04 #

    LA MIRI

    Un día com tants el meu pare començava a regar el seu jardi jo em vaig seure a un esglaó de la casa i comtemplava la imatge.

    De sobte, una cosa molt estranya em va cridar força l´antenció: Una gota d´aigua va sortir correns de la mànega, semblava que estigués molt espantada, es va allunyar corrent pel carrer.

    Aquesta gota es deia Miri, acabava de nèixer i estava impàcient per descobrir la vida. Estava molt feliç i excitada fins que va trobar terra molt seca i va adonar-se que ella tota sola no podía fer- hi res. Però a l´estona va començar a ploure i ella i milers de gotes van aconseguir que la terra estigués més sana.

    La Miri va començar amb el seu viatge, va conèixer molta gent, molts animals pero sobre tot va conèixer la Villi, una fulla d´albarcoq. Es van avenir de seguida, van viatjar juntes per moltes ciutats gràcies al vent i als rius, i fins i tot van fer un creuer pel riu llavorsi, la Miri va fer surf i s´ho van passar molt bé.

    Un día d´estiu feia molta molta calor, la Miri estava suant molt i tenia por de fondre’s i desapàreixer, així que va veure una piscina plena de gent banyant-se i li van entrar unes ganes terribles de ficar- s´hi dins i sense pensar-ho va pujar al trampolí, es va llençar de cap i.. … mai a la vida es va tornar a saber res més d´ella.

    Quant em banyo en aquesta piscina penso que la Miri es dins feliç i contenta com sempre.

    I aquest conte s´ha acabat!!

  8. Luci

    07 Feb 11
    11:12 #

    LA FLOR DE TOLOACHE

    Fa molt, molt temps, hi havia dues tribus veïnes: els Mixtecos, que eren gent pacífica, amants de les Ciències i les Arts, i els Zapotecas, que eren d’esperit guerrer i conqueridor, de tal manera, que un mal dia van decidir envair els Mixtecos, per sotmetre’ls al seu poder dictatorial.

    El principal mandatari dels Mixtecos era el rei Cocijoeza, que tenia una jove i formosa filla, i conscient del risc que ella corria després de l’atac dels Zapotecas, la va cridar davant la seva presència i li diguë: Filla, estimada meva, per a la teva seguretat, et demano que corris cap a la selva i t’hi internis tant com et sigui possible, i no t’aturis fins que ja no sentis cap remor estranya!

    La princesa, amb molt dolor, va obeir el seu pare i va correr sense parar fins ben entrada la nit quan, esgotada i vençuda per la son, es va ajeure a terra queda i es va quedar profundament adormida.

    Els Déus, en veure-la tan sola i desprotegida, van decidir ajudar-la i mentre dormia, es van endinsar en els seus somnis i li van dir: una mica més endavant del bosc, trobaràs una clariana i veuràs que hi ha una flor molt gran, d’una bellesa captivadora, que s’anomena “Toloache”; entra-hi i et donarà refugi i protecció contat tot aquell qui gosi intentar fer-te cap mal.

    La princesa es va despertar i va seguir les indicacions rebudes en els seus somnis, i en trobar la flor, hi va entrar i es va quedar dolçament adormida.

    Explica la llegenda que els dies de Lluna plena se sent el melangiós i tristíssim cant d’una donzella iq ue si algun agosarat s’apropa per tocar-la, immediatament queda convertit en “Cocuyo” i és condemnat a donar voltes a la flor per tota l’eternitat.

    Toloache: herba medicinal que asseguren serveix per tractar el mal d’amors
    Cocuyo: cuca de llum

  9. Miriam

    14 Feb 11
    11:24 #

    LA GUINEU I EL GALL
    Una guineu que havia sortit d’exploració, va descobrir un gall cantant en una branca d’un arbre i va pensar que anava a tenir un pit de pollastre per esmorzar.
    – Hola amic! Haig de donar-te una notícia-va dir la guineu alegrement. Has de saber que s’ha signat la pau entre els animals. Camina, amic, baixa i ens donem l’abraçada de l’amistat.
    – Així ha de ser, ja que així ho expliques-va contestar el gall. A més a més, veig venir a dos gossos per la carretera, suposo que corrents per donar-nos la mateixa notícia – va dir el gall.
    La guineu va sortir corrent, bé, no corrent sinó que va volar amb la cua entre les potes.

    Mentrestant, el gall cantava des de l’arbre: “quiquiriqui i cocoroco!”, que volia dir: !!!D’aquí no em moc jo”!!!
    I conte contat, ja està explicat.

  10. Brigida

    16 Feb 11
    11:31 #

    LA HUMANITAT

    Hi havia una vegada un jove que vivia amagat per la forma tan inhumana en què es comportaven les persones, pel que sembla, ja a ningú no li importava ningú.

    Un dia, donant un passeig pel bosc, va veure sorprès com una petita llebre li portava menjar a un enorme tigre ferit, el qual no podia valdre’s per si mateix. Li va impressionar tant veure aquest fet, que va tornar al següent dia per veure si el comportament de la llebre era casual o habitual. I amb enorme sorpresa, va veure que l’escena es reptetia dia rere dia d’una manera idèntica fins que el tigre va recuperar les seves forces.

    Va pensar, si els animals son capaços d’ajudar-se d’aquesta manera, molt més ho farem els humans. I va decidir fer un experiment: es va llençar a terra simulant estar malalt i va esperar que passés algú i l’ajudés.

    Van passar les hores, va arribar la nit i ningú no es va apropar per ajudar-lo. Decebut, amb la convicció que la humanitat no tenia remei, a punt d’aixecar-se i més trist que mai, va sentir amb claredat que una bella veu dintre d’ell li deia: “Si vols trobar els teus semblants, si vols sentir que tot ha valgut la pena, si vols seguir creient en la humanitat, deixa de fer el tigre i sigues simplement la llebre”.

  11. Maurici

    17 Feb 11
    17:29 #

    UN REGNE MOLT LLUNYÀ

    En un regne molt llunyà, hi havia un rei que solament tenia un fill. Un dia el rei, malalt de mort, en el seu jaç va demanar al seu fill que abans de morir li agradaria veure’l casat. Al princep Maurici li va semblar bé. Aquest va citar en el regne a totes les princeses dels regnes veïns, nobles i donzelles, en edat de matrimoni.

    A la cita van acudir totes, entre elles Isabelita, una noia molt bella, però humil, una jove agraciada i plena de llum. En veure-la, totes les altres es van riure de les seves robes humils.

    El princep Maurici va donar a cada donzella una llavor d’una flor. Els va dir que en tres mesos es tornarien a veure i la que portés la flor més bella seria la reina.

    Isabelita va plantar la seva llavor i una setmana després encara no havia germinat la planta. Preocupada, preguntà a molta gent per què estava succeint això i la gent li demanava paciencia. Passà un mes i un mes més, i la desesperació d’Isabelita anava creixent perquè la seva flor no germinava mai. Molt li van dir que l’havia regat massa, que la terra potser no era bona…S’apropava l’hora i el dia indicat i la llavor d’Isabelita no havia florit. Tots li van dir que el millor seria no assistir al palau, però Isabelita, amb llàgrimes als ulls va decidir assistir-hi.

    Quan va arribar i va veure que moltes de les donzelles tenien flors de milers de colors i que, a més, les seves robes feien joc amb elles, va pensar en sortir fugint, però en aquest mateix instant, van sonar les trompetes de palau i es van tancar les portes. Va entrar el princep Maurici i va demanar que totes les donzelles fessin un cercle i va dir que a la que ell mirés fixament als ulls i li preguntés el seu nom, aquesta seria l’escollida, cosa que va sorprendre als savis de regne.

    Així va transcorrer la vetllada i el princep va recorrer totes i cadascun dels tests de les donzelles i quan va arribar al d’Isabelita, totes van deixar anar un riure. Però després d’acabada la ronda, el princep va retornar on era Isabelita i li va preguntar el seu nom. I ella li va respondre: soc la Isabelita. I el princep li va dir: ets la meva reina perquè vap altra flor més bufona i neta sortiria d’una llavor inerta com ha esta la teva honestedat.

  12. Sara

    17 Feb 11
    17:47 #

    LA PETITA PERÒ GRAN DIBUIXANT

    DIu que fa molts anys hi havia una nena que es deia Laia i vivia amb la seva família en un poble molt petit al nord de Catalunya. La familia de la Laia era molt pobre i la seva mare estava malalta.

    Laia era una noia molt extrovertida i alegre. Li agradava molt dibuixar i ho feia molt bé. Tenia un do perquè semblava que els seus dibuixos tinguessin vida pròpia.

    Al vespre, quan ha havia acabat de fer les seves feines, es posava al carrer amb els seus amics, en Joan i la Carla, a dibuixar. Això a la Laia era el que més li agradava fer.
    Ella sempre somiava que algun dia tindria molts diners per poder ajudar la seva família i comprar medecines per a la seva mare.

    Un bon dia va passar un hopme i la va veure dibuixant i es va quedar fascinat. Com que li va agradar molt com ho feia, li va oferir que s’anés amb ell a treballar i li va dir que guanyaria molts diners. Llavors ella va acceptar perquè li feia falta per a la seva família.

    Els dibuixos que feia per a aquest home els venia a una imprempta, però posant-se ell mateix d’autor dels dibuixos, sense que la Laia ho sabés. D’aquesta manera, els mèrits se’ls enduia ell.

    Quan ja portava un temps llarg i havia guanyat els diners suficients, la Laia li va dir que voliar tornar a casa seva. Però aquest, com que estava guanyant molts diners amb ella perquè els dibuixos eren molt bons, no la va deixar marxar. La Laia estava molt trista perquè volia anar amb la seva família i això es reflectia en els seus dibuixos.

    En Joan, el seu amic, sempre veia els dibuixos del diari, ja que el seu pare tenia un quiosc, i sospitava que eren de la Laia perquè la coneixia molt bé. Per aquesta raó, quan va veure els dibuixos amb aquesta tristesa, es va imaginar que alguna cosa li passava a la seva amiga i va decidir anar a buscar-la.

    Quan va arribar a on era la Laia, es va fer passar per un nen que demanava almoina. L’home li va donar uns cèntims i al mateix moment, en Joan li va llençar un pols que va fer que aquest caigués desmaiat al terra. Aleshores van sortir tots dos corrents amb els diners que li devia i se’n van anar cap a casa.

    La família de la Laia va denunciar aquell home, això va sortir als diaris i la imprempta que rebia els dibuixos la va fer molt famosa i ella i la seva família van ser rics.

  13. Santiago

    18 Feb 11
    10:33 #

    EL CONTE DE LA BESÀVIA

    Fa un grapat d’anys, tal vegada cent o més, que va succeir el que ara us contaré…Tot va passar en un petit poble de les serralades de Terol. Les coses en aquell temps eren ben diferents, fins i tot hi havia llops… i no eren com els d’ara. Eren ben ferotges!

    Vet aquí que un dia, a la besàvia Àgueda, quan era petita, li van demanar que anés al poble veí amb alguns diners i un grapat d’ous per comprar o canviar per uns bistecs de xai i un tros de fetge per donar-li un bon menjar a la seva àvia que estava malalta. Aquest poble estava a dotze quilòmetres i havia d’anar-hi a peu. Sa mare li va donar uns quants consells:
    – Portaràs un bon ganivet per defensar-te i evitaràs caminar quan sigui fosc i…no t’entretinguis!

    Doncs així ho va fer l’Àgueda. Encara que va matinar una mica i de seguida va marxar amb molta presa, el camí era llarg. En arribar al poble veí, amb els diners que portava i els ous que va vendre, va comprar la carn. Però va trigar molta estona perquè també va parlar amb algun conegut.

    Ja estava molt avançada la tarda i el camí de tornada estava fosc. Després de passar per uns camps de conreu, va començar a endinsar-se al bosc. Entre mig del valor i la por, va continuar el seu viatge. Només pensava en arribar a casa. Però ensumant l’olor de carn fresca, uns quants llops van aparèixer rodejant la besàvia Àgueda. Veient-se perduda, va treure el gran ganivet i aprofitant els últims rajos de sol, va enlluernar a les besties i va aconseguir avançar uns metres, mentre es va fer de nit completament. Els llops van perdre el respecte al ganivet i estaven en posició d’atacar quan la besàvia va decidir llançar els filets a poc a poc, i va aprofitar la poca estona que trigaven en cruspir-se’ls per córrer cap al poble.

    Filet a filet, l’Àgueda s’anava apropant i amb els crits d’auxili,. fou rescatada per uns llauradors que passaven per l’indret. Els llops van fugir a correcuita. La besàvia va arribar a casa entre llàgrimes de por i alegria, encara que amb pena, perquè només li van quedar dos filets i un trosset de fetge. Després d’explicar el succeït als seus pares, l’abraçaren i donaren gràcies a Dúe perquè no li va passar res. I la seva àvia només d’escoltar la història va millorar i va viure uns quants anys més.

Escriu un comentari

RSS dels comentaris

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • anonim: Moltes gràcies era per un treball i he tret un 10 moltes gracies aquest bloc es el millor merci .
  • MIRIAM CORTES DIEGO: Hey!!!!!!! que la gent de ara no aprofita el bloc que va fer el Jordi!!!!! Aprofiteu-lo ya que...
  • Antònia Mateu: Moltes felicitats pel bloc, Jordi!
  • Montse: Quines fotos més maques!
  • Santiago: EL CONTE DE LA BESÀVIA Fa un grapat d’anys, tal vegada cent o més, que va succeir el que ara us...

Núvol d'etiquetes