RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Ramon Llull

"Les vies d'amor són llargues e breus
per ço cor amor és clara, pura, nèdea, vera,
subtil, simple, forts, diligent, llugorosa,
abundosa de novells pensaments
e d'antics remembraments"
[Llibre d'amic e amat, verset 70]

  • Contes del nivell elemental 1 de Vic

    Els alumnes del nivell Elemental 1 del SLC de Vic han escrit uns contes populars propis dels seus països d’origen. En total n’hi ha sis:

    1. El naixement de la flor de l’aire (conte argentí) 

    Aquesta llegenda pertany a la província de Mendoza, de la República Argentina, i explica l’origen d’una bellíssima flor autòctona de la regió.

    Explica la història que una nena índia pujava un dels turons, buscant la seva mare. La cridava molt fort, però no la trobava. On era? La seva mare era un índia molt bonica amb els cabells llargs i negres com l’atzabeja i amb la seva rialla reflectia l’alegria del seu cor. Era una dona bona com la terra. Feia moltes llunes que ella esperava el seu marit, un hàbil caçador de guanacs que no havia tornat a casa…

    La mare jeia fatigada i ferida entre les pedres d’un precipici. Ningú no podia socórrer-la i ja en la proximitat de la seva mort va pregar a TINGUES-TEN que protegís la seva filla de tot perill. I li va semblar que la Divinitat havia assentit a la seva crida.

    La petita índia es va arraulir a sota d’un  chañar

    i unes azalees florides li feien de matalàs. La nit es va omplir de formes estranyes, de sorolls que gemegaven, d’estrelles, de petjades sigil·loses. La filla índia s’havia endormiscat. De cop i volta, molt a prop de la nena, hi rondaven una parella de pumes… Què és això? És que el gran déu Tingues-ten no havia escoltat la súplica de la mare?

    Però, de sobte, allà entre els matolls alguna cosa es movia: era una processó de porcs espins que van envoltar el petit cos de la nena, van excavar una mica la terra del seu voltant i es van col·locar en aquesta rasa. Quan els felins van apropar-se, es van trobar una dura trinxera de punxes que no els deixava tocar la nena, que dormia plàcidament somiant la seva mare.

    Després una blancor lunar va descendir sobre ella. La seva pell es va tornar blanca com la neu de la muntanya, el seu cos es va anar fent cada vegada més com la neu i cada vegada més com la lluna. El seu contorn i els seus peus s’entrecreuaven un cèrcol de garfis tenaços.

    Mentrestant, la Mare Terra, La Pachamama, com li diuen els indis, deia:

    -Heus aquí una nova flor!

    El pare Vent exclamava:

    -Jo l’alimentaré, jo la mantindré!

    Des d’aquell moment, a les muntanyes, la flor de l’aire sorgeix com un lliri de neu, com una flor de lluna i embelleix tota la regió.

    Belén Ramallo

    ________________________________________________

    2.Turopiu, el turpial, i Fifo, el caiman de l’Orinoco (conte veneçolà)

     Hi havia una vegada un turpial que cantava molt bé. Quan obria el seu bec entonava precioses melodies que recorrien la la selva de Guaiana. Tots els dies s’aixecava molt primerenc i recorria els meravellosos paisatges selvàtics del sud. Entonant la Cançó:

    //Turu-piu, Turu-piu sóc Jo,

    Jo canto a la vida i canto a l’amor//

    Turu-piu….

    El seu nom era Turopiu , com feia la seva cançó. Feia un any que havia deixat la seva família a la regió dels plans centrals i havia decidit viatjar a la selva per a l’aventura de la seva vida.

     

    A la selva hi tenia molts amics. En Tuqui, el tucà; La Nana, la iguana, i en Pep, l’os formiguer. De tant en tant, es reunien per cantar i per menjar tots junts. Entre els seus plats favorits, hi havia: formigues, cuquets, larves i algun altre insecte. Ah, però això només s’ho menjaven el Turopiu i en Pep, l’os formiguer, perquè a la Nana, la iguana i a  en Tuqui, el tucà els agradava menjar fulles i fruites.
    Però tots s’ho passaven molt bé junts!
    Un dia van anar a passar una tarda a la vora del riu Orinoco,   quan, de sobte, van veure en Coco, la llúdriga, molt nerviós, corrent d’aquí cap allà i es van acostar a preguntar-li què li passava.

    Coco els va respondre:

    -Estic molt espantat i preocupat alhora, perquè tots els veïns de la vora del riu diuen que en Fifo, el caiman ha tornat i està molt furiós. I això significa que no podrem passejar pel riu  ni gaudir-ne perquè ens podria devorar a tots! Quin esglai!De sobte, es va sentir una cridòria i es va veure  de lluny un grup d’animals corrent espaordits, dient:

    – Correu, correu,  en Fifo, el caimà és aquí i se’ns vol menjar a tots! Auxiliiiiiiiiii!

    Auxiliiiiiiiiii!

    Sense pensar-ho dues vegades, en Turopiui els seus amics van sortir corrent del lloc i van fugir cap a casa seva.

    L’endemà, en Turopiu va pensar anar novament al riu i va dir als seus amics que  l’acompanyessin. Però tots tenien molta por. I llavors, en Turopiu va decidir anar-hi sol, a la riba del riu Orinoco, on hi havia en Fifo, el caiman. Pensava, que ningú tenia el dret d’atemorir  els animalets de la selva i del riu. Però era lògic que en Turopiu tingués una mica de por. Era molt gran, la  bèstia amb qui s’hauria d’enfrontar!

     

    Amb molt de valor en Turopiu es va acostar  a la riba del riu on dormia en Fifo, el caiman. Amb molta cura es va quedar observant-lo; quan, de sobte, el caiman va obrir les seves gargamelles d’un badall i en Turopiu va poder veure que tenia un tros de fusta clavat en una dent. I després de reflexionar-hi ràpid, però molt poc, va decidir treure-li el tros de fusta d’una picotada. I així ho va fer. A l’instant, el Fifo, el caiman va despertar-se i va veure l’intrèpid ocellet i li va preguntar:

    -Què fas tu, aquí? Saps que et puc devorar?. I en Turopiu amb la veu tremolosa li va respondre:

     

    -He vingut fins aquí per parlar amb tu i dir-te que no tenies el dret d’atemorir  tots els habitants de la selva i del riu; però quan t’he vist dormir i després badallar he pogut observar que tenies un tros de fusta en una dent i he decidit treure-te-la  perquè he pensat que etdevia fer molt mal.
    -Ah, doncs ja no em fa mal la dent. Era això el que em passava! -va exclamar en Fifo, el caiman. Jo he sigut un caiman molt dolent, perquè fa dos dies, vaig tractar de menjar-me uns humans que estaven en una barca, quan em vaig clavar alguna cosa a la dent i vaig fugir de dolor sense poder menjar-me’n cap. Per això vaig venir fins aquí. Però, tu!, ocellet intrèpid!, m’has lliurat del terrible dolor que sentia. Què puc fer per tu? Jo vull recompensar-te per la teva gosadia i pel bé que m’has fet?

    I en Turopiu li va respondre:

    -No vull res per a mi. Només vull demanar-te una cosa i és que no tornis a atemorir els animalets d’aquesta selva i d’aquest riu, mai més!!.

    I des d’aquell dia en Turopiu i els seus amics i tots els habitants de la selva i del riu van viure feliços sense el terror d’en Fifo, el caiman de l’Orinoco.
    I tots van viure feliços per sempre!

    Gabriela Bello De Vega

    ________________________________________________

    3. La flor de la falguera (conte polonès)

    Des de fa temps se sap que una vegada a l’any, una falguera floreix a la nit de Sant Joan, i qui aconsegueix una flor assegura la seva felicitat. Però el camí per aconseguir la flor és difícil i perillós, i la flor només floreix en mans d’un home honest i jove.

    Un dia Jacek va escoltar la història sobre la flor meravellosa i va decidir aconseguir-la tant sí com no. Finalment, va arribar la nit de Sant Joan. Quan els joves jugaven al voltant de la foguera, Jacek va anar al bosc, va trobar una flor de falguera, però quan va voler arrancar-la va perdre la consciència. L’any següent, Jacek va decidir tornar a buscar la flor de falguera, i de nou va anar cap al bosc. Desafortunadament, va fallar de nou. Jacek no va renunciar-hi i va pensar durant tot un any com aconseguir una flor. La tercera vegada va tenir èxit. El noi la va poder arrancar, tot i que era tan calenta com el foc. Poc després va entendre que no podia compartir la seva felicitat amb ningú. Pero no li va importar. Va somiar amb un palau, servei i gran riquesa. El seu somni es va complir immediatament. Va viure així durant dos anys. Tenia tot el que volia. Al final, va començar a trobar a faltar la seva família. Va anar a la seva ciutat natal. Volia saludar la seva mare, però no el va reconèixer. Jacek volia donar or als seus pares, però tenia por de perdre tot el que tenia, així que va marxar. Va tornar al palau, però no era feliç.  Un any després va tornar al  seu poble. Va resultar que la mare estava malalta i el seu pare va morir. Els volia donar or de nou, però tenia por que ho perdria tot. Va tornar al palau, però no va poder trobar la pau. perquè no hi ha felicitat per a un home si no pot compartir-la amb algú altre. Al final, va decidir compartir la seva riquesa amb la seva família sense importar el que passés més tard. Quan va arribar a casa seva, va descobrir que tota la seva família  havia mort. El noi estava molt trist i va veure que ell era el culpable i que volia morir . Immediatament, la terra es va separar i es va empassar en Jacek juntament amb la flor de la falguera.

    Kasha Popielska i Natalia Bartnikowska

    ________________________________________________

     

    4. El còndor i la guineu (conte peruà)

     

     

     

     

     

     

    Una guineu i un còndor discutien acaloradament sobre les seves forces i aptituds respectives per desafiar les inclemències de les muntanyes més altes dels Andes.

    -Parles de resistència? – li deia el còndor a la guineu-. Quan et veig arraulit i fet un cabdell els dies plujosos, tancat a la cova, tu i la teva família , rosegant ossos i morint de fam?

    -I tu, germà, que no et veus, ficat en el teu amagatall i covant com una gallina lloca, et penses que ets més capaç que jo?

     

    -Per mi -va replicar el cóndor- si estenc una ala i em cobreixo amb l’altra en tinc prou, en canvi, tu. . .

    -Jo ?. . .  A la meva cua hi porto abric i protecció.

    Com que no es van poder convèncer amb raonaments, com passa gairebé sempre en una discussió, van acordar passar als fets.

    -Doncs bé –va dir  la guineu- quedem-nos tota una nit al ras, suportant la intempèrie, amb una condició: el que es retiri primer, perd l’aposta i serà pastura del que es quedi dret.

    – Acceptat! però la nit ha de ser de tempesta -va afegir el còndor.

    – Entesos! – va exclamar l’altre.

    Arribada l’estació de les tempestes, un dia en què els núvols grisos s’amuntegaven com remolins de fum, el còndor va volar a buscar la guineu.

    Va començar, després, una gran tempesta: els llamps il·luminaven el cel i feien ziga-zagues esquinçant  els núvols. Amb la resplendor d’un llamp, el còndor va veure el seu contrincant que s’afanyava a fugir, però que es va aturar quan el còndor el va cridar i es va mostrar disposat a complir allò que havien pactat. Plovia a bots i barrals, l’aigua ho inundava tot, però el còndor i la guineu es van disposar a passar la nit al ras, amb el desig que despertés el dia.

    El còndor, dret sobre un turonet, va estendre el coll i va aixecar l’ala, on va ficar el bec. Al seu torn, la guineu, arraulida en el terra humit, va amagar el morro entre les potes i es va aixoplugar com podia, amb la seva abundant cua.

    Mentrestant,  el voltor desafiava la pluja que regalimava i relliscava  pel cos de la guineu  i li mullava tot el  pelatge. Ben remullada, la guineu, i ferida en el seu amor propi, de tant en tant feia un udol planyívol : Alalaú (Ai quin fred!) I amb veu més feble gemegava: Alalaú (em moro de fred!) . . . ¡A.. . la. . Lau .. .úúú. . .!

    – Huararaú- responia burleta el còndor-.

    I, passada la nit,  el rei alat,  es va posar dret, va sacsejar la seva cua i el seu mantell negre i amb pas segur es va dirigir on havia deixat el seu rival, que ja jeia sense vida.

    Edgar Quillaos

    ________________________________________________

    5. L´Alyonushka i el seu germanet l´Ivanushka (conte rus)

    Hi havia una vegada un ancià i una dona gran, tenien una filla, l’ Alyonaushka, i un fill, l’Ivanushka.
    El vell i la vella van morir i l’Alyonushka i l’Ivanushka es van quedar sols.
    Alyonushka va anar a treballar i es va emportar el seu germà. Van fer un llarg viatge, a través d’un ampli camp i, de cop i volta, l’Ivanushka va voler beure.
    – Germana Alenushka, vull beure!
    – Espera, germà, fins al pou.
    Van caminar, van caminar – el sol era alt, el pou era encara molt lluny, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de vaca plena d’aigua.
    – Germana Alyonushka, beuré d’aquí!
    – No beguis, germanet, o et convertiràs en un vedell!
    El germà va obeir, i van seguir endavant.
    El sol era alt, el pou era molt lluny encara, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de cavall plena d’aigua.
    – Germana Alyonushka, tinc molta set!
    – No beguis, germanet, o et convertiràs en un poltre!
    Ivanushka va sospirar, i va continuar de nou.

    El sol era alt, el pou era molt lluny encara, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de cabra plena d’aigua.
    L’Ivanushka va dir:
    – Germana Alyonushka, no puc més! Beuré!
    – No beguis, germà, o et convertiràs en un cabrit!
    L’Ivanushka va desobeir i va beure. De sobte, es va convertir en un cabrit …
    La seva germana, en comptes de veure l’Ivanushka, veia un cabrit blanc que anava darrere d’ella.
    L’Alyonushka va esclatar en llàgrimes, es va asseure, plorant molt fort.
    En aquell moment, un comerciant estava conduint per allà i li va dir:
    “Què et passa, bonica donzella?”
    L’Alyonushka li va explicar la seva desgràcia.
    El comerciant li va dir:
    – Casa’t amb mi. Et vestiré amb plata d’or, i el cabrit podrà viure amb nosaltres.
    L’Alyonushka va pensar, i va decidir casar-se amb el comerciant.
    Així, doncs, van anar a viure junts i el germà vivia amb ells, menjava i bevia amb Alyonushka d’una tassa.
    Una vegada que el comerciant no era a casa, una bruixa va arribar del no-res: s’havia posat en una finestra sota Alyonushkino, i molt afectuosament va començar a cridar-la a nedar al riu.
    La bruixa va fer anar Alyonushka al riu. Quan Alyonushka s’hi va acostar, li va lligar una pedra al coll i la va tirar a l’aigua.
    La bruixa  va convertir-se en Alyonushka, vestida amb la seva roba, i va tornar a la seva mansió. Ningú va reconèixer la bruixa. El comerciant va tornar i no va reconèixer l’engany.
    Només el cabrit ho sabia tot. No bevia ni menjava. Al matí i al vespre, ell caminava al costat de la vora de l’aigua i cridava:
    – Alyonushka, germana meva! …
    – Torna, torna!! …
    La bruixa es va assabentar d’això i va començar a dir-li al seu “marit” que haurien de matar el cabrit…
    Al comerciant, li feia pena perquè s’havia acostumat a ell.  Però  la bruixa estava tan molesta, que no hi havia res a fer. El comerciant finalment va estar d’acord amatar-lo:
    – Bé, el mataré…
    La bruixa va ordenar que s’encenguessin les calderes de ferro colat i que s’esmolessin els ganivets.
    El cabrit va descobrir que no viuria gaire temps, i va dir al seu ‘nou’ pare:
    – Abans de morir, deixa’m anar al riu, que beuré aigua del fons
    -Entesos, ves-hi!
    El cabrit va córrer cap al riu, es va posar al banc i va cridar molt fort:
    – Alyonushka, germaneta meva!
    – Torna aquí!
    Les fogueres cremen altes,
    Les calderes bullen fort,
    Els ganivets s’estan esmolant,
    Volen matar-me!
    Alyonushka des del riu li va respondre:
    – Ah, el meu germà Ivanushka!
    Hi ha una pedra pesada al fons,
    i no em deixa sortir!
    Mentrestant, la bruixa buscava el cabrit. No el podia trobar i va enviar-hi un criat:
    – Aneu a trobar el cabrit i porteu-me’l.
    El criat va anar al riu i el va veure, i va sentir com cridava.
    – Alyonushka, germana meva!
    Les fogueres cremen altes,
    Les calderes bullen a la fosa,
    Els ganivets esmolats estan,
    Volen matar-me!
    I des del riu li responien:
    – Ah, el meu germà Ivanushka!
    El criat va anar a casa i li va dir al comerciant tot el que havia vist i sentit al riu. Van reunir gent, van anar al riu, van tirar-hi xarxes de seda i van arrossegar Alyonushka a la riba. Van agafar la pedra del seu coll, la van submergir en aigua de font, i la van vestir elegantment. Alyonushka va recuperar la vida i es va fer més bella del que era.
    I el cabrit va tenir tanta alegria que es va convertir en l’antic Ivanushka novament.
    I la bruixa va quedat lligada a la cua d’un cavall, per sempre i sempre més!

    Oksana Abad

    ________________________________________________

     

    6. La llegenda de Nicola Colapesce (conte sicilià)

    Hi havia una vegada un noi de nom Nicola, anomenat Cola, el fill més petit d’una gran família de pescadors de Messina.

    Nicola va estimar el mar, tant l’est

    imava que passava més temps a l’aigua que a la terra seca. Tot el món el creia boig, començant per la seva pròpia família. La mare estava desesperada, no sabia què fer amb aquest fill, que no només no treballava, sinó que també es permetia el luxe de llençar al mar els peixos que el pare i els seus germans acabaven de pescar. I tot això perquè estimava les criatures del mar i no podia resistir que les matessin.

    Aviat la seva fama es va estendre entre la gent, fins a les orelles del rei Federico que, curiós, volia conèixer-lo i posar-li a prova les seves habilitats. El rei, doncs, des de la seva nau amarrada a l’estret de Messina, va prendre una copa d’or i la va tirar a l’aigua, demanant a Nicola que anés a buscar-la.

    Cola es va submergir i no va tornar a emergir durant moltes hores, però quan el sol estava a punt de pondre’s, la copa es va veure brillant a la superfície, aguantada per la mà de Cola que va sorgir triomfant.

    Interrogat pel rei, li va dir que havia aconseguit veure la copa gràcies a la intensa llum d’un gran foc que cremava en una cova submarina.

    El rei va dubtar que hi hagués un incendi a l’interior de l’aigua i Cola li va explicar que es tractava del foc de l’Etna. Aleshores mès intrigat, es va treure la corona i la va llançar a les ones, demanant novament a Cola que la recuperés, i de nou Cola es va submergir.

    Moltes hores van passar, el sol va tornar a aixecar-se, però no hi va haver rastre de Cola. A la matinada del tercer dia, Cola va sortir de l’aigua sostenint la corona a les mans.

    El pescador estava esgotat i li va explicar que per recuperar la corona havia hagut de nedar molt profundament i recórrer tota l’illa. Però hi havia més: Nicola havia descobert que la Sicília descansava en tres columnes, una d’elles estava en bon estat, una altra estava danyada, però no de manera seriosa, i una tercera estava tan destruïda  que estava a punt de col·lapsar-se i provocar que s’enfonsés l’illa. Aquesta columna estava a prop d’aquell gran incendi, entre Messina i Catania, on fins i tot les criatures marines no passaven, per temor de perdre-hi la vida.

    El rei volia que  Cola tornés a baixar per fer-li un senyal d’aquell foc, però Cola estava molt esgotat. El rei  va agafar de la mà de la bonica donzella que estava al seu costat  un anell i el va llançar cap al mar. A Cola li va saber greu i va decidir intentar-ho de nou.

    Va portar amb ell una vara i un grapat de llenties que, si tornaven a la superfície sense ell, seria un senyal que s’havia quedat a les profunditats marines.

    Un cop capbussat  no van sentir res d’ell durant dies i dies, i mentre el rei estava a punt de marxar, a prop de la barca va aparèixer el grapat de llenties, flotant sobre una onada,  després hi va haver una resplendor a l’aigua, i la vara va sorgir, cremant com una torxa ardent.

    Molts afirmen que Cola va quedar-se al fons del mar aguantant la columna ara destruïda i protegia Sicília de la seva destrucció.

    La gent de Messina, quan la terra està sacsejada pels terratrèmols, diu que Cola encara és al fons del mar per sostenir Sicília, vivint feliçment entre les criatures del mar tan estimades per ell.

    Francesca Bria

     

    Article complet

  • Alguns microrelats inspirats en quadres…

    Microrelats inspirats en el quadre…

    Pageseta, de Dionís Baixeras

    L’espera

    Quant temps dec portar aquí? Almenys quinze minuts. en Ramonet sempre em fa esperar-lo una bona estona. Mira que li dic: “Si vols, quedem més tard”. Sort n’hi ha que estem a principi d’estiu, i el sol del matí és molt agradable. Les fragàncies del romaní la farigola s’entrelliguen amb els cops de vent de la muntanya. Que maques estan les flors, quins colors, quina alegria per al paisatge. quines ganes de viure, perquè ha plogut ben poc!

    Ja surten les ovelles a pasturar. Avui en Cisco també va tard… Els homes d’avui no són com els d’abans, els costa una mica doblegar l’esquena, i això de matinar, tampoc els agrada gaire. A veure, què podré guanyar amb aquests bolets? Al mercat d’Olot cada dia hi ha més competència… En Joaquim diu que els bolets no estan de moda, no sé on anirem a parar…

    Ep! Ja ve en Ramonet amb la tartrana. Déu-n’hi-do, ja era hora!

    Jordi Lafon (C1 – SLC de Vic)

    __________________________________________________

                                                                                      Dona cosint al balcó de Figueres, de Salvador Dalí

    Ho tenia tot

    Tot al seu voltant era una meravella. La Maria ho tenia tot.

    El seu marit ja havia procurat que no li faltés de res, tal com havia de ser dins el seu estatus social. Una llar al punt més alt de la ciutat, uns fills preciosos, unes vistes de les guals gaudia molt de tantes hores que li quedaven, perquè, de la casa no havia de tocar res, ja tenia qui li feia la feina. Tampoc havia de treballar fora de casa. La Maria dedicava hores i hores a fer punta al coixí asseguda al balcó, ja li agradava, era el que li havien ensenyat, i el que li havien dit que havia de fer, ser una bona esposa i una bona mare.

    I ho tenia tot, però no tenia res.

    Emília Pujol (C1 – SLC de Vic)

    __________________________________________________

    Cafè de Montmartre, de Santiago Rusiñol

    L’últim toc

    La Marie ja ho tenia clar, va tirar les espatlles enrere per deixar fluir un respir glaçat  com el vent de ponent que passa per les muntanyes nevades. I, mirant les mans d’en Ranier per la punta del nas, va xiuxiuejar lentament “jo ja estic”.

    Havia set un dia perfecte. Havia despertat amb el frec ferm d’aquelles mans traçant les corbes de les seves cuixes nues. Per fi havia pogut dormir fins l’alba amb el seu amant. Després, a les botigues, ell li havia comprat cada caprici sense demanar el preu abans. La Marie se sentia com una reina. Però el castell de núvols que ella havia construït dins de la seva ment es va desmuntar a la tarda, al cafè de Montmartre.

    -Com s’ho va agafar, la teva dona? Ha muntat un espectacle? -va preguntar.

    -No li he dit res – va contestar en Ranier-. Ella és fràgil, es moriria sense mi. No la puc abandonar.

    -És clar – va respondre la Marie amb tota la dignitat que podia trobar dins del seu interior destrossat.

    -Però no et preocupis, encara ens veurem. Et cuidaré tota la teva vida, t’ho prometo. Avui hem de tornar a les nostres cases, però demà et protaré verdures del mercat.

    -Oi, que bé, moltes gràcies -va dir la Marie amb una pausa carregada-. Jo ja estic.

    En Ranier va pensar que volia dir que ja estava del cafè i van marxar tranquil·lament fent-se uns petons per acomiadar-se. Però la Marie ja ho tenia clar. Quan en Ranier passés per casa no hi seria. Mai més seria a casa quan en Ranier la busqués.

    Mandalynn Hart (C1 – SLC de Vic)

    Article complet

  • El text narratiu: exemple d’un microrelat. Nivell C1 (SLC de Vic)

    El text narratiu és un relat en prosa d’uns fets que esdevenen a uns personatges en un temps i un lloc determinats. Tant poden ser reals com imaginaris. Acostumen a construir-se a partir d’uns continguts bàsics que responen a aquestes preguntes:

    Qui? > els personatges de la història que integren el relat i que fan progressar la història.

    Què? > els esdeveniments. L’encadenament d’unes accions amb les altres no és mai arbitrària, sinó intencionada i significativa.

    Quan? > el temps en què succeeixen els fets.

    On? > l’espai és el lloc real o imaginari en què actuen els personatges i passen els fets.

    Són textos narratius els contes, les faules, les llegendes, les novel·les, les rondalles, els microrelats, les anècdotes, els acudits, etc.

    __________________________________________________

    MICRORELAT

    Calor al zoo

    Feia la calor típica d’un dia d’estiu a les quatre de la tarda. Aquella mena de xafogor enganxosa que et resseca la gola de tant alenar aire calent. El jove veterinari tot just s’acabava de despertar després d’una migdiada suada. No li venia gens de gust anar a fer la ronda pel parc, però formava part de la seva feina controlar que tot estigués en ordre abans d’obrir les portes als visitants.

    Acompanyat per la simfonia habitual del parc: bramuls, udols, brams i algun miol de fons, es va dirigir cap a la zona on habitava el lleó. El noi no va sentir cap rugit al traspassar la tanca de seguretat, l’animal encara dormia, després d’un àpat contundent, arraulit en un racó de la gàbia. L’únic espai on no hi tocava el sol. Quan la fortor de la ferum de la bèstia va omplir els narius del jove veterinari, una suor freda li va glaçar la nuca tot enterbolint-li la visió. Marejat, fent tentines, va abandonar l’espai a la recerca d’un ambient més pur on poder oxigenar els pulmons. El malestar, la confusió del moment, van afavorir l’oblit, injustificable, de no tancar la porta de seguretat que delimitava l’espai lliure del felí.

    Un refresc carregat de sucre el va retornar a la realitat. Una realitat acompanyada de culpabilitat al comprovar que el lleó no era dins del seu recinte. Activar el pla d’emergència hauria comportat assumir la negligència i una possible sanció. El jove veterinari va preferir buscar l’animal pel seu compte, en solitari. Només va haver de seguir el rastre de les plomes ensangonades que marcaven el camí de les aus, per arribar al llac. La visió que va tenir en aquell moment el va alleugerir, però alhora el va desconcertar: el lleó prenia un bany relaxant, escarxofat com si es trobés en un jacuzzi. Òbviament, la pobra bèstia, també buscava alleugerir els efectes de les altes temperatures.

             Cristina Teixidor (nivell C1)

    Article complet

  • Setmana del 18 de gener: activitats

    Durant aquesta setmana treballarem l’ortografia d’algunes consonants i  ho farem amb exercicis de l’Itinerari d’aprenentatge de suficiència.

    Dins de la pàgina dedicada al consonantisme, al menú de l’esquerra, busqueu l’apartat grafies B/P, T/D, C/G – enmig de mot i feu les activitats següents:

    Activitat 4

    També dins de la pàgina dedicada al consonantisme, al menú de l’esquerra, busqueu lapartat grafies M, N, NY- activitats de síntesi i feu les activitats següents:

    Activitats 4 i 5

    Finalment, mireu-vos de la mateixa pàgina l’apartat grafies G/J, TX/IG, TG/TJ, X/IX – activitats de síntesi   i feu les activitats següents:

    Activitats 5, 6 i 7

    Un cop acabats els exercicis i comprovats els vostres errors, ja us podeu posar a fer les ACTIVITATS 13, que són les últimes activitats del curs.  Teniu temps per enviar-les a la tutora fins al dia 25 de gener.

    Article complet

  • Setmana de l’11 de gener: activitats

    Durant aquesta setmana abans de festes treballarem un tema important, la puntuació dels nostres textos, i  ho farem amb exercicis de l’Itinerari d’aprenentatge de suficiència.

    Dins de la pàgina dedicada a la puntuació, al menú de l’esquerra, busqueu l’apartat del punt, i feu les activitats següents:

    Activitat 2, 3 i 4

    També dins de la pàgina dedicada a la puntuació, al menú de l’esquerra, busqueu l’apartat de la coma – les enumeracions, i feu les activitats següents:

    Activitats 5 i 6

    Finalment, feu el dictat de  l‘ apartat de síntesi

    Un cop acabats els exercicis i comprovats els vostres errors, ja us podeu posar a fer les ACTIVITATS 12, que són les últimes activitats avaluatives.  Teniu temps per enviar-les a la tutora fins al dia 18 de gener.

     

     

     

    Article complet

  • Text final Taller de Narrativa: Bernat de Besset

    Per primer cop aquesta tardor, la meva primera tardor viscuda en solitud, el matí s’ha llevat blanc de gebrada. L’hivern, que s’acosta, ensenya les seves urpes i malgrat la paüra que em provoca el seu avís, sé que m’haig d’esforçar en seguir la meva rutina. Dies vindran en que la neu i el fred en reclouran a la borda i hauré de limitar l’activitat física, llavors serà l’hora de la quietud i la reflexió, de lectures plàcides i, qui sap, si el moment d’ordenar i escriure els esbossos que durant tots els anys passats he sigut incapaç de fer créixer.

    De moment faig com els nous amics, que vaig coneixent poc a poc, i amb qui comparteixo aquest entorn meravellós. M’apresso a preparar-me pel recolliment hivernal. Fa dies que observo com els gaigs, cridaners, fan rebost enterrant aglans aquí i allà i els lirons, discrets, amaguen pinyons i avellanes dins el refugi que tenen, en l’antic niu de pigot, al vern de vora el corral. Jo, seguint el seu model, fa dies que, a més d’acumular vitualla, aplego llenya que, amb el petit xerrac que vaig comprar de segona mà al Tori de Virós, vaig tallant a mida de la cuina-estufa de ferro colat. Em sembla que per fusta no hauré de patir, però si que em preocupa tenir prou combustible per fer funcionar el generador elèctric sense problemes. Fins ara, amb el dipòsit de 50 litres en tinc per passar aproximadament un mes, però d’ara endavant, segur que en gastaré molt més. Hauré de parlar amb en Jaume de Cal Nadalet, de Tírvia, perquè quan vagi a Llavorsí me’n compri un altre i ja me’l porti ple de benzina. En Jaume és ja, a més d’un bon amic, en el meu principal missatger i transportista. Ell m’ajuda a que el meu nou arrelament sigui més planer. Supleix les meves mancances i ineptituds, amb experiència i saviesa, però, sobretot, amb predisposició i generositat. Mai li podré agrair prou.

    La decisió de prescindir del cotxe no va ser fàcil. Per una banda, tenia clar que no el volia, que tal i com plantejava la meva nova vida, no hi tenia ni cabuda ni sentit. Tampoc volia deixar sense cotxe a la Neus. El cert és que ella l’utilitza poc, però no la volia privar d’aquesta autonomia. Per l’altra banda, aquí dalt, les distàncies i l’aïllament s’amplifiquen, sobretot en cas de mal temps, sense un mitjà de transport. Sigui com sigui, la decisió està presa i fins ara no me n’he hagut de penedir. Aquesta privació té la virtut de fer-me caminar més, cosa que em satisfà. A Farrera, Burg o Tírvia, que són els pobles que tinc més a la vora, no hi ha cap botiga, però les coses més bàsiques, pa, llet, ous, verdura, carn, les compro a Cal Nadalet o a cal Bonicoi de Burg, que tenen una casa de turisme rural i, entre el que ells produeixen i el que compren per als seus clients, acostumen a tenir sempre una mica de tot. Però, sobretot, prescindir del cotxe m’obliga a no poder prescindir el veïns i això és el millor de tot. El que va començar sent  simplement un tracte comercial entre veïns, quan els demanava (a canvi d’una retribució econòmica, que a la pràctica, la veritat sigui dita, no volen cobrar mai),  que em portessin el que necessitava o poder baixar amb ells a comprar-ho a Llavorsí, Rialp o Sort, amb el pas del temps ha esdevingut un tracte d’amistat. La coneixença i la seva bondat, han fet que, cada vegada més, siguin ells els que m’ofereixen la seva ajuda. M’il·lusiona que malgrat tot just fa dos mesos que m’he instal·lat, comenci a deixar de ser “aquell nou vingut que s’ha instal·lat a les bordes” per començar a ser el “ Bernat de Besset”. Espero ser mereixedor d’aquesta confiança i saber correspondre-la.

    Malgrat la fredor matinal, el dia s’ha llevat clar, els rajos del sol esborren el gebre i l’herba dels prats perleja. Les fulles dels àlbers emmirallen la llum sobre les blades daurades, els aurons vermells i els avets foscos, gairebé negres i encara gebrats, que s’il·luminen com arbres de nadal. Uns tallarols picotegen les baies d’un sanguinyol i un raspinell s’enfila pel tronc del bedoll de la vora del  camí. La quietud és absoluta i el cant de les grives i el xiu-xiu del bruel, l’engrandeixen. M’assec a l’esglaó de l’entrada, el sol m’acarona, m’amaro de tardor i atresoro energia. Moment de benaurança, tan bonic que el necessito compartir. Això és, potser, el més feixuc del viure sol, no poder compartir tanta excel·lència i encís. M’entristeix que la Neus, el Guiu, la Laia o els bons amics no gaudeixin amb mi aquests moments d’encant. La bellesa compartida és pura delícia, viscuda en solitud, melangia. Els enyoro i em torba ser tan afortunat.

    Tanco els ulls, el sol m’afalaga i penso en tot el que deixem enrere vivint d’esquena a la natura.  Agraeixo a la Neus el sacrifici i la generositat que ha tingut al fer-se càrrec de la importància que té per mi aquesta nova vida i donar-me l’oportunitat de transformar, un futur incert, gris, en una esperança de creixement personal i il·lusió. Sé que per molts es fa difícil entendre aquesta separació i titllen la meva positura d’egoista i desatent. A mi, a vegades, també em burxa aquest pesar, però llavors m’encoratja saber que és un acord fet des del respecte i l’amor profund de tota una vida de convivència i harmonia. Malgrat la distància, són moltes més les coses que ens uneixen que les que ens separen. La llunyania ens atansa i l’absència ens fa més dependents l’un de l’altre.

    Em desvetlla el so, encara llunyà però ja conegut, de la moto del Quirze, el pastor. Acostuma a pujar un parell de dies per setmana a vetllar el ramat. Les vaques ja les varen baixar cap a Tírvia fa quinze de dies per por del mal temps, però encara hi tenen una vintena d’eugues que pasturen els prats més alts per acabar d’aprofitar la poca herba que encara hi queda. En Quirze és un home discret, d’edat indefinida, de cara colrada pel sol i clivellada pel fred, sempre amb un bastonet de regalíssia a la boca, gorra de llana, jupa vella, pantalons de vellut negre, botes de pell girada i un sarró a l’esquena. Quan passa, muntanya amunt o de tornada a Farrera, on viu, sempre miro d’aturar-lo i xerrar una estona. La seva conversa em distreu però, sobretot, és per mi una font de saviesa molt valuosa. Coneix tot els voltants a la perfecció i m’explica com anar i descobrir els racons més bonics i amagats o les tresqueres més ràpides i segures.

    Atura la seva moto, una vella i atrotinada Puch, i s’acosta.

    – Ep, Bernat, sembles una singratalla assegut aquí parant el sol

    – Bon dia, Quirze, ja ho veus feia el badoc i mirava d’escalfar-me. Aquesta primera gebrada m’ha agafat desprevingut. Encara tinc la pell prima.

    – Ves-t’hi acostumant i no et queixes, que aquest any bé prou que triga d’arribar el fred. Coi!, altres anys, a aquestes alçades del santoral, ja hauríem d’haver tingut alguna gelada. Ja veuràs quan es giri la gisca i comencin a caure borruscalls com llençolets i ho cobreixin tot de neu. Llavors sabràs quin pa i donen aquí dalt

    – No m’espantis, que ja saps que sóc novell en aquest ofici i el fred em fa respecte. Vols entrar i fer un cafè o menjar alguna cosa?, jo encara no he esmorzat.

    – No fas cara d’esporuguir-te, tu. No gràcies, abans de marxar ja m’he ben atipat. Tiro amunt, a repassar els cóms. Les eugues, males pècores, em sembla que han tornat a arrencar la mànega i ara es perd tota l’aigua. Bestiar del dimoni!

    – Entra quan baixis, ja tindré l’estufa encesa i et podràs escalfar.

    – Si, fes foc que, a bocafoscant, es girarà fred. A veure si el temps torna d’una vegada a ser com hauria de ser, fot!, que sembla que s’hagi capgirat. Per cert, a tu que t’agrada veure feram, adés, quan he travessat el rierany, una mica més avall, a l’alçada dels Clots, saps d’on parlo?,  he vist un ramat de cervos. Em sembla que hi havia un banyut i sis o set cerves. Si t’hi afanyes encara els hi trobaràs fotent-se l’herba del pobre Cinto.

    – Carai, si que m’agradarà veure’ls. Ara hi aniré. Agafaré els prismàtics, un mos i a veure si encara hi sóc a temps.

    – Apa, siau i bona empaitada!

    -Adéu i gràcies, Quirze

    Va marxar, deixant un rastre pudent de fum blanc d’oli mal cremat. Aquella motorota un dia tindrà pana i li donarà un disgust.

    Les bordes de besset, com la majoria, estan estratègicament situades,  al límit de  la zona boscosa i just on comencen els prats, de cara a solei,  prop d’una bona font i a la vora del camí. Són dues edificacions. Les dues tenen dues plantes, la part alta serveix per acumular-hi el fenc i als baixos, en una hi ha un corral per tancar-hi bestiar i a l’altra la meva morada. Són edificacions rústegues, murs de pedra i sostre de pissarra, senzilles però sòlides i carregades d’història. Arrelades al territori i adaptades al medi. El meu habitatge consta de dues sales i un petit bany. Les parets son encalcinades i el terra da llosa. En una de les sales, la de la porta d’entrada, hi tinc una taula, quatre cadires, una estufa que em serveix per cuinar i escalfar-me, una pica, quatre postades, una butaca vella, un llum de peu i una làmpada penjada del sostre. A l’altre sala, el dormitori, un llit amb matalàs de llana, una tauleta de nit amb un llum de pinça, un armari i una cadira. El bany té una pica, un plat de dutxa, un termos elèctric per l’aigua calenta i el vàter. Tinc aigua corrent que ve directament de la font i l‘electricitat la faig amb un generador que engego a estones. Tot el que haig de menester per una vida austera, còmode i envejable. Cap dubte.

    Francesc Comes

    Article complet

  • Text final Taller de Narrativa: Le Café Lumi

    Estava desitjant veure la mare. Quedaven hores perquè l’avió aterrés, però sentia que ja  la tenia una mica més a prop. Com podia haver passat tant de temps sense veure-la? Com ho havia suportat?

    Ho tenia tot a punt. El pis endreçat i net perquè la mare no li digués que continuava sent una deixadota.  I era cert, la neteja  i endreça del pis sempre quedaven en segon lloc. Tenia tantes coses al cap: la feina, els estudis, els amics…  i, certament, quan arribava a casa era el moment de la tranquil·litat, el descans, la desconnexió del món en general, per tant, no tenia intenció de continuar endreçant ni netejant, ja ho faria el dissabte, o segurament el diumenge. Darrerament, el diumenge era el dia de fer dissabte. Però ara era diferent, ara venia la mare. I volia que se sentís a gust i còmoda en el seu petit, però acollidor, piset als afores de París.

    Havia decidit marxar de casa ja feia dos anys. Volia millorar el  francès. Des que el pare les va deixar, ella no havia tornat a parlar la llengua paterna. Amb la mare, de tant en tant, la practicava, però no era el mateix. El pare ja no hi era i la seva tristesa l’havia arrossegat fins al punt de no voler sentir ni una paraula francesa. Passats un parell d’anys de la mort del pare,  va adonar-se que, si permetia que el dolor per la seva  pèrdua l’enfonsés, acabaria oblidant tot el que ell li havia ensenyat i compartit amb ella.

    Fou així com un dia va parlar amb la mare i li va comentar que, tot i que  ho tenia força clar, volia saber la seva opinió. Marxaria a París, estudiaria i treballaria i recuperaria de nou la felicitat i, potser,  se sentiria, de nou, més a prop del pare. La mare, evidentment, es va alegrar i van preparar-ho tot per al viatge.

    El més difícil era trobar un habitatge, que no estigués lluny del centre, però  que li permetés pagar-se el lloguer. Va buscar una feina en una petita cafeteria del centre que tenia a prop de l’escola d’idiomes. Le Café Lomi era el lloc on s’havia sentit acollida des del primer moment, no només per l’ambient i el tracte proper de la gent i perquè el local era preciós i acollidor , sinó també perquè allà havia fet nous amics.

    Tot va esdevenir de casualitat. Un dia caminant pels carrers de París, a prop de la Tour Eiffel, va passar per davant d’una cafeteria i va fixar-se en un paper que hi havia enganxat en la vidriera: “Es necessita cambrer o cambrera per treballar”.

    -Un cop de sort!- va pensar. Entrà. Va dirigir-se a la barra i va parlar amb un cambrer per informar-se sobre la nota que hi havia al vidre. El cambrer la va acompanyar i li va presentar l’encarregat de la cafeteria , el qual, després de fer una breu entrevista, li va dir que començaria l’endemà mateix fent una prova per veure com se sentia i com es defensava com a cambrera. Si tot anava bé,  podria quedar-se durant una llarga temporada.

    Le Café Lumi.  Una petita cafeteria, desprenia l’aroma del bon cafè que es podia olorar des del carrer. Entrant a la dreta hi havia la barra,  sempre plena de tasses amb cafès fumejants amb un petit dibuix fet amb l’escuma; un cor, una espiga, una cara somrient… a punt per ser servits als clients. Al darrera hi havia dues cafeteres d’últim model que feien un cafè boníssim. Al costat esquerre una pila de gots petits, tasses i plats nets. Hi havia molta varietat de cafès cadascun amb un aroma amb més o menys intensitat: cafè sol, cafè amb llet, tallat, descafeïnat, capuccino… També, se servien tes, xocolata desfeta, pastetes i entrepans petits.

    Le Café Lumi. Un lloc acollidor. Les taules de fusta rodones, i les cadires o més aviat còmodes butaques amb la pell de color granat, creaven un ambient agradable i diferent a d’altres cafeteries. Permetia passar les hores dels clients que no tenien pressa, convidava a passar estonetes de relax, allunyant els pensaments i preocupacions del dia a dia, parlant i rient entre amics, llegint un llibre, el diari  i fins i tot  aprofitant l’estona per acabar algun petit document de la feina amb l’ordinador, posar-se al dia amb els correus electrònics o fent el xafarder al facebook, mentre es prenien el fumejant i aromàtic cafè.  Els clients entraven i sortien amb més o menys fluïdesa segons els motius que els portaven a fer una parada a Le Café Lumi. El que fa una parada ràpida perquè ha d’agafar el metro de les 9 en punt o bé el que espera a la seva parella o aquella qui vol explicar confidències amb les amigues.

    Per a la Carme, la cafeteria, era més que una feina. Se sentia com a casa. També, va ser el lloc on va conèixer la Louise, la Sophie, en Luka, la Julie i en Jacob. La Louise era el cafè curt, però intens, amb un temps que li permetia gaudir del seu moment saborejant l’intensitat de l’escuma que sobresortia de la tassa. La Sophie era molt cafetera, el bon cafè colombià amb aroma de flors era el seu preferit. En Luka en canvi preferia els cafès descafeïnats, li agradava el cafè, però sense que l’intensa amargor li deixes un mal regust al paladar i sovint es demanava un tallat. La Julie preferia els tes i les infusions, i se les prenia mentre degustava les galetones dolces, que la Carme li posava en el plat juntament amb els dos sobres de sucre morè.

     

    Estava desitjant veure la mare. Havia fet hores extres a la cafeteria per poder recebre-la a l’aeroport i passar tot el dia amb ella.  Estava feliç  i emocionada. Mirava el rellotge tot sovint, li semblava que així li passaria el temps més ràpid. Estava previst que el vol aterrés a les dotze del migdia.

    Orly és el segon aeroport de París. Ubicat només a uns 12km del sud de la ciutat. No tan gran com l’aeroport Charles de Gualle , però tot i així, hi havia molta gent corrents amunt i a vall. Carregaven, alguns, maletes grosses i pesades, d’altres només un petit equipatge de mà. Les pantalles lluminoses s’anaven actualitzant i informaven dels vols d’arribada i de sortida. La Carme observava el seu voltant i recordava la primera vegada que havia trepitjat aquell aeroport. Sola. En una mà la maleta, a l’altra l’ordinador. I amb el cor i la ment carregats d’il·lusió per poder complir els seus objectius. Havia passat tant de temps. Va tornar a mirar el rellotge, i les pantalles, que en aquell moment informaven que el vol venia amb trenta minuts de retard. Va seure i va continuar observant l’entorn , els grans finestrals deixaven veure els  enormes avions a la pista. Una matrimoni gran revisava l’equipatge, buscant un els bitllets que van trobar en una bossa que duia la dona penjada.  Quina sensació de por, neguit i angoixa sents quan comproves si has agafat els bitllets o un altre document i no el trobes, va pensar la Carme. I després l’alegria que sents quan per fi ho tens a les mans i  pots respirar alleugerit.

    Va aixecar la vista i va veure a la pantalla l’arribada del vol estava anunciat. Es va aixecar d’un bot i va dirigir-se al grup de gent que s’apilava per rebre als familiars, amics…

    Les portes es van obrir i allà era la mare, amb un somriure a la cara i amb els ulls plens de llàgrimes, emocionats de trobar-se de nou amb la seva nena, la Carmeta, com dolçament li deia quan era més petita, i encara ara, en algun moment quan parlaven per telèfon i s’explicaven tot allò que havien fet durant el dia, l’una a Barcelona i l’altra a París.

    Es van mirar als ulls i es van fer una forta abraçada. Totes dues emocionades callades i envoltades d’aquella imatge que es repetia en la resta de persones que hi havia a prop seu.

    – Carme, Carmeta, filla. Com t’he trobat a faltar!

    -I jo a tu mare, molt.

    -Deixa’m mirar-te. Estàs preciosa filla. Vols dir que no estàs més prima? Ja menges bé, Carme?

    -Sí mare, estic com sempre, el què passa que ara feia molt que no ens veiem. Deixa’m ajudar-te amb la maleta que deus estar cansada.

    Mare i filla van anar fins a la sortida i allà van agafar el bus que les portaria fins a l’estació de trens. Van treure els bitllets i van esperar una mica fins que va arribar l’Orlyval, el tren que les portaria fins al centre de París. Allà agafarien un autobús que les portaria a prop, d’on vivia la Carme.

    Un cop a casa, la Carme va deixar la maleta de la mare a l’habitació que tenia preparada per l’ocasió. Va preparar unes infusions de menta i van seure totes dues al sofà del menjador per posar-se al dia. La Carme parlava sovint amb la seva mare, la Lluïsa. De fet es trucaven tres cops per setmana i, si algun dia tenien alguna cosa urgent que explicar també ho feien.

    La Carme, mirava atenta a la seva mare. Tenia un semblant alegre i una expressió diferent a la cara,  però alhora alguna cosa la tenia cohibida, preocupada, parlava més de pressa que de costum i li semblava que no estava del tot relaxada  fins i tot, li costava aguantar-li la mirada en algun moment de la conversa.

    -Mare- va dir la Carme amb un to suau. -Et veig diferent, preocupada potser?

    -No Carme, estic bé…  bé de fet potser una mica cansada del viatge, ja saps que els espais amb tanta gent m’atabalen i m’esgoten.

    -Bé, si ho necessites, pots estirar-te una estona a descansar, ja parlarem després amb calma. De fet tenim molts dies per estar juntes.

    -No, no pateixis estic bé, ja descansaré al vespre.

    -Bé doncs, ajuda’m a fer el dinar que després per la tarda anirem a fer un passeig pel centre i vorejarem el Sena.

    París era una ciutat amb encant. Gran, amb gent de tot arreu, residents, turistes i gent que, com la Carme, en algun moment de la seva vida havien decidit anar a viure allà.  Els edificis: Notre Dame, la Torre Eiffel, els camps Elíseos fins a l’Arc del Triomf, el museu del Louvre, entre d’altres, feien que París encisés a la gent tant de dia com de nit.

    -Mare demà anirem a visitar Notre Dame i després el Louvre i a la tarda…

    -Carme, espera ‘t un moment.-Va tallar-la la mare. –T’he d’explicar una cosa.

    La Carme va sentir com un cop de calor  li sortia de l’estómac  i li recorria tot el cos fins a les galtes.

    Què passa mare?

    Bé… t’he d’explicar una cosa. Demà… a la tarda, vindrà un amic, l’Albert, és un home agradable i simpàtic i…

    -Com? De què parles mare? Quin amic? –va interrompre-la la Carme.

    -Ara ja fa cosa de cinc mesos, L’Albert, va venir a l’agència, volia viatjar a París i ens vam posar a parlar de tu i de París en general. Ara ens estem coneixent, ja fa un temps i… volia explicar-t’ho abans però vaig pensar que, per telèfon, aquestes coses no es diuen.

    -Mare de què m’estàs parlant? Has conegut a algú i vindrà aquí demà? Un home que no coneixo de res i m’ho dius ara? Què esperes que ho entengui? Doncs no mare, no ho entenc.

    Les dues van tornar, en silenci, cap a casa. El camí es va fer més llarg que mai, cadascuna immersa en els seus pensaments. La Lluïsa trista per la incomprensió de la seva filla. La Carme enfadada i decebuda perquè havia vist que la mare no tenia prou confiança en ella per explicar-li les coses. Quan van arribar a casa van fer el sopar, lleuger i van anar a descansar.

    L’endemà la Carme encara estava dolguda però la nit d’abans li havia servit per pensar. Va esmorzar, la mare encara dormia. Va agafar la seva bicicleta i va dirigir-se a la cafeteria. Allà hi va trobar la seva colla d’amics. Tots la van rebre contents i demanant-li com havia estat la trobada amb la mare. La Carme, els hi va explicar com havia anat tot i els amics van quedar-se bocabadats.

    -Carme, – va dir la Sophie- no pots enfadar-te amb la mare per aquest motiu. De fet de seguida que ella ha vist que la relació amb l’Albert s’enfortia ha vingut per dir-t’ho.

    – Sí Sophie, ho sé, però no em puc imaginar la mare a casa amb un home que no sigui el meu pare.

    – Però la teva mare ho ha respectat fins ara i també té dret a refer la seva vida. No crec que perquè comenci una relació amb una altra persona, ella s’oblidi del teu pare. – va continuar la Louise.

    -Ho sé, sé que vaig ser injusta amb ella. Però tinc por que l’Albert no l’estimi com ho va fer el pare, o bé que l’allunyi de mi.

    -I li has dit això a la teva mare? –va demanar la Julie.

    En Jacob que havia estat escoltant tota la conversa li va dir: -Jo crec, Carme, que has de parlar amb ella, tranquil·la i sense enfadar-te. Comentar-li el què en penses i no fer-li  passar més neguit del què ja té. De fet, tu mateixa la vas veure més nerviosa que de costum i ara ja saps perquè.

    -Es clar dona- va dir en Luka, parla amb ella i així ho mireu de solucionar perquè sinó la que estàs creant distanciament entre les dues ets tu mateixa.

    El matí a la Carme li va passar volant, servint cafès i fent sempre que podia una parada per parlar amb els amics que l’animaven a parlar i solucionar el problema amb la mare.

    Quan va arribar a casa la mare havia sortit. Li havia deixat una nota en la que li deia que sortia a fer un passeig pel centre.

    La Carme va seure al sofà i va mirar els whatsapps  que tenia en el grup d’amics. Tots l’animaven i encoratjaven a parlar amb la mare.

    La porta es va obrir i va aparèixer la mare amb un posat trist i desconsolat.

    -Hola carme, li va dir- He estat pensant que potser seria millor…

    -No mare, no vull que marxis.

    -No marxaré filla, volia dir-te que potser no és bona idea presentar-te a l’Albert, podem esperar un temps més. De fet ell ve avui, per un viatge de negocis i només volia veure’ns, perquè té moltes ganes de conèixer-te.

    – De debò,Mare?

    -I tant filla. És un home encantador, i mai podrà substituir l’amor que vaig sentir i sento pel teu pare. Però ell em fa feliç, puc riure de nou i compartir amb algú part de la meva vida. Fins ara he estat sola perquè ho he necessitat i perquè no volia que ningú em prengués ni substituís els moments que havia viscut amb el pare. Però l’Albert em respecta i em fa estar de nou il·lusionada, al seu costat. M’estima i em fa feliç.

    -Doncs, així mare no hi tinc res a dir. Respecto i entenc el què m’estàs dient i… bé jo només vull que siguis feliç però que no t’oblidis del pare ni t’allunyis de mi.

    -I no ho faré mai això, Carmeta, mai!

    A la tarda mare i filla havien quedat en un bar a prop de Notre Dame, amb l’Albert. La Lluïsa nerviosa per com seria la trobada. La Carme, encuriosida per saber com seria l’Albert, quina seria la primera impressió que tindria d’ell.

    La porta que donava al carrer s’obrí, era l’Albert. Primer va mirar a la Lluïsa amb un somriure, i els ulls il·luminats per l’emoció. Després a la Carme.

    En aquell moment la Carme se’n va adonar. Tot aniria bé.

    Laura Merino

    Article complet

  • Text final Taller de Narrativa: Setembre al “Cafè del Sol”

    Agafa la paleta i es mira el color verd. Tanca els ulls i imagina una exposició dels seus quadres. Seria en una galeria petita, una sala amb les parets blanques. I què, una recepcionista amb vestit jaqueta et donaria un tríptic amb la seva autobiografia? I a la inauguració? Ple d’ignorants felicitant-me mentre mengen canapès amb gust de maionesa? No, no. Es veuria pobre. Té pocs quadres. La seva primera època com a pintora era grisa i no li agradava veure aquells quadres que reflectien la seva pena, els seus sentiments i que la farien vulnerable als ulls de desconeguts. Es decebria amb les opinions crítiques d’uns que en aquells moments no eren testimonis de la seva tristesa.

    Torna a mirar el color verd i hi afegeix una mica de groc. Ara els seus quadres són més intensos, el color més viu, la pinzellada més marcada. La seguretat que la Lali ha guanyat els últims anys també es transmet en els seus olis.

    Mentre renta els pinzells es convenç que en té prou amb pintar per escopir allò que porta dins. La satisfà passar hores aïllada en el seu refugi amb l’única preocupació d’omplir les teles blanques. El pare l’hauria entès. N’estaria orgullós d’aquesta passió seva. Per la mare, és un maldecap pensar que l’Eulàlia es passa les seves estones lliures sola, tancada en un pis vell i fred, pintant unes formes abstractes i estranyes. Per ella no en té res de fred. Aquestes finestres altes com les d’una església, li donen calidesa i una llum especial. Segurament inapreciable per algú que veu tots els blaus de la mateixa tonalitat.

    Avui ha quedat amb en Joan. Són amics des de petits. Eren veïns a la plaça del Sol. D’adolescents compartien festes i rialles i ara, des que en Joan havia tornat de Londres on hi havia passat uns anys, es passaven hores parlant d’art i filosofia. En Joan és poeta, aquesta coincidència creativa i artística els fa tenir una complicitat especial. Per això és un dels pocs privilegiats a qui deixa veure els seus quadres de tant en tant.

    Li sona el mòbil.

    • Lali, sóc aquí! Baixes?
    • Joan, avui m’agradaria ensenyar-te el que estic pintant

    El noi puja corrent l’escala fosca i estreta. Entra somrient, li agrada l’olor de resina que fa aquest lloc. Ella també somriu, avui està especialment guapa. Encuriosit, mira les obres recents. Queda sorprès, bocabadat, callat. La mira i ella nota com les galtes se li tornen vermelles. Lali, això és impressionant. Fa mesos que intenta convèncer-la que exposi els seus quadres. Creu que s’ha de fer un lloc com a artista, que té capacitat sobrada i que sols falta voluntat. Voluntat de fer un pas endavant i deixar la vida de mestra. Mai parla dels infants, de l’educació o dels projectes amb la passió amb què sí que ho fa quan parla de Munch, Gauguin o Picasso. Es recull la cabellera amb un monyo. Em convides a una birra?

    Mentre van cap al bar, els pensaments la contradiuen. No té cap intenció de vendre la seva obra, no podria guanyar-s’hi la vida. Li fa mandra tot el que suposaria l’organització i sobretot el trasllat de les obres. Però en el fons, sap que una punxada d’il·lusió de tant en tant apareix i la fa somniar.

    Arriben a aquella plaça testimoni dels seus jocs de petits, ara plena de turistes bevent cervesa a ple sol. En noi camina de pressa, sembla content però neguitós. Li dona un cop a l’espatlla i el fa parar en sec. Joan, hem de parlar. Ell se la mira cansat, últimament donen massa voltes amb les galeries i  els quadres. Hi vaig pensant, potser arribarà el dia, però de moment no vull exposar. Oi que m’entens? Parla amb veu de pena, a veure si així li fa cas i deixen aquest tema per una temporada. Ell, com si no hagués escoltat la pregunta, l’estira assenyalant el “Cafè del Sol” i diu: avui anem allà.

    Fa anys que no hi entra, no recorda ni de quin color són les parets. En Joan sempre vol anar al bar de l’Antonio, més senzill i de tota la vida, com diu ell. Se’l mira amb cara de no entendre res. Ell obre la porta i tot fent-li una reverència la fa passar primer. Sembla convençut amb la seva decisió i ella es deixa sorprendre.

    Queda meravellada, sembla una catedral gòtica, un xarrup d’aire fresc. Ho repassa tot centímetre per centímetre. El temps s’ha aturat. Una enorme barra de marbre, la cafetera, tamborets alts. Hi ha un noi llegint el diari i una parella conversant en un sofà. Parets blanques i unes aquarel·les de colors llampants atreuen la mirada de qualsevol. Al fons, un cartell li crida l’atenció. “Ets artista i t’agradaria exposar?” Una glopada de felicitat li puja des de l’estómac. El noi s’ha quedat a l’entrada impacient esperant la seva reacció. Sona Kevin Johansen. Ella es gira i li somriu.

    Eva Font

     

     

    Article complet

  • Text final Taller de Narrativa: Pel mal camí

    Els cereals s’havien estovat massa. Costa agafar el punt precís quan has de compartir l’hora de l’esmorzar amb en Roc, el meu fill de tres anys. La Júlia anava i venia d’un costat a l’altre mentre preparava la maleta per passar un cap de setmana a Puigcerdà. Volíem que en Roc descobrís la neu i poguéssim seguir ampliant l’àlbum de fotos familiar.

    La Júlia va tornar cap a la cuina per consultar que tot estigués en ordre i ajudar-me amb el nen mentre acabava d’esmorzar. Els cereals s’havien estovat massa, però encara es podien menjar.

    Vaig consultar el mòbil a la taula, un mal costum que m’intentava treure sense gaire èxit. De cop em va arribar una nota de veu al Whatsapp. Era la Nicole, la meva companya de laboratori. Me la van assignar com a parella quan jo tot just feia tres anys que havia arribat a la Divisió de Policia Científica. Una noia jove, esbojarrada i un pèl maldestre. Havia passat per la instrucció de la resta de companys de la divisió, bastant més veterans que jo, i cap d’ells s’havia vist amb cor i prou paciència com per tenir-la més de dues setmanes al costat. Deien que era caòtica i que no seguia les instruccions. Coneixent-la després, sempre m’ha semblat que el rebuig amagava la por que una dona jove els acabés passant la mà per la cara.

    Rebre una nota de veu de la Nicole a aquelles hores del matí, sabent com n’és de dormilega, només podia tenir un significat. Un cop de dit a la pantalla va confirmar les meves sospites:

    -Jack, flipa nen. Ja pots anar cagant llets cap a la Fageda d’en Jordà. Tinc tot el material. Ves-hi directe. Ens han assignat un Hansel i Gretel, nen. UN HANSEL I GRETEL!

    En els anys que portàvem treballant junts, la Nicole havia tingut temps de crear un codi propi per referir-nos en clau als tipus de casos que ens trobàvem. Ella vivia amb molta il·lusió quan trobava una concordança ocurrent i el cert és que a mi tant se me’n fotia. Vaig acabar seguint-li el joc en veure-la tan motivada. Segons el Nicode (sí, també li havia posat nom al recull de barbaritats), un Hansel i Gretel era quan en el camí d’un bosc, en comptes de molles de pa, s’hi trobaven les diferents peces d’un cos esquarterat.

    Després d’escoltar la nota de veu, vaig donar més importància a com m’afectaria a mi aquell desgraciat esdeveniment que no pas a la víctima. El cap de setmana en família se n’anava en orris, i no era ni molt menys la primera vegada.

    La mirada de la Júlia i la meva es van trobar. Abans que pogués obrir la boca, ja m’havia donat un permís tan innecessari com poc sincer.

    -Ves-hi, no passa res.

    -Ja n’estic fart de tot això, Júlia, no…

    -Nosaltres marxem, ja vindràs quan estiguis.

    Sense dir res, la Júlia va agafar el nen i se’l va emportar cap a l’habitació per acabar de vestir-lo. Poques vegades et sents tan sol com quan deceps algú a qui estimes. Notes com s’allunya i també com t’allunyes tu d’allò que creies ser. Palplantat al bell mig de la cuina, em vaig trobar en terra de ningú. Vaig tancar els ulls un moment, vaig respirar fort i vaig sortir de casa sense mirar enrere.

    El trajecte en cotxe de Manlleu a la Fageda d’en Jordà el vaig fer tan capficat en la brevíssima conversa amb la Júlia que ni tan sols em vaig adonar que havia superat sobradament els límits de velocitat. Després de vint minuts de conducció en pilot automàtic, vaig arribar a destí.

    L’aparcament de la Fageda d’en Jordà presentava una imatge gens habitual per ser un cap de setmana de tardor. Un equip de quatre mossos en custodiava l’entrada i proposava els turistes que anaven arribant que posposessin la visita per un altre dia. Em vaig obrir pas mostrant la placa i vaig aparcar el cotxe al costat del Land Rover de la Nicole. El capó encara era prou calent, així que no faria més de deu minuts que havia arribat. Vaig deixar a l’aparcament totes les preocupacions personals que m’havien acompanyat des que havia sortit de casa i em vaig disposar a entrar al bosc.

    Vaig trigar poc en trobar els primers companys i amb ells també el primer bocí de la víctima. Sense material a mà, era inútil fer-ne una anàlisi acurada, però una mirada experimentada ja permetia veure alguns detalls: fragment de la part baixa de la cama. Tall irregular. I el que era més dur: en el moment del tall, la víctima era viva.

    Vint-i-tres fragments després, la unitat de policia judicial m’esperava al voltant de la part més sencera: tronc i cap es mantenien junts, descansant sobre un abric de pell i mal tapats per un vestit plenament ensangonat. Era una noia, probablement d’uns 18 o 19 anys, no més. Malgrat la meva incursió, ningú es va dignar a dirigir-me la paraula, fruit de la superioritat moral que creien tenir al cos judicial. Ells resolien els casos, nosaltres només recollíem proves.

    -Jack, espavila, que ho hauré de fer tot jo o què? –em va dir una veu per darrere.

    Em vaig girar i vaig trobar-me la Nicole, vestida de dalt a baix amb un mono blanc i amb una bossa a la mà.

    -Té, la roba, a la carpa tens el maletí.

    – Gràcies. Mentre em canvio, comença a valorar el cos de la víctima.

    – Però quin tros, Jack? – va dir entre murmuris- és un Hansel i Gretel…

    – Ja saps la resposta, Nicole. I saps el que espero de tu. Aprofita, i fes lloc al voltant de la noia.

    La Nicole va posar l’esquena dreta i va canviar el somriure per un posat gairebé militar mentre deia “Sí, senyor”. Mentre marxava cap a la carpa, escoltava com feia fora la colla d’estirats de la unitat judicial com si fossin ovelles d’un ramat i ella en fos la pastora. Estava com un llum, però quan es centrava era excel·lent.

    Vaig tornar ràpid, carregat amb el maletí i ben tapat, com requeria el protocol. La Nicole romania quieta i preparada com un gosset que espera a que el treguin a passejar.

    -Va, digues -vaig animar-la.

    Entre tots dos vam repassar un ampli llistat d’aspectes a tenir en compte i les proves específiques que podrien convertir-se en claus per a la investigació. Les tasques de recopilació de proves ens va ocupar tot el matí i el migdia, treballant sense aturador, immersos en aquell espai neutre del pensament que es crea quan es segueix un mètode inqüestionable. Havíem fet la feina i l’havíem fet bé.

    Quan vam acabar d’ordenar totes les proves, el sol ja s’amagava entre la calidesa de les fulles dels faigs. La Nicole es va comprometre a portar les proves a comissaria per analitzar-les i es va acomiadar amb una abraçada. Vaig excusar no acompanyar-la fins a l’aparcament, volia quedar-me una estona voltant entre els arbres per copsar l’ambient en què es podria haver comès l’assassinat. No era la meva tasca, ni molt menys, però sempre m’havia semblat oportú per saber interpretar alguns resultats.

    Sol entre els faigs, vaig agafar el mòbil per trucar la Júlia. Un Whatsapp seu ho va aturar tot. “Marxo amb el nen a casa dels meus pares. Necessito temps per pensar. No podem seguir així”. Vaig sentir com les forces m’abandonaven. Em mereixia tot aquell dolor. El cor em va començar a bategar ràpid i les temples resistien la pressió amb dificultat. Em vaig sentir petit, ofegat per les infinites fulles que vestien el terra. Els faigs em miraven, tant els feia aquella figura indefensa que havia entrat a les seves contrades i que en marxaria més buit que com n’havia entrat. El bosc es va enfosquir de cop. La Fageda d’en Jordà va seguir immutable malgrat el tètric recompte: una víctima morta, l’altra ferida, i l’hivern encara no havia arribat.

    David Osa

    Article complet

  • Text final del Taller de Narrativa: VIDA

    El cel despertà rogenc aquella albada. De puntetes, vaig sortir al jardí humit de rosada, i subjectant una tassa de te, vaig deixar que m’embolcallés aquella sensació de serenitat. Una sensació coneguda des de ben petitona i que guardava impresa a la meva pell. Per un instant, em semblà sentir l’àvia que em cridava des de la cuina, i aquella olor d’herba fresca i pètals de rosa que, malgrat el pas del temps, tenien un poder evocador. Però, ja no hi havia les rialles i corredisses dels nets durant les nostres estades a la Garrotxa. El silenci i la quietud, havien esdevingut ostes de la quotidianitat.

    L’àvia era asseguda al menjador. Uns fins rajos de sol començaven a il·luminar-li la cara. Tenia la mirada perduda, absent. Patia d’Alzheimer des de feia uns anys, i això feia que ens entendrís més encara. M’hi vaig apropar, i acaronant-li els seus cabells blancs, li vaig fer un petó. Ella somrigué.

    Havia arribat el dia. Avui, partia cap a l’imprevist. El meu cor es dividia en petits bocins que desitjaven restar al costat de tots aquells que formaven part de la meva vida. No hi havia espai pel dolor. Ara ja no. Finalment, l’operació era imminent. Ingressava aquella mateixa nit i no volia ni acompanyants, ni llàgrimes, ni compassió. Necessitava tota la fortalesa de la que era capaç per afrontar aquest esdeveniment. I ho volia fer sola. Hi tenia tot el dret, malgrat les cares llargues i les preguntes absurdes d’aquells que creien saber el que més em convenia. Ja feia temps que havia après a cuidar-me sola. I vaig decidir dedicar-me un dia, qui sap si seria el meu darrer. Volia passejar per la ciutat que em va acollir quan era estudiant, perdre-m’hi com solia fer, embriagar-me de vida, de colors, sons, moviment, d’alè… Decidida, vaig pujar al bus amb el meu diari i la Polaroid que em  van regalar els pares pel meu darrer aniversari. Sentia la necessitat d’enregistrar aquell moment, de capturar l’essència del que em definia perquè quedés constància de que vaig existir per si ja no hi havia un demà. Així que, vaig recórrer la ciutat en bicicleta. El meu antic barri mantenia el seu encant amb les terrasses plenes de gom a gom. Les placetes i carrerons transitats per vianants,  s’havien convertit en un aparador de comerços. Encara hi havia alguna llibreria de vell, el meu cinema preferit i els restaurants on solia anar amb les meves companyes de pis i els amics de la facultat. Passejant pel meu passat, la meva vida s’anava omplint de contingut, i de sobte, a través de l’enfoc de la mirada, vaig començar a immortalitzar espais coneguts. Desitjava capturar aquell present tal i com el sentia: lliure i ple de vida, com jo mateixa. Vaig seguir caminant sense cap rumb predeterminat, immersa dins un oceà de gent quan de sobte vaig creuar-me amb una mirada coneguda. Eren aquells ulls ferotgement verds que tant havia contemplat, admirat, estimat. Fou un instant que deturà completament el temps i em paralitzà talment com una estàtua de gel. Era en Biel. El meu primer amor, que vaig conèixer en una d’aquelles festes en un pis d’estudiants d’uns amics en comú. Quan vaig recuperar l’alè, vaig córrer als seus braços per fondre’m en una forta abraçada. Ell em va estrènyer ben fort durant uns segons que es feren eterns en els quals, vaig tenir la sensació que cap dels dos volia que s’acabessin.

    -Tens temps per un cafè? – em digué.

    -M’he agafat el dia lliure – li vaig respondre.

    -Et sembla bé que anem a l’antiga teteria i recordem vells temps?

    -Fet! Quina il·lusió trobar-te, Biel.

    -Igualment, preciosa!

    Ens vam asseure al nostre racó preferit amb les respectives tasses fumejant i les mirades plenes d’espurnes de pura curiositat. Així que vam permetre’ns reviure moments de descobertes, d’intensitat, d’emocions a flor de pell. Li vaig proposar de fer un passeig per la platja. Feia una mica de fred, així que em rodejà amb el braç i vaig sentir un calfred que em pujà  per l’esquena. Li vaig fer un somriure còmplice i vam passejar en silenci. Tenia la sensació de ser a casa, en lloc segur, de sobte em sentia protegida i invulnerable. Ens vam asseure a la sorra amb el so de les onades de fons i l’olor de sal i la brisa fresca acaronant-nos els rostres. Va ser llavors que li vaig explicar que m’havia de sotmetre a una operació delicada. No ho havia explicat a ningú, a part de la família. Però estava segura de que ell sabria contenir una informació com aquella i mostrar-me l’empatia que necessitava. I no em vaig equivocar.

    -Estàs bé? – em preguntà.

    Vaig assentir mentre el mirava.

    En Biel sabia que era suficientment forta i no van caldre masses paraules per acompanyar aquell moment. Vam passar la resta del dia junts tal i com solíem fer i abans d’acomiadar-nos, em va convidar a pujar al seu pis. Havia composat algunes cançons amb uns amics músics i sentia la necessitat de compartir-les amb mi. No m’hi vaig oposar, així que vam pujar al terrat amb unes copes de vi negre i la ciutat als nostres peus.

    No podia demanar més.

    Havia conegut la felicitat.

    Cristina Castells

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles