Entrades amb l'etiqueta ‘Rússia’

  • El tàrtar de Crimea i la polèmica d’Eurovisió

    La 61a. edició del Festival d’Eurovisió, que ha tingut lloc aquest passat dissabte 14 de maig de 2016 a la ciutat sueca d’Estocolm, ha tingut una polèmica inesperada en el moment en què ha guanyat la cançó “1944”, de la cantant Jamala, representant de la televisió nacional ucraïnesa, cantada sorprenentment en tàtar (o tàrtar) de Crimea i en anglès.

    Casualment, l’any 1944 va néixer ma mare a Barcelona. A 2.600 km, a la península de Crimea, aquell mateix any el dictador soviètic Stalin va deportar pràcticament tots els tàrtars de Crimea, unes 200.000 persones, a diversos punts de la Unió Soviètica, sobretot a l’Uzbekistan, a dins de trens infectes, talment com els nazis portaven als camps de concentració milions de jueus i d’altres persones. Aquell any, a Barcelona, concretament al Camp de la Bota, es continuaven executant centenars de persones a mans del franquisme en una repressió brutal contra tot el que tingués a veure amb la defensa dels ideals de llibertat per a Catalunya.

    Com ja us deveu haver suposat, la cançó “1944” parla de la deportació dels tàrtars de Crimea. Concretament, la cantant Camala –nom tàrtar de Jamala– es va inspirar a partir de l’experiència viscuda per la seva besàvia, una història que havia sentit explicar moltes vegades a casa, de petita. La seva besàvia, de nom Nazylkhan, que llavors tenia una vintena llarga d’anys, i els seus 5 fills foren deportats a l’estèril Àsia Central. Una de les filles no va sobreviure al viatge.

    Així, mentre la meva mare començava una vida en què el fet de ser catalana i catalanoparlant en la llarga i dura postguerra de repressió i odi catalanòfob la posava en una situació d’estranyesa lingüística –amb anècdotes que ara ens semblarien surrealistes si no fos perquè les coneixem de prop–, la besàvia de Camala veia estroncada la seva joventut i els seus somnis, amb el marit lluitant a l’Exèrcit Roig a la II Guerra Mundial, una de les filles mortes i vivint en una terra hostil. Cap de les dues podia viure normalment en la seva llengua.

    El cor de la cançó, que tota l’estona sembla un llarg i profund lament que clama des del cor justícia i reconeixement cap a aquest poble trencat i esquinçat de la seva terra natal, que fa així:

    Yaşlığıma toyalmadım
    Men bu yerde yaşalmadım
    Yaşlığıma toyalmadım
    Men bu yerde yaşalmadım

    es basa en una cançó tradicional tàrtara anomenada “Ey, güzel Qırım” que Camala havia sentit de la seva besàvia i que reflecteix la pèrdua d’una joventut que no va poder passar a la seva terra natal. La cançó, a més, compta amb un instrument tradicional, el duduk (una mena de flabiol), i l’ús de l’estil vocal mugam (o mugham o muğam):

    No vaig poder passar la meva joventut allí

    perquè tu et vas endur la meva pau.

    Algú se sorprèn que la memòria familiar, allò que ara anomenem “memòria històrica”, encara perduri en el si de cada família i que cada descendent d’una persona que ha rebut dolor es pugui adscriure a aquesta història i senti que en forma part. I com no hauria de ser, sinó? La qüestió no és la venjança, sinó com gestionar aquest dolor per convertir-lo de manera proactiva en una reacció positiva a la generació següent. El flagell de l’horror infringit no mor amb cada desaparició física d’un membre de la família. La memòria del dolor perdura i transcendeix el momentani oblit necessari de tot ésser humà per a continuar vivint. I això a Eurovisió s’ha anomenat “politització”.

    Farien bé de recordar els descendents de la senyora Nazylkhan, així com els descendents de ma mare, entre els quals m’hi incloc per obligació moral, l’intent de desaparició de la seva llengua a mans d’unes dictadures feixistes, amb fets i històries diferents però paral·lels en el temps i en l’espai d’aquest continent europeu. I com poden reviure aquesta història familiar d’una manera feliç? Parlant i cantant la llengua que en un altre temps va ser prohibida i que ara pot reviure a mans dels descendents.

    Els jurats populars d’una quarantena d’estats europeus van fer guanyadora “1944” batent tots els rècords de puntuació de les 60 edicions anteriors perquè aquest missatge d’esperança els va arribar al cor, per davant d’un xou visual i plàstic presentat per Rússia que va captar l’atenció dels espectadors des del primer moment. Aquest Ucraïna-versus-Rússia el van desempatar els milers d’espectadors que van votar aclaparadorament per Camala i el seu “1944” en un sorprenent gir en les votacions històriques d’aquest festival. Faríem bé, doncs, de deixar de fer aquest somriure sorneguer i maliciós, per sota el nas, quan parlem d’Eurovisió i començar a pensar que les milionàries xifres d’espectadors són exactament la mateixa audiència que s’ha horroritzat per la guerra a Síria i a Ucraïna. Amb el seu criteri, han fet que la història del tàrtar de Crimea salti a la fama, per uns instants, i que els nostres ulls s’hi fixin i les nostres ments hi reflexionin.

    72 anys després, el català és conegut per 10 milions de persones en un territori continu anomenat Països Catalans i el tàrtar de Crimea (qιrιm tatar) per menys de 400.000 persones (hi ha estimacions que el situen amb 300.000-375.000 parlants) repartides en una trista diàspora que abraça l’envaïda per Rússia península de Crimea (amb 260.000 parlants), Ucraïna, Romania, Bulgària, Turquia i països d’Àsia, sobretot l’Uzbekistan (però també el Kirguizstan). Des de l’annexió russa de 2014, a la península de Crimea el tàrtar ha tornat a ser una llengua perseguida i assetjada.

    No hi ha res escrit sobre gustos, però estic segur que ara us mirareu aquest vídeo i escoltareu aquesta cançó amb uns altres ulls:

    Si voleu investigar una mica més i veure en quina cançó estan basats els versos en el tàrtar de Crimea, podeu escoltar la cançó que esmentàvem abans, Ey, güzel Qırım:

    Marc Piera i Pallàs

    Article complet


Entrades recents


Categories


Etiquetes


Comentaris recents


Arxius


Meta