Entrades amb l'etiqueta ‘interferències’

  • Perdoneu-los, que no saben el que diuen

    Escrit per el 19 de febrer del 2015 a les 13:36 a: General

    Els assessors lingüístics són raros, com els guapos, que deien els Manel, i sovint parlen raro. Diuen paraules que ja no sents enlloc o de vegades les pronuncien de manera absurda i diferenciada. Diuen ESU, euru, UNESCU, guetu, Victu, Dumingu, Renfa, classa, Blanas (evidentment aquestes paraules no s’escriuen així). Amb les sigles i les marques ho fan molt, això de dir-les com si parlessin català normal i corrent, neutralitzen les os i les es, fan sonores les esses que realment ja ho són: Zara, Mercadona (amb e i o obertes), LOMSA (LOMCE), AZADA (ESADE), USI (UCI), Caprabu

    És difícil descriure aquesta pràctica sense escriure amb transcripció fonètica la pronúncia estranya que diuen que és col·loquialment catalana, però, perquè ho entengueu, és l’estil del Mas del Polònia, que diu Ratjoi, Fernandes, iutju… És clar que ell ho fa per fotre-se’n. I els espectadors se’n riuen, tant del Polònia com de la pronúncia catalana que hauria estat normal en moltes paraules sense la interferència de l’espanyol. Se’ns en riuen. I aleshores els assessors lingüístics i els professors hem de fer veure a l’interlocutor que ha perdut el marc de referència de la seva pròpia llengua i ha adoptat el de la veïna. Que passa per aquell sedàs la pronúncia de molts aliments, malalties, productes… que ni tan sols són d’origen espanyol com pesto, bíter, miso, ebola, ràtio, peto…, però també els noms propis com Víctor, Domingo o Irene.

    Parem-hi atenció i deixem de riure. Perquè quan un mestre de primària se’n riu quan li parles del Joan Murenu (Moreno) o de la Sandra Gil (pronuncieu g de gerro no de Hawai) és que alguna cosa passa. Bé, que passa, ja ho sabem que passa. Fa molts anys que passa. Però també podem canviar aquesta creença que parlar amb paraules foranes és més modern i té una càrrega de prestigi que no tenen les formes tradicionals catalanes. Una cosa és saber idiomes i pretendre demostrar-ho i l’altra és viure colonitzat lingüísticament sense ni tan sols ser-ne conscient.

    Share

    Article complet

  • Una estirada d’orelles

    Escrit per el 24 d'abril del 2013 a les 10:24 a: General

    Parant orella hem anat sentint que algunes persones diuen que fem oïdes sordes o que les tenim anestesiades, les oïdes, per captar certes coses.

    I és que resulta que això de les interferències entre llengües sovint és un procés tan sibil·lí que costa de veure que moltes orelles s’hagin convertit en oïdes.

    En català orella és el cartílag, el pàmpol extern, i orella és el forat i tot l’aparell auditiu: la part externa, la mitjana i la interna. Orella és també el sentit de l’audició i l’aptitud per a l’audició. Només amb aquests dos únics significats també podem fer servir oïda, normalment en singular.

    La interferència  amb el castellà es produeix perquè aquesta llengua només usa oreja per referir-se al pàmpol. Per a tota la resta fa servir oído o oídos.

    Precisament la forma en plural és la que grinyola més en català perquè no tenim dues capacitats auditives, per tant el plural no és possible. El que tenim són dues orelles, no dues oïdes.

    Tornant a l’anestèsia i a la sordesa, doncs, tenim anestesiat i sord l’òrgan, l’aparell auditiu, per tant l’orella. I només com una mena de metonímia de tenir l’òrgan auditiu anestesiat o de metàfora de tenir la capacitat auditiva anestesiada, tindrem el sentit de l’oïda anestesiat.

    En resum: que no hem de tenir les orelles a cal ferrer i hem de deixar l’oïda per al sentit i l’aptitud de l’audició i prou. Però malauradament l’ús que en fa el castellà ens porta a confusions i anem fent orelles de marxant.

    I tot i amb això, bé que diem les coses a cau d’orella, ens xiulen les orelles quan parlen de nosaltres i ens veiem les orelles quan ens en sortim d’alguna dificultat; no som durs d’orella i alguns fins i tot tenim orella musical. Però les interferències no ens entren per una orella i ens surten per l’altra; al contrari, ens les van foradant amb insistència si no les drecem.

    Share

    Article complet

  • Remuntada lingüística

    Escrit per el 14 de març del 2013 a les 11:37 a: General

    Barrejar naps amb cols a vegades té resultats sorprenents. I no cal que siguin cols de Brussel·les; també poden ser vaticanes, posem per cas. En aquest cas la barreja ens indica que  quan han coincidit en el temps un conclave i un partit del Barça el resultat ha estat de 4-0 a favor de l’equip culer. Potser sí que una fumerada negra va enterbolir les idees dels jugadors milanesos, potser sí que si el futbol és una religió, i Messi el seu profeta, els conclaves propicien les victòries blaugranes…

    Sigui com sigui, des d’ara el 12 de març serà una data assenyalada en el calendari sentimental del barcelonisme. És la data de la remuntada. Una remuntada que va tenir una mica de tot a més del doblet de gols de Messi: aturades, xuts a l’escaire, refusos, trompades, rematades de sobrebot, d’empenya i de burxa, passades d’esperó, xoc de canyelleres, sotanes i fins i tot algun misto. Els jugadors les fan, aquestes coses i ens hem acostumat a veure-les. També ens podríem haver acostumat a sentir-les si no fos que són paraules difícils de trobar en el repertori de la majoria de locutors esportius, més pendents de la pilota que de mantenir ben esmolada la seva eina de treball, la llengua.

    Share

    Article complet