Arxiu per juny, 2013

  • Tonicitat viatgera

    Escrit per el 27 de juny del 2013 a les 12:23 a: General

    Fa uns quants anys vam atendre la consulta d’una ciutadana enfadada perquè en el Registre Civil no li deixaven inscriure Èric (amb accent). Aleshores, tot i que diríem que tothom pronunciava així el nom per influència del castellà o d’una altra llengua, la forma normativa escrita era Eric, és a dir, com a paraula aguda. Feta la consulta pertinent, l’explicació era que es tractava d’un antropònim germànic derivat d’Enric i semblant a Frederic, i que per tant havia de ser agut. Però actualment, a l’Optimot ja s’hi recull Èric. L’argument és que en aquest cas prové de l’adaptació catalana del nom nòrdic Erik. És a dir, que actualment ja no hi ha d’haver cap impediment per inscriure Èric, perquè es tracta de dos noms diferents (Eric i Èric) i tots dos són possibles.

    Aquest “incident” fa pensar inevitablement en el pes aclaparador de la llengua oral interferida pel castellà i dels mitjans que la difonen, del que sentim habitualment, que fa que l’accent de moltes paraules hagi viatjat, a voltes per influència forana; d’altres, no se sap ben bé per què.

    Tant si volem anar a fer la ruta del Cister (parem esment: aguda, no plana) o visitar la Bàrcino (esdrúixola) romana, com si volem anar al Tibet o a la taigà (agudes), per no dir a Kàtmandu (esdrúixola), trobarem l’exotisme en les darreres destinacions i també, per culpa del desconeixement de la nostra pròpia llengua, en la pronunciació original (fonèticament correcta) en totes cinc.

    També aquesta fal·lera viatgera de l’accent fa que en cursos de nivells avançats en què s’explica aquest tema s’hagi de recalcar que, malgrat l’estranyesa inicial, hem de dir acne, torticoli i termòstat (planes) o diòptria (esdrúixola). I per un moment, tot i que ja sabem que aquesta distància entre la parla quotidiana i el que és gramaticalment correcte és habitual, els professors tenen la sensació que els miren com si estiguessin ensenyant bantu (plana) o com si fossin un espècimen (esdrúixola) estrany o una mena de guru (plana) esnob que juga a criquet (aguda) perfumat de pàtxuli (esdrúixola).

    Però aquest viatge no és sense retorn i té la gràcia que com més vegades les sentim, aquestes paraules, més bé ens sonen, i que a còpia de sentir-les l’exotisme desapareix. I a vegades, com en el viatge de l’Erik, el víking, acabem guanyant una paraula.

    Share

    Article complet