A Sant Joan Despí vam desmuntar la poesia d’Antònia Vicens, escrita expressament per a l’ocasió, amb els alumnes d’intermedi i de suficiència. El professor
els la va donar perquè poguessin llegir-la tranquil·lament a casa i el que segueix és el que va sortir entre tots a la classe següent.
El títol ja ens diu el tema/motiu: la poesia. La primera imatge és la infantesa, però ara amb la innocència perduda (“quan retuts tornen els àngels ja sense sal sense ales i tu intentes agafar-ne les ombres”). Els “penjalls als fils d’estendre les paraules” ens remet al bagatge vital que retorna amb la poesia.
Per altra banda, l’intent d’eliminar la part tràgica del bagatge vital és debades (“l’hora que més voldries revocar els morts que et pugen per les cames”). Tots aquests “fulgors d’altres mons” (d’altres temps, espais, vides…), tots ells, són els que poden encendre el poema, entès com un esclat vital traduït en paraules.
També vam comentar que el fet de no estar puntuada dona molta més llibertat en la lectura, essencial en la poesia, sense predeterminar els lligams sintàctics.
En definitiva, si bé d’entrada ens semblava complicat entrar-hi, llegint-la i rellegint-la uns quants cops (que és el que s’ha de fer amb aquest gènere) vam veure-hi portes d’entrada i vam poder-la desmuntar una mica.
