Hola, Elemental 1,
Com ja sabem, la guanyadora com a millor cançó al nostre concurs de Catvisió és “T’estimo molt”, presentada per la Begoña. Pel que fa al premi a millor argumentació, la Teresa ha estat la guanyadora per la defensa de “Tens un amic”. He de dir que heu fet molt bé aquest exercici i ja vam veure ahir que no va ser fàcil triar-ne el millor. Per tant, moltes felicitats a tots. I visca la música!
Lourdes
Hola, Elemental 1,
Us penjo les cançons presentades a classe per la Daniela, la Soraya i la Mónica, respectivament:
La reina del gel, Sangtraït
Parlen els vells d’una història d’amor
d’un cavaller enfrontat a un drac cec.
Llança la mà sobre un cavall d’acer,
lluiten els dos per tindre dret
a l’amor de la Serina, reina del gel.
Talla l’acer la carn dura del drac,
crema el seu foc la mà del cavaller.
Lluiten a mort, només un serà el rei
d’aquell castell on s’amaga un tresor.
És l’amor de la Serina, reina del gel.
Per un instant, els estels
són testics de la lluita mortal.
Dins del castell, ombres sobre el cos,
tremolors d’una reina plorant.
I quan la vall s’ha tenyit de sang,
l’últim crit de la nit posa fi al combat.
Res no es mou, res no es mou,
res no es mou, només el vent,
que s’emporta les paraules del cavaller.
Per un instant, els estels
són testics de la lluita mortal.
Dins del castell, ombres sobre el cos,
tremolors d’una reina plorant.
Per un instant, dins del castell,
els estels, ombres sobre el cos,
tremolors d’una reina plorant.
Per un instant, dins del castell,
els estels, ombres sobre el cos,
tremolors d’una reina plorant.
Dies de pluja, No tinc nòvia
Pesa massa això d’anar amb el cap ben alt,
repetint-me a mi mateix “no n’hi ha per tant”.
Cura d’humilitat a cop de pal.
I aquests dies quan la pluja no té fi
miro enrere i no recordo el que et vaig dir,
paraules que van perdre tot sentit.
Et recordo al meu costat,
ballarina en capsa de metacrilat
i una bena sobre els ulls.
Rere els vidres entelats
una màniga esborrant
el reflex que vas ser tu.
A trenc d’alba encara abunden els bassals,
travesso aquest carrer amb olor de fang.
Memòria selectiva és el que cal…
Ja fa estona que la pluja va emmudir.
Malgrat que tot això ja no va amb mi.
Creu-me, tu vals més del que et vaig dir.
Creu-me, tu vals més…
Et recordo al meu costat,
ballarina en capsa de metacrilat
i una bena sobre els ulls.
Rere els vidres entelats
una màniga esborrant
el reflex que vas ser tu.
El meu avi, Los Manolos
El meu avi se’n va anar a Cuba
a bordo del Català,
el millor barco de guerra
de la flota d’ultramar.
Els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots,
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó.
Quan el Català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat.
Tocant la guitarra solien cantar, solien cantar:
“Visca Catalunya! Visca Catalunya! Visca el Català!”.
El meu avi se’n va anar a Cuba
a bordo del Català,
el millor barco de guerra
de la flota d’ultramar.
El timoner i el nostre amo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell.
Quan el Català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat.
Tocant la guitarra solien cantar, solien cantar:
“Visca Catalunya! Visca Catalunya! Visca el Català!”.
Arribaren temps de guerres
de perfídies i traïcions,
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
Els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots,
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó.
Quan el Català sortia a la mar
Els nois de Calella feien un cremat.
Tocant la guitarra solien cantar:
“Visca Catalunya! Visca Catalunya! Visca el Català!”.
Quan el Català sortia a la mar,
cridava el meu avi: “Apa, nois, que és tard!”.
Però els valents de bordo
no varen tornar, no varen tornar.
Tingueren la culpa, tingueren la culpa els americans.
Tingueren la culpa, tingueren la culpa els americans.
Tingueren la culpa, tingueren la culpa els americans.
Hola, alumnes de l’Elemental 1,
Us penjo la cançó presentada a classe per l’Almudena:
Gira-sols mirant la lluna, Miquel Abras
Gira-sols mirant la lluna,
viatgers sense destí,
pescadors sense paciència,
somiadors amb poc futur.
Només sé que si no estàs bé, busca un nou camí.
Corriols sense dreceres,
serps sense verí,
acudits sense rialles,
dictadors sense país.
Només sé que si no estàs bé, busca un nou camí.
Només sé que si no estàs bé, busca un nou camí.
De vida, només n’hi ha una,
de vida, només n’hi ha una.
Gira-sols mirant la lluna,
nadons sense padrins,
redactors sense notícies,
B.B. King sense Lucille.
Només sé que si no estàs bé, busca un nou camí.
Només sé que si no estàs bé, busca un nou camí.
De vida, només n’hi ha una,
de vida, només n’hi ha una,
de vida, només n’hi ha una,
de vida, només n’hi ha una.
Només sé que si no estàs bé, busca un nou camí.
Només sé que si no estàs bé, busca un nou camí.
De vida, només n’hi ha una,
de vida, només n’hi ha una…
Hola, Elemental 1,
Us penjo la cançó presentada per l’Antonio:
La tieta, Serrat
La despertarà el vent d’un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit… I són freds els llençols…
Amb els ulls mig tancats buscarà una altra mà,
sense trobar ningú, com ahir, com demà.
La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam…
Escoltarà el miol d’un gat capat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d’hivern.
Hi ha un missal adormit damunt de la tauleta
i un got d’aigua mig buit quan es lleva la tieta.
Un mirall esquerdat li dirà: “Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s’han perdut!
Com s’arruga la pell, com s’ensorren els ulls!…”
La portera al seu pas, dibuixarà un somrís
amb l’orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l’autobús
per treballar al despatx d’un advocat gandul
amb qui en altre temps ella es feia l’estreta.
D’això en fa tant, de temps… que ni ho recorda la tieta.
La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: “Tot va bé”. La que diu: “Tant se val”.
I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons.
I a l’església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem…
Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.
I un dia s’ha de morir, més o menys com tothom.
Se l’endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament.
Són coses que sovint les oblidem la gent.
I fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics descoberts fa un instant
i una esquela que diu: “Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén”.
I oblidarem la tieta.
Hola, alumnes de l’Elemental 1,
Us penjo la cançó presentada pel Pedro:
Monsieur Costeau, Els Amics de les Arts
Parli’m d’aquells mons llunyans,
de les espècies per catalogar
que ningú mai ha vist abans.
Porti’m a aquells mars remots
on els indicadors de profunditat
diuen que és de valents baixar.
Un viatge fragmentat. Un fascicle setmanal.
Sóc l’home que busca.
Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació.
Perquè no hi ha color si em fa dir què vull ser de gran, jo, Jacques Cousteau.
Mil balenes a tocar.
Sentir l’electrostàtica i el mar.
Calypso ve, Calypso va.
Ser-hi sense haver-hi estat.
Veure els colors dels esculls de coral.
Vostè escafandre, jo xandall
confiï en mi, anem més avall!
Que amb aquest comandament puc eternitzar el moment
o puc tornar enrere.
Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació.
Que jo amb vostè vull anar tan lluny, tan lluny que no hi arribi la ficció.
Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació.
Perquè hi ha coses noves sota el sol que esperen un explorador.
Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por?
Monsieur Cousteau, a mi no em cal l’alta definició.
Monsieur Cousteau, com més avall te’n vas, hi ha més pressió.
Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador.
Hola, Elemental 1,
Us penjo les cançons presentades per la Toñi i la Vidina, respectivament:
Tots som súpers (Club Super3)
Som la barreja de molts ingredients
com la recepta d’un mestre cuiner,
tots amb el nostre toc original,
granets de sucre i granets de sal.
No vulguis mai semblar el que no ets
creient que així agradaràs molt més.
Només et cal saber que ets especial,
ets únic i com tu no n’hi ha cap.
Mira dintre teu a veure què hi veus.
Tots som súpers, tots som grans.
Siguem petits o gegants
tots som tan originals,
no en trobareu pas dos d’iguals.
Mira dintre teu a veure què hi veus.
Hi ha cordills i motors i un sac amb records.
També hi pots trobar un tros d’entrepà,
un pot de colors ple de somnis i pors,
guardada en el cor la clau de l’amor
i gotes d’orgull per fer brillar els ulls.
Tots som súpers, tots som grans,
siguem petits o grans
Tots som tan originals,
no en trobareu pas dos d’iguals.
Tots som súpers, tots som grans,
siguem petits o grams.
Tots som tan originals,
no en trobareu pas dos d’iguals.
El bandoler, Lluís Llach (versió de Partido)
Era el segle XIX,
amb el nom d’en Joan Serra
es coneix un bandoler,
per tothom en Lapera.
Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tots els crits que allà han pregat:
pietat, pietat.
–No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!
– Reseu l’últim “Crec en Déu”.
–Pietat, pietat.
L’endemà de bon matí
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.
Però altre cop surt del bosc
un gemec que el vent escampa
i el botxí no escoltarà:
pietat, pietat.
–No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!
–Reseu l’últim “Crec en Déu”.
–Pietat, pietat.
Però, Joan Serra,
avui t’ha mancat la sort,
dos soldats t’han pres ben fort
i ara estàs entre barrots.
L’endemà de bon matí
veu la forca foradada,
en Lapera dóna un crit,
és l’última pregària.
–Quan jo sigui ben mort
i penjat de l’alta forca
i defalleixi mon cor
i m’aneu a posar a la fossa,
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama
Ningú no ho va fer.
Hola, Elemental 1,
Aquí teniu les cançons presentades pel Gregorio i la Begoña, respectivament:
Me’n vaig a peu, Serrat
Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L’escala fosca i la imatge vella
Que s’amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets,
i l’arribar suau d’una matinada
que em desperta més vell.
Però no vull que els teus ulls plorin,
digue’m adéu.
El camí fa pujada
i me’n vaig vaig a peu.
Cal dir adéu a una porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec,
i oblidar tot d’una la teva imatge
i aquest petit indret.
Però no vull que els teus ulls plorin,
digue’m adéu.
El camí fa pujada
i me’n vaig a peu.
Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins aquí.
Les ones han d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.
T’estimo mot, Lax’n Busto
De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veure’m
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugui volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixa de ballar.
Quan posem els peus enlaire,
quan posem el cap per vall,
quan et crido a la muntanya,
un eco va contestant.
Quan et faig amb margarides
una polsera de colors,
vull mirar-te als ulls i dir-te
que el que sento és això:
T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt.
Si estàs amb mi desapareix tot el que és trist.
Voldria nits amb pintes de colors.
Fins a la lluna i tornar t’estimo jo!
Els meus ulls són com bombetes,
els meus llavis riuen fort.
No puc amagar el que sento
quan em mires tan de prop.
Ara ja no sé què em passa,
el cos m’està tremolant.
El meu cor fa pampallugues
i no deixa de ballar.
Quan s’uneixen els colors
per fer l’arc de Sant Martí,
Quan escrius amb el teu dit
el meu nom en el mirall,
Digue’m un “calla la ràdio”,
i escolto aquesta cançó.
Vull mirar-te als ulls i dir-te
que el que sento es això:
T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt.
Si estàs amb mi desapareix tot el que és trist.
Voldria nits amb pintes de colors.
Fins a la lluna i tornar t’estimo jo!
Maite zaitut,
maite, maite zaitut.
Si estàs amb mi desapareix tot el que és trist.
Voldria nits amb pintes de colors.
Fins a la lluna i tornar t’estimo jo!
T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt.
Si estàs amb mi desapareix tot el que és trist.
Voldria nits amb pintes de colors.
Fins a la lluna i tornar t’estimo jo!
Fins a la lluna i tornar t’estimo jo!
fins a la lluna i tornar… t’estimo jo!
Maite zaitut…
H0la, Elemental 1,
Us penjo les cançons de l’Aurora i de l’Eva, respectivament:
L’estaca, Lluís Llach
L’avi Siset em parlava
de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l’estaca
on estem tots lligats,
si no podem desfer-nos-en,
mai no podrem caminar.
Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps, ja,
les mans se’m van escorxant,
i quan la força se me’n va
ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida,
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m’oblida,
torna’m a dir el teu cant.
Si estirem tots…
L’avi Siset ja no diu res,
Mal vent que se l’emportà,
Ell qui sap cap a quin indret,
I jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d’en Siset,
el darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots…
Ara ja no és hora, Sergio Dalma
Un altre diumenge camí del capvespre.
Tan dins del meu món,
avui penso allò que el temps amaga.
Llegint cada carta i, paraula a paraula,
per tu va signada.
Un altre diumenge camí del capvespre.
No m’esperava una trucada,
passava mitja vida.
Qui sap si després de tanta espera
tens una manera.
Mes no puc entendre que em diguis que no et vols anar d’aquí.
No sé ara, no sé ara..
Trauré de mi un somriure
i així no hauré de plorar.
Massa temps per decidir-te,
vull oblidar tot el passat.
Ara ja no és hora.
Ara que has perdut a la persona
és quan t’adones
que el teu cor no oblida,
però fa temps que el meu no et crida.
És quan te n’adones.
Ara ja no és hora,
L’ànima que un dia vas ferir es va fer invisible.
I no canviaré, no tornaré a mostrar-me feble.
Ara ja no és hora.
Un altre diumenge camí del capvespre.
Hi ha coses que no esborraria,
però que mai més faria.
Encara que passin els dies tothom trobarà una sortida.
El bo en mans de l’odi comença a podrir-se.
I tu, cada vegada ho fas pitjor,
què intentes canviar?
Massa temps per decidir-te,
millor si et quedes on estàs…
Permet que et digui avui…
que ara ja no és hora.
Ara que has perdut a la persona és quan t’adones
que el teu cor no oblida,
però fa temps que el meu no et crida.
És quan te n’adones.
Ara ja no és hora.
L’ànima que un dia vas ferir es va fer invisible.
i no canviaré, no tornaré a mostrar-me feble.
Ara ja no és hora.
Hola, alumnes de l’Elemental 1,
Us penjo les cançons presentades pel José Ramón i la Jessica, respectivament:
Boig per tu, de Sau
A la terra humida escric:
“Nena, estic boig per tu”.
Em passo els dies esperant la nit.
Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny,
servil i acabat
boig per tu.
Sé molt bé que des d’aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflectida la teva llum.
Me la beuré,
servil i acabat,
boig per tu.
Quan no hi siguis al matí
les llàgrimes es perdran
entre la pluja que caurà avui.
Em quedaré atrapat
ebri d’aquesta llum,
servil i acabat,
boig per tu.
L’Empordà, de Sopa de Cabra
Nascut entre Blanes i Cadaqués,
molt tocat per la tramuntana,
d’una sola cosa pots estar segur,
com més vell més tocat de l’ala.
Sempre deia que a la matinada es mataria,
però cap al migdia anava ben torrat.
Somriu i diu que no té pressa,
“ningú m’espera allà dalt
i anar a l’infern no m’interessa,
és molt més bonic l’Empordà".
Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter,
però ell mai no s’hi tirava.
Sempre deia que a la matinada es mataria,
però cap el migdia anava ben torrat.
Somriu i diu que no té pressa,
“ningú m’espera allà dalt
i anar a l’infern no m’interessa
és molt més bonic l’Empordà".
I quan veig la llum de l’alba
se’m treuen les ganes de marxar.
Pot ser que avui no em suïcidi,
pot ser que ho deixi fins demà.
Hola, Elemental 1,
Us penjo els enllaços i les lletres de les cançons de l’Eloy i l’Íria, respectivament:
Conillet de vellut, de Serrat
Era suau com el vellut,
i poregosa com un conill menut.
En Snoopy era el seu heroi,
i li agradava jugar com un noi,
i de la mà
em duia amunt i avall sense parar.
Com un estel
fent tombarelles pel cel,
(és “maco” el temps d’estimar),
i no va ser aquell un temps perdut,
conillet de vellut.
Però el conill fora del niu
m’enganyava amb qualsevol objectiu.
Se’m perdia en el forat
d’una Nikon o una Hassenlblad…
Calia triar
o tocar el dos o fer
un ménage à trois.
Però això és immoral
quan s’és un home com cal,
ibèric, mascle i cristià,
i em vaig quedar sol i fotut,
conillet de vellut.
L’Elle, el Vogue i el Harpers Bazaar
t’afusellen en cada exemplar.
Diuen que t’ha dat un lloc
Richard Avedon a New York.
No et pots queixar,
el que somniaves ja ho tens a la mà.
Et coneix la gent,
t’estima un adolescent
i un iaio et vol adoptar.
Ets feliç amb el teu nou drut?,
conillet de vellut…
Però avui he vist el cel obert,
Déu, que és bo i que sap el que he sofert,
m’ha deixat els seus consells
en un aparador de can Castells,
i m’he comprat el llibre La fotografia és un art.
I abans d’un mes
seré millor que en Pomés.
Ja saps a on em trobaràs…
dos-zero-tres, vuit-dos, vuit-dos,
conillet poregós.
Sense un romanço ni un rebut,
conillet de vellut.
Si te’n vas, de Sergio Dalma
Tu em mires,
jo no penso moure’m.
Mentrestant comences a parlar.
Sé el que passarà i no m’agrada.
Miro cap a una altra banda,
és millor dissimular.
Ja no té sentit la nostra història.
Dius que ja fa temps es va esgotar.
Que per cap motiu ni cap paraula
ni per tantes nits pesades ho podríem arreglar.
Si te’n vas,
no em queden paraules,
et miro a la cara
i ja no puc ni respirar.
Si te’n vas,
no vull que em miris com abans.
Si te’n vas,
Jo no puc esperar.
Si te’n vas,
no vulguis desitjar-me com ho feies cada tarda.
Jo ja no hi seré.
Si te’n vas.
Tu que em vas ferint mentre em parles.
Prefereixo no escoltar-te més
donant sempre voltes a les coses.
És millor que això s’acabi,
cadascú pel seu cantó.
Tu em mires,
jo no penso moure’m.
Qui ens ho anava a dir fa molt de temps?
On va anar a parar el que tu senties?
Digue’m on estàs guardant aquell amor que en vas donar.
Si te’n vas,
no em queden paraules,
no et miro a la cara
i ja no puc ni respirar.
Si te’n vas,
no vull que em miris com abans.
Si te’n vas,
Jo no puc esperar.
Si te’n vas,
no vulguis desitjar-me com ho feies cada tarda.
Jo ja no hi seré.
Si te’n vas,
no vull que em miris com abans.
Si te’n vas,
jo no puc esperar.
Si te’n vas,
no vulguis desitjar-me com ho feies cada tarda.
Jo ja no hi seré.
Si te’n vas.
Vaig a posar-t’ho molt fàcil
si és el que ens ha de passar.
I te’n vas.
Si te’n vas,
no vull que em miris com abans.
Si te’n vas,
jo no puc esperar.
Si te’n vas,
no vulguis desitjar-me com ho feies cada tarda.
Jo ja no hi seré.
Si te’n vas,
no vull que em miris com abans.
Si te’n vas,
jo no puc esperar.
Si te’n vas,
no vulguis desitjar-me com ho feies cada tarda.
Jo ja no hi seré.
Si te’n vas.
