Calaix de sastre
A mesura que el curs avança, les línies d’actuació es van diversificant i, si fins ara ens n’hem sortit prou bé, ara al bloc se’ns comencen a barrejar coses. La solució pot ser aquest “calaix de sastre” on desarem tot allò que no acaba d’encaixar en els altres espais. Des del meu punt de vista, seran més fàcils de trobar continguts extres i aconseguir que els vostres comentaris i aportacions no acabin oblidats a dins de les entrades antigues. Provem-ho, si us sembla!
Final de curs!
.
.
El bari del Born en època renaixentista
El Juan Carlos ens envia una crònica de la darrera sortida guiada pel Miquel a Barcelona. Van recórrer el barri de Santa Maria del Mar, bastit a les darreries del l’Edat Mitjana com a residència de les noves classes classes dominants (la noblesa va quedant arraconada) i dels menestrals, que van activar el port de Barcelona i l’economia del país. Una època tan dinàmica com aquella no es tornaria a viure a Catalunya fins al S. XX, representada pel Modernisme.
El dissabte 10 de maig gaudírem d’una altra passejada de la mà d’en Miquel pel Born. El Juan Carlos ens n’envia una ressenya i uns comentaris molt interessants.
El Born fou un dels centres comercials més importants del Mediterrani a l’època, amb tots els oficis imaginables reflectits als noms dels carrers, carrerons i raconets a on es desenvolupaven.
Born vol dir lloc de justes, i aquests enfrontaments a sobre d’un cavall i llança sota el braç se celebraven al que actualment coneixem com passeig del Born.
El Fossar de les Moreres “on no s’enterra a cap traïdor…”, amb les moreres al costat de l’hostal a on féu de les seves Giacomo Casanova, i la flama constant del cementiri dels caiguts lluitant per Catalunya al 1714, va ser dels llocs que més em van impressionar.
http://www.youtube.com/watch?v=irnYd7a72-A&NR=1
Aquest enllaç que ens ha enviat el Miquel tracta de la poesia del “fossar de les moreres”, escolteu-lo, és impressionant.
Molts dels llocs interessants que veiérem estan a la actualitat a mans d’empresaris que han fet del lloc una botiga o un bar/restaurant, en general amb molt de gust; ruïnes de muralla i restes arqueològiques a la vista, compartint l’interès del públic amb el gènere exposat a la venda i els serveis que aquests locals ofereixen.
Això si, hem de dir que a tots aquests indrets ocupats pels comerços ens han facilitat l’entrada per contemplar el llegat històric sense cap problema. ¡¡¡Es que en Miquel ja té renom i el coneixen a tot arreu !!!
Un dels últims llocs que veiérem fou una “ceca”, és a dir, casa de la moneda, un lloc on s’encunyaven les monedes noves i es canviaven les ja gastades per l’ús.
Doncs resulta que a prop d’aquesta “ceca” hi havia un palau molt bonic i de renom i, degut a les cues que es provocaven a la ceca per bescanviar o agafar monedes, molts s’apropaven a veure’l i es va imposar popularment el nom de “meca” al palau famós, quedant feta la tant coneguda dita; “anar de la ceca a la meca”.
Aquesta versió etimològica de la dita que ens va explicar en Miquel no va deixar satisfet a l’inquiet Jaume i d’altres, així que en Miquel em va encomanar l’aclariment deo dubte i així ho intentaré fer.
DE CECA EN MECA
No he trobat cap mena d’informació al respecte de la ruta ceca/meca de Barcelona, de manera que trasllado al Miquel l’exercici de documentar-nos. Sí que us resumiré les informacions que he trobat.
Aquesta dita tant popular s’utilitza per indicar que alguna persona va d’un lloc a l’altre sense sentit específic, o que no troba el camí amb moltes confusions, etc, però, no té res a veure amb “ceca” com casa de la moneda, i “meca” com nom popular d’un palau a Barcelona, o “Meca” com lloc de peregrinació musulmana?
N’he trobat varies versions:
Ceca es va fer servir per tota Espanya però no amb el mateix sentit.
Algunes zones d’Espanya i sobretot a Catalunya, va agafar el sentit de “casa de la moneda”, però pels altres, principalment als musulmans de Castella, ceca era un lloc de purificació, però, purificació de l’esperit o de l’economia?. Aquest punt no l’he pogut aclarir; en tot cas, deixem-ho com a lloc de purificació.
D’aquesta manera, el sentit de la dita per als musulmans castellans podia haver sigut; “passa per la ceca (purifica’t) abans d’anar a la Meca” (com ja sabem la Meca és la ciutat Santa dels musulmans,on han d’anar anar almenys una vegada a la vida). Aquesta frase pot haver causat “de ceca en meca”?
ANAR DE LA CECA A LA MECA
Ara li donarem a “ceca” el sentit català i a veure què surt.
Aquest mot és d’origen àrab (sikka) i vol dir “moneda-encuny”, peça de metall molt dur, més que el metall de les pròpies monedes, que es posava sobre la moneda nova i donant-li un cop de martell marcava el que fos en aquesta, texts, valor de la moneda, la imatge que pertanyés al moment, etc. Literalment, casa de la moneda en àrab seria; “dar-al-sikka”.
Evidentment aquests musulmans catalans i altres musulmans d’Espanya podien haver-li donat el següent sentit; passem per la ceca (per agafar diners i cap a la Meca. Pot ser aquest el principi de la dita ?
Altres diuen que aquesta expressió procedeix de l’últim viatge que va fer Mahoma de la Ceca (ciutat que ningú coneix ) a la Meca, la seva ciutat natal, i que va estar perdut un temps, per això s’aplica a persones que es troben perdudes pels camins del món o pel seu interior. Aquesta opinió, tot i que té alguna incoherència, pot ser pel seu sentit, de les més encertades.
Però la versió més objectiva de totes les que hi he trobat no fa esment ni a la “ceca” com casa de la moneda, ni a la “Meca” com ciutat sagrada dels musulmans. L’expressió “de ceca i meca” va ser escampada per Cervantes, que la va posar en boca de Sancho Panza en més d’una ocasió:”Y lo que sería mejor y más acertado mi señor, fuera el volvernos a nuestro lugar… dejándonos de andar de ceca en meca, como dicen. (Parte 1ª, capítulo 18).
Si ens hi fixem, diu “como dicen”, és a dir, ja existia aquesta expressió com una dita popular a l’època de Cervantes.
També hem de fixar-nos que existeixen un munt de dobles paraules molt usades: “Oxte ni moxte, el oro y el moro, tiquis-miquis, teje-maneje, troche y moche… que tenen la peculiaritat que la segona paraula comença amb “m”. Segons alguns lingüistes és un costum molt antic que es fa servir com adverbi per emfatitzar certes expressions, si tal cosa és molt cara diríem” em va a costar “el oro y el moro”; per expressar que una persona és un ploramiques diríem, “ets un tiquis-miquis”, i per últim, L’exemple és clar, quan una persona està perduda se li diu que va “de la ceca a la meca”.
Com veieu, un exemple més d’una de tantes expressions populars, que surten a vegades de simples costums populars sense res a veure amb certes coincidències aparents.
Segurament, Juan Carlos, no podrem saber amb certesa l’origen de l’expressió. El que importa, però, és que és ben viva. En Ramon Solsona (gràcies, Miquel!), fa poques setmanes, en parlava en l’espai “Entre paraules” que manté a Catalunya Ràdio, i arribava a la mateixa conclusió que tu.
.
El dia de la Mare
La publicitat ens ha recordat que el diumenge 4 de maig era el “Dia de la Mare”. Si voleu conèixer l’origen de la celebració, llegiu aquest text que ha enviat la Neus. Hi queda clar que des del principi va ser difícil evitar la contaminació comercial…
Les primeres celebracions del Dia de la Mare es remunten a l’antiga Grècia, on es rendien honors a Gea, la mare dels déus Zeus, Posseidó i Hades.Igualment els romans van anomenar aquesta celebració La Hilaria quan la van agafar dels grecs, i la commemoració era el 15 de març en el temple de Cibeles. Durant tres dies es feien oferiments de dones espirituals. (Això no està demostrat)
Els primers cristians van transformar aquestes celebracions en honor a la Verge Maria, la mare de Jesús. En el santoral catòlic, el 8 de desembre se celebra la festa de la Immaculada Concepció, data que es manté en la celebració del Dia de la Mare en alguns països, com Panamà.
A Anglaterra cap al segle XVII, tenia lloc un esdeveniment similar, també dedicat a la Mare de Déu, que es denominava Diumenge de les Mares. Els nens concorrien a missa i tornaven a les seves llars amb regals per a les seves progenitores. Als Estats Units, en canvi, la celebració té els seus orígens cap a 1872, quan Julia Ward Howe, autora de l’Himne de batalla de la República, va suggerir que aquesta data fos dedicada a honorar la pau, i va començar celebrant cada any trobades en la ciutat de Boston, Massachusetts en commemoració del Dia de la Mare.
Ana Jarvis, el 1905, va començar a enviar cartes a polítics, advocats i altres persones influents sol·licitant que es consagrés al Dia de la Mare el segon diumenge de maig i el 1910 ja se celebrava en molts estats de la Unió, i el 1912 va aconseguir que es creés l’Associació Internacional Dia de la Mare amb l’objectiu de promoure la seva iniciativa.
Finalment, el 1914, el Congrés dels Estats Units va aprovar la data com a Dia de la Mare i la va declarar festa nacional, la qual cosa va ser recolzada pel President Woodrow Wilson.
Més tard altres països es van adherir a aquesta iniciativa i aviat Ana va poder veure com més de 40 països del món celebraven el Dia de la Mare en dates similars.
No obstant això, la festivitat impulsada per Ana Jarvis va començar a comercialitzar-se de tal manera que se’n desvirtuava l’origen. Això va motivar que Ana presentés una demanda, el 1923, perquè s’eliminés la data del calendari de festivitats oficials. El seu reclam, de gran abast, va provocar que fos arrestada per desordre durant una reunió de mares de soldats en lluita, que venien clavells blancs, el símbol que Jarvis havia impulsat per a identificar la data.
Ana va lluitar amb insistència contra la idea que ella mateixa havia impulsat, perdent tot el suport d’aquells que la van acompanyar inicialment.
En un reportatge que li van fer abans de la seva mort, Ana va esmentar el seu penediment per haver impulsat el Dia de la Mare, perquè ella mai s’hauria imaginat que aquest dia fos utilitzat com un dia purament comercial i no amb la finalitat que ella l’havia creat.
La majoria dels països ho festegen al maig, generalment en diumenge.
.
.
Per què l’1 de maig és la festa del Treball
El Juan Carlos continua aportant-nos informació, aquesta vegada sobre els orígens i la significació del la festivitat de l’1 de Maig, dedicada al Treball. Veiem que s’origina en uns fets tràgics que van tenir lloc fa més d’un segle i que ha anat evolucionant d’acord amb les circumstàncies, de manera que avui és poc més que un dia festiu.
Hi havia una vegada uns nens i nenes petits i d’altres de més grans, i unes dones i uns homes, que estaven plorant la pèrdua d’uns éssers estimats que s’havien mort. Els més petits, en aquell moment, no sabien què havia passat, però uns abans i altres més tard es van assabentar que els seus estimats s’havien mort lluitant pels drets dels treballadors, i el millor és que havien aconseguit que, amb el seu sacrifici, els treballadors de tot el món occidental tinguessin uns drets que els permetrien gaudir de la seva vida personal i d’unes condicions laborals més humanes, ja que fins a aquell moment eren pràcticament explotats. Aquests fets van succeir a Xicago (EUA) al maig de l’any 1886 a l’anomenada “Revolta d’Haymarket”.
Ja es portaven molts anys des de l’abolició de l’esclavitud a l’època de A. Lincoln, lluitant pels drets dels treballadors fins que l’1 de maig del 1886 van començar una sèrie de protestes del partit laborista de Xicago que van concloure de manera dramàtica tres dies desprès, quan en una manifestació pacífica, un desconegut va llençar una bomba als policies causant la mort d’algun d’ells. Això va fer que detinguessin vuit manifestants innocents i en un judici descaradament injust, els condemnessin a mort. Un d’ells no ho va suportar i se suïcidà; dos aconseguiren que els condemnessin a cadena perpètua i cinc foren ajusticiats.
Doncs aquests, que en parlaven al principi, són els anomenats “màrtirs de Xicago” (jo hi afegiria els policies morts també com a màrtirs, al cap i a la fi els assassins van ser els mateixos que van condemnar els treballadors) i la raó per la que poc temps després del seu sacrifici, al Congrés Internacional Socialista celebrat a París el 1889, es declarés oficialment el 1 de maig com el dia mundial per a les “reivindicacions” dels treballadors, no per la festa dels treballadors (pensem que ja s’havien establert jornades de vuit hores, caps de setmana i festes de guardar) .
Però, com tantes coses de la vida que van canviant d’intenció i forma, aquesta també va patir la seva metamorfosi i ens trobem que, avui en dia, ni respectem el record dels que van morir per aconseguir una vida digna per als treballadors ni fem servir aquest dia de la manera que fou concebut (al menys la majoria no ho pensen i una bona part dels que hi pensen ho fan per interessos subjectius, i no especifico ningú, perquè si ho fes hauria de dir, per exemple, els sindicats i la colla de vividors que els envolten).
Per altra banda i malauradament, després de tants sacrificis com els dels màrtirs de Xicago i desprès de tanta lluita pels drets laborals, una bona part de nosaltres no tenim cap queixa laboral perquè del “ora et labora” solament ens queda l’“ora”, “vel ad opus”, és a dir: prega per treballar, ja que estem sense feina i la confiança cap els que ho poden solucionar totalment perduda.
Aquells grans i petits que ploraven els seus estimats al principi d’aquesta narració, segurament ara plorarien però pel que hem convertit la seva lluita i el seu sacrifici, en un dia de festa i divertiment.
I “conte contat,conte acabat” . Moralitat: de l’arbre caigut, tots en fan llenya.
L’origen de la paraula “coca”
La curiositat del Juan Carlos ens ha permès conèixer l’origen del mot “coca”. El detonant ha estat la foto de la coca de Sant Jordi que ha fet la Neus. Ell ens ho ha enviat com a comentari dins de l’entrada dedicada a Sant Jordi, però crec que té prou entitat com per desar-ho al nostre Calaix de sastre. Mireu el resultat de la investigació:
Avui he vist moltes coques, coques de St. Jordi, és clar. La millor de totes les que hi he vist va ser la de Neus (va enviar fotos per whatssapp al grup “aprenents”), quin aspecte !!!; un pa de pessic farcit amb quatre barres de melmelada (o alguna cosa semblant), i se m’ha acudit esbrinar el per què es diu “coca” a aquest menjar tant exquisit que es veu a tot arreu i a qualsevol dia, festiu o no, a Catalunya (en altres indrets també, però amb noms diferents: rosca, roscón, empanades salades, dolces etc.); coca per Reis, per St. Jordi, per St. Joan, coques dolces, salades…
Doncs aquesta paraula té el seu origen a l’època carolíngia (Carlemany), cap el segle IX, d’una variant de l’idioma holandès, “fràncic”. La paraula inicial va ser “kok” i es va transformar de diverses maneres: en anglès “cake”, al alemany “kuchen” i a l’occità còca, (aquesta ja sona a casa nostra) i totes volen dir “pastís”.
Va sorgir, com molts menjars típics, de restes de menjars o menjars mal fets que s’aprofitaven (com la pizza italiana o l’empanada gallega ).
Quan la massa de pa no pujava de volum, la coïen plana, després l’endolcien amb sucre i la posaven pels postres. Evidentment ha evolucionat i degenerat a totes les varietats que ens podem imaginar.
I això a mi ja m’ha deixat satisfet, un dubte menys, però amb molta gana…
.
La Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona
(Amb aquest escrit, el Miquel pretén completar el cicle dedicat a les copatrones de Barcelona. Segur, però, que si l’hi demanem ens continuarà donant altres informacions interessants o bé encetarà altres temes tant i més apassionants) .Suposo que molts esteu acostumats a participar a les festes de la Mercè de Barcelona. Però en sabeu l’origen?
Per entendre la presència de la Mare de Déu de la Mercè ens hem de remuntar al segle XIII, quan, segons la tradició, Sant Pere Nolasc tingué un somni en el qual uns vells li deien que custodiés una olivera que es trobava enmig d’un claustre. Acte seguit, uns homes barruts apareixien i n’arrencaven les branques. Ell defensava l’olivera i per cada branca que arrencaven en sortien nous brots joves i forts.
Tot capficat amb aquest somni, acudí al seu confessor Sant Ramon de Penyafort a demanar-li el possible significat. Aquest li digué que resés per a descobrir-ho. Pere Nolasc resà a la Mare de Déu de la Mercè i aquella mateixa nit de principis d’agost de 1218, Pere Nolasc, Ramon de Penyafort i el Rei Jaume I tingueren el mateix somni: la mare de Déu de la Mercè, acompanyada d’altres sants, se’ls aparegué dient que fundessin una ordre religiosa destinada a rescatar pels presoners cristians dels Sarraïns.
L’any 1637, tot just abans de la guerra dels segadors de 1640, hi hagué una plaga de llagosta a Barcelona. El Consell de Cent s’encomanà a la Verge de la Mercè prometent fer-la patrona de la ciutat si els deslliurava d’aquest mal. I així fou, tot i que el Sant Pare no la ratificà com a patrona fins l’any 1868.
A la Mercè se li atribuïren altres miracles. Un dels més curiosos és que segons la tradició, un mal any en què els Genovesos vingueren a bombardejar la ciutat des de la costa, la Mare de Déu de la Mercè va fer aparèixer uns potents núvols que no només aturaven les bales de canó sinó que les feien rebotar contra els atacants, que van desistir en el seu atac.
Però reprenent el fil, el 1868 el Papa Pius IX ratificà la decisió i a Barcelona se celebrà que la Mercè passava a ser Patrona de la Ciutat. Segons diuen, una bona colla de devots de Santa Eulàlia, fins aleshores patrona junt amb Santa Madrona, acudiren a l’església de la Mercè a llançar pedres a les autoritats.
Davant d’això, es decidí concedir a Santa Eulàlia el títol de copatrona de la Ciutat. Durant l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 es declarà a la Mercè també patrona de la diòcesi de Barcelona i la festa començà a prendre volada.
No fou fins 1902, però, que la festa agafà caràcter de festa major de Barcelona. Tenint en compte que Santa Eulàlia s’esqueia en febrer, es considerà que havia de potenciar-se la festa el setembre; fou el clarobscur personatge de Francesc Cambó qui la potencià. A les festes de la Mercè de 1902 es realitzà el primer concurs de castells i també la primera trobada de capgrossos d’arreu del Principat. També es popularitzà la sardana de l’Empordà. Una de les raons per potenciar les festes de la Mercè era que els barris (abans pobles del pla) tenien encara les seves festes majors i calia una festa per a la gran Barcelona. És per això que actualment, tot i la participació de les colles de cultura popular, les festes de Sants, de Gràcia, del Poblenou, etc. tenen una implicació veïnal molt més forta. La Mercè, per contra, és una festa on l’Ajuntament té més protagonisme i s’hi fan concerts de gran format. Pel que sembla, enguany hem estat de sort però ja és una tradició que els dies de festes de la Mercè plogui i s’hagin d’anul•lar algunes de les activitats previstes. Diu la llegenda que és Santa Eulàlia, la jove màrtir barcelonina de 13 anys que plora perquè creu que els Barcelonins l’han oblidat....
.
Sobre els Llimona
Comentari del Juan Carlos:
En la visita que varem fer a Barcino el dissabte passat, va sorgir un dubte quan vèiem l’escultura de l’escultor barceloní Josep Llimona, dels revoltats catalans enganyats i executats per les forces napoleòniques, ja que no ens vàrem posar d’acord si a sobre d’escultor també va ser pintor; doncs la resposta és no.
De totes maneres els que dèiem que era pintor perquè ens sonava Llimona com a pintor, teníem una part de raó, ja que els Llimona van ser dos germans artistes, l’un (Josep) es va dedicar a l’escultura i l’altre (Joan) a la pintura.
Trobareu informació a Viquipèdia.
.
La llegenda de Santa Eulàlia. La Patrona Oblidada
L’Eulàlia, era una noia de 13 anys molt valenta i amb molt bon do de paraula, com la mateixa etimologia grega del seu nom indicava: Eulàlia, la benparlada.
Era una cristiana filla de la vila de Sarrià, que es dedicava a pasturar oques i que no va néixer precisament a la millor època per a ser cristiana. L’any 304 dC. l’emperador romà Dioclecià, decidit a acabar amb la fe cristiana que amenaçava el culte imperial, havia nomenat Dacià, un personatge precedit per la seva fama de cruel i anticristià, com a governador.
Veient la forta marginació i repressió que els homes del governador aplicaven contra la comunitat a la qual Eulàlia pertanyia, la noia va decidir armar-se de valor i baixar a Barcino per intentar persuadir el governador amb els seus excel·lents dots d’oratòria.
Dacià, sentint-se impotent davant les argumentacions de la noia, no veié més sortida que la força bruta i, interpretant les reivindicacions de la cristiana com una intolerable mostra d’insolència juvenil, va ordenar que li fossin aplicats tants càstigs com anys d’edat tenia.
La jove Eulàlia fou conduïda i engarjolada totalment nua a la presó, situada, segons la veu popular, al carrer Arc de Santa Eulàlia, on una petita capella aixopluga avui una imatge de la màrtir.
L’estretor del carrer ha ajudat els més fantasiosos a alimentar una llegenda que explica que aquesta via fou condemnada des d’aleshores a no veure mai la llum del sol per haver estat la masmorra de la màrtir cristiana de la ciutat.
Prenent aquesta reclusió com a primer suplici va començar un martiri insuportable, no absent d’un cert regust de sadomasoquisme i perversió.
La Eulàlia va ser assotada pels carrers, li van obrir les carns amb grafits i arpons, van marcar-la amb ferros roents, la van obligar a mantenir-se dempeus sobre un braser i li van cremar els pits. Per si això no fos prou, li van gratar les nafres amb pedra tosca i les hi van ruixar amb oli bullint per passar després al plom fos.
Acte seguit van passar al suplici que va esdevenir el més famós fins els nostres dies: la van ficar dins una tina amb vidres trencats i estris punxants i la van llençar carrer avall 13 cops, com anys tenia. La llegenda diu que aquest martiri fou aplicat al lloc que ara coneixem amb el nom de Baixada de Santa Eulàlia, un carrer que fa pendent i mor al carrer Banys Nous, on se situava antigament el límit de la ciutat romana. Allà hi podem trobar avui una capelleta amb la imatge de Santa Eulàlia i uns versos del poeta Jacint Verdaguer que rememoren aquell episodi:
Segons la tradició, la noia no només en sortí il•lesa sinó que Déu la va protegir fent que no sentís el dolor.
Tot i això, els romans no es van quedar contents, i seguint les ordres de Dacià, van aplicar-li tres turments més per tal d’arribar als 13 als quals se l’havia castigat.
La van llençar nua dins una petita habitació plena de puces, la van passejar despullada pels carrers de Barcelona i finalment fou crucificada en una creu en forma d’ “X” condemnada a una postura indigna.
La veu popular indica diferents llocs per a la seva crucifixió: la plaça de l’Àngel, el pla de la Boqueria i també la plaça del Pedró, on actualment es conserva un monument que la recorda.
Diuen que en el moment de la seva crucifixió es va produir un miracle, va caure una nevada sobre el cos nuu de l’adolescent, que la va tapar de les mirades lascives dels barcelonins.
Un cop morta, uns cristians van anar a recollir el seu cos, i mentre s’hi acostaven van veure com li sortia un colom blanc de la boca, que s’alçava harmoniosament fins els cels. Era la seva ànima.
Els cristians van enterrar el seu cos, i posteriorment, entrada l’edat mitjana, va ser amagat per tal d’evitar que els musulmans el profanessin.