Entrades amb l'etiqueta ‘majúscules’

  • Santa Majúscula

    Escrit per el 03 de Abril del 2014 a les 11:49 a: General

    Diu l’Optimot amb bon criteri que si un període de temps està vinculat a una festivitat, per molt període de temps que sigui (i els períodes de temps s’escriuen en minúscula sempre) es pot escriure en majúscula. Mireu el cas que ens ho aclarirà, ara que falta poc per arribar-hi: la Setmana Santa. És un període de temps, petit, però un període, una setmaneta. S’hi celebra el Diumenge de Rams, el Dijous Sant i el Divendres Sant. Tot en majúscula. Per això proposem escriure també Setmana Santa en majúscula contradient el DIEC.

    El període de Pasqua comprèn 50 dies des del Diumenge de Resurrecció fins al Diumenge de Pentecosta. Ara això ho sap molt poca gent, però el que sí que fem és regalar una mona de Pasqua majúscula.

    I abans de cruspir-nos la mona ens llepàvem els dits endolcits amb els bunyols de Quaresma, un període, també, la Quaresma, que comença el Dimecres de Cendra i s’acaba el Dijous Sant. Era o és un temps de reflexió i austeritat que comencem el Dia de l’Enterrament de la Sardina, colgada per deixar clar que serem vegetarians els dies que toca dels 40 que dura. Abans ens hem rescabalat amb un Carnaval que ha durat 5 dies des de l’arribada del rei Carnestoltes i amb el tiberi del Dijous Gras.

    Share

    Article complet

  • Per què, el ‘papa’ de Roma?

    Escrit per el 20 de Febrer del 2013 a les 10:47 a: General

    Ara que aquests dies sentim i sentirem tant l’expressió papa referida al bisbe de Roma, és un bon moment per plantejar-nos per què l’anomenem així.

    La paraula papa ve de la forma del llatí tardà papa, derivada de la forma del llatí culte papas, agafada del grec pápas, que significa tant pare –en el sentit de pare espiritual– com bisbe. Precisament el nom papa va ser aplicat a qualsevol bisbe fins al segle VII. Igual que el bisbe de Roma, encara avui els caps de l’Església ortodoxa copta i de l’Església ortodoxa d’Alexandria –en aquest segon cas, el patriarca d’Alexandria– també continuen sent  anomenats papes.

    Per tant, veiem que el mot papa està referit als bisbes, amb el significat de pare (espiritual). Ho estava d’una manera generalitzada antigament i ara perviu només en uns bisbes concrets que són els caps de les seves respectives esglésies.

    El fet curiós que ens pot sorprendre és que els termes pápas, papas i papa són formes de creació expressiva infantil, amb la qual cosa el que potser havíem pensat alguna vegada és cert: en el seu origen, el mot papa que un nen fa servir per designar el pare és germà bessó del que utilitzem per designar el bisbe de Roma. Ara bé, amb el temps aquests papes han seguit camins diferents. El papa referit al pare és una expressió familiar i afectuosa, mentre que el papa referit al bisbe de Roma és una expressió respectuosa i formal.

    Anant més enllà, però, qui sap si el mot papa, en el fons, té la seva gènesi en l’expressió aramea infantil abba, utilitzada per Jesús per adreçar-se a Déu, el seu pare, al qual sorprenentment anomenava papa com un nen.

    Una altra qüestió és si hem d’escriure papa o Papa. Tradicionalment s’havia escrit Papa, senzillament perquè tots els noms de títols i càrrecs, tant civils com religiosos, s’escrivien així. Però ja fa anys que l’ús de les majúscules s’ha reduït considerablement. Tot i que no hi ha unanimitat absoluta, sí que hi ha un consens generalitzat pel qual els títols i els càrrecs s’escriuen en minúscula, i només en majúscula quan porten al davant un tractament protocol·lari. Per tant, escrivim el papa i Sa Santedat el Papa.

    A més del tractament protocol·lari també s’utilitzen alguns títols honorífics sinònims de papa, entre els quals hi ha sant pare, que igual que el mot papa és molt utilitzat tant pel poble com pels eclesiàstics i els mitjans de comunicació; vicari de Crist i successor de Pere, utilitzats gairebé exclusivament pels eclesiàstics, però també pels periodistes, i pontífex o summe pontífex, usat especialment pels informatius, tot i que també l’utilitzen els eclesiàstics. Aquest últim títol ve de pontifex maximus, que era el nom que rebia el càrrec religiós més important a la Roma antiga. L’ús de la minúscula en els noms genèrics d’aquests títols obeeix al que hem comentat al paràgraf anterior.

    Com a bisbe, el papa actual passarà a ser bisbe emèrit de Roma, però el que ja no sabem és si l’adjectiu emèrit també l’aplicarem a la paraula papa i, paral·lelament a com es fa amb els bisbes, parlarem del papa i el papa emèrit o bé si guanyaran el papa i l’expapa.

    Per cert, que el papa ha renunciat, però no ha dimitit. No ha dimitit? Hi ha qui diu que no, però si mirem les definicions del diccionari queda ben clar que ha dimitit, perquè ha renunciat el càrrec de papa. El que passa senzillament és que en el llenguatge eclesiàstic els papes no dimiteixen perquè no tenen un càrrec sinó que exerceixen el ministeri de bisbe de Roma. I el mateix passa amb els reis i els prínceps, que tampoc no dimiteixen sinó que abdiquen. No entrarem a discutir si tots plegats tenen un càrrec o no, però amb el que veiem aquests dies el que sí que és segur és que tenen una bona càrrega.

    Acabem. Els més somiadors voldrien que el pròxim papa fos una papessa. Hi ha qui diu que n’hi va haver una al segle IX, però la primera que surti elegida en un futur conclave d’aquest segle o del que ve segurament serà més papa que papessa. Si les poetesses ja són poetes, res no impedirà que les papesses també esdevinguin papes. Però potser, pel que hem comentat abans, més que de papes parlarem de mames i, per tant, de la primera mama de Roma!

    Share

    Article complet