Arxiu de la categoria ‘Dinamització lingüística’

  • El dia que el portuguès va derrotar l’anglès

    El dissabte 13 de maig, dia de la Mare de Déu de Fàtima, s’ha dut a terme a Kíev, capital d’Ucraïna, la final de la 62a. edició del Festival de la Cançó d’Eurovisió amb una sorpresa final: el representant de la televisió portuguesa ha guanyat amb una cançó de ritme molt lent, Amar pelos dois (Estimar pels dos), sense cap espectacle ni pirotècnia, amb molt poc acompanyament instrumental de fons, un cantant certament malgirbat i… cantada tan sols en portuguès!

    En un festival i en un món de la cançó segrestats per la llengua anglesa, amb una presència abassegadora i omnipresent de l’anglès (de les 42 cançons presentades a Eurovisió enguany, 36 cançons eren totalment en aquesta llengua i 2 parcialment, inclosa la del representant desafinat espanyol), la guanyadora s’ha presentat únicament en llengua portuguesa.

    El portuguès és una llengua relativament poc parlada a Europa (10 milions), però és la 3a. llengua més parlada al continent americà i al món occidental i la 5a. més parlada al món, amb més de 240 milions de parlants.

    La importància del portuguès a Europa és comparable a la del català (el grec, el suec o el txec) i no descobrim res a ningú si diem que, malauradament, no és de les llengües que atreguin més la curiositat dels estudiants d’idiomes (quanta gent coneixeu que hagi estudiat portuguès?)… No obstant això, és una llengua molt important al món i en la història de la nostra cultura i literatura –europea i catalana–, amb un naixement situat a Galícia, unes composicions poètiques medievals encara recordades i estudiades, les cántigas, i mare d’una paraula d’èxit estesa per tot el món: melmelada (de marmelo, ‘codony’).

    El menyspreu de la indústria discogràfica i audiovisual mundial envers totes aquelles llengües percebudes com a “no importants”, fan que s’invisibilitzin, que desapareguin de l’escena pública a favor de l’anglès amb l’excusa del “perquè tothom t’entengui” o de “llengua internacional”.

    I justament aquesta aparició constant i predominant de l’anglès en el món musical ha fet que s’hagi perdut autenticitat i singularitat, ja que ha acabat sonant igual una cançó sueca que una de grega, cosa que només poden contrarestar  extravagàncies, coreografies sorprenents, efectes lumínics espectaculars o focs artificials de 50 segons.

    I en aquest artifici, aquesta posada en escena exagerada i gairebé sobrecarregada, ultrabarroca, o directament ridícula (que és del que s’acusa sovint aquest festival: de xaró, de carrincló, de passat de moda), l’autenticitat expressada en portuguès, combinada amb la humanitat i la senzillesa de Salvador Sobral –amb moltes connexions als Països Catalans–, li ha donat una victòria més que merescuda.

    Quina llàstima que Eurovisió faci el joc a la residualització de la diversitat lingüística d’Europa! Quant de mal fan les televisions estatals europees contra les llengües dels seus televidents! A Eurovisió, podria ser perfectament compatible cantar en maltès o gaèlic irlandès –llengües oficials–, però també en occità, sard o frisó, sense deixar de presentar cançons festivaleres i xous televisius. I tornant al paper suposadament irrellevant de moltes llengües europees, per què algú s’ha esgarrifat de pensar que una Catalunya independent podria portar a Eurovisió una cançó cantada en català? Portugal ho ha fet i ha guanyat!

    Com diu la doctora i filòloga M. Carme Junyent, “l’anglès és una llengua que cal saber, però que no s’ha de fer servir” (podríem matisar dient “s’ha de fer servir al mínim”), cosa que han entès, per posar dos exemples més, la representant de Bielorússia cantant una peça molt alegre íntegrament en bielorús (17è. lloc)

    i el representant d’Hongria (8è. lloc), d’origen gitano, amb una cançó molt transcendental de lletra clarament antiracista, cantada tota en hongarès:

    Per tot això, el dia de la Mare de Déu de Fàtima, i no diré miraculosament, però estic segur que em permetreu el llenguatge metafòric, sense ajuda divina, sinó de milers de televotants i eurofans, va ser el dia que el portuguès va derrotar l’anglès.

    Marc Piera i Pallàs

    Article complet

  • 21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Primera (o Materna)

    Avui, 21 de febrer de 2017, Dia Internacional de la Llengua Primera (o Materna), hem de tornar a recordar que més del 90% de les llengües del món, que es compten entre 5.000  i 6.000, estan en perill de desaparició.

    Només a Europa, d’unes 85 llengües que es parlen, 60 corren el risc de començar a desaparèixer en les properes dècades. Tres d’aquestes són el sami (mal anomenat lapó), el cors i el basc, però també ho és el català en alguns dels territoris on es parla.

    Avui volem reivindicar festivament aquest dia posant la nostra atenció en aquestes tres llengües i comparant-les amb la situació idíl·lica que viuen llengües que compten amb el suport dels estats on es parlen, com ara el grec -amb un nombre similar de parlants que el català- i el serbocroat, parlat a Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia.

    Escolteu les cinc cançons següents i gaudiu de les sonoritats que ens arriben de llengües ancestrals d’Europa:

    La cantant sueca Sofia Jannok (1982) ens canta “Liekkas” (càlid), una cançó en llengua sami, parlada al nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia:

    Benito Lertxundi, un cantant basc molt estimat i reconegut, canta “Udazken koloretan” (Tots els colors de la tardor) en llengua èuscar o basca, parlada per 1 milió de persones als Estats espanyol i francès:

    El llegendari grup de Còrsega I Muvrini van aplegar una coral de 2.000 persones i van cantar “Corsica”. Molt recomanada per a aquells que us encanta el cant coral, la llengua en què està cantada és el cors, que segons fonts oficials de l’Estat francès només té 100.000 parlants:

    Χάρις Αλεξίου (Haris Aléxiu), ens ofereix “Το τανγκό της Νεφέλης” (To tango tis Nefelis, El tango de Nèfele), una nostàlgica cançó cantada en una llengua mil·lenària amb un nombre similar de parlants que el català (10 milions). El grec és llengua d’estat a Grècia i a Xipre i no té cap problema per a desenvolupar-se i transmetre’s de generació en generació:

    I per acabar la nostra proposta us deixem un duet balcànic, Jasna Gospić i Željko Samardžić, que es canten una cançó d’amor amb el rerefons de l’estima envers una ciutat molt especial: Sarajevo. Els cantants ofereixen aquesta cançó en una llengua peculiar d’Europa, el que en català hem anomenat serbocroat, però que es parla a 4 estats d’Europa on té rang d’oficialitat i és escrita amb dos alfabets diferents: el llatí (a Bòsnia i Hercegovina, a Croàcia i a Montenegro) i el ciríl·lic (a Sèrbia). Parlada per cristians catòlics i ortodoxos, musulmans, gitanos i jueus, és una llengua sense cap perill d’extinció i totalment normalitzada als territoris on es parla:

    Que tingueu un molt bon Dia Internacional de la Llengua Primera!!!

    Article complet

  • Receptes 2017

    img_2852Si ets alumne dels cursos de català per a adults o voluntari per la llengua del Servei Local de Català d’Esparreguera i vols participar a l’11a. Trobada Gastronòmica Intercultural 2017, que durem a terme el dijous 25 de maig, a les 7 h de la tarda, ja pots començar a pensar quina recepta portaràs cuinada aquell dia.

    Te’n passem el model d’enguany, perquè puguis preparar-la: 00_model-de-recepta-2017. No obstant això, si la vols en Word per a escriure-hi a sobre, demana’ns-la a esparreguera@cpnl.cat i te l’enviarem.

    Quan la tinguis pensada i escrita, envia’ns-la a esparreguera@cpnl.cat amb alguna foto feta per tu. Te la publicarem al nostre blog Receptaris.

    Article complet

  • Bases dels XVIII Jocs Florals d’Esparreguera 2016

    Mentre no es publiquen les bases de la XIX edició dels Jocs Florals d’Esparreguera 2017, us deixo les d’aquest any, les del 2016, perquè aneu veient com heu d’anar preparant la vostra obra: bases-dels-xviii-jocs-florals-desparreguera-2016

    logo-1

    Article complet

  • 21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Primera (o Materna)

    Amb motiu del 21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Primera (o Materna), us volem proposar d’escoltar tres cançons diferents en tres llengües d’Europa, a veure què ens inspiren i quins sentiments ens transmeten.

    Contràriament al que hom pensa, es pot copsar el missatge i els sentiments que desperta una cançó sense entendre’n la llengua en què està cantada, ja que el llenguatge musical és universal, així com el llenguatge humà.

    Per això, el Dia Internacional de la Llengua Primera ens ha de servir per a valorar la riquesa lingüística mundial (les 5.000 llengües que hi ha actualment al món) i valorar totes i cadascuna d’elles pels valors, els sentiments i la cultura que ens aporten com a humans i, per què no dir-ho, parlants d’una llengua no sempre prestigiada ni ben tractada.

    “Bir tutam baharat” (2003), cantada en turc per la cantant grega Evanthia Reboutsika. Música de la pel·lícula Un pessic de canyella (Un toque de canela). La cançó parla d’una separació forçosa a la infantesa de dues persones que s’estimaven molt, lligada al món de la cuina i de les espècies, un món subtil i alhora lligat al fons de cada cultura (les aromes):

    “Brian Boru” (1995), cantada en bretó per Alan Stivell, cantant i activista bretó, recuperador de l’arpa cèltica. La cançó parla d’un rei irlandès que va viure fa 1.000 anys, els descendents del qual constituïren l’estirp dels O’Brien. Aquest ambient mític i medieval de la unió dels pobles celtes que canta Alan Stivell ens fa adonar que tota la família de les llengües cèltiques ha gairebé desaparegut:

    “Libar” (2001), cantada en serbocroat per Gibonni, un cantant croat nascut a Split i estimat a tots els territoris de l’antiga Iugoslàvia. La cançó ens parla d’un amor que sembla que ja s’ha acabat: “Et dono versos i notes, encara et puc fer embogir amb amor”. Enmig d’un paisatge mediterrani que ens és molt proper, la cançó acaba amb un enigmàtic paràgraf cantat en una inventada llengua “de fades”:

    Esperem haver despertat en vosaltres la curiositat per tres llengües, tres cantants i tres cultures diferents a la nostra. Que passeu un molt bon Dia Internacional de la Llengua Primera!!!

    Article complet

  • El tàrtar de Crimea i la polèmica d’Eurovisió

    La 61a. edició del Festival d’Eurovisió, que ha tingut lloc aquest passat dissabte 14 de maig de 2016 a la ciutat sueca d’Estocolm, ha tingut una polèmica inesperada en el moment en què ha guanyat la cançó “1944”, de la cantant Jamala, representant de la televisió nacional ucraïnesa, cantada sorprenentment en tàtar (o tàrtar) de Crimea i en anglès.

    Casualment, l’any 1944 va néixer ma mare a Barcelona. A 2.600 km, a la península de Crimea, aquell mateix any el dictador soviètic Stalin va deportar pràcticament tots els tàrtars de Crimea, unes 200.000 persones, a diversos punts de la Unió Soviètica, sobretot a l’Uzbekistan, a dins de trens infectes, talment com els nazis portaven als camps de concentració milions de jueus i d’altres persones. Aquell any, a Barcelona, concretament al Camp de la Bota, es continuaven executant centenars de persones a mans del franquisme en una repressió brutal contra tot el que tingués a veure amb la defensa dels ideals de llibertat per a Catalunya.

    Com ja us deveu haver suposat, la cançó “1944” parla de la deportació dels tàrtars de Crimea. Concretament, la cantant Camala –nom tàrtar de Jamala– es va inspirar a partir de l’experiència viscuda per la seva besàvia, una història que havia sentit explicar moltes vegades a casa, de petita. La seva besàvia, de nom Nazylkhan, que llavors tenia una vintena llarga d’anys, i els seus 5 fills foren deportats a l’estèril Àsia Central. Una de les filles no va sobreviure al viatge.

    Així, mentre la meva mare començava una vida en què el fet de ser catalana i catalanoparlant en la llarga i dura postguerra de repressió i odi catalanòfob la posava en una situació d’estranyesa lingüística –amb anècdotes que ara ens semblarien surrealistes si no fos perquè les coneixem de prop–, la besàvia de Camala veia estroncada la seva joventut i els seus somnis, amb el marit lluitant a l’Exèrcit Roig a la II Guerra Mundial, una de les filles mortes i vivint en una terra hostil. Cap de les dues podia viure normalment en la seva llengua.

    El cor de la cançó, que tota l’estona sembla un llarg i profund lament que clama des del cor justícia i reconeixement cap a aquest poble trencat i esquinçat de la seva terra natal, que fa així:

    Yaşlığıma toyalmadım
    Men bu yerde yaşalmadım
    Yaşlığıma toyalmadım
    Men bu yerde yaşalmadım

    es basa en una cançó tradicional tàrtara anomenada “Ey, güzel Qırım” que Camala havia sentit de la seva besàvia i que reflecteix la pèrdua d’una joventut que no va poder passar a la seva terra natal. La cançó, a més, compta amb un instrument tradicional, el duduk (una mena de flabiol), i l’ús de l’estil vocal mugam (o mugham o muğam):

    No vaig poder passar la meva joventut allí

    perquè tu et vas endur la meva pau.

    Algú se sorprèn que la memòria familiar, allò que ara anomenem “memòria històrica”, encara perduri en el si de cada família i que cada descendent d’una persona que ha rebut dolor es pugui adscriure a aquesta història i senti que en forma part. I com no hauria de ser, sinó? La qüestió no és la venjança, sinó com gestionar aquest dolor per convertir-lo de manera proactiva en una reacció positiva a la generació següent. El flagell de l’horror infringit no mor amb cada desaparició física d’un membre de la família. La memòria del dolor perdura i transcendeix el momentani oblit necessari de tot ésser humà per a continuar vivint. I això a Eurovisió s’ha anomenat “politització”.

    Farien bé de recordar els descendents de la senyora Nazylkhan, així com els descendents de ma mare, entre els quals m’hi incloc per obligació moral, l’intent de desaparició de la seva llengua a mans d’unes dictadures feixistes, amb fets i històries diferents però paral·lels en el temps i en l’espai d’aquest continent europeu. I com poden reviure aquesta història familiar d’una manera feliç? Parlant i cantant la llengua que en un altre temps va ser prohibida i que ara pot reviure a mans dels descendents.

    Els jurats populars d’una quarantena d’estats europeus van fer guanyadora “1944” batent tots els rècords de puntuació de les 60 edicions anteriors perquè aquest missatge d’esperança els va arribar al cor, per davant d’un xou visual i plàstic presentat per Rússia que va captar l’atenció dels espectadors des del primer moment. Aquest Ucraïna-versus-Rússia el van desempatar els milers d’espectadors que van votar aclaparadorament per Camala i el seu “1944” en un sorprenent gir en les votacions històriques d’aquest festival. Faríem bé, doncs, de deixar de fer aquest somriure sorneguer i maliciós, per sota el nas, quan parlem d’Eurovisió i començar a pensar que les milionàries xifres d’espectadors són exactament la mateixa audiència que s’ha horroritzat per la guerra a Síria i a Ucraïna. Amb el seu criteri, han fet que la història del tàrtar de Crimea salti a la fama, per uns instants, i que els nostres ulls s’hi fixin i les nostres ments hi reflexionin.

    72 anys després, el català és conegut per 10 milions de persones en un territori continu anomenat Països Catalans i el tàrtar de Crimea (qιrιm tatar) per menys de 400.000 persones (hi ha estimacions que el situen amb 300.000-375.000 parlants) repartides en una trista diàspora que abraça l’envaïda per Rússia península de Crimea (amb 260.000 parlants), Ucraïna, Romania, Bulgària, Turquia i països d’Àsia, sobretot l’Uzbekistan (però també el Kirguizstan). Des de l’annexió russa de 2014, a la península de Crimea el tàrtar ha tornat a ser una llengua perseguida i assetjada.

    No hi ha res escrit sobre gustos, però estic segur que ara us mirareu aquest vídeo i escoltareu aquesta cançó amb uns altres ulls:

    Si voleu investigar una mica més i veure en quina cançó estan basats els versos en el tàrtar de Crimea, podeu escoltar la cançó que esmentàvem abans, Ey, güzel Qırım:

    Marc Piera i Pallàs

    Article complet

  • El taiwanès també està en perill

    Em comenta un amic taiwanès, després de llegir aquest blog, que està amoïnat pel futur de la seva llengua, que ell anomena en anglès Taiwanese, taiwanès, i que diferencia clarament del Chinese, xinès.

    Aquest jove ha viscut tota la seva vida a l’illa de Taiwan i això em fa saltar totes les alarmes. La llengua pròpia d’un Estat semiindependent d’una mida una mica més gran que Catalunya on viuen 23 milions de persones i que està sota contínua vigilància de la ultraimperialista Xina no té assegurat el futur. Això és el que percep aquest jove.

    Ell parla taiwanès hokkien i el diferencia del hakka, que és una altra llengua. Les dues, segons ell, són en perill d’extinció per la gran influència del xinès mandarí.

    La desaparició de les llengües és, malauradament, un fenomen universal, planetari, de dimensions absolutament desastroses des d’un punt de vista no només lingüístic i cultural, sinó també humà, d’espècie humana. L’empobriment al qual estem abocats, condemnats i castigats, des de les 10.000 llengües que es parlaven quan Cristòfor Colom va arribar a Amèrica el 1492, passant per les 5.000-6-000 llengües que es parlen actualment i fins a les 500 llengües que la UNESCO ha calculat que es parlaran al final del segle XXI si tot segueix igual, és un autèntic caos humà, una brutalitat en tota regla, d’una violència psicològica que fa plorar.

    I això no passa per ser un fet “normal” o “natural” com algú ens vol fer creure. Les llengües no “viuen i moren”, sinó que les llengües “viuen i viuen i viuen i viuen i viuen i viuen…” i així fins a milers d’anys, com la llengua basca, que fa 10.000 anys que es manté al seu territori, per bé que el seu territori s’ha reduït en els darrers mil anys.

    Una llengua mai no mor. Una llengua la maten. I qui mata una llengua? El poder i els parlants d’una altra llengua més forta que exerceixen la seva força –moral, econòmica, cultural o militar o tot alhora– sobre els parlants d’una llengua que, prèviament, s’ha minoritzat, és a dir, s’ha volgut fer petita i poc important. I aquests parlants de la llengua que abans era “petita” i que ara és “poc important”, després de bilingüitzar-se, és a dir, d’aprendre l’altra llengua estrangera –la “forta”, la “important”– deixen de parlar la seva llengua ancestral, la dels seus avantpassats, la històrica del seu territori.

    Una llengua mai no mor. Una llengua la deixen de parlar els seus propis parlants després d’haver rebut agressions de moltes menes. Per això, una llengua la maten. I no la maten mai els propis parlants. El “suïcidi lingüístic col·lectiu” no existeix. Però l’extermini, la deportació, la prohibició, el càstig, la ridiculització, el desprestigi, l’insult… sí.

    Per això, és importantíssim que cada parlant de cada llengua de les 5.000-6.000 llengües que hi ha actualment continuï cada dia de la seva vida parlant i compartint la seva llengua, prestigiant-la, estimant-la, cuidant-la, aprenent-la més, llegint-la, escrivint-la i transmetent-la als seus fills i als fills dels seus veïns i amics.

    Què aboca, doncs, un jove a pensar que la seva llengua està en perill d’extinció? “Most of my classmates can’t understand (listen or talk) in Taiwanese!”: La majoria dels meus companys de classe no poden entendre (escoltar o parlar) el taiwanès. “Our government doesn’t pay attention on this topic”: El nostre govern [taiwanès] no presta atenció a aquest tema [el de la preservació de la llengua].

    La percepció del perill dels mateixos parlants és prou important perquè puguem considerar que una llengua no gaudeix de tots els elements indispensables per a assegurar-se el futur, és a dir, que està realment en perill. Els parlants de suec o d’hongarès no perceben que la seva llengua està desapareixent. Però, en canvi, sí, una bona part de persones que parlen català, malgrat els darrers 30 anys de polítiques favorables al català. O aquest jove taiwanès, malgrat la campanya dels anys 1990 de Taiwanització també anomenada Taiwanese localization movement.

    El català i el taiwanès, respectivament, no són coneguts ni parlats per tots els joves a la seva societat ni reben el suport del govern del seu Estat. En unes societats modernes i desenvolupades com són la catalana i la taiwanesa, el jovent, l’escolarització, l’oficialitat i el suport estatal són fonamentals perquè la llengua arribi a un ús social i a una transmissió lingüística mínimes que n’assegurin el futur.

    Si Taiwan no tingués la tutela de la Xina i si Catalunya no tingués la dependència d’Espanya, les llengües pròpies de cada territori podrien assegurar-se el futur d’una manera més segura perquè els seus parlants veurien la necessitat de recuperar-lo i fer-se’l seu. I el patiment d’aquest jove i el meu desapareixerien.

    Marc Piera i Pallàs

    Si voleu tenir més informació, llegiu els articles sobre el taiwanès a la Viquipèdia: https://en.wikipedia.org/wiki/Taiwanese_Hokkien

    SAMSUNG DIGITAL CAMERA

    SAMSUNG DIGITAL CAMERA

    Article complet

  • Es fan públiques les Bases dels XVIII Jocs Florals d’Esparreguera 2016

    S’han publicat ja les bases dels XVIII Jocs Florals d’Esparreguera 2016. Les podeu consultar aquí: Bases dels XVIII Jocs Florals d’Esparreguera 2016

    Ja podeu escriure una narració breu (un conte) o un poema. Animeu-vos i competiu en aquest concurs literari!

    Article complet

  • Bases del Certamen Literari Infantil i Juvenil 2015

    ADREÇAT ALS NOIS I NOIES DEL 5è. TALLER D’ESCRIPTURA CREATIVA PER A JOVES (4t. d’ESO):

    Bon dia!

    Us fem saber quines han estat les bases que han regit el certamen del 2015 de l’Ajuntament d’Esparreguera, com un indicatiu per a les que regiran el del 2016. Hem marcat amb groc les informacions més interessants per als alumnes de 4t. d’ESO.  Descarregueu-vos les bases en PDF aquí:

    2015_Bases del Certamen Literari Infantil i Juvenil_4tESO

    Ara, a escriure molt i a preparar un bon conte!

     

    Article complet

  • Xerrades sobre diversitat lingüística als instituts (12)

    L’anglès, llengua necessària o imposada?

    Mercè Climent

    Fa dos anys que estudie Anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes. Sempre he estat una bona estudiant i m’ha agradat aprendre, també noves llengües. Reconec, però, que la decisió d’estudiar anglès en aquests temps m’ha vingut, en certa manera, imposada. Als mestres i els professors ja comença a exigir-se’ns un nivell avançat d’Anglès per impartir classes, encara que siguem de les especialitats de Castellà o Valencià. Aquesta imposició d’aprendre Anglès es disfressa de modernitat, de necessitat, d’oportunitat. Però no ens deixem enganyar, darrere de tot açò hi ha un fum d’interessos creats: cursos, acadèmies, exàmens, escoles íntegrament en anglès, campaments d’estiu… i, encara pitjor, la tirania d’una cultura i una llengua davant la qual ràpidament la resta s’han vist doblegades.

    En sóc conscient, des de fa molts anys, per això és que em vaig negar a continuar estudiant Anglès després de cursar 2n de batxillerat. Vaig estar a punt de no presentar el Projecte Final de Carrera per no voler adjuntar la sinopsi en anglès (era obligatori). Durant la carrera de Filologia Hispànica vaig intentar rebel·lar-me al fet d’estudiar Anglès com a segona llengua, quan el gallec, el català i el basc no es consideraven com a tal i tan sols computaven com assignatures de lliure elecció (vaig fer un article per al Diari Gran del Sobiranisme queixant-me d’açò). Ara he claudicat, però no del tot. Cada dilluns i dimecres una part de mi es rebel·la per haver d’assistir a classe i continuar aprenent una llengua imposada. Per si no ha quedat suficientment clar no estic en contra d’aprendre llengües, ni molt menys, sinó del fet que només se n’estudie una.

    Vivim en una societat pluricultural i multilingüe, cosa que m’encanta, pel que té principalment d’enriquidor. Als centres educatius s’ha establert un model plurilingüe, on l’objectiu –teòric– és aprendre tantes llengües com siga possible. Però això és bastant fals. Només la pròpia (o pròpies) juntament amb l’Anglès són les que s’estudien. I aquesta última d’una manera tan pragmàtica que mai no es parlarà a les aules d’escriptors, costums, cultura o història anglosaxona. Però això és un altre tema. És cert que en molts centres hi ha el francès com a optativa, però què passa amb la resta de llengües cooficials de l’Estat? Perquè sent els pobles que més a la vora tenim, no podem aprendre i comprendre la seua llengua, història i costums. El mateix passa amb la resta de llengües europees, que han estat supeditades a l’ensenyament d’una única llengua: l’Anglès.

    Aquests dies la meua parella m’explicava com molts dels seus alumnes de secundària deien que seria millor que tot el món sabera una sola llengua, així ens podríem entendre sense cap problema. Vaja, quin pragmatisme. Com si la vida només consistira a entendre’ns els uns amb els altres. On queden la riquesa de cultures, les diferències que ens enriqueixen, les distintes maneres de concebre el món… Imaginem-nos per un moment un món on només es parlara una sola llengua i totes les altres hagueren quedat relegades a l’àmbit més íntim o, fins i tot, hagueren desaparegut per sempre. La llengua és sens dubte un dels trets d’identitat més importants d’una cultura. Una sola llengua equivaldria a una sola cultura. Estaríem davant d’un món globalitzat, despersonalitzat, uniformat. Aviat milers de milions de pensaments esdevindrien un de sol. No s’apropa açò i molt a la filosofia de qualsevol dictadura?

    Article complet


Entrades recents


Categories


Etiquetes


Comentaris recents


Arxius


Meta