Sovint els parlants quan ens referim a les llengües, sigui a la pròpia o a les dels altres, anem a parar als llocs comuns de sempre: que l’alemany se’ns fa dur a l’orella, que el francès és més dolç que el català, que uf, quines arestes que té l’àrab!
És curiós de veure com casem llengua i sentits, com atribuïm a les parles elements que correspondrien més aviat a altres conceptes quotidians. Diem que una llengua és aspra, dolça o estrident com si parléssim d’una tovallola sense suavitzant, d’una fruita madura o de la cançó de rock dur que hem sentit a la ràdio. El tacte, el gust i l’oïda entren en joc talment com un tastador quan descriu les notes vellutades i els tons caobes dels seus vins.
I pensant en els vins, ens va venir al cap de fer amb els alumnes de B3, una mena de maridatge poètic, és a dir una associació entre la musicalitat de la lectura amb diferents idiomes i els colors que ens suscitava la recitació. Es va llegir i escoltar el poema Preneu les roses, d’Olga Xirinacs, en català i el van veure de color carbassa perquè tenia la calidesa de les llengües romàniques i l’atreviment d’una llengua que volia tenir el seu propi espai. Després es va encarar l’anglès i l’ucraïnès, que van semblar dues llengües apassionades i diàfanes, per tant el blau era el que més s’hi esqueia. Per al francès i l’italià hi van posar el groc, un color amable, tendre i transparent. El castellà va ser vermell perquè el van percebre atrevit i vigorós i, per acabar, l’àrab, que va resultar solemne, hermètic i una mica fosc.
A l’aula es van poder desgranar sons i cromatismes, i va ser curiós i emocionant com es van poder interrelacionar i crear unes harmonies, si més no d’entrada, impensables.
Cap comentari