• El dígraf català desconegut: ch

    Escrit per el 19 de febrer del 2014 a les 12:43 a: General

    Qualsevol catalanoparlant que tingui el català com a primera llengua des de sempre, sap perfectament que la Maria Bach i el Josep Maria Bachs són la Maria Ba[k] i el Josep Maria Ba[k]s, i mai de la vida la Maria Ba[tx] i el Josep Maria Ba[tx]s. I ho sap sense necessitat, fins i tot, de saber llegir. N’hi ha prou de saber-ho simplement d’haver-ho sentit sempre. Avui dia, però, que tothom sap llegir, el resultat és el mateix: qualsevol que es trobi escrit Maria Bach i Josep Maria Bachs dirà en veu alta o en veu mental Maria Ba[k] i Josep Maria Ba[k]s.

    No cal saber que la reforma fabriana de començaments del segle XX va defenestrar el dígraf ch dels noms comuns (abans amich, ara amic), dels noms de persona (abans Francesch, ara Francesc) i del topònims (abans Vich, ara Vic) i que el va “salvar” únicament en els cognoms, cosa que ha fet que s’hi hagi fossilitzat amb total naturalitat per al parlant i per al lector, tot i no avenir-se a la normativa ortogràfica actual. Malgrat que la llei permet catalanitzar els cognoms d’acord amb l’ortografia del segle XXI, encara no coneixem ningú del nostre entorn proper que hagi catalanitzat Bach o Bachs per Bac o Bacs, respectivament (sí que trobem habitual, per contra, la catalanització de cognoms com Ullés i Alcobé per Ollers i Alcover, per exemple).

    No cal saber tampoc que el dígraf ch del català no és altra cosa que el mateix dígraf llatí que trobem en paraules com parrochia, barchinonensis o schola cantorum.

    No cal saber res de tot això, no. Només faltaria!

    Ara bé, fixem-nos que en aquests tres termes expressats anteriorment (parrochia, barchinonensis i schola cantorum) el dígraf ch apareix no en posició final sinó dins la paraula.

    Es tracta d’un altre dígraf? Doncs no, evidentment. És el mateix dígraf.

    Però si és el mateix dígraf, és a dir, un dígraf que en català representa gràficament (i únicament) el so [k], sorgeix necessàriament una pregunta una mica compromesa. Per què si les paraules catalanes antigues rocha i brancha es pronuncien ro[k]a i bran[k]a, respectivament, diem Alícia de la Ro[tx]a i Albert Bran[tx]adell per als noms Alícia de la Rocha i Albert Branchadell, quan la pronúncia catalana és Alícia de la Ro[k]a i Albert Bran[k]adell?

    Com pot ser que el castellà s’hagi introduït tant en el nostre subconscient fins a l’extrem que ens fa pronunciar amb fonètica castellana noms catalans, alguns dels quals ni existeixen en castellà?

    Reflexionem-hi. I, si pot ser, arribem a la conclusió més lògica i actuem en conseqüència, sense por. Perquè ara ja no podem dir que no ho sabem o que no ens ho ha dit ningú…

    Si volem familiaritzar-nos més a fons amb el dígraf ch, tant el del català com el del llatí, podem visitar, entre altres fonts, l’Enciclopèdia i la Viquipèdia.

5 comentaris

  1. Jaume de Terrassa i Sabadell

    20 febr. 14
    08.57 #

    Així, les motos Puch… Són Puig escrit incorrectament en castellà i s’ha de pronunciar Pu[tx]? Són Puch escrit en català i s’ha de pronunciar Pu[k]? O no és ni una cosa ni l’altra i resulta que aquí ch és un altre dígraf i no es pronuncia ni [k] ni [tx]…?

    Respondre

  2. Aina

    24 febr. 14
    16.02 #

    Jo vaig canviar Domènech per Domènec, vet aquí un cas 🙂

    Respondre

    1. Laia

      24 oct. 17
      11.59 #

      Hola! et va costar molt fer-ho? estic pensant en treure la ” h” final del meu cognom

      Respondre

  3. xavier

    20 febr. 17
    18.42 #

    A mi m’agrada més Vich, Hostafranchs, Montjuich.
    En canvi Fabra i Poc,no tant.

    Respondre

  4. Carles

    08 nov. 17
    13.35 #

    Al segle XV, Els escriptors del segle d’Or valencians utilitzaven també el digraf ch per refresentar la tx

    Respondre

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>