Aquesta poeta, pintora i traductora es va donar a conèixer tard dins el món de la literatura, però aquest fet no impedeix que sigui una figura important dins la poesia catalana. Entre les seves obres, cal destacar Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), Aquelles cordes del vent (1987) o I encara (1987).
El desig de llibertat de Fuster queda plasmat en tota la seva obra, així com les ganes d’experimentar amb la forma poètica. Els seus versos, d’un tarannà reflexiu, parlen de la solitud, l’absència o el buit i no deixen de banda el compromís social.
Influïda per tradició oriental, va utilitzar l’haiku al poemari Postals no escrites (2001) i va publicar diverses obres relacionades amb la poesia japonesa, com l’assaig La poesia japonesa moderna (1988).
Felícia Fuster (Barcelona, 1921 – 2012)
Tast de versos
Pesen les gerres
I buides també pesen
Pesen els cranis
(Postals no escrites, 2001)
Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d’aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d’aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s’esborra
té importància.
(Aquelles cordes del vent, 1987)
