• Persones de la nostra vida

    Avis, veïns, mestres, amics… persones que en algun moment han significat alguna cosa especial en la nostra vida.

  1. mª rosa

    24 maig 16
    13:44 #

    Fa ja uns dies, un fet en va trasbalsar, va ser la mort del nen Aylan que va commocionar tot el món. El retrat a les costes de Turquia ha posat de manifest la classe de governants que tenim. És un fet que jo no puc passar per alt, perquè soc iaia d’un nen de la seva edat, i com jo n’hi ha moltes.
    El que m’ha marcat molt positivament ha estat el fet que una ONG hagi recollit enguany el premi Català de l’Any per mirar de salvar tots els Aylans del món, perquè el dia de demà ja hi hagi més Nils que puguin explicar quan arriben a dinar ” Iaia avui la Berta m’ha donat un caramel i l’Adrià, m’ha fet un dibuix”.
    És per tot això que dono les gracies a aquest col.lectiu ,i d’altres, per intentar que el nostre món sigui una mica millor.

  2. Joan Viñas

    28 maig 16
    11:01 #

    Els relats que explicarè alguns són reals i altres són imagimaris,Són anecdotes de la meva infantesa.I altres són fets que poso a l’imaginació.
    Els arguments venen de quan era petit i feia molta vida en vacances d’escola a casa els avis materns..Els paterns no els vaig arriba a coneixer.
    Amb l’avi Pedro,anàvem sovint a la seva vinya i en deixava portar el carretó on portàvem els estris.Però una vegada vaig voler córrer i l’avi en va renyar perquè en podia fer mal i passaven cotxes i jo no li feia gaire cas.
    Un altre vegada veníem de la vinya amb el meu cosí Jordi i baixant pel carrer Santa Eulàlia,ès una baixada bastant dreta,jo anava sobre el carretó i en Jordi no el va poder dominar i en va tombar i en vaig pelar el genolls i un tall a la cuixa.
    Jordi,què li has fet en Joan?li digué l’avi.
    Avi, se m’ha escapat el carro,a la baixada,-li digue en Jordi a l’avi.
    Jo mentrestant amb un mocador que duia a la butxaca,mirant que no em sortís sang de les ferides.
    En arribar a casa els avis,la iaia Maria va renyar l’avi.
    Pedro,qué ha passat?com és que en Joan té aquest tall a la cuixa.
    L’avi li va dir que deixés de de renyar i em portés a cal Xalabarder a curar-me.Pobre,portava un disgust a sobre.I va anar a portar en Jordi amb els seus pares que ja havien plegat de treballar.
    Quan viviem al carrer Sant Roc,teníem una veÏna,que no ens deixava jugar a futbol al carrer,deia que xutàvem a la paret i li queien coses de la vitrina.
    Ès mentida-li dèiem,les parets són molt gruixudes.
    Llavors la Tresina (ès com es deia)pujava al terrat i ens tirava una galleda d’aigua.Els pares llavors renyaven la Tresina,i li deien que ens deixès jugar que no fos tan rondinaire.L’endemà , com quasi cada dia,quan veniem de l’escolaens deia(cada dia li deia a un de nosaltres)i amb tocava a mi,que li anès a comprar gel a cal Carmelito.I jo li vaig dir que no.
    No vols que juguem a futbol,doncs digues als als teus nets que hi vagin ells-li vaig dir.
    Com a conclusió final, els relats estan fets a la vida d’un poble real,(aquest és Caldes).En un temps determinat i uns fets reals amb gotes d’imaginació.

  3. Mª Àngels Díaz

    29 maig 16
    16:32 #

    És l’hora de la migdiada i el poble resta en silenci. Els carrers estan buits.Jo no puc dormir i em distrec voltant per casa. M’agrada entrar a les habitacions i obrir antics armaris, i remenar… Trobo vells llençols esgrogueïts, camises de dormir, fotografies…. i sobre un prestatge un barret de senyor. Un barret sobri, fosc, elegant. L’agafo i el record del meu avi omple l’estança i els meus sentits.
    El Sr. Cunillera era un home benplantat, assenyat i generós. Un immens amor per la meva àvia el va dur a retrobar i reformar aquesta casa. L’àvia ja no hi era, però aquí estaven els seus orígens.
    Molts anys va treballar com a director d’un banc. Molts anys sempre amb el seu elegant vestit i el seu barret. Ningú més a la família ha tornat a dur barret.
    Per a mi era l’avi. Dolç, divertit, pacient… Em sentia immensament protegida i estimada. Mai feia nosa, sempre podia anar al seu costat, parlàvem de tot, l’acompanyava a tot arreu. Recordo com reiem quan, per anar a les finques, utilitzàvem un “dos cavalls” mig destartalat que botava a cada pedra o solc del camí.
    L’avi omplia els dies, les hores… jo no trobava a faltar els meus pares i els demanava, cada cap de setmana, que em deixesin quedar una setmana més.
    L’avi em va comprar la bicicleta ( bé, la van portar els reis ) i amb paciència em va ensenyar a anar-hi. Recordo quan va treure les dues rodetes del darrere i em va dir ” va, puja i comença a pedalejar que ja no et fan falta “. Jo tenia por, ell aguantav el seient amb la mà i corria al meu costat. I, de cop i volta, jo anava sola. Em vaig girar i vaig veure al meu avi plantat al carrer rient i saludant amb la mà.
    Noto la seva absència, i l’enyoro. Oloro el seu barret, li faig un petó, el deixo al prestatge i tanco l’armari. Els ulls s’omplen de llàgrimes. Decideixo sortir a fer un vol pel poble. Sóc a l’entrada, a punt per sortir, i veig sota el forat de l’escala la meva bicicleta que roman recolzada a la paret.

  4. Carmen L.

    29 maig 16
    20:01 #

    Fa uns quants dies vaig llegir en un article d’una autora mallorquina que tots tenim un personatge que ha passat, que està i que es quedarà sempre en la nostra vida, a través dels nostres pensaments.
    Sens dubte el meu personatge és aquella dona alta i corpulenta, amb cabells brillants i blancs i toda vestida amb bata i davantal negre dol, típic del meu poble castellà, asseguda davant de la porta de la casa seva i que jo veia totes les tardes durant aquells llunyans anys de la meva infància a la meva tornada a casa des del col·legi i que segueixo veient en la meva memòria i continuo sentint les mateixes sensacions màgiques que en aquells meravellosos moments.
    Indescriptibles les emocions viscudes aquells dies en els quals de sobte i sense cap tipus de raó, la Sra. Elvira s’aixecava d’aquella cadira aparentment còmoda però descolorida i ens convidava a entrar a la meva amiga Aurori i a mi a la casa seva.
    En entrar sempre et quedaves esbalaït amb la boca oberta, semblava un palau del XVIII, tenia molta influència de l’estilo rococó. El moment especial va ser quan pujàvem aquelles exuberants escales i després de passar el llarg passadís ens acompanyava davant d’aquell al·lucinant piano de cua. Quan els seus dits començaven a tocar tan suau i harmoniosament sobre aquell teclat ens traslladàvem a una altra dimensió, a un paradís desconegut en el qual suraves i la resta del món desapareixia per deixar pas a la imatge de la Sra. Elvira i a la seva embriagadora música.
    Sí, sense cap dubte aquella dona és, ha sigut i será el meu personatge perquè gràcies a ella la meva visió del món és autèntica i extraordinària… Què més puc dir? Al·lucinant!!!

  5. Yasmina

    30 maig 16
    17:37 #

    Quan era petita cada tarda pujava caminant a casa de la meva tia Yolanda, la germana de la meva mare, perquè el seu fill David (el meu cosí germà) em donés classes de matemàtiques, ell té 6 anys més que jo, i en aquells anys ja estudiava a l’institut quan jo encara estava a l’escola.
    Recordo el meu cosí David com un boi molt guapo, ros, ulls blaus, perseverant, molt esportista i sobre tot molt estudiós. Era un gran “profesor” de matemàtiques: pacient, dinàmic, divertit, etc. Estava ple de passió pels estudis i el contagiava, va fer que jo m’esforcés molt estudiant i ho feia perquè estigués molt orgullós de mi. Un dia em va dir: “Aconseguiràs tot el que et proposis”, i encara recordo les seves paraules perquè fins ara he aconseguit el que m’he proposat.
    Els estius també continuava amb les classes, anava a casa als matins i quan acabava la tasca, em quedava feliçment a veure pel·lícules amb ell.
    Jo admirava tot el que feia i aconseguia i volia assemblar-me a ell. La veritat, que estic convençuda que em va transmetre una gran força per estudiar i treure el millor de mi, no només en matemàtiques.
    Ell va marxar a estudiar a Granada la carrera universitària de matemàtiques, avui en día és un gran profesor, i per a mi és una persona que va marcar molt la meva infància i adolescència, el recordó amb molt d’afecte i siempre que vaig a Las Palmas ens veiem i recordem junts moltes anècdotes viscudes.

  6. Carme Reyes

    31 maig 16
    8:17 #

    Cada vegada que vaig caminat per una vorera estreta, d’aquelles de carrers de pobles on no hi ha cabuda per a dues persones alhora, penso en aquell dia que jo era petita i estava a classe. No me’n recodordo exactament quin curs era, devia ser primer o segon d’EGB. Ara bé, puc veure clarament la professora, la Germana Omaña, una monja esprimatxada i acimada de pell pàl.lida i amb moltes pigues a la cara que li donaven un aire afectuós i jovial, tot i que sovint era intransigent i molt tossuda.
    També recordo els meus companys, asseguts darrere dels seus pupitres i com aixecaven el dit per fer una pregunta sobre el tema, esperant pacientment fins que arribava el seu torn de paraula. Aquell dia la Germana Omaña havia explicat un tema de normes de convivència i civisme.
    La meva companya Anna li va preguntar:
    – Què hem de fer quan estem a l’estació, arriba el tren i s’obre el vagó?
    – Heu d’esperar que surti la gent i després entrar vosaltres. – Va contestar la Germana Omaña.
    – I si a l’entrar trobem que hi ha menys seients que persones? -Va preguntar el Jaume.
    – Sempre hem de deixar seure primer la gent gran. -Va respondre la Germana Omaña.
    I així va anant contestant un darrere de l’altre fins que va arribar el meu torn.
    Vaig preguntar:
    – Si vaig caminant per una vorera estreta i ve una altra persona en sentit oposat al meu, quan ens creuem, que hi de baixar de la vorera?
    – Doncs baixará qui tingui més educació. -Va contestar-me amb un to serè, i va seguir escoltant les preguntes dels altres companys.
    L’endemà vaig estar pensant en aquella resposta i vaig arribar a la conclusió que tenia raó però, en realitat, jo seguia amb el mateix dubte!
    Tot i així, hores d’ara quan em creuo amb una persona a la vorera i no hi cabem totes dues, penso en la Germana Omaña i baixo d’immediat!

  7. Carlos

    31 maig 16
    15:18 #

    Encara no havia sortit el sol i jo ja estava despert. Les nits d´agost eren molt coloroses i era difícil dormir tot seguit. De cop i volta vaig sentir soroll al passadís. Era el meu avi que com tots els matins sortia de casa amb una mena de rastrell amb una xarxa. Jo em vaig llevar rà pidament i vaig apareixer al passadís per trobar-me amb ell.
    El meu avi em va dir: “Què fas tant d’hora ?,torna al llit.” i jo li vaig dir:” No, vull venir amb tu”. Ell amb un mig sonriure es va posar el dit a la boca i em va dir: “Som-hi”.
    A l’estiu sempre dormia amb banyador i els meus avis viviem en una casa a la platj ensa.
    Tots dos ens en vam anar caminant fins a la vora del mar.
    El meu avi va començar a caminar dins del mar amb els aparrells que portava per recullir “tellines”. Jo em quedava a la vora mirant què havia portat el mar aquella nit.

  8. Svitlana

    31 maig 16
    15:44 #

    Tinc molts records de la meva àvia Maria.La seva cara,pell suau,les seves mans plenes d’arrugues,els seus ulls amb una mirada dolça. La recordo pelos contes i la seva passió per la lectura.No va anar al col.legi però va aprendere a llegir ella sola.La recordo cim una dona forta i amb caràcter,una persona molt especial per mi,la trobo tant a faltar,la meva àvia estimada,l’enyoro. De vega des necessito el seu consol.T’estimo àvia i penso en tu,sé que ho saps.Ara només em queda recordar i quedar-me amb les bones vivències.Ara i sempre,t’estimo meva àvia.

  9. Oriol Nieto

    31 maig 16
    16:13 #

    Tot va passar quan jo tenia vuit anys, jugàvem prop d’aquella plaça envoltada d’aquells arbres que a la primavera treuen unes fulles tan grans i verdes.
    La calor d’aquell estiu va ser terrible, no ens donava ni un respir mentre jugàvem interminables partits de futbol al migdia, assedegats a cada hora corríem a la font més propera a saciar la nostra set.
    I entre xut i xut va aparèixer ell, els nostres juvenils ulls mai havien vist alguna cosa així.

    Conduïa amb una bata blanca impol·luta i un barret blau marí que li encaixava a la perfecció en el cap. Portava unes ulleres fosques com tretes d’una sèrie policíaca dels 70 i a la butxaca del seu pit esquerre sobreseien uns bolígrafs d’uns colors mai vists per nosaltres, uns senzills nois de barri.
    El color de la seva petita furgoneta feia joc amb la seva llustrosa bata, semblava com de joguina, senzilla, pintada més d’una vegada i amb l’accessori més espectacular que mai havíem vist, un enorme cucurutxo de gelat a la part alta del sostre.
    I en aquest moment que vam alçar la vista a aquell con fantàstic ens vam adonar qui era aquest home i què volia de nosaltres.
    Era un venedor de gelats, el primer que havíem vist en les nostres curtes vides.
    Es deia Eusebio, tenia 50 anys i era vidu i ens va explicar la història més al·lucinant que mai havíem escoltat.
    Es va casar jove, enamorat d’ella des del primer dia que la va vuere mentre li portava cada dia el seu gelat de nata i vainilla.
    Una tarda d’intensa pluja ell es va adormir al volant mentre arribava a casa, ella, en el mateix moment preocupada per la tardança del seu marit va sortir amb un paraigües en mà i una llanterna.
    El fatal esdeveniment va ocórrer en desenes de segon, el seu horror va ser tal en veure-la sense vida tirada al terra que va plorar durant dies i dies.
    I es va transformar, no podia suportar la seva perduda així que va decidir esquarterar-la i conservar els seus trossos en la nevera de la seva furgoneta, així d’aquesta manera sempre l’acompanyaria a tot arreu…
    Ens vam quedar petrificats en escoltar la seva història, ens vam mirar els uns als altres i em va fer la sensació que en aquest moment ens vam llegir les ments perquè vam sortir corrent deixant enrere aquell home i el seu vehicle, el seu riure sinistre ens va foradar les oïdes i el vam mantenir dins dels nostres caps durant dies.
    No vam tornar a parlar sobre aquest home durant setmanes, i amb el temps vam començar a pensar que es va burlar de la nostra ingenuïtat infantil…
    Fins que amb els anys una petita notícia llegida per casualitat en un periòdic del nostre barri ens va fer regirar els budells: havien trobat una vella furgoneta de gelats abandonada prop del riu i la policia estava investigant a causa de la seva estranya olor a carn podrida a l’interior de les seves neveres…

  10. Àngels J.

    01 juny 16
    8:29 #

    Tenir un familiar directe vivint en una ciutat en els anys seixanta era un privilegi.

    Fa quaranta-tres anys en els pobles rurals hi havia pocs recursos, tant pel que fa als medicaments, l’alimentació com també en l’àmbit econòmic.
    En el meu poble en concret la situació era força precària. Gràcies a la tieta Maria, germana de la meva mare, que vivia a la gran ciutat em va salva de la meva malaltia.
    Tenia nou anys i vaig agafar una anèmia molt forta, després de medicar-me durant un llarg temps vaig tornar al metge però els resultats no indicaven cap millora, va ser quan ell va dir.
    -Sra. Carme l’única solució perquè la seva filla es curi és enviar-la a la ciutat, el canvi d’aires farà que la medicació li faci efecte i es produirà la millora que busquem.
    En aquell moment la meva mare va quedar desconcertada.
    -Com, com! què diu Doctor Montserrat? Aixó és impossible! Nosaltres no podem marxar, no tenim els recursos necessaris.
    El doctor li va preguntar si tenia algun familiar vivint allà, aleshores va reaccionar.
    -Sí, hi viu la meva germana gran, parlaré amb ella, segur que ens ajudarà!
    Passat uns dies vaig arribar a la gran ciutat, em sentia com si estigués en un atre planeta, tot en general era tant diferent! La manera de cuinar, el ritme de vida accelerat, tants cotxes a les carreteres, els edificis enormes, les nombroses esglésies, les olors, etc.
    Així doncs, amb aquet canvi vaig començar una nova vida i, a poc a poc vaig anar adaptant-me. La tieta em cuidava molt bé, em portava xurros cada dia per esmorzar fins a tal punt que els vaig avorrir i, per no dir-li que en volia més, els tirava per la finestra. Un dia se’n va adonar, però per sort ho va entendre i el càstig va ser lleu.
    El que no m’agradava gens era quan arribava l’hora d’anar a punxar-me al cap de salut; cada dia durant molt de temps la infermera m’injectava penicil·lina i, quan arribava l’hora, la meva tia no es despistava ni tan sol un de tants, a dos quarts de cinc de la tarda sentia una veu que deia.
    -Àngels! La Virginia t’espera.
    -Ja ho sé, estic sortint, responia jo.
    Tot i aixó tenia una part bona: quan sortia m’esperaven les meves amigues i passàvem la resta de la tarda jugant, així no sentia el dolor de la punxada.
    Gràcies a la tieta Maria vaig poder recuperar-me d’aquella malaltia i passat un temps vaig tornar amb la meva familia que tant trobava a faltar.

  11. M Jesús

    08 juny 16
    16:33 #

    Quantes històries guarden les parets d’aquesta “corrala”, situada en el nucli antic madrileny, en el districte de Chamberí (barri d’Almagro). Quan entrem pel portal hi ha un pati, típic dels edificis dels barris antics. Les portes d’entrada als habitatges totes donen al pati i les de les plantes superiors donaven a un corredor, com una balconada que envoltava tot el pati.
    En aquell pis petit d’uns 40 metres quadrats (un saló, dos dormitoris, una cuina), en ell vivíem 6 persones (la meva àvia, el meu pare, la meva mare, els meus dos germans i jo). Vaig viure allí fins als 5 anys, sort que encara que era molt petita encara me’n recordo, perquè si no, no m’ho hauria cregut.
    Vas tardar, gairebé dos anys a venir a aquest món, sort de tenir-te. Ràpid em vas atrapar, tothom deia:
    – Que són bessones?
    I no em feia gens de gràcia. I jo, amb mal humor, responia:
    – No, jo sóc la gran.
    Ara ja no em molesta.
    Som tan diferents, però sempre ens hem complementat a la perfecció. Companya de jocs, d’escola, de treball … Sempre has estat quan t’he necessitat i quan no.
    En els moments difícils sempre m’has donat alè i ànims per tirar endavant.
    Quan hem anat creixent, hem tingut situacions personals complicades i sempre has estat al meu costat i la conversa sempre era la mateixa:
    Jo:
    – No puc més, no suporto més aquesta situació.
    Tu sempre em deies i dius:
    – Ànim que això ja està fet, aviat se soluciona.
    Ara cada vegada que tinc alguna preocupació, sempre penso en aquestes paraules.
    Moltes vegades, recordo quan ens quedaven al menjador del col·legi: Jo sempre deia, sense començar a menjar:
    –No en vull més.
    I els monitors de menjador, em feien quedar a recollir el menjador: “netejant les taules i escombrant”. Sort de tu, que et menjaves la meva fruita. Que dolenta era menjant, això també està solucionat. A l’hora de menjar jo em recolzava a la taula i tu tenies la santa paciència de donar-me menjar i menjar-te el que jo no volia, perquè no em castiguessin. Sí que semblaves la germana gran.
    Sort de tenir-te, encara que sigui lluny en la distància, molt a prop en el cor, la meva estimada germana petita.

Curiositats


Cursos


Arxius