Entrades amb l'etiqueta ‘GDLC’

  • Un micralax contra el restrenyiment

    Escrit per el 12 de Novembre del 2012 a les 12:51 a: General

    Quan un producte aconsegueix una popularitat prou gran perquè no tan sols l’utilitzi molta gent sinó que fins i tot se’l facin seu diverses generacions, és molt habitual que les persones l’anomenin més per la marca comercial que per la seva descripció. I quan la marca esdevé prou coneguda també serveix per designar productes d’altres marques que tenen la mateixa funció. És el cas de la cinta adhesiva, generalment anomenada per la marca de la primera empresa que la va comercialitzar entre nosaltres. Aquest fenomen, nascut ja fa molts anys, continua ben viu. I segur que ho continuarà en el futur.

    L’ús d’aquests mots, però, genera necessàriament una pregunta: a més del nom descriptiu, ens hi hem de referir únicament amb el nom de la marca, en majúscula, o bé també podem utilitzar el nom genèric que se’n deriva, en minúscula?

    El TERMCAT segueix el criteri d’anomenar el producte amb el nom descriptiu (cinta adhesiva) i la marca (Cello), cosa que fa pensar que també admet la lògica possibilitat que la marca acompanyi el nom descriptiu (cinta adhesiva de la marca Cello), però no aprova que el nom de la marca esdevingui un nom genèric (cel·lo), cosa que sí que fa la publicació Majúscules i minúscules de la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), la primera edició de la qual data del 1989, que parla tant de la cinta adhesiva de la marca Cello com d’un rotlle de cel·lo.

    Aquesta aparició del mot cel·lo en un document oficial de fa més de 20 anys, i la circumstància que el portal És a dir de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals també el recull, ens pot fer pensar que es tracta d’un mot present a tots els diccionaris, però no és ben bé així. Al GDLC i al Gran diccionari 62 de la llengua catalana (GD62, diccionari que encara no havia sortit al nostre blog i que no és normatiu) sí que l’hi trobem, però no al DIEC2.

    Si centrem ara l’atenció en els mots clínex, delco, dònut, porexpan, típex, vamba, xibeca i xiruca, per exemple, veurem que el grau d’acceptació també és divers. Així, el portal És a dir els recull tots excepte delco i lot. El GDLC també els té incorporats tots excepte dos, en aquest cas típex i dònut, i per a clínex manté l’ortografia original, kleenex. Els únics mots que no entra el GD62 són típex i xibeca, i igualment manté l’ortografia original per a kleenex. Finalment, en la seva llista d’exemples, l’opuscle Majúscules i minúscules també recull els mots aspirina, lot i vamba.

    Per contra, el TERMCAT i el DIEC2 només han incorporat delco, vamba i xiruca –el DIEC2, a més, aspirina.

    Tot i que els criteris lexicogràfics no són iguals en cap de les institucions i per això no tothom admet exactament els mateixos mots, sí que hi ha dos blocs ben diferenciats. Per una part tenim el bloc de les institucions més obertes a l’hora d’incorporar noms genèrics que provenen de noms de marca. Aquest bloc està format per Enciclopèdia Catalana, Edicions 62, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la DGPL. A l’altre extrem, integrat per l’Institut d’Estudis Catalans i el TERMCAT, hi tenim el bloc que es caracteritza per un enfocament molt restrictiu a l’hora d’admetre aquests nous mots genèrics.

    No cal dir que aplaudim el dinamisme dels primers i animem els segons a incorporar les paraules que hem esmentat i totes les altres que s’aniran presentant inevitablement en el futur.

    Share

    Article complet

  • El quadret gris

    Escrit per el 28 de Setembre del 2012 a les 11:23 a: General

    Després de la publicació del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, l’editorial Enciclopèdia Catalana va pensar que no tindria sentit que coexistissin el diccionari de l’IEC i el de l’Enciclopèdia si eren absolutament iguals. Per això van fer una aposta per un diccionari ampliat en el nombre d’entrades i subentrades i en el tipus d’informació de cada article, el Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC).

    Una bona part de les noves entrades evidentment provenen del DIEC, tot i que no totes les definicions coincideixin completament. Les altres provenen de buidatges dels diversos diccionaris del TERMCAT, de reculls de neologismes de la premsa escrita o de diverses fonts internes. Per tant el GDLC té molts termes de llenguatge especialitzat i paraules noves no normatives. La major part de les entrades contenen informació etimològica, partició sil·làbica en els mots que poden presentar alguna dificultat, pronúncia en els estrangerismes —malauradament només en l’edició en paper— i la indicació de mots que sonen igual. A més, el GDCL inclou quadres gramaticals per resoldre dubtes puntuals —també només en l’edició en paper—, prefixos i sufixos diferenciats de la resta d’entrades i, en la versió electrònica, la conjugació de cada verb.

    Com que totes les paraules que són alhora al GDLC i al DIEC tenen una marca, un quadret gris, podem identificar ràpidament els mots normatius per haver estat beneïts per l’IEC (la benedicció que ens alleugereix, com dèiem a l’article anterior) i els que no ho són, però que el criteri lexicogràfic de l’Enciclopèdia considera que han de constar en un diccionari tan complet com el seu. Per descomptat aquests mots també els podem utilitzar. Si no, tot plegat seria un bon cafarnaüm (paraula que feia servir sovint Josep Pla i que significa ‘enrenou’. No la busqueu a cap dels dos diccionaris: no hi apareix, ni amb quadret gris ni sense).

    Share

    Article complet