Després d’haver-se acomiadat d’aquell filòsof amb qui ja s’havia topat altres vegades, en Fèlix va continuar caminant per aquella vall tan bonica, tota plena d’arbres i fonts. Poc després es va trobar un parell d’homes mal vestits, amb unes barbes enormes i uns cabells llarguíssims…
En Fèlix s’hi acostà per parlar-hi. Els homes eren dos pintors que sortien sovint a pintar aquests magnífics paisatges plens de natura, animals, fonts i vegetació. Aquests homes portaven cada u un animal. L’home més alt portava un tigre i el més baix, un lleó. Els homes estaven asseguts pintant i observant els seus animals que es banyaven a la font. En Fèlix els va dir que ell estava al servei del rei i la seva missió era viatjar pel món i aprendre la saviesa a partir de les persones i la naturalesa. A en Fèlix també l’acompanyava un animal, un conill, que es deia Dolcesa. Estava corrent pel bosc i va decidir acompanyar en Fèlix perquè igual que ell volia que les persones aprenguessin a ser respectuoses entre elles.
– Què hi feu en aquest lloc tan sols i on està la vostra família? –li van demanar els homes barbuts al Fèlix.
– Volem que la gent sàpiga dels nostre ensenyament i que aprenguin a tractar-se bé entre ells –van respondre en Fèlix i el Conill.
En Fèlix va voler plantejar-los una prova i va voler saber si aquests homes eren savis i si tots junts podrien arribar a resoldre els misteris de la humanitat. En Fèlix els plantejà una pregunta…
– Senyors –digué en Fèlix-, per què porten aquests animals tan majestuosos?
Els savis es van mirar entre ells amb sorpresa… i van dir.
– Perquè són els animals que ens poden protegir millor de qualsevol perill.
El conill va interrompre.
– Com n’estan tan segurs, d’això? Si aquestes bèsties són traïdores i trien sempre el que més els convé.
Els savis, quan van sentir aquesta afirmació, es van indignar perquè hi confiaven plenament.
Les bèsties van fer un pas endavant i, amb arrogància van contestar.
-Som la millor opció per continuar aquest camí, sense nosaltres no hi ha res, només caos.
-Les aparences enganyen –digué en Fèlix-, i només amb el cor es poden veure realment com són les coses. L’essencial és invisible als ulls.
Els savis es van mirar entre ells i van continuar pintant.
El tigre i el lleó van continuar banyant-se a la font.
En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.
Més tard, es van trobar una dona i una nena. Eren una mare i una filla de família noble. La dona portava un gos petit i blanc al braç. I la nena, de 3 anys, anava perseguint unes quantes papallones.
En Fèlix va preguntar a la dona:
-Per què portes aquest gos?
La dona li va respondre: perquè és molt afectuós i de gran ens protegirà.
En Fèlix va rebatre:
-Però ara mateix no us serveix per a res. Menja i no és útil. Sou vosaltres que l’heu de protegir i no al revés.
La dona li va dir:
-A mi m’agraden molt els animals i aquest gos dóna molta alegria. El gos és un animal fidel. No enganya mai; en canvi, una persona et pot enganyar. Una persona pot tenir dues cares. El gos sempre va amb la mateixa.
Mentre en Fèlix i la dona discutien aquesta qüestió, la seva filla havia desaparegut. Després la mare se’n va adonar i es va espantar molt. Va deixar el gos a terra i li va ordenar: -Busca la nena!
I el gos, com que coneixia l’olor de la nena, va començar a córrer cap al bosc. I tots van seguir-lo. Al cap d’una estona, van trobar la nena en un prat meravellós tot ple de flors silvestres.
La nena els va explicar que estava perseguint les papallones i va ser d’aquesta manera que va arribar en aquell indret, sense adonar-se que s’allunyava de la mare. A partir d’aquesta aventura, la dona va poder demostrar a en Fèlix que el gos és útil des de petit.
En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.
En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.
Després de caminar unes quantes hores van arribar a una plana per on passava un riu i van decidir parar-se a descansar una estona. El soroll de l’aigua i el cant dels ocells van fer que en Felix i el conill s’endormisquessin una mica.
De sobte van obrir els ulls i van veure un nen i un cavall que se’ls miraven.
-On vas tot sol amb aquest cavall? –preguntà en Fèlix.
-M’he escapat de casa amb el meu cavall perquè és l’únic que m’entén –digué el nen.
-Espero que no ens descobreixin! –digué el cavall.
En Fèlix es va adonar que era el fill del rei i li preguntà.
-I per què t’has escapat?
-Perquè els meus pares no em deixen anar a caçar –contestà el nen.
-I per què vols matar animals? El teu cavall és un animal, que no l’estimes? –replicà en Fèlix.
El nen, perplex, va contestar.
-Oi tant, que l’estimo! És el meu millor amic. Però a palau els homes surten un cop per setmana a caçar, i així demostren la seva valentia. I jo, que sóc el fill del rei, també vull demostrar que sóc valent.
-No tot el que fan els homes és correcte. La valentia es demostra respectant tots els éssers vius d’aquest planeta –digué el conill.
-Tenen raó! Tornem a palau –exclamà el cavall.
El nen va somriure. Ho havia entès.
En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.
Després de caminar tota la tarda en Fèlix i el seu conill arribaren a un bosc. De cop van veure una nena plorant. En Fèlix de seguida s’hi va acostar i li va demanar:
– Què fas aquí sola a aquestes hores? On són els teus pares?
La nena va aixecar el cap i li va contestar:
-He sortit de casa per buscar companyia per jugar i m’he perdut, i ara no trobo el camí de tornada cap a casa.
En Fèlix sense pensar gaire va abraçar la nena i li va dir:
-No pateixis més, t’acompanyarem a casa teva.
Mentre caminaven el conill i la nena es van fer amics i van començar a jugar junts. En Fèlix mai havia vist el seu amic tan feliç. Quan van arribar al final del bosc van sentir la veu dels pares que demanaven per la nena, que es deia Blanca. Quan es van trobar, els pares van estar molt agraïts a en Fèlix i al conill i els van convidar a sopar i a dormir.
Al matí quan en Fèlix es va aixecar va adonar-se que el conill no era al seu costat, va mirar per la finestra i va veure el conill jugant amb la Blanca. Va tenir clar que entre el conill i la nena hi havia un sentiment molt fort.
Quan va arribar l’hora de marxar en Fèlix va agafar el conill i es va acostar a la família per acomiadar-se’n i mentre mirava el conill va dir:
-Fins ara era la meva millor companyia, però ara veig que hi ha algú més que et necessita i tu a ella. De vida només n’hi ha una i a vegades hem de prendre decisions.
Es van mirar, es van abraçar i es van acomiadar. En Fèlix no va marxar trist, perquè sabia que el conill estava molt bé amb la Blanca, era la seva vida i tenia dret a ser feliç.
Curs de nivell elemental 3 de Torelló (Judith)
Curs de nivell elemental 1 de Vic (Fina)
Curs de nivell elemental 1 de Vic (Montse Bové)
Curs de nivell elemental 3 de Vic (Fina)
Curs de nivell elemental 3 de Manlleu (Alícia)
