Arxiu per Maig, 2016

  • El tàrtar de Crimea i la polèmica d’Eurovisió

    La 61a. edició del Festival d’Eurovisió, que ha tingut lloc aquest passat dissabte 14 de maig de 2016 a la ciutat sueca d’Estocolm, ha tingut una polèmica inesperada en el moment en què ha guanyat la cançó “1944”, de la cantant Jamala, representant de la televisió nacional ucraïnesa, cantada sorprenentment en tàtar (o tàrtar) de Crimea i en anglès.

    Casualment, l’any 1944 va néixer ma mare a Barcelona. A 2.600 km, a la península de Crimea, aquell mateix any el dictador soviètic Stalin va deportar pràcticament tots els tàrtars de Crimea, unes 200.000 persones, a diversos punts de la Unió Soviètica, sobretot a l’Uzbekistan, a dins de trens infectes, talment com els nazis portaven als camps de concentració milions de jueus i d’altres persones. Aquell any, a Barcelona, concretament al Camp de la Bota, es continuaven executant centenars de persones a mans del franquisme en una repressió brutal contra tot el que tingués a veure amb la defensa dels ideals de llibertat per a Catalunya.

    Com ja us deveu haver suposat, la cançó “1944” parla de la deportació dels tàrtars de Crimea. Concretament, la cantant Camala –nom tàrtar de Jamala– es va inspirar a partir de l’experiència viscuda per la seva besàvia, una història que havia sentit explicar moltes vegades a casa, de petita. La seva besàvia, de nom Nazylkhan, que llavors tenia una vintena llarga d’anys, i els seus 5 fills foren deportats a l’estèril Àsia Central. Una de les filles no va sobreviure al viatge.

    Així, mentre la meva mare començava una vida en què el fet de ser catalana i catalanoparlant en la llarga i dura postguerra de repressió i odi catalanòfob la posava en una situació d’estranyesa lingüística –amb anècdotes que ara ens semblarien surrealistes si no fos perquè les coneixem de prop–, la besàvia de Camala veia estroncada la seva joventut i els seus somnis, amb el marit lluitant a l’Exèrcit Roig a la II Guerra Mundial, una de les filles mortes i vivint en una terra hostil. Cap de les dues podia viure normalment en la seva llengua.

    El cor de la cançó, que tota l’estona sembla un llarg i profund lament que clama des del cor justícia i reconeixement cap a aquest poble trencat i esquinçat de la seva terra natal, que fa així:

    Yaşlığıma toyalmadım
    Men bu yerde yaşalmadım
    Yaşlığıma toyalmadım
    Men bu yerde yaşalmadım

    es basa en una cançó tradicional tàrtara anomenada “Ey, güzel Qırım” que Camala havia sentit de la seva besàvia i que reflecteix la pèrdua d’una joventut que no va poder passar a la seva terra natal. La cançó, a més, compta amb un instrument tradicional, el duduk (una mena de flabiol), i l’ús de l’estil vocal mugam (o mugham o muğam):

    No vaig poder passar la meva joventut allí

    perquè tu et vas endur la meva pau.

    Algú se sorprèn que la memòria familiar, allò que ara anomenem “memòria històrica”, encara perduri en el si de cada família i que cada descendent d’una persona que ha rebut dolor es pugui adscriure a aquesta història i senti que en forma part. I com no hauria de ser, sinó? La qüestió no és la venjança, sinó com gestionar aquest dolor per convertir-lo de manera proactiva en una reacció positiva a la generació següent. El flagell de l’horror infringit no mor amb cada desaparició física d’un membre de la família. La memòria del dolor perdura i transcendeix el momentani oblit necessari de tot ésser humà per a continuar vivint. I això a Eurovisió s’ha anomenat “politització”.

    Farien bé de recordar els descendents de la senyora Nazylkhan, així com els descendents de ma mare, entre els quals m’hi incloc per obligació moral, l’intent de desaparició de la seva llengua a mans d’unes dictadures feixistes, amb fets i històries diferents però paral·lels en el temps i en l’espai d’aquest continent europeu. I com poden reviure aquesta història familiar d’una manera feliç? Parlant i cantant la llengua que en un altre temps va ser prohibida i que ara pot reviure a mans dels descendents.

    Els jurats populars d’una quarantena d’estats europeus van fer guanyadora “1944” batent tots els rècords de puntuació de les 60 edicions anteriors perquè aquest missatge d’esperança els va arribar al cor, per davant d’un xou visual i plàstic presentat per Rússia que va captar l’atenció dels espectadors des del primer moment. Aquest Ucraïna-versus-Rússia el van desempatar els milers d’espectadors que van votar aclaparadorament per Camala i el seu “1944” en un sorprenent gir en les votacions històriques d’aquest festival. Faríem bé, doncs, de deixar de fer aquest somriure sorneguer i maliciós, per sota el nas, quan parlem d’Eurovisió i començar a pensar que les milionàries xifres d’espectadors són exactament la mateixa audiència que s’ha horroritzat per la guerra a Síria i a Ucraïna. Amb el seu criteri, han fet que la història del tàrtar de Crimea salti a la fama, per uns instants, i que els nostres ulls s’hi fixin i les nostres ments hi reflexionin.

    72 anys després, el català és conegut per 10 milions de persones en un territori continu anomenat Països Catalans i el tàrtar de Crimea (qιrιm tatar) per menys de 400.000 persones (hi ha estimacions que el situen amb 300.000-375.000 parlants) repartides en una trista diàspora que abraça l’envaïda per Rússia península de Crimea (amb 260.000 parlants), Ucraïna, Romania, Bulgària, Turquia i països d’Àsia, sobretot l’Uzbekistan (però també el Kirguizstan). Des de l’annexió russa de 2014, a la península de Crimea el tàrtar ha tornat a ser una llengua perseguida i assetjada.

    No hi ha res escrit sobre gustos, però estic segur que ara us mirareu aquest vídeo i escoltareu aquesta cançó amb uns altres ulls:

    Si voleu investigar una mica més i veure en quina cançó estan basats els versos en el tàrtar de Crimea, podeu escoltar la cançó que esmentàvem abans, Ey, güzel Qırım:

    Marc Piera i Pallàs

    Article complet

  • El taiwanès també està en perill

    Em comenta un amic taiwanès, després de llegir aquest blog, que està amoïnat pel futur de la seva llengua, que ell anomena en anglès Taiwanese, taiwanès, i que diferencia clarament del Chinese, xinès.

    Aquest jove ha viscut tota la seva vida a l’illa de Taiwan i això em fa saltar totes les alarmes. La llengua pròpia d’un Estat semiindependent d’una mida una mica més gran que Catalunya on viuen 23 milions de persones i que està sota contínua vigilància de la ultraimperialista Xina no té assegurat el futur. Això és el que percep aquest jove.

    Ell parla taiwanès hokkien i el diferencia del hakka, que és una altra llengua. Les dues, segons ell, són en perill d’extinció per la gran influència del xinès mandarí.

    La desaparició de les llengües és, malauradament, un fenomen universal, planetari, de dimensions absolutament desastroses des d’un punt de vista no només lingüístic i cultural, sinó també humà, d’espècie humana. L’empobriment al qual estem abocats, condemnats i castigats, des de les 10.000 llengües que es parlaven quan Cristòfor Colom va arribar a Amèrica el 1492, passant per les 5.000-6-000 llengües que es parlen actualment i fins a les 500 llengües que la UNESCO ha calculat que es parlaran al final del segle XXI si tot segueix igual, és un autèntic caos humà, una brutalitat en tota regla, d’una violència psicològica que fa plorar.

    I això no passa per ser un fet “normal” o “natural” com algú ens vol fer creure. Les llengües no “viuen i moren”, sinó que les llengües “viuen i viuen i viuen i viuen i viuen i viuen…” i així fins a milers d’anys, com la llengua basca, que fa 10.000 anys que es manté al seu territori, per bé que el seu territori s’ha reduït en els darrers mil anys.

    Una llengua mai no mor. Una llengua la maten. I qui mata una llengua? El poder i els parlants d’una altra llengua més forta que exerceixen la seva força –moral, econòmica, cultural o militar o tot alhora– sobre els parlants d’una llengua que, prèviament, s’ha minoritzat, és a dir, s’ha volgut fer petita i poc important. I aquests parlants de la llengua que abans era “petita” i que ara és “poc important”, després de bilingüitzar-se, és a dir, d’aprendre l’altra llengua estrangera –la “forta”, la “important”– deixen de parlar la seva llengua ancestral, la dels seus avantpassats, la històrica del seu territori.

    Una llengua mai no mor. Una llengua la deixen de parlar els seus propis parlants després d’haver rebut agressions de moltes menes. Per això, una llengua la maten. I no la maten mai els propis parlants. El “suïcidi lingüístic col·lectiu” no existeix. Però l’extermini, la deportació, la prohibició, el càstig, la ridiculització, el desprestigi, l’insult… sí.

    Per això, és importantíssim que cada parlant de cada llengua de les 5.000-6.000 llengües que hi ha actualment continuï cada dia de la seva vida parlant i compartint la seva llengua, prestigiant-la, estimant-la, cuidant-la, aprenent-la més, llegint-la, escrivint-la i transmetent-la als seus fills i als fills dels seus veïns i amics.

    Què aboca, doncs, un jove a pensar que la seva llengua està en perill d’extinció? “Most of my classmates can’t understand (listen or talk) in Taiwanese!”: La majoria dels meus companys de classe no poden entendre (escoltar o parlar) el taiwanès. “Our government doesn’t pay attention on this topic”: El nostre govern [taiwanès] no presta atenció a aquest tema [el de la preservació de la llengua].

    La percepció del perill dels mateixos parlants és prou important perquè puguem considerar que una llengua no gaudeix de tots els elements indispensables per a assegurar-se el futur, és a dir, que està realment en perill. Els parlants de suec o d’hongarès no perceben que la seva llengua està desapareixent. Però, en canvi, sí, una bona part de persones que parlen català, malgrat els darrers 30 anys de polítiques favorables al català. O aquest jove taiwanès, malgrat la campanya dels anys 1990 de Taiwanització també anomenada Taiwanese localization movement.

    El català i el taiwanès, respectivament, no són coneguts ni parlats per tots els joves a la seva societat ni reben el suport del govern del seu Estat. En unes societats modernes i desenvolupades com són la catalana i la taiwanesa, el jovent, l’escolarització, l’oficialitat i el suport estatal són fonamentals perquè la llengua arribi a un ús social i a una transmissió lingüística mínimes que n’assegurin el futur.

    Si Taiwan no tingués la tutela de la Xina i si Catalunya no tingués la dependència d’Espanya, les llengües pròpies de cada territori podrien assegurar-se el futur d’una manera més segura perquè els seus parlants veurien la necessitat de recuperar-lo i fer-se’l seu. I el patiment d’aquest jove i el meu desapareixerien.

    Marc Piera i Pallàs

    Si voleu tenir més informació, llegiu els articles sobre el taiwanès a la Viquipèdia: https://en.wikipedia.org/wiki/Taiwanese_Hokkien

    SAMSUNG DIGITAL CAMERA

    SAMSUNG DIGITAL CAMERA

    Article complet


Entrades recents


Categories


Etiquetes


Comentaris recents


Arxius


Meta