• Xerrades sobre diversitat lingüística als instituts (12)

    L’anglès, llengua necessària o imposada?

    Mercè Climent

    Fa dos anys que estudie Anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes. Sempre he estat una bona estudiant i m’ha agradat aprendre, també noves llengües. Reconec, però, que la decisió d’estudiar anglès en aquests temps m’ha vingut, en certa manera, imposada. Als mestres i els professors ja comença a exigir-se’ns un nivell avançat d’Anglès per impartir classes, encara que siguem de les especialitats de Castellà o Valencià. Aquesta imposició d’aprendre Anglès es disfressa de modernitat, de necessitat, d’oportunitat. Però no ens deixem enganyar, darrere de tot açò hi ha un fum d’interessos creats: cursos, acadèmies, exàmens, escoles íntegrament en anglès, campaments d’estiu… i, encara pitjor, la tirania d’una cultura i una llengua davant la qual ràpidament la resta s’han vist doblegades.

    En sóc conscient, des de fa molts anys, per això és que em vaig negar a continuar estudiant Anglès després de cursar 2n de batxillerat. Vaig estar a punt de no presentar el Projecte Final de Carrera per no voler adjuntar la sinopsi en anglès (era obligatori). Durant la carrera de Filologia Hispànica vaig intentar rebel·lar-me al fet d’estudiar Anglès com a segona llengua, quan el gallec, el català i el basc no es consideraven com a tal i tan sols computaven com assignatures de lliure elecció (vaig fer un article per al Diari Gran del Sobiranisme queixant-me d’açò). Ara he claudicat, però no del tot. Cada dilluns i dimecres una part de mi es rebel·la per haver d’assistir a classe i continuar aprenent una llengua imposada. Per si no ha quedat suficientment clar no estic en contra d’aprendre llengües, ni molt menys, sinó del fet que només se n’estudie una.

    Vivim en una societat pluricultural i multilingüe, cosa que m’encanta, pel que té principalment d’enriquidor. Als centres educatius s’ha establert un model plurilingüe, on l’objectiu –teòric– és aprendre tantes llengües com siga possible. Però això és bastant fals. Només la pròpia (o pròpies) juntament amb l’Anglès són les que s’estudien. I aquesta última d’una manera tan pragmàtica que mai no es parlarà a les aules d’escriptors, costums, cultura o història anglosaxona. Però això és un altre tema. És cert que en molts centres hi ha el francès com a optativa, però què passa amb la resta de llengües cooficials de l’Estat? Perquè sent els pobles que més a la vora tenim, no podem aprendre i comprendre la seua llengua, història i costums. El mateix passa amb la resta de llengües europees, que han estat supeditades a l’ensenyament d’una única llengua: l’Anglès.

    Aquests dies la meua parella m’explicava com molts dels seus alumnes de secundària deien que seria millor que tot el món sabera una sola llengua, així ens podríem entendre sense cap problema. Vaja, quin pragmatisme. Com si la vida només consistira a entendre’ns els uns amb els altres. On queden la riquesa de cultures, les diferències que ens enriqueixen, les distintes maneres de concebre el món… Imaginem-nos per un moment un món on només es parlara una sola llengua i totes les altres hagueren quedat relegades a l’àmbit més íntim o, fins i tot, hagueren desaparegut per sempre. La llengua és sens dubte un dels trets d’identitat més importants d’una cultura. Una sola llengua equivaldria a una sola cultura. Estaríem davant d’un món globalitzat, despersonalitzat, uniformat. Aviat milers de milions de pensaments esdevindrien un de sol. No s’apropa açò i molt a la filosofia de qualsevol dictadura?


Entrades recents


Categories


Etiquetes


Comentaris recents


Arxius


Meta