Entrades amb l'etiqueta ‘cognoms’

  • Perdoneu-los, que no saben el que diuen

    Escrit per el 19 de Febrer del 2015 a les 13:36 a: General

    Els assessors lingüístics són raros, com els guapos, que deien els Manel, i sovint parlen raro. Diuen paraules que ja no sents enlloc o de vegades les pronuncien de manera absurda i diferenciada. Diuen ESU, euru, UNESCU, guetu, Victu, Dumingu, Renfa, classa, Blanas (evidentment aquestes paraules no s’escriuen així). Amb les sigles i les marques ho fan molt, això de dir-les com si parlessin català normal i corrent, neutralitzen les os i les es, fan sonores les esses que realment ja ho són: Zara, Mercadona (amb e i o obertes), LOMSA (LOMCE), AZADA (ESADE), USI (UCI), Caprabu

    És difícil descriure aquesta pràctica sense escriure amb transcripció fonètica la pronúncia estranya que diuen que és col·loquialment catalana, però, perquè ho entengueu, és l’estil del Mas del Polònia, que diu Ratjoi, Fernandes, iutju… És clar que ell ho fa per fotre-se’n. I els espectadors se’n riuen, tant del Polònia com de la pronúncia catalana que hauria estat normal en moltes paraules sense la interferència de l’espanyol. Se’ns en riuen. I aleshores els assessors lingüístics i els professors hem de fer veure a l’interlocutor que ha perdut el marc de referència de la seva pròpia llengua i ha adoptat el de la veïna. Que passa per aquell sedàs la pronúncia de molts aliments, malalties, productes… que ni tan sols són d’origen espanyol com pesto, bíter, miso, ebola, ràtio, peto…, però també els noms propis com Víctor, Domingo o Irene.

    Parem-hi atenció i deixem de riure. Perquè quan un mestre de primària se’n riu quan li parles del Joan Murenu (Moreno) o de la Sandra Gil (pronuncieu g de gerro no de Hawai) és que alguna cosa passa. Bé, que passa, ja ho sabem que passa. Fa molts anys que passa. Però també podem canviar aquesta creença que parlar amb paraules foranes és més modern i té una càrrega de prestigi que no tenen les formes tradicionals catalanes. Una cosa és saber idiomes i pretendre demostrar-ho i l’altra és viure colonitzat lingüísticament sense ni tan sols ser-ne conscient.

    Share

    Article complet

  • El dígraf català desconegut: ch

    Escrit per el 19 de Febrer del 2014 a les 12:43 a: General

    Qualsevol catalanoparlant que tingui el català com a primera llengua des de sempre, sap perfectament que la Maria Bach i el Josep Maria Bachs són la Maria Ba[k] i el Josep Maria Ba[k]s, i mai de la vida la Maria Ba[tx] i el Josep Maria Ba[tx]s. I ho sap sense necessitat, fins i tot, de saber llegir. N’hi ha prou de saber-ho simplement d’haver-ho sentit sempre. Avui dia, però, que tothom sap llegir, el resultat és el mateix: qualsevol que es trobi escrit Maria Bach i Josep Maria Bachs dirà en veu alta o en veu mental Maria Ba[k] i Josep Maria Ba[k]s.

    No cal saber que la reforma fabriana de començaments del segle XX va defenestrar el dígraf ch dels noms comuns (abans amich, ara amic), dels noms de persona (abans Francesch, ara Francesc) i del topònims (abans Vich, ara Vic) i que el va “salvar” únicament en els cognoms, cosa que ha fet que s’hi hagi fossilitzat amb total naturalitat per al parlant i per al lector, tot i no avenir-se a la normativa ortogràfica actual. Malgrat que la llei permet catalanitzar els cognoms d’acord amb l’ortografia del segle XXI, encara no coneixem ningú del nostre entorn proper que hagi catalanitzat Bach o Bachs per Bac o Bacs, respectivament (sí que trobem habitual, per contra, la catalanització de cognoms com Ullés i Alcobé per Ollers i Alcover, per exemple).

    No cal saber tampoc que el dígraf ch del català no és altra cosa que el mateix dígraf llatí que trobem en paraules com parrochia, barchinonensis o schola cantorum.

    No cal saber res de tot això, no. Només faltaria!

    Ara bé, fixem-nos que en aquests tres termes expressats anteriorment (parrochia, barchinonensis i schola cantorum) el dígraf ch apareix no en posició final sinó dins la paraula.

    Es tracta d’un altre dígraf? Doncs no, evidentment. És el mateix dígraf.

    Però si és el mateix dígraf, és a dir, un dígraf que en català representa gràficament (i únicament) el so [k], sorgeix necessàriament una pregunta una mica compromesa. Per què si les paraules catalanes antigues rocha i brancha es pronuncien ro[k]a i bran[k]a, respectivament, diem Alícia de la Ro[tx]a i Albert Bran[tx]adell per als noms Alícia de la Rocha i Albert Branchadell, quan la pronúncia catalana és Alícia de la Ro[k]a i Albert Bran[k]adell?

    Com pot ser que el castellà s’hagi introduït tant en el nostre subconscient fins a l’extrem que ens fa pronunciar amb fonètica castellana noms catalans, alguns dels quals ni existeixen en castellà?

    Reflexionem-hi. I, si pot ser, arribem a la conclusió més lògica i actuem en conseqüència, sense por. Perquè ara ja no podem dir que no ho sabem o que no ens ho ha dit ningú…

    Si volem familiaritzar-nos més a fons amb el dígraf ch, tant el del català com el del llatí, podem visitar, entre altres fonts, l’Enciclopèdia i la Viquipèdia.

    Share

    Article complet

  • Tonicitat viatgera

    Escrit per el 27 de Juny del 2013 a les 12:23 a: General

    Fa uns quants anys vam atendre la consulta d’una ciutadana enfadada perquè en el Registre Civil no li deixaven inscriure Èric (amb accent). Aleshores, tot i que diríem que tothom pronunciava així el nom per influència del castellà o d’una altra llengua, la forma normativa escrita era Eric, és a dir, com a paraula aguda. Feta la consulta pertinent, l’explicació era que es tractava d’un antropònim germànic derivat d’Enric i semblant a Frederic, i que per tant havia de ser agut. Però actualment, a l’Optimot ja s’hi recull Èric. L’argument és que en aquest cas prové de l’adaptació catalana del nom nòrdic Erik. És a dir, que actualment ja no hi ha d’haver cap impediment per inscriure Èric, perquè es tracta de dos noms diferents (Eric i Èric) i tots dos són possibles.

    Aquest “incident” fa pensar inevitablement en el pes aclaparador de la llengua oral interferida pel castellà i dels mitjans que la difonen, del que sentim habitualment, que fa que l’accent de moltes paraules hagi viatjat, a voltes per influència forana; d’altres, no se sap ben bé per què.

    Tant si volem anar a fer la ruta del Cister (parem esment: aguda, no plana) o visitar la Bàrcino (esdrúixola) romana, com si volem anar al Tibet o a la taigà (agudes), per no dir a Kàtmandu (esdrúixola), trobarem l’exotisme en les darreres destinacions i també, per culpa del desconeixement de la nostra pròpia llengua, en la pronunciació original (fonèticament correcta) en totes cinc.

    També aquesta fal·lera viatgera de l’accent fa que en cursos de nivells avançats en què s’explica aquest tema s’hagi de recalcar que, malgrat l’estranyesa inicial, hem de dir acne, torticoli i termòstat (planes) o diòptria (esdrúixola). I per un moment, tot i que ja sabem que aquesta distància entre la parla quotidiana i el que és gramaticalment correcte és habitual, els professors tenen la sensació que els miren com si estiguessin ensenyant bantu (plana) o com si fossin un espècimen (esdrúixola) estrany o una mena de guru (plana) esnob que juga a criquet (aguda) perfumat de pàtxuli (esdrúixola).

    Però aquest viatge no és sense retorn i té la gràcia que com més vegades les sentim, aquestes paraules, més bé ens sonen, i que a còpia de sentir-les l’exotisme desapareix. I a vegades, com en el viatge de l’Erik, el víking, acabem guanyant una paraula.

    Share

    Article complet