En una plana bellíssima, per on saltironejava l’aigua hi havia un grup de cavallers, entre ells Ramon Llull, que era un dels escriptors i pensadors més destacats de l’edat mitjana, no només dels territoris de parla catalana, sinó de tota la tradició europea. Estaven preocupats per totes les persones que fugien del seu país d’origen a causa de la guerra.
Molt sovint es reunien per trobar una manera d’ajudar aquelles persones que necessitaven suport per trobar allotjament, menjar, feina i orientació per als nens que no entenien la dura realitat que estaven vivint, ells i els seus pares.
Mentre aquest grup de savis parlaven es va acostar un jove d’uns vint anys, ningú no va saber d’on havia sortit, i va començar a explicar la seva història. Era un jove que havia fugit de la guerra …
Era un jove molt especial i tenia un do, el do de la paraula. Els savis van començar a escoltar-lo.
Els explicà que un dia, una explosió el va despertar i va descobrir que estava sol. Tota la seva família havia desaparegut. Per un instant va pensar que era un malson, però els crits de la gent el van fer tornar a la realitat.
Sortí al carrer i el que els seus ulls van veure li va quedar gravat a la memòria. La gent corria esporuguida, les cases ja no existien…, tot era caos.
–I, a tu, què et passava pel cap, en aquells moments? –preguntaren el savis.
–Res i tot –respongué el noi–, només tenia ganes de córrer, córrer i córrer… I això és el que he fet fins avui, córrer!
Els savis es van mirar i, tots a una, van dir:
–Si els humans fóssim més solidaris evitaríem les guerres i les seves conseqüències. Només amb la fraternitat, el respecte i l’estimació al proïsme… podríem fer un món millor. Un dels resultats negatius de les guerres són els refugiats, que veuen trencades les seves vides i que s’imaginen un futur incert.
El que el noi no havia explicat als savis ni a ningú és un fet fantàstic, un fet meravellós. Un dia mentre corria, espantat, fugint del caos que l’envoltava, va trobar-se sense saber com dins d’un zoo. Quan ja feia estona que caminava, va sentir que algú parlava, no sabia d’on sortien aquelles veus. Tan sols alguns animals habitaven en aquell lloc. D’on provenien aquelles veus, aquelles paraules tan sàvies? Déu meu, no pot ser! Els animals parlen. Ells parlen dels problemes que tenim els humans. El que diuen i com ho diuen… és increïble.
El lleó digué:
– Aquests humans haurien de prendre una mica de consciència i deixar de banda els interessos materials, acompanyats de la supèrbia i les ànsies de poder perquè tot això suposa un patiment horrorós cap a persones que en són totalment innocents.
L’elefant reflexionà:
– La bellesa resideix en la bondat de les coses que es diuen, redescobrint el valor de la paraula per comprendre allò que és material i espiritual.
La serp comentà:
– Jo vinc d’un lloc on la gent sempre riu, on l’esperança i la resignació són presents en el dia a dia, on no hi ha rellotges que marquin les il·lusions.
Les aus van afegir:
– somieu, somieu i pot ser que algun dia no gaire llunyà tot això sigui veritat, deixi de ser un somni i es faci realitat. Tant de bo.
Curs de nivell intermedi 2 de Manlleu ( Gemma)
Curs de nivell intermedi 1 de Vic (Fina)
Curs de nivell intermedi de Vic (Ariadna)
Curs d’intermedi 2 de Torelló (Judit)
