• La capsa màgica

    Dalt de l’escenari, amb cara seriosa, el mag mirava la gent que l’envoltava, mentre interiorment pregava, demanant a no sabia qui, que aquesta vegada l’hi sortís bé. Després de tants anys i tantes fallides, pensava que potser ara era l’hora.

    Va agafar una capsa de cartó que hi havia damunt la cadira i la va posar sobre la taula. Tenia les dimensions d’una capsa de sabates, però el seu color era d’un vermell llampant.

    Amb un paper de color blau la va embolcallar i després la va lligar amb una cinta groga, fent-hi un llaç gran i elegant.

    La mirà fixament i contemplà al cap d’uns segons com la cinta i el paper anaven desapareixent de mica en mica empassats per la mateixa capsa.

    L’home hi posà la mà i tothom va contemplar com els dits i la mà penetraven dins de l’embalum, com si en lloc de cartó fos d’un material viscós i penetrable. De dins en va treure unes grans tisores més grans que el mateix paquet.

    Va ensenyar la capsa, de manera que la gent pogués comprovar que estava buida i intacta.

    Però llavors, amb les tisores, en va començar a fer trossets; després va recollir-los; se’ls va posar a la mà, i els va llançar cap al públic escampant-los.

    Els trossets varen quedar suspesos en l’aire, sense caure al terra, i al mateix temps que tornaven a la taula, s’anaven agrupant, de manera que, quan arribaren a la taula, ja tenien la forma i el color de la capsa original.

    L’home l’agafà i la deixà a terra. A continuació, hi posà un peu al damunt, i de mica en mica el peu hi anà penetrant, com si la capsa l’anés engolint. Després hi posà l’altre peu. A poc a poc, però de manera continuada, l’home hi va penetrar i va ser engolit completament.

    La gent, sorpresa, esperava alguna cosa més, però res més no va passar. Al cap d’una llarga estona, algú va aixecar-ne la tapa i va trobar la capsa buida.

    Tres mesos després, la policia continuava investigant la desaparició del mag i tenia sota la seva custòdia la capsa de la qual tothom deia que el mag havia desaparegut.

    ******************************************

    Era un lloc solitari de la costa, en un dia assolellat, i el mar estava en calma. Un home estava assegut damunt un rocam contemplant el mar. El mirava fixament i contemplava com de tant en tant unes onades s’enlairaven més que les altres, es desprenien del mar i s’estavellaven sobre ell. L’home, xop, reia satisfet.

     

    Sescap Zedot

Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

Escriu un comentari

RSS dels comentaris

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • isidre: Hola a tots, crec que l’ artista que vols dir era Picasso, si més no la seva filla , la Geraldine...
  • xlopez: Hola a tothom! Els microrelats no estan penjats, encara. De fet, de moment, hi ha poca teca…. Teniu de...
  • isidre soria: Bona tarda, veig que el tema esta igual, l’inspiració no arriva …
  • Raquel: Hola a tothom, no entenc molt bé la pàgina. On puc llegir els microrelats?
  • isidre soria: Hola Xavier i a tots, Tornant de les vacances he volgut mirar com va el “motsdeguix”. Anim...

Núvol d'etiquetes