Entrades amb l'etiqueta ‘colonització’

  • Perdoneu-los, que no saben el que diuen

    Escrit per el 19 de febrer del 2015 a les 13:36 a: General

    Els assessors lingüístics són raros, com els guapos, que deien els Manel, i sovint parlen raro. Diuen paraules que ja no sents enlloc o de vegades les pronuncien de manera absurda i diferenciada. Diuen ESU, euru, UNESCU, guetu, Victu, Dumingu, Renfa, classa, Blanas (evidentment aquestes paraules no s’escriuen així). Amb les sigles i les marques ho fan molt, això de dir-les com si parlessin català normal i corrent, neutralitzen les os i les es, fan sonores les esses que realment ja ho són: Zara, Mercadona (amb e i o obertes), LOMSA (LOMCE), AZADA (ESADE), USI (UCI), Caprabu

    És difícil descriure aquesta pràctica sense escriure amb transcripció fonètica la pronúncia estranya que diuen que és col·loquialment catalana, però, perquè ho entengueu, és l’estil del Mas del Polònia, que diu Ratjoi, Fernandes, iutju… És clar que ell ho fa per fotre-se’n. I els espectadors se’n riuen, tant del Polònia com de la pronúncia catalana que hauria estat normal en moltes paraules sense la interferència de l’espanyol. Se’ns en riuen. I aleshores els assessors lingüístics i els professors hem de fer veure a l’interlocutor que ha perdut el marc de referència de la seva pròpia llengua i ha adoptat el de la veïna. Que passa per aquell sedàs la pronúncia de molts aliments, malalties, productes… que ni tan sols són d’origen espanyol com pesto, bíter, miso, ebola, ràtio, peto…, però també els noms propis com Víctor, Domingo o Irene.

    Parem-hi atenció i deixem de riure. Perquè quan un mestre de primària se’n riu quan li parles del Joan Murenu (Moreno) o de la Sandra Gil (pronuncieu g de gerro no de Hawai) és que alguna cosa passa. Bé, que passa, ja ho sabem que passa. Fa molts anys que passa. Però també podem canviar aquesta creença que parlar amb paraules foranes és més modern i té una càrrega de prestigi que no tenen les formes tradicionals catalanes. Una cosa és saber idiomes i pretendre demostrar-ho i l’altra és viure colonitzat lingüísticament sense ni tan sols ser-ne conscient.

    Share

    Article complet

  • El dígraf català desconegut: ch

    Escrit per el 19 de febrer del 2014 a les 12:43 a: General

    Qualsevol catalanoparlant que tingui el català com a primera llengua des de sempre, sap perfectament que la Maria Bach i el Josep Maria Bachs són la Maria Ba[k] i el Josep Maria Ba[k]s, i mai de la vida la Maria Ba[tx] i el Josep Maria Ba[tx]s. I ho sap sense necessitat, fins i tot, de saber llegir. N’hi ha prou de saber-ho simplement d’haver-ho sentit sempre. Avui dia, però, que tothom sap llegir, el resultat és el mateix: qualsevol que es trobi escrit Maria Bach i Josep Maria Bachs dirà en veu alta o en veu mental Maria Ba[k] i Josep Maria Ba[k]s.

    No cal saber que la reforma fabriana de començaments del segle XX va defenestrar el dígraf ch dels noms comuns (abans amich, ara amic), dels noms de persona (abans Francesch, ara Francesc) i del topònims (abans Vich, ara Vic) i que el va “salvar” únicament en els cognoms, cosa que ha fet que s’hi hagi fossilitzat amb total naturalitat per al parlant i per al lector, tot i no avenir-se a la normativa ortogràfica actual. Malgrat que la llei permet catalanitzar els cognoms d’acord amb l’ortografia del segle XXI, encara no coneixem ningú del nostre entorn proper que hagi catalanitzat Bach o Bachs per Bac o Bacs, respectivament (sí que trobem habitual, per contra, la catalanització de cognoms com Ullés i Alcobé per Ollers i Alcover, per exemple).

    No cal saber tampoc que el dígraf ch del català no és altra cosa que el mateix dígraf llatí que trobem en paraules com parrochia, barchinonensis o schola cantorum.

    No cal saber res de tot això, no. Només faltaria!

    Ara bé, fixem-nos que en aquests tres termes expressats anteriorment (parrochia, barchinonensis i schola cantorum) el dígraf ch apareix no en posició final sinó dins la paraula.

    Es tracta d’un altre dígraf? Doncs no, evidentment. És el mateix dígraf.

    Però si és el mateix dígraf, és a dir, un dígraf que en català representa gràficament (i únicament) el so [k], sorgeix necessàriament una pregunta una mica compromesa. Per què si les paraules catalanes antigues rocha i brancha es pronuncien ro[k]a i bran[k]a, respectivament, diem Alícia de la Ro[tx]a i Albert Bran[tx]adell per als noms Alícia de la Rocha i Albert Branchadell, quan la pronúncia catalana és Alícia de la Ro[k]a i Albert Bran[k]adell?

    Com pot ser que el castellà s’hagi introduït tant en el nostre subconscient fins a l’extrem que ens fa pronunciar amb fonètica castellana noms catalans, alguns dels quals ni existeixen en castellà?

    Reflexionem-hi. I, si pot ser, arribem a la conclusió més lògica i actuem en conseqüència, sense por. Perquè ara ja no podem dir que no ho sabem o que no ens ho ha dit ningú…

    Si volem familiaritzar-nos més a fons amb el dígraf ch, tant el del català com el del llatí, podem visitar, entre altres fonts, l’Enciclopèdia i la Viquipèdia.

    Share

    Article complet

  • Josep Mourinho

    Escrit per el 18 d'abril del 2012 a les 9:11 a: General

    Habitualment sentim com des de molts mitjans de comunicació espanyols, i també des d’algun de català, s’anomena José, pronunciat a la castellana, l’entrenador del Reial Madrid. Sembla evident que aquí la similitud de la paraula escrita hi té molt pes i fa que molts no s’adonin que, encara que José s’escrigui igual tant en portuguès com en castellà, en el cas de José Mourinho, tractant-se d’un portuguès, cal pronunciar el nom amb fonètica portuguesa si volem respectar la llengua original del nom i la persona que el porta. En castellà i en portuguès la j no es pronuncia igual i d’entrada un castellanoparlant monolingüe no sap pronunciar-la sonora, cosa que afegeix més dificultats perquè pronunciï José a la portuguesa.

    La similitud de la forma d’un nom en una llengua i en una altra fa que tinguem tendència a pronunciar-lo d’acord amb la llengua en què estem parlant. Pronunciar-lo en la llengua original demana un esforç addicional que no tothom està acostumat a fer i uns coneixements lingüístics que no tothom té, i per això cal ser comprensius amb el ciutadà mitjà que es troba en aquesta situació. Ara bé, els professionals de la llengua oral –presentadors, locutors, oradors, professors, etc.–, haurien de ser plenament competents en la correcta pronunciació de noms.

    Una altra qüestió és que José Mourinho accepti que hi hagi persones que li pronunciïn el nom en castellà, al costat de les que li pronuncien en portuguès; i, més encara, que fins i tot ell mateix pugui pronunciar el nom en portuguès quan parla en portuguès i en castellà quan parla en castellà. I ho hem de respectar. Pau Gasol ha mantingut el nom a l’NBA i tant aquí com als Estats Units tothom el coneix per Pau, però Pau Casals es deia Pau a Catalunya i Pablo a fora i fins i tot també signava Pau o Pablo segons on es trobava.

    Però encara podem afegir el cas, semblant als anteriors, de persones amb cognoms originaris de llengües que no parlen o que no tenen com a primera llengua. És el cas del jugador argentí del FC Barcelona Javier Mascherano, amb nom castellà i cognom italià, que porta de corcoll més d’un periodista per la pronúncia del seu cognom: sentim a dir Mascherano tant amb pronúncia italiana –amb k– com amb pronúncia castellana –amb tx–, i fins i tot amb pronúncia francesa –amb x.

    Però com hem de pronunciar Mascherano? Com que el cognom és italià, l’hem de dir en italià? Com que el futbolista és argentí, n’hem de dir el cognom en castellà? Totes les possibilitats són igualment vàlides? D’entrada podria semblar que sí, però novament la resposta la tenim en el coneixement de la manera com es diu el jugador a si mateix i com vol que l’anomenin. I el jugador es diu Mascherano amb pronúncia castellana, i vol que se l’anomeni així o, en tot cas, amb pronúncia francesa, però mai amb pronúncia italiana.

    És la seva opció i l’hem de respectar. Igual que ens agrada que als Garcia –sense accent– se’ls respecti la seva voluntat de pronunciar el cognom amb fonètica catalana.

    La conclusió de tot plegat és que cadascú és lliure de dir-se com vulgui i que l’ideal seria que sempre anomenéssim una persona pel nom i pels cognoms amb què ella mateixa s’anomena, tant si és amb una única forma com si és amb més d’una. Això demana coneixement i voluntat per part dels qui ho volen dir bé, coneixement, competència i exigència per part dels qui ho han de dir bé i… paciència amb els altres!

    Share

    Article complet

  • Anem a Zaragoza?

    Escrit per el 12 de març del 2012 a les 10:35 a: General

    Al llarg de la història, els topònims més coneguts del domini lingüístic d’una llengua han anat prenent formes diverses, generalment semblants, en les altres llengües. El London anglès (endònim) és el Londra italià i el Londres català, castellà i francès, per exemple (exònims). I el Girona català (endònim) és el Girona italià, el Gerona castellà i el Gérone francès (exònims).

    Actualment es recomana que no apareguin formes noves d’un topònim en altres llengües, i això no implica una cosa sinó dues: que no apareixeran formes noves i que les formes aparegudes al llarg de la història continuen sent vàlides.

    Però això vol dir que utilitzarem l’exònim indistintament junt amb l’endònim? És a dir, direm tant Ginebra com Genève? O fins i tot direm només Genève?

    Que a partir d’ara no hi hagi formes noves, ha de comportar que les formes originals desplacin, fins a arraconar-les, les formes de tota la vida en altres llengües?

    Un lloc on això ha passat és precisament a l’autopista AP-2. Si ens desplacem cap a l’oest, els rètols indiquen Zaragoza –tot i que la llei estableix diàfanament que als rètols hi ha d’haver, almenys, la forma catalana si és tradicional.

    La sorpresa augmenta quan circulem per l’Aragó en sentit oest i veiem que ara els rètols indiquen Lleida. Però aquesta sorpresa agafa un altre sentit quan sabem que la utilització de Lleida a l’Aragó i de Zaragoza a Catalunya és fruit d’un acord entre administracions impulsat per la part catalana perquè als rètols aragonesos no s’hi llegeixi Lérida.

    Però si veiem normal dir i escriure Ciutat del Cap, Brussel·les o Bucarest, aleshores per què ens fan por formes com Lérida en castellà o Gérone en francès fora del nostre domini lingüístic?

    La por a les formes no catalanes, sobretot a les castellanes, està vinculada amb les imposicions externes d’aquests tres últims segles –imposicions doblement perverses, ja que a més sempre han anat acompanyades de la prohibició de molts topònims catalans.

    Però hem de diferenciar bé que una cosa és un exònim, i sobretot un exònim fora del nostre territori –forma que també sol tenir una tradició centenària, per exemple Gerona o Gérone–, i una altra de ben diferent és que un règim genocida utilitzi aquest exònim per eliminar el nostre topònim. Si no sabem diferenciar això, és comprensible la nostra reacció de rebuig. Si ho sabem diferenciar, el rebuig és totalment innecessari i fins i tot irracional.

    Naturalment, aquest ús d’exònims i endònims està limitat amb bon criteri per l’ús oficial. Les administracions públiques, des de la Unió Europea fins als ajuntaments, utilitzen les formes oficials quan s’adrecen directament als interlocutors –Zaragoza a Saragossa i Firenze a Florència– i igualment és desitjable i saludable que segueixin aquest criteri el sector privat i els particulars. Les administracions també utilitzen les formes autòctones en tots els altres espais que ho requereixen –retolació, mapes, ensenyament, etc. Però aquestes mateixes administracions i tots els altres sectors de la societat –cultura, premsa, mitjans de transport, etc.– i la població en general, quan no s’adrecen directament a l’interlocutor utilitzen les formes pròpies de la llengua que estan fent servir en aquell moment. Per això, un diari de Saragossa escriu Florencia; un diari de Tarragona, Florència, i un diari de París, Florence.

    Ben diferent d’aquest ús normal, oficial i no oficial, és el vandalisme toponímic, que ben conscientment desfigura topònims d’altres dominis lingüístics, principalment amb la voluntat de degradar-los per accelerar la desaparició de la cultura que els ha originat. Sant Sebastià, la ciutat basca, és Sant Sebastià perquè aquesta és la forma catalana tradicional, però seria un error fer un paral·lelisme i voler convertir la població cordovesa de San Sebastián de los Ballesteros en Sant Sebastià dels Ballesters sense cap raó històrica, simplement perquè ens ve de gust fer-ne una adaptació ortogràfica, morfològica i lèxica. Per això, sovint barrejada amb la voluntat genocida esmentada anteriorment, va ser un disbarat majúscul la invenció de topònims que va fer el franquisme per substituir-ne molts de catalans. I ho és ara, també, el que alguns mitjans estan fent amb molts topònims balears que mai no han tingut forma castellana. La traducció de noms de carrers de poblacions catalanes no és menys inversemblant.

    Tornem a les autopistes i acabem. Que puguem llegir Lleida quan som al tram aragonès, a nosaltres d’entrada ens pot semblar que no ens fa cap mal, però als no catalanoparlants els fa el mateix mal que a nosaltres veure Zaragoza al nostre tram, perquè n’hi ha –d’allà i d’aquí– que acaben pensant sense adonar-se’n que el topònim es diu i s’ha de dir com apareix al rètol, en la llengua d’origen. De fet, volguda o no, és una manera indirecta d’afavorir que cada cop hi hagi més persones que parlant en castellà diguin que van a Lleida en comptes de dir que van a Lérida i que també n’hi hagi moltes que parlant en català diguin que van a Zaragoza en comptes de dir que van a Saragossa. O que van a New York, a Tolouse, a Praha

    Afortunadament, molts altres protagonistes de la comunicació al nostre país ho tenen prou clar o bastant clar, però els rètols de l’AP-2 són un bon reflex del que està en joc –i per això ho posem sobre la taula–: d’una banda, la mentalitat oberta i responsable pel que fa a la recepció de les formes no catalanes dels nostres topònims utilitzades sense cap mala intenció, i de l’altra, la continuïtat de la pronunciació i l’escriptura de les formes catalanes de sempre dels topònims no catalans.

    Share

    Article complet