Com sabeu, des de fa temps el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya dedica cada any a la commemoració d’algun aniversari significatiu dins del marc cultural dels Països Catalans. Aquest 2014 està dedicat al centenari del naixement de Joan Vinyoli i al cinquantè aniversari de la publicació d’Els altres catalans, de Paco Candel.
He extret de la Gran Enciclopèdia Catalana la biografia d’ambdós perquè en pugueu conèixer la figura i l’abast de la seva obra.
Joan Vinyoli i Pladevall
Joan Vinyoli (Barcelona, Barcelonès, 3 de juliol de 1914 — Barcelona, Barcelonès, 30 de novembre de 1984). Poeta.
De formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s’afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del Romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurar-se a l’emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l’ésser. Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l’esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l’origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s’imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d’un llenguatge clarament simbòlic./>Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l’objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l’aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976), Llibre d’amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d’Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d’aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).
Francesc Candel i Tortajada
Francesc Candel i Tortajada (Casas Altas, Racó d’Ademús, 31 de maig de 1925—Barcelona,23 de novembre de 2007). Escriptor.
Molts dels seus llibres tenen doble versió catalana i castellana. A dos anys es traslladà a Barcelona amb la seva família, que visqué uns anys a les barraques de Montjuïc, i posteriorment es traslladà al grup de Cases Barates Eduard Aunós, al barri de Cantunis, d’on tragué gran part del material de la seva obra i on residí fins a la mort. El 1939 hagué de deixar l’escola i començà a treballar en oficis diversos. Autodidacte, començà a publicar els anys cinquanta, en què també s’inicià com a periodista. Féu de la immigració a Catalunya dels anys 1950-70 matèria d’una literatura amb un clar esperit de denúncia social i de compromís amb els més desafavorits, ja evident en les seves primeres novel·les, entre les quals Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto el paisaje (1959) Temperamentales (1960) Treinta mil pesetas por un hombre (1962) i Dios, la que se armó (1964), així com en les narracions Échate un pulso, Hemingway (1959) i diversos reportatges. El 1964 publicà Els altres catalans , obra a mig camí entre el reportatge i l’assaig literari i que obtingué una difusió extraordinària. Hi exposava l’aïllament de la immigració castellanoparlant que el franquisme afavorí amb l’objectiu d’erosionar la personalitat catalana. El sorgiment, com a resultat d’aquesta política, d’una identitat indefinida i reforçat, a més, per l’esquerda socioeconòmica de la majoria d’immigrants, el portaren a defensar-ne la integració al país d’arribada per tal de preservar la cohesió social, visió que també assumia les reivindicacions del catalanisme i rebutjava reaccions de tipus lerrouxista. Posteriorment, continuà l’evolució d’aquesta qüestió a Parlem-ne (1967), Encara més sobre els altres catalans (1973), Els altres catalans vint anys després (1985) i Els altres catalans del segle XXI (2001), en col·laboració amb Josep M.Cuenca i Flores, en el qual tractà específicament de la nova immigració extraeuropea. Paral·lelament, la crònica social, especialment dels marginats i exclosos, continuà essent la seva preocupació central, que reflectí en ulteriors novel·les ( Los hombres de la mala uva , 1968; Historia de una parroquia , 1971), narracions ( El juramento y otros relatos , 1987; Petit món , 1999; El sant de la mare Margarida , 2001; Patatas calientes , 2003) i diversos assaigs, reportatges i prosa diversa entre els quals Los que nunca opinan (1971), Ser obrero no es ninguna ganga (1968, que no pogué ser publicat íntegrament fins el 1976), Carta a un empresario (1974), Crónicas de marginados (1976), Barrio (1977) i La nova pobresa (1989). El seu compromís social l’involucrà en la política, activitat que el vinculà estretament al PSUC, tot i que no hi milità. Del juny del 1977 al desembre del 1978 fou senador per l’Entesa dels Catalans i del 1979 al 1983 regidor a l’ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat com a independent per aquest partit. Producte d’aquestes experiències foren Un charnego en el senado (1979) i Un Ayuntamiento llamado ellos (1994), de to acusadament crític. Publicà també diversos llibres de memòries i autobiogràfics: Aquella infància esvaïda (1987), Crònica sentimental, informal i incompleta (1936-1986) (1992), Les meves escoles (1998), Memòries d’un burgès i d’un proletari: de la República al 23-F (1931-1981) (1996), i Francesc Candel. Primera història, primera memòria (2006). De les seves nombroses col·laboracions a la premsa, en sortiren diversos reculls d’articles ( La carne en el asador , 1966; Esa infancia devastada , 1980; Candel contra candel , 1981). Rebé diversos premis, entre els quals la Creu de Sant Jordi (1983), el Ramon Trias Fargas (1997), Jaume I (1997), el Ciutat de l’Hospitalet (2000), la Medalla d’Or de la Generalitat (2003) i la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona (2004). L’any 2005 es creà la Fundació Paco Candel, a la Zona Franca, que des del 2008 atorga el premi Memorial Candel a la trajectòria de persones distingides pel seu compromís social.
Per si voleu seguir de prop les activitats dedicades als dos escriptors, aquí teniu diversos recursos a Internet per a fer-ne el seguiment:
Web de la Fundació Paco Candel:
http://www.fundaciocandel.org/html/ct/candel_03_obra.asp?id=8
Activitats de l’Any Candel:
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0014263.xml?s.q=candel#.UzvsZ1cuSP0
Activitats de l’Any Vinyoli:
http://www10.gencat.cat/gencat/AppJava/cat/actualitat2/2014/40319activitatsdelanyvinyoli.jsp
Web oficial de la Generalitat de Catalunya dedicat a l’Any Vinyoli:
http://www.vinyoli.cat/
Article complet
