Els alumnes del C2. Imatge de David Sempere
Iniciàvem la classe com a cada sessió: amb entusiasme, alegria i il·lusió (*). Bé, amb entusiasme, alegria i joia. J O I A.
(*) El terme il·lusió, com que l’utilitzava molt en Mas, i a classe com que no som masistes –ep, només parlem en termes lingüístics! – millor el canvio per joia.
Aclariment: no ens agrada en Mas a classe –lingüísticament– perquè utilitza malament els pronoms febles: diu coses com Els hi deixarem les competències, per exemple, quan hauria de dir Els deixarem les competències (hoooome!), amb la forma correcta del pronom de CD. Però això dels pronoms febles ho vam fer després, més avançada la classe, feta la pausa. Ordenem-nos.
La parella de la classe, naturals de l’Horta, avui encara no havien arribat. Tot i així, encara que el domini lingüístic estava escapçat pel sud, la classe va donar inici amb la paraula del dia. L’emoció ens envaïa. La son ens va desaparèixer de sobte:
DONAR CARBASSA. Uf, a qui no li han donat mai carbasses? O sigui, a qui no han rebutjat mai quan ha demanat la mà al seu estimat/da? Ah, potser a en Joel Joan, a en Robert Redford, a l’Angelina Jolie o a la mateixa Núria Feliu?! Grans preguntes de la humanitat que aquí, per espai, no podem respondre. La Blanca ens va explicar que aquest mot prové d’una pràctica, gairebé ancestral, que es donava a les masies catalanes: per saber si s’acceptava entregar la mà de la noia de la casa al promès que la hi demanava, les dues famílies concernides feien un dinar. Com que la decisió corresponia als pares de la noia, aquests decidien. Si en el primer plat, que era una sopa, hi apareixien trossos de carbassa, la petició de mà quedava rebutjada. En cas contrari, l’absència de carbassa significava que la petició era acceptada.
Òndia!, a partir d’ara, la sopa de carbassa, potser que ens la replantegem… vaja. Només un detall a tenir en compte: separar-se costa uns calés. No comprar el bric de sopa de carbassa és un estalvi. No comprar la carbassa i no fer la sopa, doble estalvi: en calés i en temps.
Ara sí. Es van incorporar apressats la parella de l’Horta. El nostre domini lingüístic –de classe– ja estava complet. Només ens faltava la Teresa, deixant anar una peroració a la lleidatana, i ja ho tenim en viu i en directe!
Vam passar a revisar els deures. Les irregularitats verbals i altres elements associats a aquest món. Vam repassar l’exercici 1 del llibre, a la pàgina 97, i un full d’exercicis de les fotocòpies. Hi sortia una mica tot:
-Velars (Va ser ell qui em va dir: “Tingueu fe!”)
-Velars només 2a persona de l’imperatiu (singular i plural) i subjuntiu (Nois, no us assegueu a terra, seieu a les cadires)
-Correlació verbal (Si ho hagués vist, t’hauria avisat)
A continuació va continuar la classe amb les exposicions orals. Avui li tocava a en David, a en Jordi i la Cristina. Als dos primers els tocava presentar Raons a favor de compartir casa com a forma de turisme. Primer va començar en David –que també subscriu aquest text– , que, tenallat per la pressió del directe, va deixar anar uns buenus i ademés, que no li van permetre arrodonir del tot la seva exposició.
En Jordi ens va delectar amb la seva representació: posició, gesticulació i to excel·lent. Té ofici i és de l’ofici. Si es desviava en alguna ocasió del tema, feia una ullada amb naturalitat al guió i tornava. Un artista!
La Cristina ens va parlar dels Avantatges de veure el cinema en versió original. Molt bé. No volia fer-ho al davant de tots i no en sabem encara el perquè! Ara, quan veiem una pel·lícula doblada, estirem el coll, com si fóssim un estruç, i mirant la família els engaltem un: “Eip, però que filfes que sou, en versió original, per l’amor de Déu! O Voleu que us reciti les raons que justifiquen el perquè cal la VO?!”.
I vam anar a fer la pausa, després de decidir que el dictat creatiu ja el faríem el proper dia. S’havia fet massa tard.
Després d’un cafè reparador de la Dehesa de Santa Maria, reconegut establiment a un pas de la Casa de Cultura, i recomanable si sou cafeters i n’heu d’aplegar un en condicions per a la classe, vam arribar al moment estel·lar de la classe. Els PRONOMS FEBLES. En majúscules. Què hi ha de més excitant que una tarda de dissabte, amb la teva parella i uns amics que jugar als pronoms febles? Als combinats dels pronoms febles? “Serveix-nos-en més, de pomada!!!”, “La li he deixat. Que en vagi a comprar més, que s’acabava”, “Eip, que la hi ha pres. I ara ja no en tenim, de pomada!!”. En resum, que vam estar una bona estona fent exercicis de pronoms febles i ens ho vam passar xupiguai (dues paraules catalanes, diria que no duen guió!), a més d’aprendre bastant. Buf, no són fàcils. Però ara ens agraden i tot. Ens estem transformant (!?).
I vam passar a una nova qüestió: les correlacions verbals o concordances verbals. Com per exemple:
“Vull (present indicatiu) que vinguis (present subjuntiu) a casa”
si ho passem a condicional , passaria a
“Voldria (condicional) que vinguessis (imperfet de subjuntiu)
i per tant hi ha una correspondència (present indicatiu->condicional, mentre que present de subjuntiu->imperfet de subjuntiu). A cada frase li correspon passar a un altre temps canviar el verb a una determinada forma. Aquestes correspondències són les regles de concordança verbal. Venen definides i establertes.
Vam entrar tot seguit amb qüestions de llengua: REMARQUES SOBRE MORFOLOGIA VERBAL, que era com un compendi de tot el que havíem treballat fins aleshores sobre els verbs, resumit en 3 planes màgiques (d’aquelles que cal guardar!). Entre diverses coses jo destacaria els verbs atributius:
SER, ESTAR I SEMBLAR. A mi no se m’oblidaran mai. L’àvia Cochs, senyora de Reus com no n’hi ha d’altra, deia: “S’ha de ser i semblar”. Jo ara li he afegit l’estar:
“S’ha de ser, estar i semblar, per ser una senyor/a”.
Ah, i que mai hem d’utilitzar el gerundi per expressar accions que ja han finalitzat.
I ens van posar els deures, i per tant, classe comptada, classe acabada!!
Article complet
