• Sant Jordi 2015

    Quan em vaig despertar vaig descobrir que havia viatjat en el temps.

     

    **************************************************************************

    La Mercè Jorba i en Jaume Baigual, companys de classe, han publicat una novel·la i un poemari. Aquesta setmana han presentat les seves obres al curs de Suficiència, i des d’aquí els donem les gràcies, els felicitem i els encoratgem a seguir endavant amb la seva afició. Moltes felicitats!

    Portades dels llibres dels companys

    Portades dels llibres dels companys

  1. Maricarmen Nono

    22 abr. 15
    14:48 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps, escoltava la ràdio i vaig adonar-me que era el mateix dia però de l’any 2016. Estava sorprès, desubicat, perdut….. Vaig mirar el calendari de la cuina, vaig mirar el mòbil i vaig veure que els mobles de casa eren diferents.
    També era diferent el senyor que em va dir bon dia…Com que ha passat un any, m’interessa conèixer unes quantes coses per si torno al 2015.
    La primera, la salut i la família. Començo a trucar als pares, germans, amics….. tots bé. Tinc un nou nebot i algun cunyat i cunyada.
    Ara, la feina. Miro les ofertes d’Internet i veig que l’abril del 2016 hi haurà molta oferta d’oposicions. Si torno enrere, tindré un any per preparar-les.
    Per fi sé què ha passat a les eleccions del setembre a Catalunya.
    I també sé que els meus fills han escollit bé els seus estudis després del Batxillerat.
    Mirant, mirant…. m’he trobat el diari del 23 de desembre i, sorpresa!!!!, m’he apuntat el número que em solucionarà la vida.

    Classe E2

  2. Fran

    22 abr. 15
    15:58 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps.L’habitaciò és molt diferent, plena de pòsters dels anys 80″,semblava que havia tornat enrere, al passat.Em vaig aixecar del llit ,sóc un noi jove de vint anys. A l’obri la finestra i veure la panoràmica d’una gran extensió de terreny, des d’aquí es veu tota la vall plena d’una gran vegetació, d’isards,etc. Impressionant!
    La vida et pot canviar en un tancar i obrir d’ulls, tornava a fer el camí. Començar a viure i vèncer les dificultats i valorar les experiències del passat.

  3. Carmen López

    22 abr. 15
    20:56 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps…

    Estava asseguda en un taula impressionant en un oficina amb parets de vidre i a través d’elles podia veure aproximadament vint persones concentrades en les seves tasques a l’ordinador. De sobte, una d’elles es va aixecar i es va dirigir al meu despatx, no sense abans preguntar-me si podia passar.
    Em va comentar que els membres del consell d’administració estaven tots a la sala de reunions i m’estaven esperant. Em vaig aixecar i em vaig adonar que estava vestida molt elegantment amb roba caríssima, no sabia què estava passant. Vaig sortir de meva oficina i em vaig fixar que hi havia un rètol a la porta que posava ” Administrador “, era evident que tenia un càrrec important en aquella empresa. Em vaig dirigir al bany amb la intenció de rentar-me les mans i anar a la sala de reunions i quan em vaig veure reflectida en el mirall el meu cor va començar a palpitar molt ràpidament: m’havia convertit en una dona amb aproximadament quinze anys més des de l’ultima vegada que recordava haver-me mirat en un d’ells.

    Quan vaig entrar la la sala de reunions i em vaig trobar amb una taula enorme i al seu voltant dotze persones, sis homes i sis dones, tots ells amb vestit i jaqueta. Tots es van aixecar i em van somriure i a continuació em van saludar.

    Van començar a felicitar-me per els fantàstics beneficis de l’últim trimestre i un d’ells em va proposar la possibilitat de convidar tots els treballadors per l’esforç realitzat a un creuer pel mediterrani, i és quan vaig descobrir que jo estava al capdavant d’aquella companyia… quantes més sorpreses m’esperaven en aquella nova vida?

  4. teresa puigdemasa

    22 abr. 15
    22:28 #

    EL JARDÍ DE LA MIREIA

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps. Em vaig trobar al mig d’un gran jardí envoltada de tota classe de flors i una nena molt bonica ,que se’n cuida .
    M’hi vaig acostar i em va dir que era la Mireia i és cuida de aquell jardí perquè s’acosta Sant Jordi , i havia d’estar perfecte perquè era un dia especial per aquell poble i per al seu jardí.
    La Mireia em va explicar que si el jardí estava ben cuidat i tot ben net ,la vigília de Sant Jordi passava una cosa especial : aquella nit plovien pètals de flors.
    Semblava que el carrer, més que un carrer era una catifa de flors de dalt a baix.
    Hi havia flors per tot arreu i de tots colors, tot era preciós i també feia olor de roses.La gent obria les finestres perquè entrés l’olor per totes les cases.
    Per això era tant important, per aquella gent, el dia de Sant Jordi.

    ¡ Vet aquí un gat vet aquí un gos , que aquest conte ja s’ha fos !

    Caldes 23 d’abril 2015

  5. Sergi

    23 abr. 15
    9:08 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir en el temps.Vaig anar enrere, quan tenia dotze o tretze anys, amb els companys de jocs i d’escola a la plaça dels Caiguts, era els temps d’en Franco, llàstima que en aquella època no hi havia el que tenim avui dia, segur que ara per ara amb Internet encara podria mantenir l’amistat, que llavors no vaig conservar, ja que varen marxar a Granada, i la majoria de families no teníem ni telèfons a casa nostra, però hi havia correus…
    Si fos ara, segur que tondríem els dos e/a i podríem parlar sempre que poguéssim. Per cert, aquet noi vivia a les Cases dels Mestres ja que el seu pare era professor a les Escoles Nacionals.

  6. Sisco

    23 abr. 15
    9:48 #

    Després d´haver fet una jornada de treball a l´hort mot pesada, en vaig asseure al banc per descansar. Una vegada relaxat vaig tancar els ulls i recordant la meva infantesa quan corria amb bicicleta per aquells camins fent carreres entre els amics, després de quedar ben cansats anàvem a casa i la meva àvia Teresa ja ens tenia preparades unes llesques de pa de pagès sucades amb oli i sucre. Que bo que era aquell pa amb oli. Després d´agafar forces tornàvem a jugar, però aquesta vegada, anàvem al carrer a fer un partit de futbol.
    Al veure que se m´estava fent tard, vaig tornar a la realitat, continuant el treball que havia deixat, volia acabar la feina que tenia començada.

    Caldes 23 d´abril 2015

  7. manuela

    23 abr. 15
    14:05 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps. Estava en un món diferent, tost érem iguals, no hi havia rics ni pobres. El més curiós era que no existien els diners, las guerres ni les armes. Tothom tenia de tot i s`ajudaven entre sí. Les llengües, totes eren iguals, no existien països ni estats, ni ciutats. Era només un món, un món on hi cabíem tots. El rancor no existia, les enveges, tampoc i tota la gent tenia bon cor.

  8. Anna Vilaldach

    23 abr. 15
    17:14 #

    Feia bon temps i vaig decidir anar a la platja. A l’arribar vaig estendre la tovallola sobre la sorra de la platja, m’hi vaig estirar:un matí tranquil …gavines volant,el soroll de les onades,sol. De sobte em vaig començar a endormiscar.
    Sentia veus, un anar i venir de gent, vent, soroll de veles. De cop i volta em vaig trobar enmig d’un vaixell de pirates, amb les veles desplegades navegant a “tota vela”.
    De sobte veig el capità i escolto que ordena atacar un vaixell de mercaderies que s’aproxima a nosaltres…Jo amagada rere unes bótes, sense fer soroll per no ser descoberta.
    De cop, estirada a la platja se m’acosta un amic i em saluda. Desperto. Quin malson, em veia presonera dels pirates! HAVIA VIATJAT AL TEMPS DELS PIRATES!

  9. Mercè

    24 abr. 15
    7:51 #

    COM DEIXAR EMPREMTA DINS LA HISTÒRIA

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps. La meva habitació havia desaparegut i jo jeia al damunt d’un mantell de gespa. Unes noies, van esclafir a riure veient-me allà, tirat per terra, en pijama i cara d’estúpid. I encara vaig sonar més estúpid, quan les vaig interrogar.
    Érem a 12 d’agost de 1877, i aquell edifici del davant era la fàbrica propietat d’en THOMAS ALVA EDISON, a MERLO PARK.
    Carai! M’agradaria conèixer l’inventor -vaig pensar.
    I de sobte, em vaig trobar dins un laboratori vestit amb una bata de treball. Els tècnics, que esperaven l’Edison, es trobaven molt alterats, perquè anaven a provar un aparell nou i a més temien la presència d’algun espia infiltrat.
    De seguida aparegué l’inventor i sortosament va proposar que fos un operari qui portés a terme la prova.
    Llavors jo em vaig avançar sense cap escrúpol.
    -Com et dius, noi? -em va preguntar l’eminència en persona.
    -Em dic Jaume.
    Em va observar una mica estranyat, però no objectà res.
    -Has de parlar dins d’aquesta obertura amb forma d’embut.
    Jo, acostant la boca, vaig entonar la cançó infantil “La Maria tenia un xaiet”. Ximplet de mi, és l’únic que se’m va ocórrer en un moment tan solemne.
    Per sort, l’Edison semblava concentrat en anar fent girar una maneta que feia rodar un cilindre. Després vam escoltar el resultat. La qualitat del so era bastant mediocre, però per primera vegada un ésser humà escoltava la seva propia veu.
    Les felicitacions i els crits de goig van ressonar al laboratori. Va ser en aquell instant que tots es van fixar en mi ja que, com és lògic, no em coneixia ningú.
    Dir que venia del futur hauria estat una excusa molt ridícula, què fer?
    Algú em va clavar una empenta i vaig caure. Llavors vaig obrir els ulls. Era al terra de la meva habitació, al costat del llit. I el meu gos m’observava victoriós des de dalt.

    NOTA HISTÒRICA: El 12 d’agost de 1877, Edison va culminar amb èxit el projecte del fonògraf. Sembla que un operari, va cantar “La Maria tenia un xaiet”, provant així l’efectivitat de l’aparell.

  10. M.Eulàlia

    24 abr. 15
    19:34 #

    Jo estava tranquil·la, i serena… era petita, molt petita, a principi dels anys 60. Observava. Era una cala, l’aigua de la mar estava tranquil·la i quieta, el cel era blau com el vestit de la verge, el sol brillava i jo només mirava la fi de la ratlla de l’infinit. Era una barqueta molt petita, estava molt lluny, i d’esquena jo veia algú, però no veia qui era. Tenia els cabells rossos i ondulats. De sobte es va girar i amb la mà em va dir adéu…i s’en va anar. Era la meva primera amiga, era la M.Dolors, quasi no vàrem tindre temps de ser amigues, se’n va anar molt d’hora, massa d’hora. Des de sempre la porto en el meu cor.
    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps.

  11. jordi v.

    25 abr. 15
    16:54 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps i em vaig despertar de cop en mig d’un conflicte guerrer (em pensava que era una lluita-festival entre moros i cristians). Uns cristians em van agafar i em van lligar (jo cridava molt). No em van fer ni cas, on era i en quin any estava? Em van prendre per boig i em van portar davant del gran cap que em va dir que érem a Tortosa l’any 1148.
    Vaig anar a parar a unes cel·les tenebroses amb molts presos per ser “decapitats “. Jo cridava que sabia llegir i escriure. Tot seguit em van portar davant del cap, agenollat davant del rei Ramon Berenguer. Aquest em perdonà la vida i em va fer escriptor de les “gestes”de las seves tropes a primera línia i així poder descriure les seves batalles. En una d’aquestes, sentí una punxada, penso en la mort.
    NO !! La meva dona em donava copets a la galta perquè m’aixequés i així va acabar la meva ODISSEA.

  12. PACO GARCÍA

    26 abr. 15
    11:57 #

    Era tan bo que no m’ho podia creure, que un trist mortal com jo, hagués tingut l’oportunititat de compartir tota un jornada sencera amb la companyia del rei Artur.

    Estava descansant sota l’ombra d’un arbre, després d’un molt dur dia de treball, quan de sobte veig un genet que cavalcava sobre d’un cavall de color blanc impol·lut. L’home tenia els cabells llargs de color canyella, portava una armadura i un casc molt brillant. Tot seguit, va aturar-se, va descavalcar i amb un somriure va dir-me : ” per fi et trobo estimat i lleial amic, desitjo que vinguis al meu castell on he preparat tota una sèrie d’actes i homenatges en honor teu, ja que he decidit nomenar-te cavaller de la Taula Rodona, per la valentia que has demostrat en la lluita contra els enemics del nostre regne”.

    Sense pensar-m’ho gaire vaig dir-li que per a mi era tot un honor poder ser cavaller i vam anar al seu castell. Vàrem travessar la fossa i es van obrir les portes, amb tot un clam de gent que cridava el meu nom, quan de sobte vaig despertar-me veient que era la meva dona cridant! “Paco, desperta’t, que vas tard a la feina!

  13. liliya

    26 abr. 15
    17:39 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir gue havia viatjat en el temps. Escotava la radio i vaig adonar-me que era el mateix dia però de l’any 2016. Estava sorprès, desubicat, perdut … Vaig mirar el calendari de cuina, vaig mirar el mòbil i vaig veure que els mobles de casa eren diferents. També era diferent el senyor que em va dir bon dia. Com que ha passat un any, m’interessa coneixer unes quantes coses per si torno al 2015. La primera, la salut i la familia. Començo a trucar als germans, amics…Tinc un nou nebot i algun cunyat i cunyada. Ara la feina. Miro les ofertes d’internet i veig que a l’abril del 2016 hi haurà molta oferta d’oposicions. Si torno enrere tindré un any per preparar-les. Per fi sé què ha passat a les eleccions del setembre a Catalunya. Mirant ,mirant…m’he trobat el diari del 23 de desembre i sorpresa….

  14. Assumpta navarro

    27 abr. 15
    8:42 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps. El despertador ha sonat a les set, com sempre. A part de desitjar-me un bon dia m’ha recordat tot el que havia de fer durant la jornada. Ja d’empeus, les finestres de tota la casa s’ha obert, la ràdio s’ha engegat per posar-me al dia de les notícies més importants del món. A la cuina, tots els electrodomèstics a punt: la torradora, la cafetera, el microones…el radiador del bany engegat, em disposo a dutxar-me. Dreta al plat de dutxa amb braços en creu, els raspalls, molt suaus, comencen a fregar-me. El robot sol agafa l’aigua i el sabó i em posa crema per tot el cos. Passo al següent robot, que em maquilla adequadament. Una alarma em fa girar, és la rentadora que està esperant que hi posi la roba bruta per engegar-se.

    Abans de sortir programo el dinar. És un robot, nevera-magatzem on hi ha de tot i que només s’ha de carregar un cop al mes. Ell sol s’agafa els ingredients per fer el menjar que has triat. Arròs, vedella amb bolets, bacallà amb samfaina, macarrons, mandonguilles amb tomàquet… quina meravella!

    El despertador em recorda que vaig justa de temps i que és hora de sortir cap a la feina. La porta ja oberta per sortir, agafo la màscara i me la poso. Està prohibit sortir al carrer sense cobrir-se la boca i penalitzat si no es fa.

    La tecnologia ens ha facilitat la feina quotidiana però ha malmès la naturalesa i el medi ambient. Quina llàstima! Dos segons de reflexió i me n’adono que som a l’any 2080 i em pregunto què ens espera per l’any 2100? Jo no ho sabré mai!

  15. Àngela Erazo

    27 abr. 15
    9:30 #

    UN VIATGE AL PASSAT MOLT SORPRENENT

    Un dia estava al pati de casa meva aproximamdament a les vuit de la tarda mirant les estrelles i pensava com seria la meva vida en l’ epoca de Jesús. Vaig a tancar els ulls i seguidament vaig viatjar en el temps.

    Era un dia amb un sol resplendent i Jesús estava a prop del riu jordà explicant a molta gent les seves ensenyances.

    Tota la gent mirava amb molta cura i ploraven de l’ emoció que produïen les paraules d’aquell home.

    Jo no podia creuer que estava allí observant a Jesús parlant als seus deixebles i a més de mil persones coses tan meravelloses de la bondat, la misericòrdia, el respecte i l’ amor.

    Aquell moment era màgic, ningú volia que Jesús marxés perquè tothom estava amb molta felicitat i de cop i volta va començar a fer miracles.

    Va fer curacions de persones amb diferents malalties, com mal de cames, ceguera, paralítics i d’altres.

    De tot el que estava passant mirava amb moltíssima atenció perquè era conscient que tornaria a la meva època i no volia perdre cap detall i així poder explicar a tothom aquesta experiència tan fantàstica.

    Com més passava el temps, més miracles feia i així durant molts dies.

    Totes les coses que estaven passant el donaven a conèixer com el fill de Déu.

    Jo continuava molt sorpresa d’estar vivint un dels meus gran somnis: ser a l’ època de Jesús.

    El meu cap em semblava una gravadora.

    Els vestits de la gent eren de túniques i calça d’espardenyes.

    El menjar era a base de blat, blat de moro, llegums, hortalisses, fruites, xai i pollastre.

    Quant hi havia una cerebració els pans eren sense llevat i les pastes amb panses i figues.

    Per beure, aigua, te, llet i vi.

    La veritat és que no sé quant temps va passar, però vaig poder aprofitar cada segon de les vivències espirituals, que mai em podia imaginar de viure de viure d’una època tant lluny de la meva.

    Finalment quan menys m’ho esperava, de cop i volta vaig tornar al pati de casa meva i em trobo altra vegada mirant les estrelles sense paraules i pensant en tot el que he vist.

    Com a conclusió estic molt agraïda per aquest regal, que m’ha permès la possibilitat de viure una experiència com aquesta.

  16. Jordi Carbonell Domingo

    27 abr. 15
    15:39 #

    Era el febrer de 1974. L’excusa un R.Madrid-Barça. L’objectiu,trobar-me amb l’amiga i veïna d’un company de pis, de qui estava enamorat. Amb dues entrades que ja portava de Barcelona el dissabte a la tarda vaig arribar a l’aeroport de Barajas on m’esperava la Sara. Recordo dirigir-me, de forma insistent, en català al cambrer del bar on passàvem l’estona i els copets de la Sara per avisar-me del meu error. Diumenge a la tarda vàrem anar,encara,al Boccacio. Ens agradava molt ballar. Vam arribar al camp amb un 0-2. O sia guanyant el Barça. El silenci s’imposava. Un vigilant, potser amb poques ganes de veure el que passava al terreny de joc, va acompanyar-nos fins als nostres seients. En la celebració dels tres gols següents els veïns m’envejaven. Mai l’alegria de l’altre ofèn si és sincera i respectuosa.

  17. Esteban

    28 abr. 15
    10:20 #

    No m’ho podia creure, vaig haver de parpellejar diverses vegades. Sí, estava despert però no a la meva època, havia viatjat en el temps, a un temps passat però que no m’era desconegut. El primer que em va sobtar és que tot i ser-hi físicament no podia interactuar amb ningú, per si de cas millor, estava fart de veure a les pel·lícules de viatges en el temps que si eren al passat qualsevol modificació en la història podia canviar el present, i jo ja estic bé com estic. Després de voltar pels carres plens de gent i de vehicles d’altra època vaig arribar a la conclusió que estava als anys setanta, la meva infantesa. Tot d’una era al meu barri, feia molta calor i el carrer era desert. Què estava passant? Això no era normal, de sobte una cridòria en fa girar el cap. Els nens corrien carregats amb fustes i mobles vells, no podia ser altra cosa que la preparació de la foguera de Sant Joan. Efectivament allí estava jo carretejant una calaixera vella amb dos xavals més. La visió d’aquella escena en va emocionar. Quins temps més bons! Tot el dia jugant al carrer i fent entremaliadures.
    Ja és de nit, envoltem la foguera. Aquest any sóc jo l’encarregat d’encendre el foc. El que són les cosses, anys després sóc l’encarregat d’apagar-los. Amb aquest gest d’encendre el foc em desperto! Quina llàstima! Si que era un somni.

    Esteban.

  18. Antonio

    28 abr. 15
    19:55 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps. Vaig mirar al meu voltant i estava al costat del palau del Tzar de Rússia. Feia fred i la plaça estava plena de gent. Un home s’acosta a mi. La seva figura impressiona. Em sembla conegut. Jo estic nerviós, espantat, tinc por. Ell em diu que és perillós estar allà. Li pregunto:
    – Què està passant? Què faig aquí?
    – És la revolució. Volem acabar amb el tzar.
    – Quin any és?
    – 17 d’octubre de 1917.
    Aquesta data em sona de la classe d’història i aquest home també. Estic en una situació perillosa, estic en un bon merder. Com surto d’aquí? Per què parlo rus?
    Durant tres anys vaig lluitar amb aquell home que es deia Lennin.
    El dia 21 d’abril vaig anar a dormir i em vaig despertar de nou al 2015. Aquell dia tenia un examen sobre la Revolució Russa. Vaig treure un 10!!!

    Classe B2

  19. teresa cots

    28 abr. 15
    20:19 #

    Vam travessar un túnel i vàrem viatjar 100 anys enrere, i vam trobar persones que anaven vestides molt diferent a nosaltres.
    Els homes portaven esclops de fusta, les dones anaven amb faldilles llargues i també amb esclops.
    No hi havia ciutats, tot eren cases disperses, la gent vivia del que recollien del camp. Els camps els llauraven amb bous o una mula.
    A dins les cases no hi havia calefacció i s’escalfaven amb la llar de foc que també utilitzaven per cuinar.
    Un cop l’any, feien la matança del porc i això servia per tenir menjar tot l’any.
    No hi havia neveres i havien de guardar la carn en barrils plens de llard per conservar la carn fresca i de la resta en feien botifarres. Els homes sortien a caçar per poder variar l’alimentació, també es dedicaven a tallar arbres per tenir llenya tot l’any.
    Les dones,com que no hi havia màquines de rentar la roba, havien d’anar a rentar al riu o els safarejos públics. EL tema de la higiene era més complicat. Per rentar-se feien servir unes galledes o palanganes. Els nens anaven a rentar-se al riu. A les cases no hi havia habitacions de bany ni vàter per fer les necessitats. Tenien unes petites habitacions on hi havia un forat al mig, que es deia comuna. Trobàvem a faltar el nostre temps i vam tornar a travessar el túnel del temps. Decididament, preferim viure en aquest temps.

  20. Núria

    30 abr. 15
    8:59 #

    Què em passa? On sóc?
    Tinc una estranya i alhora agradable sensació de bonança i felicitat.
    Si, he tornat d’un meravellós viatge en el temps!
    Les ninetes dels mes ulls, sembla que es resisteixin a focalitzar la realitat.
    I és que el record és tan bonic, tan màgic…
    En aquest lloc hi ha plantes i flors d’una bellesa indescriptible, arbres altíssims i a tot arreu es respira una fragància dolça i intensa.

    Tots els seus habitants somriuen sempre i porten una pedreta de la mida d’una nou enganxada a la banda del cor. Una pedreta lluent, de colors, rodona i transparent.
    Els infants la tenen de color taronja, els joves de color verd esmaragna i els ancians blau cel.

    La pedra s´anomena Oliana, que vol dir clarejar i simbolitza l`amor i la felicitat.
    Una dona em va dir que ja feia més de tres-cents anys que va néixer el primer nadó amb aquesta pedra al cos, i des de llavors tothom era molt feliç.

    Però perquè això passés calia complir una norma, si no l’Oliana es tornaria grisa i les persones no avançarien mai en la vida, mai serien feliços.
    Doncs bé, la norma consistia a dedicar un bon pensament a la primera persona que fes un somriure.
    Vet aquí per què tots sempre anaven somrient…

    Ui!! he tocat una cosa rodona a la banda del meu cor!!
    És l’Oliana!!
    Sabeu de quin color és?

  21. carlos

    30 abr. 15
    17:56 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps. La gent caminava amunt i avall, ràpid pels carrers i gairebé no parlaven entre ells. La majoria portaven uns aparells que s’apropaven a la orella i conversaven amb gent que no era al seu voltant.

    Molts d’ells, centenars, milers, es desplaçaven en “habitacles” metàl·lics a gran velocitat, formant fileres kilomètriques. Unes llums de colors penjades a pocs metres de terra s’encarregaven de mantenir l’ordre dins del “CAOS”.

    Ara, a l’obrir els ulls em trobo vigilant el foc sota un cel ple d’estrelles, em giro i veig a la resta de la tribu dormint dins la cova i penso:

    “Com els diré que en el futur la nostra vida serà com la de les formigues?”

  22. Xavier

    03 maig 15
    19:21 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps. Em trobava en la meva joventut. Tornava a tenir vint anys. A partir d’aquí, sabia el meu futur. Però, volia i podria canviar-lo? Suposant que sí, ara se’m presenta la decisió de fer o de no fer, allò que alteri el rumb per aconseguir els meus nous objectius de la nova vida. El dubte és si aquesta nova vida serà millor o al final pitjor que la que ja he viscut. El destí de cada un està escrit, i voler alterar-lo pot portar greus conseqüències. Si al final, ja estic més o menys content de la vida que he tingut, millor seguir la meva estela i tornar a gaudir dels vint anys.

  23. Carme

    04 maig 15
    11:39 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps. No coneixia aquella habitació però algunes de les coses que l’envoltaven eren meves; els objectes de decoració, les fotos, els mobles… Vaig obrir l’armari i allà era part de la meva roba, però n’hi havia d’altra que, tot i sent la meva talla, mai havia vist. Igualment, la resta de habitacions tenien coses que em pertanyien, però, i les altres? Quina situació més confusa i pertorbadora! Què m’estava passant?
    Tot i que les cames em feien figa, vaig sortir al carrer. També allà moltes coses havien canviat; l’enllumenat, alguns edificis eren completament diferents, no coneixia als nens del barri que jugaven al parc i les plantes, arbres, gronxadors… semblava que els havien canviat durant la nit!
    Vaig caminar carrer avall i vaig aturar-me al quiosc buscant qui sap què… No m’ho podia creure! Què veien els meus ulls? Érem a l’any 2035! No podia ser! De sobte, vaig pensar en la meva família i una gran angoixa va recórrer el meu cos de dalt a baix. Just en aquell moment vaig despertar-me!

  24. Josep

    04 maig 15
    12:11 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps. Estava dins d’una festa, assegut en un sofà circular de color taronja fosc i al centre penjava un llum amb forma de margarida gegant. A través de les finestres es veien una filera de cotxes en desús de colors llampants.
    Al meu voltant hi havia almenys 30 persones parlant i ballant una música desfasada. Elles portaven vestits curts amb moltes coloraines, botes altes i monyos semblants a Nancy Sinatra.

    No tenia dubte que estava als anys seixanta; obserbava atònit la gent quan algú em va cridar. Era una moreneta preciosa que em donava una copa i li vaig preguntar què era i ella amb un somriure inigualable em digué:

    – Joan, és el San Francisco que m’has demanat…

    Ara sí que estava perdut, jo no tenia cap record, no sabia què fer, on anar o què dir… Vaig començar a poser-me nerviós, l’estómac em feia sorolls, pressentia que en un moment donat cauria d’esquena, així que vaig seure al sofà una altra vegada per pasar desapercebut.
    La morena preciosa es va posar al meu costat, va posar la mà a la meva cama i mirant-me als ulls va acostar el seu cap al meu per fer-me un petó…. en aquell moment vaig despertar del somni, no estaba en una festa als seixanta, era simplement al meu llit, el dia 14 d’abril fent la migdiada i tot va quedar en un somni, un bon somni.

  25. Silvana

    05 maig 15
    21:43 #

    Viatge de plaer

    Estava a gust viatjant amb el meu pare que juntament amb els meus germans i la meva mare havien decidit fet un circuit al voltant dels pobles de França.
    Havíem fet una parada al poble de Carcassone on després de gaudir del seu entorn i dels seus paisatges, el castell inclòs i acabar amb un passaig pel canal du midi, ens trobàvem molt cansades i amb tanta gana que el meu pare va comprar ametlles garrapinyades, que eren boníssimes i ens van semblar glòria beneïda.
    Amb la meva mare vaig caminar por un parc on hi havia arbres molt grans i amplis que feien una bona ombra i et permitien descansar-hi a sota.
    Tornen a agafar el cotxe en direcció Nimes un poble petit amb els carrers estrets de l’època romana i la gent se sentia orgullosa de poder conservar en bones condicions la plaça de toros, una de les debilidades del meu pare per la qual cosa no Marxaríem sense fer-hi una visita guiada.
    Estava tan a gust viatjant, quan el despertador del meu mòbil em va recordar que tenia obligacions com anar a treballar i despertar els meus fills.

    Quina pena, només era un somni.

    Silvana

  26. manel

    08 maig 15
    15:40 #

    Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir que havia viatjat en el temps.
    quin viatge més bonic. Amb els ulls tancats he vist un futur molt llunyà. Les notícies, feia gusts escoltar-les. Malala, una jove pakistanesa fundadora del major centre d’estudis al Pakistan per a talibanes.
    A Índia, dues noies de 14, 17 anys van ser ateses amablement al baixar de l’autobús. En el passat les violen i després les llencen en marxa. Llegint aquestes noticies en el meu sofà i en un país anomenat Catalunya.
    Llàstima que hagi d’obrir els ulls.
    gràcies FUTUR.
    Manel

  27. Natalia

    11 maig 15
    17:17 #

    Una estrella blava i grana

    Quan es va despertar, va ser conscient que havia viatjat en el temps.

    “Uns 23 anys a la Terra” va calcular al aclarir la seva ment després de l’hipersomni.

    Jaume Ferreny era tripulant de la nau Rama, en missió a l’estrella Sirio. Havien trigat 6 anys a arribar al seu destí, viatjant a un 90% de la velocitat de la llum. A la Terra, mentrestant, havien transcorregut més de dues dècades. Jordi va sentir un lleuger mareig però es va recuperar aviat. Ell no tenia parents ni fills. El seu somni sempre havia estat formar part d’aquesta missió. Fa 50 anys (temps de la Terra, quan Jaume en tenia 10) s’havia rebut un missatge del sistema estel•lar Sirio sol•licitant l’enviament d’aquesta missió per conèixer la raça humana: naturalesa, llenguatge, sociologia, història … La nau Rama era la resposta de l’home a aquesta demanda alienígena: una arca que portava informació sobre la raça humana. En ella viatjaven una tripulació per a suport tècnic i un passatge format per la flor i nata de l’intel•lectualisme mundial. En definitiva, formaven un grup diplomàtic interestel•lar.

    Jaume era el comandant de la missió i havia estat despertat 1 any (terraqüi) abans del Contacte per assegurar-se que la maniobra de desacceleració es duia a terme correctament. Rama estava controlada per un xarxa neurològica artificial anomenada Shirka que era perfectament capaç de tripular la nau, però tot i així, el Control de la missió exigia que totes les maniobres significatives fossin supervisades pel comandant o el seu immediat subaltern.

    Per un instant, Jaume es va sentir aclaparat per la solitud del buit espacial. Tots els seus companys estaven hivernant i qualsevol comunicació amb el Control demoraria anys … Bé, no es deixaria dominar pel pànic. Havia estat entrenat diligentment per la GASA (Global Aeronautics and Space Administration), l’agència responsable del programa espacial. Va respirar a fons, va recuperar el domini de si mateix i es va disposar a treballar. La missió sortiria bé.

    10 mesos després.

    Tot havia succeït molt de pressa. Jaume era al mòdul mèdic de l’estació. El diagnòstic, una greu afecció pulmonar conseqüència de la intoxicació per gasos nocius. Un enverinament dels sistemes de suport vital s’havia filtrat al circuit de sosteniment de vida latent i tota la tripulació en hipersomni havia mort. Jaume es trobava sol, a la seva sort, a gairebé 5 anys llum de la Terra i malalt de forma irreversible. La unitat mèdica robòtica havia conclòs un diagnòstic demolidor: li donaven 6 mesos de vida, un any com a màxim. Prou per completar la missió… amb sort.

    La nau Rama portava informació sobre els hàbits de vida, psicologia, fisiologia, anatomía, etc. dels éssers humans, així com una extensa biblioteca hologràfica sobre història, ciències i art.

    La tasca principal de la missió era contactar amb la forma de vida extraterrestre i subministrar tot el coneixement possible de la raça humana i el seu hàbitat (la Terra) amb vista a una futura trobada.

    Per evitar susceptibilitats racials, nacionals o ètniques s’havien eliminat tot esment a folklore, tradicions, usos o costums de cap poble en el Missatge Sagan (com havia estat cridat). Tot seria genèric i global. L’idioma de comunicació seria l’anglès, llengua oficial de la Terra des de la Gran Unificació.

    Jaume es va quedar pensant. Una idea meravellosa i terrible estava germinant en el seu cap. Seria capaç? No. No era posible. Suposaria saltar-se tots els protocols de la missió, però …a qui dimonis li importava? El Control es trobava a bilions de quilòmetres de distància i aquí estava ell, desnonat i conscient que mai tornaria a trepitjar ni el seu planeta ni la seva estimada pàtria, Cataluya. Se li van entelar els ulls al recordar els colors de la seva terra …

    -Shirka.- la va cridar aclarint-se la veu.
    -Digui’m, Comandante.-va respondre la veu suau, femenina i lleugerament metàl•lica de Shirka.
    -Vull que accedeixis al mòdul de seguretat xifrat DIADA11. Vull … vull que el descarreguis en el teu sistema i que processis aquesta informació. Tota, per favor.
    -Bé, Comandant.

    Jaume es va dirigir al seu allotjament privat. Com a superior en la jerarquia de comandament a la nau Rama, havia disposat de certs privilegis a l’equipatge permès. A sota del seu cubicle de descans hi havia un cofre d’acer amb un pany òptic. Va inserir la clau i va mirar el contingut. Tenia els ulls plens de llàgrimes. Allà es trobaven els records més estimats de la seva terra. Amb mans tremoloses, va agafar una barretina i se la va posar acuradament.

    25 anys després.

    A la Terra, el Comitè de Benvinguda Galàctic formava un grup nerviós i excitat. S’hi trobava les personalitats més distingides i importants del Nou Ordre Mundial. El President xiuxiuejava constantment amb el seu gabinet i els caps d’Estat Major dels Exèrcits d’Aire, Mar i Terra dirigien nervioses mirades als secretaris de les agències d’Intel•ligència.

    La Nau Nodrissa estava sobre els seus caps. Gairebé 100 anys després de rebre el seu críptic missatge, avui per fi! era el Dia del Contacte, el més important en la Història de la Humanitat.

    Un buit es va obrir a la superfície inferior de la nau i un con de llum es va projectar sobre el sòl. Un ésser descendia levitant plàcidament, com si fos ingràvid. Era de talla mitjana, amb aspecte antropomòrfic, encara que semblava disposar de diversos parells d’extremitats. Anava embolicat en una mena de globus transparent del color de les bombolles de sabó, a manera d’escut atmosfèric. Portava una mena de capa o casaca de color cobalt i una cosa semblant a línies vermelles verticals. Tenia un cap ovalat, amb grans ulls ametllats, orificis nasals i una petita obertura que havia de ser la boca. Però el més estrany és que portava una espècie de boina en forma de bossa, de color vermell amb una banda negra a la part on s’ajustava al cap de l’ésser.

    El President de la Nació Global es va aclarir la gola, va fer un pas al capdavant amb la mà estesa i va dir, visiblement emocionat:

    – Welcome to Earth, friends of the stars!

    L’estrany ser va esbossar una cosa semblant a un somriure i va respondre:

    – Moltes gràcies Senyor President. Salutacions i Visca el Barça!

Curiositats


Cursos


Arxius