• El taiwanès també està en perill

    Em comenta un amic taiwanès, després de llegir aquest blog, que està amoïnat pel futur de la seva llengua, que ell anomena en anglès Taiwanese, taiwanès, i que diferencia clarament del Chinese, xinès.

    Aquest jove ha viscut tota la seva vida a l’illa de Taiwan i això em fa saltar totes les alarmes. La llengua pròpia d’un Estat semiindependent d’una mida una mica més gran que Catalunya on viuen 23 milions de persones i que està sota contínua vigilància de la ultraimperialista Xina no té assegurat el futur. Això és el que percep aquest jove.

    Ell parla taiwanès hokkien i el diferencia del hakka, que és una altra llengua. Les dues, segons ell, són en perill d’extinció per la gran influència del xinès mandarí.

    La desaparició de les llengües és, malauradament, un fenomen universal, planetari, de dimensions absolutament desastroses des d’un punt de vista no només lingüístic i cultural, sinó també humà, d’espècie humana. L’empobriment al qual estem abocats, condemnats i castigats, des de les 10.000 llengües que es parlaven quan Cristòfor Colom va arribar a Amèrica el 1492, passant per les 5.000-6-000 llengües que es parlen actualment i fins a les 500 llengües que la UNESCO ha calculat que es parlaran al final del segle XXI si tot segueix igual, és un autèntic caos humà, una brutalitat en tota regla, d’una violència psicològica que fa plorar.

    I això no passa per ser un fet “normal” o “natural” com algú ens vol fer creure. Les llengües no “viuen i moren”, sinó que les llengües “viuen i viuen i viuen i viuen i viuen i viuen…” i així fins a milers d’anys, com la llengua basca, que fa 10.000 anys que es manté al seu territori, per bé que el seu territori s’ha reduït en els darrers mil anys.

    Una llengua mai no mor. Una llengua la maten. I qui mata una llengua? El poder i els parlants d’una altra llengua més forta que exerceixen la seva força –moral, econòmica, cultural o militar o tot alhora– sobre els parlants d’una llengua que, prèviament, s’ha minoritzat, és a dir, s’ha volgut fer petita i poc important. I aquests parlants de la llengua que abans era “petita” i que ara és “poc important”, després de bilingüitzar-se, és a dir, d’aprendre l’altra llengua estrangera –la “forta”, la “important”– deixen de parlar la seva llengua ancestral, la dels seus avantpassats, la històrica del seu territori.

    Una llengua mai no mor. Una llengua la deixen de parlar els seus propis parlants després d’haver rebut agressions de moltes menes. Per això, una llengua la maten. I no la maten mai els propis parlants. El “suïcidi lingüístic col·lectiu” no existeix. Però l’extermini, la deportació, la prohibició, el càstig, la ridiculització, el desprestigi, l’insult… sí.

    Per això, és importantíssim que cada parlant de cada llengua de les 5.000-6.000 llengües que hi ha actualment continuï cada dia de la seva vida parlant i compartint la seva llengua, prestigiant-la, estimant-la, cuidant-la, aprenent-la més, llegint-la, escrivint-la i transmetent-la als seus fills i als fills dels seus veïns i amics.

    Què aboca, doncs, un jove a pensar que la seva llengua està en perill d’extinció? “Most of my classmates can’t understand (listen or talk) in Taiwanese!”: La majoria dels meus companys de classe no poden entendre (escoltar o parlar) el taiwanès. “Our government doesn’t pay attention on this topic”: El nostre govern [taiwanès] no presta atenció a aquest tema [el de la preservació de la llengua].

    La percepció del perill dels mateixos parlants és prou important perquè puguem considerar que una llengua no gaudeix de tots els elements indispensables per a assegurar-se el futur, és a dir, que està realment en perill. Els parlants de suec o d’hongarès no perceben que la seva llengua està desapareixent. Però, en canvi, sí, una bona part de persones que parlen català, malgrat els darrers 30 anys de polítiques favorables al català. O aquest jove taiwanès, malgrat la campanya dels anys 1990 de Taiwanització també anomenada Taiwanese localization movement.

    El català i el taiwanès, respectivament, no són coneguts ni parlats per tots els joves a la seva societat ni reben el suport del govern del seu Estat. En unes societats modernes i desenvolupades com són la catalana i la taiwanesa, el jovent, l’escolarització, l’oficialitat i el suport estatal són fonamentals perquè la llengua arribi a un ús social i a una transmissió lingüística mínimes que n’assegurin el futur.

    Si Taiwan no tingués la tutela de la Xina i si Catalunya no tingués la dependència d’Espanya, les llengües pròpies de cada territori podrien assegurar-se el futur d’una manera més segura perquè els seus parlants veurien la necessitat de recuperar-lo i fer-se’l seu. I el patiment d’aquest jove i el meu desapareixerien.

    Marc Piera i Pallàs

    Si voleu tenir més informació, llegiu els articles sobre el taiwanès a la Viquipèdia: https://en.wikipedia.org/wiki/Taiwanese_Hokkien

    SAMSUNG DIGITAL CAMERA

    SAMSUNG DIGITAL CAMERA


Entrades recents


Categories


Etiquetes


Comentaris recents


Arxius


Meta