Arxiu per març, 2012

  • Anem a Zaragoza?

    Escrit per el 12 de març del 2012 a les 10:35 a: General

    Al llarg de la història, els topònims més coneguts del domini lingüístic d’una llengua han anat prenent formes diverses, generalment semblants, en les altres llengües. El London anglès (endònim) és el Londra italià i el Londres català, castellà i francès, per exemple (exònims). I el Girona català (endònim) és el Girona italià, el Gerona castellà i el Gérone francès (exònims).

    Actualment es recomana que no apareguin formes noves d’un topònim en altres llengües, i això no implica una cosa sinó dues: que no apareixeran formes noves i que les formes aparegudes al llarg de la història continuen sent vàlides.

    Però això vol dir que utilitzarem l’exònim indistintament junt amb l’endònim? És a dir, direm tant Ginebra com Genève? O fins i tot direm només Genève?

    Que a partir d’ara no hi hagi formes noves, ha de comportar que les formes originals desplacin, fins a arraconar-les, les formes de tota la vida en altres llengües?

    Un lloc on això ha passat és precisament a l’autopista AP-2. Si ens desplacem cap a l’oest, els rètols indiquen Zaragoza –tot i que la llei estableix diàfanament que als rètols hi ha d’haver, almenys, la forma catalana si és tradicional.

    La sorpresa augmenta quan circulem per l’Aragó en sentit oest i veiem que ara els rètols indiquen Lleida. Però aquesta sorpresa agafa un altre sentit quan sabem que la utilització de Lleida a l’Aragó i de Zaragoza a Catalunya és fruit d’un acord entre administracions impulsat per la part catalana perquè als rètols aragonesos no s’hi llegeixi Lérida.

    Però si veiem normal dir i escriure Ciutat del Cap, Brussel·les o Bucarest, aleshores per què ens fan por formes com Lérida en castellà o Gérone en francès fora del nostre domini lingüístic?

    La por a les formes no catalanes, sobretot a les castellanes, està vinculada amb les imposicions externes d’aquests tres últims segles –imposicions doblement perverses, ja que a més sempre han anat acompanyades de la prohibició de molts topònims catalans.

    Però hem de diferenciar bé que una cosa és un exònim, i sobretot un exònim fora del nostre territori –forma que també sol tenir una tradició centenària, per exemple Gerona o Gérone–, i una altra de ben diferent és que un règim genocida utilitzi aquest exònim per eliminar el nostre topònim. Si no sabem diferenciar això, és comprensible la nostra reacció de rebuig. Si ho sabem diferenciar, el rebuig és totalment innecessari i fins i tot irracional.

    Naturalment, aquest ús d’exònims i endònims està limitat amb bon criteri per l’ús oficial. Les administracions públiques, des de la Unió Europea fins als ajuntaments, utilitzen les formes oficials quan s’adrecen directament als interlocutors –Zaragoza a Saragossa i Firenze a Florència– i igualment és desitjable i saludable que segueixin aquest criteri el sector privat i els particulars. Les administracions també utilitzen les formes autòctones en tots els altres espais que ho requereixen –retolació, mapes, ensenyament, etc. Però aquestes mateixes administracions i tots els altres sectors de la societat –cultura, premsa, mitjans de transport, etc.– i la població en general, quan no s’adrecen directament a l’interlocutor utilitzen les formes pròpies de la llengua que estan fent servir en aquell moment. Per això, un diari de Saragossa escriu Florencia; un diari de Tarragona, Florència, i un diari de París, Florence.

    Ben diferent d’aquest ús normal, oficial i no oficial, és el vandalisme toponímic, que ben conscientment desfigura topònims d’altres dominis lingüístics, principalment amb la voluntat de degradar-los per accelerar la desaparició de la cultura que els ha originat. Sant Sebastià, la ciutat basca, és Sant Sebastià perquè aquesta és la forma catalana tradicional, però seria un error fer un paral·lelisme i voler convertir la població cordovesa de San Sebastián de los Ballesteros en Sant Sebastià dels Ballesters sense cap raó històrica, simplement perquè ens ve de gust fer-ne una adaptació ortogràfica, morfològica i lèxica. Per això, sovint barrejada amb la voluntat genocida esmentada anteriorment, va ser un disbarat majúscul la invenció de topònims que va fer el franquisme per substituir-ne molts de catalans. I ho és ara, també, el que alguns mitjans estan fent amb molts topònims balears que mai no han tingut forma castellana. La traducció de noms de carrers de poblacions catalanes no és menys inversemblant.

    Tornem a les autopistes i acabem. Que puguem llegir Lleida quan som al tram aragonès, a nosaltres d’entrada ens pot semblar que no ens fa cap mal, però als no catalanoparlants els fa el mateix mal que a nosaltres veure Zaragoza al nostre tram, perquè n’hi ha –d’allà i d’aquí– que acaben pensant sense adonar-se’n que el topònim es diu i s’ha de dir com apareix al rètol, en la llengua d’origen. De fet, volguda o no, és una manera indirecta d’afavorir que cada cop hi hagi més persones que parlant en castellà diguin que van a Lleida en comptes de dir que van a Lérida i que també n’hi hagi moltes que parlant en català diguin que van a Zaragoza en comptes de dir que van a Saragossa. O que van a New York, a Tolouse, a Praha

    Afortunadament, molts altres protagonistes de la comunicació al nostre país ho tenen prou clar o bastant clar, però els rètols de l’AP-2 són un bon reflex del que està en joc –i per això ho posem sobre la taula–: d’una banda, la mentalitat oberta i responsable pel que fa a la recepció de les formes no catalanes dels nostres topònims utilitzades sense cap mala intenció, i de l’altra, la continuïtat de la pronunciació i l’escriptura de les formes catalanes de sempre dels topònims no catalans.

    Share

    Article complet

  • Tothom

    Escrit per el 05 de març del 2012 a les 8:50 a: Convencions

    Després de congratular-nos de l’elaboració de la Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, en volem destacar els canvis més significatius .

    Amb la intenció de fer prevaldre la comunicació per sobre de la feminització a través de textos genuïns, llegibles i clars, la guia proposa tenir en compte el masculí plural com a recurs que inclou els dos gèneres i limita l’ús de la paraula persona i de determinats mots col·lectius. Destaca també l’ús del masculí singular amb valor no marcat, inclusiu d’homes i dones,  quan expressa un concepte o una idea més abstracta.

    Ho veurem més clar amb alguns exemples:

    Si escrivim que l’empresa donarà incentius a les persones treballadores deu ser que en donarà a les persones que treballen molt. I és que potser simplement volíem dir que en donarà als treballadors, a tots els treballadors. I si descrivim el perfil de la persona diplomàtica, no sabem si ens referim a les persones que tenen molt de tacte o als trets que caracteritzen els membres de la diplomàcia d’un país.

    Mots col·lectius com personal, cos, plantilla o veïnat els utilitzarem sempre que no tinguin un sentit ambigu. Direm Aviat ho sabrà tot el veïnat, però no Associació de veïnat, que podrem resoldre sense cap problema amb un masculí plural: Associació de veïns.

    I tampoc tindrem cap problema a escriure Centre d’atenció al client o una frase com La relació entre alumne i tutor amb un masculí singular que no fa referència a una persona concreta.

    Només ens queda afegir l’última novetat de la guia: que quan s’utilitzen formes dobles es fa la concordança només en masculí dels adjectius i els pronoms febles: L’usuari o usuària abonat té dret a utilitzar totes les instal·lacions del poliesportiu.

    D’aquests exemples en trobem molts a la guia. Però a més, el CNL del Vallès Oriental ha preparat un  número especial de la seva publicació Un cop de mà, molt útil per difondre d’una manera senzilla els criteris de la Guia d’usos no sexistes. Una guia que proposa que reservem l’ús de formes dobles per als casos en què es vulgui fer visibles les dones i que tinguem sobretot en compte el tipus de text, la finalitat i la destinació. Haurem d’intentar ser coherents, però això no vol dir que hàgim d’aplicar una única solució a tot arreu. Així visibilitzarem les dones sense transgredir la gramàtica de la llengua.

    Share

    Article complet