Entrades amb l'etiqueta ‘manlleus’

  • Perdoneu-los, que no saben el que diuen

    Escrit per el 19 de Febrer del 2015 a les 13:36 a: General

    Els assessors lingüístics són raros, com els guapos, que deien els Manel, i sovint parlen raro. Diuen paraules que ja no sents enlloc o de vegades les pronuncien de manera absurda i diferenciada. Diuen ESU, euru, UNESCU, guetu, Victu, Dumingu, Renfa, classa, Blanas (evidentment aquestes paraules no s’escriuen així). Amb les sigles i les marques ho fan molt, això de dir-les com si parlessin català normal i corrent, neutralitzen les os i les es, fan sonores les esses que realment ja ho són: Zara, Mercadona (amb e i o obertes), LOMSA (LOMCE), AZADA (ESADE), USI (UCI), Caprabu

    És difícil descriure aquesta pràctica sense escriure amb transcripció fonètica la pronúncia estranya que diuen que és col·loquialment catalana, però, perquè ho entengueu, és l’estil del Mas del Polònia, que diu Ratjoi, Fernandes, iutju… És clar que ell ho fa per fotre-se’n. I els espectadors se’n riuen, tant del Polònia com de la pronúncia catalana que hauria estat normal en moltes paraules sense la interferència de l’espanyol. Se’ns en riuen. I aleshores els assessors lingüístics i els professors hem de fer veure a l’interlocutor que ha perdut el marc de referència de la seva pròpia llengua i ha adoptat el de la veïna. Que passa per aquell sedàs la pronúncia de molts aliments, malalties, productes… que ni tan sols són d’origen espanyol com pesto, bíter, miso, ebola, ràtio, peto…, però també els noms propis com Víctor, Domingo o Irene.

    Parem-hi atenció i deixem de riure. Perquè quan un mestre de primària se’n riu quan li parles del Joan Murenu (Moreno) o de la Sandra Gil (pronuncieu g de gerro no de Hawai) és que alguna cosa passa. Bé, que passa, ja ho sabem que passa. Fa molts anys que passa. Però també podem canviar aquesta creença que parlar amb paraules foranes és més modern i té una càrrega de prestigi que no tenen les formes tradicionals catalanes. Una cosa és saber idiomes i pretendre demostrar-ho i l’altra és viure colonitzat lingüísticament sense ni tan sols ser-ne conscient.

    Share

    Article complet

  • Tens un correu electrònic

    Escrit per el 10 de Novembre del 2014 a les 12:24 a: General

    Quan el 1940 James Stewart i Margaret Sullivan s’enviaven cartes creuades sense saber-ne el destinatari real a la pel·lícula d’Ernest Lubitsch The Shop Around the Corner (El basar de les sorpreses), poc s’haurien pogut imaginar substituïts el 1998 per un Tom Hanks i una Meg Ryan enviant-se correus electrònics a Tens un e-mail. Del correu postal al correu electrònic van passar uns 50 anys, del correu electrònic als missatges de WhatsApp, quatre dies.

    WhatsApp? Whatsap, watsap, uatzap? Encara no hi ha una proposta en ferm per escriure en català col·loquial aquests missatges amb què la Meg Ryan hauria al·lucinat. Telèfons mòbils i tauletes han revolucionat la comunicació i paraules noves arriben veloçment a través de les xarxes socials: l’última que hem detectat difosa en català als mitjans de comunicació és check, per anomenar aquestes marques blaves o vistos que surten als missatges quan ens els han llegit.

    I es difondrà prou, la paraula check, per haver d’incorporar-la a la nostra llengua? Doncs aquesta és la pregunta del milió. Aparentment no sembla que necessitem dir check en comptes de marca, com tampoc no sembla que hashtag, event, post o password hagin de substituir etiqueta, esdeveniment, apunt o contrasenya. Però ens hem adonat que la ingent massa d’anglicismes que han desembarcat en el català des de fa anys quedaven més o menys circumscrits a uns àmbits d’ús determinat: el món de l’esport, el del màrqueting i el disseny… En la majoria de casos teníem temps d’incorporar-los adaptats o d’assumir-ne propostes noves. En canvi, ara, les xarxes socials ens han atrapat a tots i som tots els que, en el millor dels casos, piulem o tuitem, ens descarreguem aplis o apps, tenim perfils falsos o enviem brometes visuals o mems. Sembla com si les paraules generades en anglès pel món de les TIC i les xarxes socials s’escampessin amb més força, irremeiablement, amb una freqüència d’ús molt elevada, descrivint productes, elements nous que necessitem saber dir ràpidament. I algunes continuen sent més habituals en anglès: trending topic per tema del moment, selfie per autofoto i fins i tot l’aparentment superat mail.

    Share

    Article complet

  • Remuntada lingüística

    Escrit per el 14 de Març del 2013 a les 11:37 a: General

    Barrejar naps amb cols a vegades té resultats sorprenents. I no cal que siguin cols de Brussel·les; també poden ser vaticanes, posem per cas. En aquest cas la barreja ens indica que  quan han coincidit en el temps un conclave i un partit del Barça el resultat ha estat de 4-0 a favor de l’equip culer. Potser sí que una fumerada negra va enterbolir les idees dels jugadors milanesos, potser sí que si el futbol és una religió, i Messi el seu profeta, els conclaves propicien les victòries blaugranes…

    Sigui com sigui, des d’ara el 12 de març serà una data assenyalada en el calendari sentimental del barcelonisme. És la data de la remuntada. Una remuntada que va tenir una mica de tot a més del doblet de gols de Messi: aturades, xuts a l’escaire, refusos, trompades, rematades de sobrebot, d’empenya i de burxa, passades d’esperó, xoc de canyelleres, sotanes i fins i tot algun misto. Els jugadors les fan, aquestes coses i ens hem acostumat a veure-les. També ens podríem haver acostumat a sentir-les si no fos que són paraules difícils de trobar en el repertori de la majoria de locutors esportius, més pendents de la pilota que de mantenir ben esmolada la seva eina de treball, la llengua.

    Share

    Article complet

  • Un micralax contra el restrenyiment

    Escrit per el 12 de Novembre del 2012 a les 12:51 a: General

    Quan un producte aconsegueix una popularitat prou gran perquè no tan sols l’utilitzi molta gent sinó que fins i tot se’l facin seu diverses generacions, és molt habitual que les persones l’anomenin més per la marca comercial que per la seva descripció. I quan la marca esdevé prou coneguda també serveix per designar productes d’altres marques que tenen la mateixa funció. És el cas de la cinta adhesiva, generalment anomenada per la marca de la primera empresa que la va comercialitzar entre nosaltres. Aquest fenomen, nascut ja fa molts anys, continua ben viu. I segur que ho continuarà en el futur.

    L’ús d’aquests mots, però, genera necessàriament una pregunta: a més del nom descriptiu, ens hi hem de referir únicament amb el nom de la marca, en majúscula, o bé també podem utilitzar el nom genèric que se’n deriva, en minúscula?

    El TERMCAT segueix el criteri d’anomenar el producte amb el nom descriptiu (cinta adhesiva) i la marca (Cello), cosa que fa pensar que també admet la lògica possibilitat que la marca acompanyi el nom descriptiu (cinta adhesiva de la marca Cello), però no aprova que el nom de la marca esdevingui un nom genèric (cel·lo), cosa que sí que fa la publicació Majúscules i minúscules de la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), la primera edició de la qual data del 1989, que parla tant de la cinta adhesiva de la marca Cello com d’un rotlle de cel·lo.

    Aquesta aparició del mot cel·lo en un document oficial de fa més de 20 anys, i la circumstància que el portal És a dir de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals també el recull, ens pot fer pensar que es tracta d’un mot present a tots els diccionaris, però no és ben bé així. Al GDLC i al Gran diccionari 62 de la llengua catalana (GD62, diccionari que encara no havia sortit al nostre blog i que no és normatiu) sí que l’hi trobem, però no al DIEC2.

    Si centrem ara l’atenció en els mots clínex, delco, dònut, porexpan, típex, vamba, xibeca i xiruca, per exemple, veurem que el grau d’acceptació també és divers. Així, el portal És a dir els recull tots excepte delco i lot. El GDLC també els té incorporats tots excepte dos, en aquest cas típex i dònut, i per a clínex manté l’ortografia original, kleenex. Els únics mots que no entra el GD62 són típex i xibeca, i igualment manté l’ortografia original per a kleenex. Finalment, en la seva llista d’exemples, l’opuscle Majúscules i minúscules també recull els mots aspirina, lot i vamba.

    Per contra, el TERMCAT i el DIEC2 només han incorporat delco, vamba i xiruca –el DIEC2, a més, aspirina.

    Tot i que els criteris lexicogràfics no són iguals en cap de les institucions i per això no tothom admet exactament els mateixos mots, sí que hi ha dos blocs ben diferenciats. Per una part tenim el bloc de les institucions més obertes a l’hora d’incorporar noms genèrics que provenen de noms de marca. Aquest bloc està format per Enciclopèdia Catalana, Edicions 62, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la DGPL. A l’altre extrem, integrat per l’Institut d’Estudis Catalans i el TERMCAT, hi tenim el bloc que es caracteritza per un enfocament molt restrictiu a l’hora d’admetre aquests nous mots genèrics.

    No cal dir que aplaudim el dinamisme dels primers i animem els segons a incorporar les paraules que hem esmentat i totes les altres que s’aniran presentant inevitablement en el futur.

    Share

    Article complet

  • Plens de paraules gratis

    Escrit per el 20 de Setembre del 2012 a les 11:00 a: General

    Els diccionaris no contenen totes les paraules que el parlant d’una llengua diu. Les que no trobem al diccionari de referència, el normatiu, el de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), no es poden dir o escriure? Ja vam veure a l’anterior article que el parlant no viu només de diccionaris, sinó que hi ha altres referents, altres eines lingüístiques que ens ajuden a saber del cert el que podem dir i escriure en aquesta llengua nostra que dominem tan poc. Ara, però, volem parlar només de diccionaris, concretament del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (DIEC).

    Hi ha qui encara té per referència bàsica de la llengua catalana el diccionari dit Pompeu. Com també és encara habitual qualificar algú que sap molt català de Pompeu.  Aquest diccionari, el Diccionari general de la llengua catalana, va ser elaborat per Pompeu Fabra i publicat l’any 1932. L’IEC el va adoptar com a diccionari normatiu fins que l’any 1995 publicà la primera edició del Diccionari de la llengua catalana. L’any 2007 en va fer una segona edició tenint en compte els avenços de la lingüística, l’aparició i acceptació de neologismes, el pas del temps mateix i d’altres factors que recomanen que qualsevol diccionari general sigui periòdicament revisat. Posteriorment hi ha anat introduint diverses esmenes a mesura que són aprovades. Aquestes esmenes s’incorporen en el text del diccionari consultable per Internet. La versió en paper del DIEC incorpora aquestes esmenes quan se’n fan noves impressions.

    Sempre és interessant anar veient que paraules que tenen anys en el nostre vocabulari habitual van entrant al diccionari normatiu. És com si la benedicció acadèmica ens tragués un pes del damunt. Destaquem-ne algunes, d’aquestes paraules. Del camp de la informàtica: clicar, videoconferència, internauta, píxel, xat, emoticona, navegador, web. Dels esports: ràfting, migcampista, parapent. De la indústria en general: aixeteria. De l’hoteleria i la gastronomia: sommelier, bàrman, pizzer, chardonnay, carpaccio, maracujà.  Fent-se ressò de la incidència arreu d’algunes cultures i religions: aiatol·là, alcorà, gihad, quipà, menorà, jiddisch, talibà, xador, fàtua. Gentilicis d’altres continents com: afroamericà, azerbaidjanès, brussel·lès, callerès, estatunidenc (al costat de nord-americà). I encara altres mots d’especialitat nous de la segona edició: boutique, cànnabis, càrtel, escanejar, harakiri, tsunami. I pel que fa a lèxic més comú: deixalleria, ecomuseu, estressar, glamur, homofòbia, light, mentalització, microones, monovolum, multicine, parca, rebeca, salami, videoclub, xabola, zàping.

    Ja veiem que són paraules prou esteses i vives, en molts casos manlleus d’altres llengües adaptats a la forma catalana. Formes que el diccionari normatiu incorpora després d’haver-les considerat i estudiat. És la tasca d’un diccionari normatiu.

    Share

    Article complet