1. Carmen L.

    05 nov. 16
    18:43 #

    PERIQUILLOS O ORELLETES

    Els periquillos són una pasta dolça molt tradicional al Montsià
    principalment a Ulldecona (Baix Ebre).

    És una pasta prima, aplanada i lleugerament enroscada per les puntes.
    La superfície és blanquinosa i la consistència, tova. S’elaboren amb ou, sucre, farina i anís. Cal batre els ingredients i dipositar la pasta en unes llaunes enfarinades, donar-li la forma d’un rombe. A continuació es posen al forn de llenya. En treure’ls del forn es genera una capa de sucre sobre la pasta que al cap de dos o tres dies li dóna la característica coloració blanquinosa.

    En tractar-se d’una pasta seca, el temps de conservació dels periquillos és llarga.

    També existeixen els periquillos follacos, de diferent forma i color, tenen forma de cor i són marrons, originaris de Fermoselle (Zamora) però d’ingredients i forma d’elaborar similar. Es mengen per carnaval.

  2. CESAR

    06 nov. 16
    18:22 #

    MARMITAKO.
    L’origen del marmitako es troba als vaixells de pesca bascos. Antany, al vaixell, el cuiner disposava de pocs elements per a la preparació del menjar, així que peix, patates i poc més era suficient per mantenir la tripulació. El seu nom prové de la paraula marmita que és el recipient o cassola on es preparava el marmitako a bord.
    Aquest senzill plat de cuina és un dels més populars dins de la gastronomia basca i el seu principal ingredient, el bonítol, és un peix d’aigües càlides i tropicals, molt desitjat com a aliment a les costes del Pacífic, la zona tropical d’Atlàntic, a la regió del Mediterrani i al voltant d’Austràlia. Emparentat amb la tonyina i el verat, el seu cos es de color blau platejat amb diminutes escates i dues aletes dorsals. Pot pesar fins a 10kg i arribar a mesurar més d’un metre.
    Els bonítols es desplacen en grans bancs i les espècies més conegudes són el bonítol de l’Atlàntic i el bonítol ratllat.
    El bonítol és un producte estacional que es captura solament els mesos de estiu. L’anomenada «Campanya Costera del Bonítol» es produeix des de el mes de juny fins al setembre.
    El Marmitako o Sorroputun (Cantàbria) és un plat de cullera i s’ha de servir molt calent, val a dir que, ara que comença el fred, començarem?

  3. mª rosa

    07 nov. 16
    9:30 #

    Dins el gran ventall de menjars jo vull fer esment d’un plat molt gustós que anomenem Mar i Muntanya i que com molt bé indica el seu nom ,fusiona els elements del mar i la terra , ja siguin en les varietats que van des de : botifarra ,mandonguilles amb sèpia , pollastre amb escamarlans i arrossos fets amb carn i peix .
    També admeten carns de caça ,una mica més costosa de cuinar, però igualment delicioses.
    Generalment aquests plats vénen de la cuina empordanesa però s’han anat adaptant a tot el territori.

  4. Mª Àngels Díaz. S2

    19 nov. 16
    11:35 #

    CAPIPOTA

    Els menuts i les vísceres ocupen un lloc important en el receptari de Catalunya. Entre els plats més coneguts hi ha els peus de porc, els lletons de vedella i la capipota genuïnament catalana, basada en utilitzar el cap, la pota (i la panxa) de la vedella guisada amb un bon sofregit i una bona picada. Queda un plat gelatinós i gens greixós, és un d’aquells plats de sucar pa. Però, necessita una preparació culinària laboriosa.
    Aquest plat es servia a les fondes de qualsevol poble com a esmorzar de forquilla els dies de mercat. Un exemple el tenim a la Fonda Europa de Granollers, fundada l’any 1771. Es desconeix el seu origen exactament.
    Existeixen receptes del plat que daten de l’any 1599.
    Algunes teories no confirmades sostenen que els emigrants procedents d’Astúries van portar el consum de les seves terres.
    Tanmateix, variants d’aquest plat es troben en diferents països d’Europa. A Catalunya la diferència en la seva preparació és la picada catalana.
    Maridatge recomanat: un vi negre potent.

  5. Àngels J.

    29 nov. 16
    20:36 #

    MIGAS DE FARINA

    Aquest plat és originari de Granada, ara s’ha convertit en un plat de capritx que serveixen sovint de tapa en els bars, però ès un aliment que es menjava moltíssim en la època de la postguerra quan la gent pobra treballava durant tot el dia els camps. Era una feina molt sarificada i aquest aliment era d’alt contingut calòric i els ajudava a mantenir-se forts ja que està compost d’aigua, sal, farina de força i oli. De farines n’hi ha una gran varietat, però per a aquest plat s’utilitza la de força perquè aquesta porta gran quantitat de gluten, (gasifica i augmenta la dosis de l’aliment, fa la funció del llevat).
    Sembla impossible que tan sol amb aquest tres ingredients sigui un aliment tan bo, s’ha de tastar perquè sigui creïble. Com he dit abans, la feina del camp era dura però he de dir que fer les migas també ho és, s’ha de tenir uns braços forts per desfer la bola tan gran i compacta que es forma i no parar de donar-li voltes fins acabar-les de fer, utilitzant una rasera (eina de ferro tota plana i una mica afilada) per poder-les desfer fins que quedin boletes esponjoses i petites.
    La guarnició per acompanyar aquest plat és mol extensa i variada, els aliments poden ser tant dolços com salats: raïm, meló, cogombre,tomàquet, pebrot verd fregit, cansalada tallada a quadrets i fregida, varietat de peixos fregits, etc.
    Nosaltres a casa les mengem una vegada o dues l’any i, si pot ser, que les faci un dels avis de la família. Més bones surten, perquè ells fan les autentiques.
    D’altra banda tenim les migas de pa, però aquestes són originaries d’Extremadura i Múrcia. A diferència de les granadines les fan amb pa dur en comptes de farina i afegeixen alls secs i tendres, en canvi la guarnició per acompanyar-les és la mateixa. Diuen que són boníssimes!

Curiositats


Cursos


Arxius